Burrhus Frederic Skinner és el psicòleg que radicalitzà
el behaviorisme. Per a ell qualsevol aprenentatge és el
resultat de les conseqüències de l’acció
per l’organisme (recompensa o càstig, per ex.). Ell
fou qui encunyà la tesi central del behaviorisme: l’adquisició
de nous comportaments, àdhuc dels més complexos,
pot explicar-se sense recórrer al pensament.
Com John Watson,
B.F. Skinner és antimentalista convençut. A parer
seu, l’organisme no fa res més que respondre a estímuls.
Tanmateix no en té prou amb l’explicació pavloviana
del condicionament clàssic (E-R). Segons el seu model,
l’aprenentatge d’un nou comportament resulta dels
reforços exercits per estímuls externs, succeint
a les respostes de l’organisme. A partir d’aquesta
base desenvolupà la seva teoria de l’aprenentatge
per ‘condicionament operant’, que va experimentar
en diverses espècies animals (ratolins, coloms, etc.) gràcies
a un dispositiu experimental, ‘la caixa de Skinner’.
El seu model
vol ser ‘l’ABC de la psicologia’: ‘A’
(antecedent)- ‘B’ (‘Behavior’, comportament
en anglès)- ‘C’ (conseqüències),
de tal manera que si una conducta té bones conseqüències
es reforça amb la repetició.
Si es vol
condicionar un ratolí o un colom per tal que, per ex.,
premi una palanca, es pot augmentar la probabilitat d’aparició
de la resposta, reforçant-la de tal manera que cada cop
que toqui la palanca rep menjar. De la mateixa manera es pot ensenyar
l’animal a associar un senyal lluminós situat a l’interior
de la caixa amb el fet de prémer la palanca, reforçant
aquesta conducta donant-li menjar, però tan sols quan la
palanca ha estat accionada després que s’encengués
el llum.
Aquest exemple
il·lustra els tres elements que componen el model bàsic
del condicionament operant: ‘l’estímul discriminatiu’,
o senyal, precedent de la resposta (aquí, la el llum),
la ‘resposta operant’ o instrument d’acció
sobre el medi (prémer la palanca) i ‘l’estímul’
o ‘agent reforçador’ (el menjar); l’expressió
‘contingències del reforç’ designa la
relació entre aquests elements.
No hi ha cap
diferència entre el comportament animal i humà davant
el reforçament. Com deia el mateix Skinner: ‘si voleu
veure humans prement una palanca amb l’esperança
de ser recompensats, només cal que aneu a Las Vegas’.
Si es dóna un reforçador adequat es pot aconseguir
que tan els animals no humans com els humans donin la resposta
desitjada.
L’efecte
de les conseqüències de l’acció és
el nucli de la teoria de l’aprenentatge skinnerià
i de l’adquisició de comportaments complexos. Repetint
un comportament que es reforça positivament o castigant
un comportament indesitjat es pot aconseguir qualsevol conducta.
El ‘principi
del reforç’, nucli mateix del behaviorsme skinnerià,
està inspirat en els treballs previs d’Edward Lee
Thorndike (1874-1949) que en un article de 1898 havia formulat
les primeres ‘lleis de l’aprenentatge’. Segons
aquest autor, aprendre consisteix a formar, mitjançant
mecanismes d’assaig i error, connexions entre experiències
sensorials i respostes. Les reformes es formen mecànicament
per repetició (‘llei de l’exercici’)
i en funció de les conseqüències agradables
o desagradables del comportament per a l’organisme (‘llei
de l’efecte’). El concepte skinnerià de ‘reforç’,
recull la llei de l’efecte, depurant-la dels seus elements
subjectius (plaer...).
Imaginem,
per ex., que en Pere tingui uns pares que pretenen que ell es
posi a fer els deures a 2/4 de 6 quan torna de l’escola,
tot i que ell el que vol fer a aquella hora és jugar al
bàsquet. Els pares podran aconseguir el comportament que
pretenen mitjançant un ‘reforçament positiu’
(el deixaran anar a jugar tan bon punt acabi de fer els deures)
o mitjançant un ‘reforçament negatiu’
(haurà de parar i desparar la taula si no és a casa
a l’hora fent deures). Així l’acció
de fer els deures a l’hora o bé té una conseqüència
positiva o bé n’evita una de negativa. Inversament
el comportament no desitjat, posar-se a jugar en tornar de l’escola,
serà castigat amb un reforç negatiu (en Pere haurà
de parar i desparar la taula) o per la supressió d’un
reforç positiu (en Pere no podrà jugar al seu esport
preferit). El sistema de reforços es dóna en molts
altres àmbits de la vida, com ara per ex., en el sexe.
Per a Skinner la naturalesa havia reforçat la supervivència
de l’espècie fent que la sexualitat fos una font
de plaer.
Però
allí on ha tingut més aplicació el behaviorisme
skinnerià és en l’àmbit educatiu. Per
a Skinner l’escola és un mecanisme antiquat i poc
eficient de transmissió de coneixements, perquè
bàsicament pretén que l’alumne treballi mitjançant
reforços negatius (com es fa palès en els exàmens
i en les notes presentades com a amenaces). El que falta en l’escola
són reforços positius. No debades el director de
la ‘Springfield Elementary School’ a la qual acudeixen
Bart i Lisa, en la sèrie ‘Els Simpson’ es diu
‘Director Skinner’. Skinner va inventar una ‘màquina
d’ensenyar’ que s’usà molt als Estat
Units durant els anys 1960 i primers 1970. La màquina feia
preguntes i deia si la respost era correcta o no i, en alguns
models, animava l’estudiant quan responia correctament una
o diverses preguntes. Però fou un fracàs rotund:
els alumnes aprenien dades aïllades però no conjunts
significatius i es podia aprovar purament ‘per tempteig’.
Hi ha, a més,
una constatació elemental que posava en crisi el model
behaviorista: a molts infants el càstig (entès com
a reforç negatiu) no els immuta en absolut i, fins i tot,
sembla que el busquin. Segons Skinner el càstig acostuma
a resultar ineficaç per quatre motius:
1.- perquè
provoca respostes lentes i poc apreses. Per això la recompensa
és millor que el càstig (la pastanaga és
més eficaç que el pal)
2.- perquè
el càstig fa que la persona tendeixi a evitar ser castigada,
per comptes d’abandonar la conducta punible. De la mateixa
manera la rata de laboratori va cada cop més de pressa
per mirar d’evitar el xoc elèctric.
3.- perquè
la persona castigada pot acabar vinculant el càstig amb
la persona que el castiga (professor, pare...) i no amb la conducta.
4.- perquè
el càstig mostra el que no s’ha de fer, però
no el que s’ha de fer.
Com que cada
persona té necessitats pròpies, algunes conductes
només es fan per cridar l’atenció (cosa molt
habitual en nens poc estimats o massa mimats) de manera que alguns
reforços són inútils en determinats contextos.
El paper central
del reforç en l’aprenentatge fou posat en qüestió
per altres behaviorismes ortodoxos (Edwin Ray Guthrie, 1886-1959)
o dissidents (Edward Chase Tolman, 1884-1959). Segons E. Guthrie
hi ha conductes adquirides que s’aprenen d’un sol
cop, sense repetició, i els primers vincles comportamentals
no poden ser explicats pels mecanismes de reforç sinó
per la relació de contigüitat entre estímul
i resposta. Els treballs de Tolman sobre l’aprenentatge
latent van anar més lluny, mostrant que en l’animal
no-humà hi ha aprenentatges que s’efectuen en absència
de tot reforç i que s’estructura segons metes internes
que orienten la seva acció. Aquesta tesi obrí el
camí als estudis sobre cognició animal.
En tot cas,
el behaviorisme skinnerià pretenia donar compte de totes
les conductes, fins les més complexes, evitant qualsevulla
referència a conceptes mentalistes, o transformant-los
en conceptes comportamentals. Aquesta posició radical feu
crisi perquè sembla difícil evitar la referència
a les estructures mentals (representacions, coneixements...) per
explicar l’adquisició de coneixements en els animals
no-humans i en l’home. Però és precisament
això el que els behaviorismes volien impedir amb la referència
a una ‘caixa negra’ en la ment. Noam Chomsky va rebatre
la tesi skinneriana de l’adquisició del llenguatge
mitjançant el condicionament operant: sobre la base del
reforç és impossible explicar la rapidesa amb què
l’infant adquireix la capacitat lingüística
i, sobre tot no es pot explicar com és que l’infant
pot comprendre frases que no ha sentit anteriorment. Segons Chomsky
l’única manera d’explicar la capacitat lingüística
és suposar que l’ésser humà disposa
d’un conjunt de regles abstractes, de caràcter innat,
que generen la conducta lingüística.
El debat sobre
el behaviorisme obrí la via a un nou paradigma en psicologia:
el cognitivisme.
