LA
REGLA D’OR
La Regla d’Or és la norma més intuïtiva
i més assumida de la moral, de la qual s’ha suposat
de vegades que derivarien tots els altres valors i normes. Actualment
es dóna per cert que la primera formulació de la
regla aparegué a Xina amb Confuci al voltant del concepte
de “ren” [virtut perfecta] i que a través del
comerç a la ruta de la seda va arribar a Occident, on sobretot
va influir en el rabí Hil•lel –fundador de
la versió farisea del judaisme [en hebreu “fariseu”
significa “pur” o “observant estricte”],
que va tenir gran importància en temps de Jesús.
En
la teoria moral contemporània generalment es considera
que la Regla d’Or pertany al que Kant anomenà «regles
pràctiques», és a dir, és un principi
normatiu per a actuar rectament, però no és de caire
universal, en el sentit que no indica el que cal fer en tots els
casos i sense excepció. En altres paraules: la Regla d’Or
és prudencial però no imperativa.
La
Regla d’Or podria ser considerada com l’altra cara
de la llei del Talió: si cal obrar sobre la base de «ull
per ull i dent per dent», també imparcialment cal
aplicar el principi segon el qual: «no facis als altres
el que no vols que et facin». D’ençà
de l’obra de A. DIHLE, DIE GOLDEN REGEL (Göttingen,
1962), la Regla s’ha interpretat, però, com un manament
estrictament oposat al Talió: els cristians no haurien
d’actuar retributivament fent “bé per bé”
(Talió) com els pagans, sinó que en el context de
les virtuts evangèliques, dins l’exigència
d’obrar per amor propugnada per Jesús («estimeu-vos
els uns als altres com jo us he estimat») han d’estimar
també els enemics (caritat). Com que en la tradició
cristiana –i especialment catòlica– no hi ha
relació directa amb Déu sinó a través
de la comunitat, la Regla d’Or és expressió
de l’amor al proïsme a través del qual s’assoleix
l’amor de Déu. Jesús hauria abolit el Talió
per tal de predicar la llei de l’Amor (el «manament
nou» de la Nova Aliança).
Als
Evangelis, la Regla d’Or té dues formulacions:
.-
Negativa: «no facis als altres el que no
vols que et facin» -(Tobies IV, 15)
.- Positiva: «feu als altres el que voleu
que us facin» - (Mateu VII, 12; Lluc VI, 31)
La
fórmula negativa, però, no és equivalent
a la positiva (problema del desig pervers). LEIBNIZ [als NOUS
ASSAIGS SOBRE L’ENTENIMENT HUMÀ] i KANT [a la METAFÍSICA
DELS COSTUMS] ja van observar que la Regla d’Or era inútil
davant el problema del “desig pervers”. Si la Regla
s’apliqués en la seva formulació positiva,
resultaria que un sàdic se sentiria obligat a fer patir
tothom, que un jutge hauria d’absoldre a tothom o que un
propietari de terres hauria de donar-les –i en general ningú
no podria exercir cap autoritat; cosa difícilment sostenible.
D’altra
banda caldria distingir encara els desigs perversos (robar...)
dels desigs utòpics (la fraternitat universal...), que
potser són irrealistes però no immorals. D’una
manera global només sembla factible la formulació
veterotestamentària de la fórmula, en el que inclou
de criteri prudencial, però no el que tingui d’estrictament
normatiu. En una societat moderna, la Regla d’Or sembla
que només seria operativa a través del consens,
en un sentit més o menys proper al de la proposta deliberativa
de Habermas. Sense un consens deliberatiu no sembla fàcil
plantejar el sentit de la Regla.
La
Regla d’Or parla sobre com “volem ser tractats”
i en conseqüència obliga a plantejar, a més,
el complicat problema de si el desig pot ser considerat com a
guia de la conducta. En societats de caire tradicional (o de «solidaritat
mecànica», com en deia Durkheim) això no resultava
difícil d’argumentar; els individus eren molt similars
i els desigs també. Però una característica
típica de les societats modernes és la seva diversitat;
l’individualisme i la consideració de l’autonomia
i del dret a la diferència com a criteris d’actuació
moral fan que els individus siguin també prou diversos
en els seus desigs.
Per
això G.H. von WRIGHT a THE VARIETIES OF GOODNESS (1963)
va proposar canviar la regla «fes als altres el que vols
que et facin» per una altra formulació: «fes
als altres el que ells volen que els facis» posant l’èmfasi
en el valor de l’autonomia. D’aquesta manera queda
clar que la beneficència (fer el bé) no és
fer qualsevol bé, sinó el be que (en ús de
la seva autonomia) demanda l’altre evitant així el
paternalisme. Aquesta formulació presenta dues avantatges
com a mínim: d’una banda no suposa que tots els desigs
siguin de caire similar i per l’altra accentua l’altruisme
subjacent a la Regla.
Hi
ha, però, una dificultat important a l’hora d’adoptar
la Regla d’Or i és la que va presentar l’utilitarista
HARE en una de les seves obres de rerafons més kantià.
HARE a REASON AND FREEDOM (1963, parts II i III) defensà
que hi havia dues característiques lògiques del
llenguatge moral: prescriptivitat i universalitat. Aquests dos
elements tenen certa semblança amb la Regla d’Or.
Bàsicament la universalitat actua com un principi de consistència.
En la seva hipòtesi només seria moral, per aplicació
d’aquest principi, allò que podríem acceptar
igualment en cas que fóssim subjecte o objecte de la decisió.
Això comporta un experiment mental que s’ha anomenat
«intercanvi imaginatiu de rols», que s’ha de
fer compatible amb la universalitat. Suposem que un nazi cregués
altament moral exterminar tots els jueus (o que un sionista cregués
altament moral matar de fam tots els palestinians); doncs bé,
això sotmès a un «intercanvi imaginatiu de
rols » ho hauria de poder voler fins i tot si el nazi que
propugna aquesta mesura fos jueu, o si el sionista fos palestinià.
Fins i tot un liberal hauria de suposar que si ell fos nazi, intercanviant
els rols, hauria d’obrar com a liberal. Doncs bé,
això clarament no és possible: no sembla fàcil
assumir els ideals oposats. Ni és senzill saber què
vol l’altre, ni és possible posar-se en la seva pròpia
pell, ni és eficaç fer-ho. En definitiva, sense
un consens normatiu previ, la Regla d’Or presenta moltes
dificultats.
Excepte
si algú és cristià –i aleshores l’adopció
de la Regla d’Or com a norma de conducta se li pressuposa,
perquè ve exigida per la divinitat– la Regla planteja
molts problemes en la seva uiniversalització. Per això
el filòsof alemany H. REINER va considerar a DIE PHILOSOPHISCHE
ETHIK (1969) que la Regla d’Or presenta tres sentits o formes:
1.-
Com a regla d’empatia: tractant de posar-nos
en el lloc de l’altre però sense poder deixar de
ser egoistes.
2.-
Com a regla d’autonomia: de manera que no deixem
de jutjar la conducta dels altres, però aquesta conducta
repercuteix en la nostra en base a un principi de coherència
3.-
Com a regla de prudència: no facis als altres
el que no vols que et facin a tu, “per tal que” no
t’ho facin.
Només
en aquest tercer sentit sembla aplicable la Regla d’Or,
però interpretat així aquest principi, no estem
gaire lluny de la llei del Talió. Només regles prudencials
i consens normatiu ens alliberen d’absurds derivats de l’aplicació
de la Regla d’Or.
