Nellie Bly és el pseudònim de Elisabeth Jane Cochran, una periodista nord-americana i pionera del feminisme. Degué ser una dona d’un tremp important perquè fins i tot el seu pseudònim és ‘de combat’: prové d’una coneguda cançó popular americana que parla d’una noia que tenia el cor tan calent com una tassa de te i més gran que una patata de Tennessee. Nelly Bly ha passat a la història de la psicologia com a divulgadora de la vida miserable als manicomis del segle 19 i com a creadora del periodisme d’investigació.
Com a jove periodista intrèpida, el seu diari (el sensacionalista New York World del mític J. Pulitzer) li va demanar, l’any 1887, ni més ni menys, que es fes passar per boja per tal d’escriure un reportatge, denunciant en primera persona la brutalitat i la negligència d’un sanatori mental a Nova York, el Women’s Lunatic Asylum, a l’illa de Blackwell (avui Roosevelt Island). El resultat del que es pot anomenar sense por al tòpic ‘el descens a l’infern de Nellie Bly’, és un dels grans llibres de la història del periodisme d’investigació de tots els temps: Ten days in a mad-house (1887), un llibre encara avui imprescindible per conèixer el món sinistre dels manicomis abans de la Primera Guerra Mundial, que bàsicament no tenien una funció terapèutica, sinó que servien de garantia de l’odre públic, traient dels carrers tota aquella gent que ‘no feia bonic’, o els desgraciats que no disposaven de diners per buscar-se un sostre.
Brou de farinetes, pa sec, carn podrida, aigua bruta i gelada, brutalitat física, poca o cap roba d’abric i infermeres abusives, eren el paisatge habitual dels manicomis de l’època; i a través del reportatge de Bly en tenim un retrat fefaent i brutal escrit en primera persona. Incidentalment, ella es va convertir també amb aquesta investigació en la precursora del periodisme clandestí i del que en màrqueting s’anomena Mystery schopping, que consisteix a infiltrar un consumidor en una organització o portar un client d’incògnit a una botiga per tal de comprovar si el que diu l’empresa que fa, realment ho compleix.
L’estratègia que va emprar ha tingut posteriorment aplicacions molt interessants en el camp de la salut (infiltrant falsos pacients en consultes, per exemple), per canviar rutines mèdiques. En el currículum periodístic de Nellie Bly hi ha, però altres fites molt importants; especialment li correspon el mèrit d’haver donat la volta al món en setanta-dos dies, sis hores, onze minuts i catorze segons, per compte del seu diari (14 de nov. 1889-25 de gener 1890), essent la primera dona que ho feu sense companyia masculina...
Deu dies en un manicomi és un document que encara avui resulta esgarrifós. A la segona meitat del segle 19, els manicomis eren, purament i simple, camps de concentració. Es tractava d’autèntics centres d’empresonament i de retenció (habitualment perpètua) per a indigents, dones soles i immigrants. No hi havia cap dret personal per als interns, ni cap esperança de sortir-ne per a qui hi ingressava sense suport familiar; barrots i fermalls gruixuts arreu s’encarregaven que tot estigués ben tancat. Pel que fa a l’atenció mèdica, simplement no existia. De fet, en el seu llibre fins i tot explica una pallissa a una interna que va acabar morint. Un manicomi era a finals del s. 19, pseudociència al servei d’una concepció policial de la seguretat. En el cas de les dones, la repressió que avui anomenaríem ‘de gènere’ es donava per descomptada.
Per a tots els interessats en el paper dels hospitals psiquiàtrics i la ideologia de la salut mental, el llibre de Nellie Bly hauria de ser una referència obligada i és una autèntica mina de textos ‘esmentables’. No només per la força expressiva de les seves descripcions, sinó perquè Bly tenia una concepció molt clara (avui en diríem ‘biopolítica’) de la forma com s’exercia el poder mèdic del moment –un moment que no podem estat gaire segurs que sigui gaire diferent del nostre. [Hi ha una introbable edició espanyola, del seu llibre: Barcelona: Buck, 2009]. Tot cal dir-ho, la publicació en forma de llibre de Deu dies en un manicomi va donar un cop d’atenció a la classe mèdica, provocà que es constituís una comissió per a l’estudi dels hospitals mentals i aconseguí millorar significativament la dotació pressupostària dels centres de salut mental. L’era de la premsa estava iniciant-se.
El llibre en anglès:
http://digital.library.upenn.edu/women/bly/madhouse/madhouse.html
