Introducció a la Psicologia: Tradicions, perspectives i autors.

 

La psicologia és una «ciència feble» perquè la seva base experimental i matemàtica és poc sofisticada i el seu nivell de predicció de conductes és, com a molt, aproximatiu. Mentre en les anomenades «ciències dures» (física) tot el seu àmbit de coneixement pot ser explicat matemàticament, la més escandalosa divisió d’opinions, de metodologies i d’opcions teòriques regna entre els psicòlegs. Els psicòlegs no es posen d’acord en gairebé res i algunes polèmiques (herència versus ambient, consciència versus insconscient, raó versus emocions) semblen impossibles de resoldre. Molt sovint la psicologia no passa de ser una forma més o menys atractiva de revestir amb hàbits nous vells tòpics del sentit comú. Però en general la ciència de debò té poc a veure amb el sentit comú i més aviat el desafia.  

Per a molts psicòlegs, la psicologia mateixa és una ciència provisional destinada a exhaurir-se quan la psiquiatria i els coneixements sobre el cervell (neurociències) la facin obsoleta.    

Tot i així en la base mateixa de la psicologia es poden distingir cinc grans tradicions psicològiques. Si la psicologia fos un arbre, diríem que té cinc branques principals: la psicoanàlisi, la teoria de la gestalt [forma, configuració], el behaviorisme [anomenat «conductisme» en l’àmbit hispànic], el constructivisme-cognitivisme i les psicologies humanistes.  

1.- La psicoanàlisi deriva de Sigmund Freud i fa tres afirmacions bàsiques:  

a.- Existeix una part de l’aparell psíquic humà (l’anomenat ‘inconscient’) que és desconegut pel subjecte i que constitueix el fons profund de la personalitat humana. La repressió dels desigs inconscients està a l’origen dels traumes bàsics de la personalitat  

b.- Aquest inconscient ignora el principi de contradicció — val a dir, és ‘irracional’ — i està constituït per forces o ‘pulsions’ de caràcter sexual (és a dir, que són expressió de desigs profunds).  

c.- L’estructura profunda de la personalitat humana és desenvolupa en la primera infància. Les frustracions de l’infant i la repressió del desig sexual originen els traumes bàsics que es desenvoluparan en la vida adulta. Seguint Diderot, Freud afirmà que: «el nen és el pare de l’home».  

 

2.- La teoria de la Gestalt deriva dels estudis sobre percepció i organització de l’espai que van fer a l’Alemanya d’entreguerres i es pot resumir en tres tesis bàsiques:  

a.- La percepció és un problema de construcció. Per tal de donar sentit al que ens envolta, necessitem organitzar-ho. La percepció es fa a nivell d’estructures o formes organitzades, no d’elements aïllats: de la mateixa manera que sabem que una línia està feta de punts, però no veiem la línia sinó el punt, també veiem sempre formes o estructures.  

b.- La percepció és un problema d’ajustament a l’entorn: tendim a veure en el present allò que creiem que, necessàriament, ha d’estar allí, de manera que la nostra ment tendeix a completar percepcions incompletes i ens pot portar a error en la mesura que ens fa creure que existeixen coses que en realitat no existeixen.

c.-  «Veure es preveure»: la percepció actual depèn de les experiències anteriors, pròpies del subjecte que percep. Allò que hem conegut actua com a fons i com a model de comparació des del qual la ment comprèn el que ens succeeix a partir d’un fenomen de ‘constància perceptiva’, perquè un cop coneguda una cosa tendim a ‘reconèixer-la’ amb posterioritat.

 

3.- El behaviorisme es va originar a Rússia amb els estudis de Pavlov sobre condicionament i es va desenvolupar als Estats Units, amb Watson i Skinner que el van aplicar a àmbits molt diversos (de l’educació a la publicitat). Les tres tesis que sintetitzen el behaviorisme són:  

a.- La psicologia és una ciència natural que té per objecte descriure, predir i controlar la conducta.  

b.- El behaviorisme és, doncs, «externalista» des del punt de vista del coneixement. La consciència és una ficció, un residu de la creença medieval en l’ànima, a la qual en tot cas no tenim accés. La ment és una «caixa negra», només podem mesurar objectivament la informació que se li introdueix i les conductes que els individus realitzen; per tant, desconeixem com funcionen les activitats internes de la ment.  

c.- La llibertat no existeix i en última instància els individus són com màquines. Els mateixos estímuls produeixen les mateixes respostes. Tota conducta pot ser manipulada si trobem l’element que reforça aquella conducta que volem aconseguir.

 

4.- El cognitivisme-constructivisme és una escola de límits molt més imprecisos que les tres anteriors i pot ser considerat més aviat com una manera de plantejar el problema de l’origen del coneixement a partir del concepte d’«estructura». En aquest calaix de sastre hi ha teòrics com Jean Piaget (que es va plantejar el tema del coneixement en els infants), Jerome Bruner o D.P. Ausubel (teòrics de l’aprenentatge significatiu en psicologia escolar), etc. Segons aquesta escola:  

a.- El comportament humà s’explica a partir de processos que tenen la seva lògica interna, de caire genètic. L’evolució de la psicologia infantil molt especialment està marcada per síntesis de complexitats creixents –i no pot ser avançada sense tenir conseqüències posteriors.  

b.- El coneixement està estructurat, forma xarxes i té una estructura organitzada intern a ell mateix. Entendre una cosa és ser capaç de fer créixer la xarxa cognitiva i operar amb ella.   

c.- L’aprenentatge consisteix a connectar coses noves a coses ja sabudes. O dit d’una altra manera: el coneixement nou s’instal·la o ‘penja’ sobre coneixements previs, amb els quals interactua. Un coneixement descontextualitzat es dissipa o és rebutjat. Per això parlen d’«aprenentatge significatiu» i de «currículum en espiral» (explicar les mateixes coses cada cop amb més profunditat, [Ausubel]), en oposició a l’aprenentatge mecànic del behaviorisme. La motivació de l’alumne s’aconsegueix quan és capaç de copsar el sentit i el context d’allò que estudia.

 

5.- La psicologia humanista és també i sobretot un moviment, molt sovint protagonitzat per cristians que pretenen ‘humanitzar’ una psicologia que veuen freda i incapaç d’integrar els sentiments i les emocions en la conducta racional. Critiquen especialment la psicoanàlisi  i el conductisme perquè a parer seu la psicoanàlisi cau en l’error de prendre com a normals el que són conductes neuròtiques i desordenades que afecten només una minoria dels individus. El conductisme, per la seva banda, nega la llibertat i ens converteix en màquines. Els psicòlegs humanistes, en canvi, reivindiquen el paper de conceptes com «amor» o «autorealització» que tenen un alt contingut subjectiu i emocional. Formen part d’aquest grup autors com Abraham Maslow, Karl Rogers, Rollo May o Viktor Frankl. Les seves tesis bàsiques són:  

a.- La persona és sempre quelcom únic i irrepetible i per tant la teràpia s’ha de «centrar en la persona» (Rogers). No podem, doncs, fer una aproximació freda i objectiva a cap situació i no podem dir tampoc que la coneixem si no hi ha una aproximació emocional, subjectiva a l’altre. El jo té un valor transcendent i es descobreix en la meva relació amb l’altre  

b.- La persona és portadora de valors, de sentiments i emocions. El malestar psicològic es produeix bàsicament quan aquests valors i sentiments se senten trepitjats i hom perd el sentit de la pròpia vida, o la dignitat. La teràpia haurà de consistir a recuperar l’individu que s’ha sentit humiliat i degradat. D’aquí que en psicologia humanista es parli sovint de «societats malaltes» per descriure sistemes socials inhumans.  

c.- La felicitat s’aconsegueix a través de valors postmaterialistes. La recerca de la felicitat i de l’harmonia (amb un mateix, amb els altres i amb la natura) és l’objectiu darrer de la persona humana i de la teràpia psicològica que s’ha de centrar en la integració social i emocional.       

 

 

 

Envia un email a l'autor