El
rebuig de SARTRE al Premi Nobel de 1964 fou un dels seus gestos
més comentats a l’època. Oferim aquí
dos documents sobre aquest tema. Els dos primers els traduïm
directament del francès i el tercer un fragment d’entrevista
a l’Obs de l’any 1964 també en traducció
nostra [R.A.].
1.-
L’any 1964 Sartre publica LES MOTS i corre el rumor que
li atorgaran el Premi Nobel . El dia 14 d’octubre de 1964
envia una carta al secretari de l’Acadèmia Nobel
demanant que no se li atorgui el guardó, que malgrat tot
li fou concedit el 22 d’octubre perquè la votació
s’havia fet anteriorment:
Senyor
secretari:
Segons determinades informacions que m’han arribat avui,
tindria enguany algunes possibilitats d’obtenir el Premi
Nobel. Malgrat que sigui presumptuós de decidir sobre un
vot abans que hagi tingut lloc, em prenc la llibertat d’escriure-us
per tal dissipar o evitar un malentès. Vull assegurar-vos,
en primer lloc, senyor secretari la meva profunda estimació
per l’acadèmia sueca i pel premi amb el qual ha honorat
tants escriptors. Però per raons de caire personal i per
d’altres que resulten més objectives, no desitjo
figurar a la llista dels possibles llorejats i ni puc ni vull,
ni el 1964 ni més endavant, acceptar aquesta distinció
honorífica. Us agraeixo, senyor secretari, que accepteu
les meves excuses i que creien en la meva més alta consideració.
2.-
El text de l’Acadèmia Sueca (22 d’octubre)
concedint-li el guardó deia el següent: “El
Premi Nobel de Literatura ha estat atorgat enguany a l’escriptor
francès Jean-Paul Sartre per la seva obra que, pel seu
esperit de llibertat i la recerca de llibertat que testimonia,
ha exercit una vasta influència sobre la nostra època”.
Sartre escriu llavors una carta a l’Acadèmia renovant
la seva negativa (extractes). Hi ha també un extracte en
català (EL TEMPS, València, nº394, 6 de gener
de 1992):
Lamento de debò que aquest tema tingui una aparença
d’escàndol: un premi s’atorga i algú
el rebutja.
(...) Vaig invocar dues menes de raons: raons personals i raons
objectives.
Les raons personals són les raons personals són
les següents: el meu rebuig no és un acte improvisat.
Sempre he declinat les distincions oficials. Quan després
de la guerra el 1945 em van oferir la Legió d’Honor,
vaig refusar-la, malgrat que tenia amics al govern. De la mateixa
manera, mai no he desitjat entrar al Col·legi de França,
com alguns amics m’han suggerit (...) No és el mateix
si signo Jean Paul Sartre, que si ho faig com “Jean Paul
Sarte”, premi Nobel”. L’escriptor ha de refusar
deixar-se transformar en institució, fins i tot si això
es fa sota les formes més honorables.
Les meves raons objectives són les següents: l’únic
combat actualment possible en el front de la cultura és
per la coexistència pacífica de les dues cultures:
la de l’est i la de l’oest. No vull dir que cal que
s’abracin, sé prou bé que la confrontació
entre ambdues cultures no necessàriament ha de tenir forma
de conflicte, però ha de tenir lloc entre homes i cultures
sense intervenció de les institucions (...) les meves simpaties
innegablement s’adrecen al camp del socialisme, i al que
s’anomena el bloc de l’est, però he nascut
i he estat educat en una família burgesa (...) Espero tanmateix
“que guanyi el millor”, val a dir el socialisme.
Per això no puc acceptar cap distinció atorgada
per les altres instàncies culturals, ni de l’est
ni de l’oest, àdhuc si comprenc prou bé la
seva existència. Malgrat que totes les meves simpaties
estiguin al costat dels socialistes, seria del tot incapaç
d’acceptar el premi Lenin si me’l volguessin donar,
que no és el cas (...)
Durant la guerra d’Algèria, quan vam signar el “Manifest
dels 121” hauria acceptat el premi amb agraïment perquè
no tan sols m’hauria honorat a mi sinó també
a la llibertat per la qual lluitàvem. Però això
no va passar i només quan s’ha acabat el combat em
donen el premi.
3.- També en una entrevista a la
revista Le Nouvel Observateur, (19 de novembre de 1964), Sartre
va explicar les raons per les quals havia rebutjat el Premi Nobel
(fragment):
Per què vaig rebutjar aquell premi? Perquè
em sembla que des de fa temps té un color polític.
Si hagués acceptat el Nobel –i encara que hagués
fet un discurs insolent a Estocolm, la qual cosa hauria estat
absurda– hauria estat recuperat.
Si hagués estat membre d’un partit, del partit comunista,
per exemple, la situació hauria estat diferent. Indirectament
hauria estat atorgat el premi al meu partit; en tot cas li hauria
pogut servir. Però quan es tracta d’un home aïllat,
malgrat que tingui opinions “extremistes, se’l recupera
necessàriament, d’una certa manera, premiant-lo.
És una manera de dir “Finalment és dels nostres.
Jo no podia acceptar això.
La major part dels diaris m’ha atribuït raons personals:
estaria ferit perquè Camus el va obtenir abans que jo..
tindria por que Simone de Beauvoir se sentís gelosa, potser
era una ànima bella que rebutjava els honors per orgull.
Tinc una resposta molt senzilla. Si tinguéssim un govern
de Front Popular que m’hagués fet l’honor d’atorgar-me
un premi, l’hauria acceptat amb gust. No em fa l’efecte
de cap manera que els escriptors hagin de ser cavallers solitaris,
ben al contrari. Però no s’han de ficar en un vesper.
El que més m’ha molestat són les cartes dels
pobres. Els pobres per a mi són les persones que no tenen
diners però estan prou mistificats per acceptar el món
tal com és. Aquesta gent són legió. M’han
escrit cartes doloroses: “Doni’m a mi els diners que
rebutja”. En el fons el que escandalitza és que aquest
diner no hagi estat despès. Quan Mauriac va escriure al
seu diari: “Jo l’hauria gastat per arreglar el bany
i la tanca de la finca” és un maligne: sap que no
provocarà cap escàndol. Si hagués repartit
aquest diner hauria sorprès més la gent. Rebutjar-lo
és inadmissible. Un nord-americà ha escrit: “Si
em donen 100 dòlars i els rebutjo, no sóc un home”.
I, a més, hi ha la idea que un escriptor no mereix aquest
diner. L’escriptor és un personatge sospitós.
No treballa, guanya diners i, si vol, pot ser rebut pel rei de
Suècia. Això ja és escandalós. Si,
a més, rebutja el diner que no ha merescut, és massa.
Es considera natural que un banquer tingui diners i els doni.
Però que un escriptor pugui rebutjar-lo; això no
passa.
Tot això és el món del diner i les relacions
amb el diner sempre són falses. Rebutjo 26 milions i m’ho
retreuen; però al mateix temps m’expliquen que els
meus llibres es vendran més perquè la gent comentarà:
“¿Qui és aquest guillat que escup sobre tants
diners?” Així que el meu gest encara em donarà
peles. És absurd, però no hi puc fer res.
La paradoxa és que rebutjant el premi no he fet res. Acceptant-lo
hagués fet quelcom. M’hauria deixat recuperar pel
sistema.
