LA SOFÍSTICA I SÒCRATES
AMBIENT
SOCIAL DE LA SOFÍSTICA
FILOSOFIA
I SOFÍSTICA: UN PENSAMENT AL VOLTANT DE LHOME I LA CIUTAT
TEXTOS
La
visió crítica dels deixebles de Sòcrates
Gòrgies:
defensa duna ética relativista i descriptiva
Elogi
fúnebre: Pèricles
Elogi
dHelena: Gòrgies
Lart
de tenir sempre raó: Schopenhauer
Sòcrates
i la polis: Salvador Pániker
Sòcrates:
Rodolfo Mondolfo
Sòcrates:
Karl Jaspers
El
Daimonion socràtico: G.Reale i D. Antiseri
Elogio
de Sócrates: Pierre Hadot
La
auténtica muerte del filósofo: Víctor Gómez Pin
Sòcrates:
Francis Wolff
Apologia
de Sòcrates: Índex comentat
SÒCRATES
I SOFISTES: SEMBLANÇES
SÒCRATES
I SOFISTES: DIFERÈNCIES
CONCEPTES
BÀSICS DEL PENSAMENT SOCRÀTIC
JUDICI
I MORT DE SÒCRATES
SÒCRATES:
UNA VALORACIÓ
Ramon
TORELLÓ (S.J.):
Resum
del capteniment filosòfic socràtic
Els
mèrits de Sòcrates
SÒCRATES:
VOCABULARI MÍNIM
TEXTOS:
Sòcrates i lofici de filòsof (Teetet)
EXERCICIS
LA
SOFÍSTICA
Conceptes
centrals de la Sofística:
La
sofística és el moviment cultural determinant del segle V aC.
Es pot considerar com el triomf de la democràcia, perquè posa
el debat com a centre de la vida de la ciutat. Els sofistes eren
mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat ensenyant els
joves rics a discutir a l'àgora i cobraven per fer-ho. Lideal
grec és el de bastir una ciutat dominada per la saviesa i els
sofistes són lexpressió daquest ideal. Els sofistes
s'interessaven essencialment per lhome (és a dir el ciutadà)
i pels problemes de retòrica i de dret, en la mesura que sinteressaven
sobretot pel problema de la convivència.
Defensaven
una teoria relativista sobre el món que per a ells era consubstancial
amb la democràcia. Tot són opinions i tant li fa una opinió com
l'altra si sargumenten duna forma coherent, perquè
al cap i a la la democràcia no és un món de certeses científiques
sinó un contrast continuat de parers. L'important és que la convivència
en la ciutat estigui ben afermada i que es respecti la diversitat
dopinions i dinteressos, (que és tant com respectar
la diversitat dels humans). Per això cal que els diversos parers
estiguin ben argumentats i que siguin capaçes de persuadir, tot
i que no siguin "veritat" en el sentit que un científic
donaria a aquest mot.
La
sofística és un moviment cultural amb molts autors i constitueix
una expressió de democràcia, en la mesura que la democràcia significa
pluralisme de les opinions i llibertat dexpressió. Les seves
tesis essencials poden resumir-se de la següent manera.
NIHILISME
ONTOLÒGIC: No existeix un ésser substancial i permanent
al canvi.
FENOMENISME:
Laparença és lúnica forma de ser real.
SUBJECTIVISME:
Lhome és lúnic criteri de veritat dels judicis.
SENSISME:
Lexperiència és lúnica font de coneixement.
ESCEPTICISME:
No existeix veritat universal: Tot pot ser a la vegada veritable
i fals
CONVENCIONALISME:
La societat no és un fet natural sinó que és el resultat dun
pacte
POSITIVISME:
Les lleis jurídiques i morals han estat dictades pels homes, no
pels déus.
RELATIVISME:
Les normes socials estan en funció de cada societat: de cada època
i dels interessos de cada moment
AMBIENT
SOCIAL DE LA SOFÍSTICA .
La
paraula sofística ve del grec sofos: "savi". Aquesta
paraula al s.V a.C. no tenia cap sentit despectiu. Volia dir,
simplement, un professional de l´ensenyament. La paraula "sofista"
passa a tenir un sentit de menyspreu a partir de Sòcrates que
els considera uns manipuladors de la democràcia i que afirma que
els sofistes no es preocupen de la veritat sinó del poder. A partir
de la mort de Sòcrates, la sofistica és vista com un fals coneixement:
Plató
anomena els sofistes: negociants de lànima.
Xenofont
diu que: empren els discursos per enganyar i els usen per enriquir-se.
Aristòtil,
finalment, afirma que: la sofistica dóna només una aparença
de saber.
Per
tant, es pot considerar que hi ha dos moments en la valoració
del moviment sofista:
1.-
Al seu moment històric (s.V) són considerats simplement uns professionals
del saber.
2.-
En canvi, a partir de la mort de Sòcrates i durant tot el s.IV,
reben la crítica dels que els consideraren causants de la crisi
social i de lesfondrament dels valors del s.V (finals),
que es produeix quan Atenes perd les Guerres del Peloponès (contra
Esparta).
Els
sofistes eren un grup de professionals de l´ensenyament que anaven
de ciutat en ciutat ensenyant als joves les tècniques de retòrica
i de política, i cobraven importants quantitats per fer-ho. A
Grècia la participació en la política és obligatòria, per tant
els que coneixen les tècniques d´expressió, de retòrica, tenen
un avantatge sobre els que no les coneixen. Els fills dels rics
que poden pagar un sofista estan millor situats per acudir a l'Àgora.
Des d´aquest punt de vista es pot considerar la sofística com
un símptoma de crisi, de decadència de la democràcia. Teòricament
a la democràcia tots els ciutadans són iguals; a la pràctica però
els fills dels rics tenen un avantatge (estan més ben preparats,
coneixen la retòrica). Possiblement per això Sòcrates es va negar
sempre a cobrar pels seus ensenyaments. Era com reivindicar la
seva independència intel·lectual.
El
moment de la sofistica és el segle de Pèricles (s.V a.C.), que
també s'anomena la Il·lustració grega. Els perses han estat derrotats
a les Guerres Mèdiques i Atenes apareix com a nova potència dominant.
Els millors artistes i intel·lectuals hi acudeixen, és el moment
de la reconstrucció del Partenó, encomanada a Fídies i de les
grans obres a l'Acròpolis. A la tragèdia Els perses, Èsquil sintetitza
l'orgull que senten els atenesos per la seva pàtria amb una frase
que s'ha fet famosa: A Atenes no mana un home; mana la llei. Els
atenesos estan orgullosos de ser un règim sense parió, amb llibertat
per a tothom.
Tots
els sofistes són forasters a Atenes, van a la ciutat perquè és
un centre de irradiació política i cultural però el fet de ser
forasters (metecos), originaris de la Magna Grècia o de polis
llunyanes, fa que entre la gent més tradicionalista siguin mal
vistos; com si amb la seva pretensió de discutir sobre qualsevol
cosa estiguessin posant en dubte els valors més tradicionals de
la ciutat. Quan Atenes inicia la decadència, a partir de la mort
de Pèricles i de la derrota a la Guerra dels Peloponès (contra
Esparta), els sofistes són considerats els culpables de la degradació
política i moral de la ciutat.
Els
sofistes defensaven el relativisme i creien que qualsevol
tesi podia ser discutida. Això farà que els grups tradicionalistes
els acusin de no haver sabut educar la ciutat, des del punt de
vista espiritual: havien criticat els valors tradicionals d´Atenes
però no havien ofert valors nous. [Per això Plató donarà tanta
importància a l'educació com eina d'enfortiment civil a la República
].
És
possible que la mort de Sòcrates fos una reacció contra el clima
espiritual en què s'havia produït la sofística: tot i que Sòcrates
era molt crític respecte del relativisme, els seus contemporanis
el consideraven un sofista més i, per tant, l'acusaren de practicar
una retòrica buida. L'acusació contra Sòcrates és per asebeia
(impietat). L´asebeia tenia dos aspectes; era també un delicte
civil, a més de religiós.
Com
que els déus eren de la ciutat, no creure en els déus significava
també no creure en la ciutat, és a dir, no tenir consciència cívica.
Sòcrates era l'últim representant de l'època d'esplendor d'Atenes,
supervivent de la generació que havia conegut Pèricles, i jutjar-lo
va ser en certa manera com passar comptes amb l'època depassada,
que havia produït la grandesa dAtenes, però que també havia
posat les bases de la seva derrota en les guerres del Peloponès.
Actualment
tendim a considerar que hi ha una diferència bastant radical entre
Sòcrates i els sofistes però per els seus contemporanis això no
era exactament així.
Sòcrates
apareixia com un sofista més. De fet hi ha una semblança fonamental
entre Sòcrates i els sofistes. Tots dos creuen en la paraula,
la manipulen, la utilitzen... Però ho fan en un sentit diferent;
Per a Sòcrates la paraula (logos) és l'instrument per arribar
a la veritat; en canvi pels sofistes la paraula és un instrument
de poder, de manipulació.
Evidentment
els sofistes pensen que no hi ha res absolut i definitiu sinó
que tot es pot manipular, en canvi Sòcrates creu que els conceptes
morals tenen valor universal però és possible que aquesta diferencia
no resultes gaire clara pels seus contemporanis.
FILOSOFIA
I SOFÍSTICA: UN PENSAMENT AL VOLTANT DE L'HOME I DE LA CIUTAT
És
difícil establir uns principis generals de la sofistica. Cada
sofista té la seva pròpia línia de pensament; amb tot es evident
que hi ha una diferència clara entre la sofística del s. V i el
pensament anterior. Alguna vegada aquest canvi s´ha resumit amb
una frase: De phisis a nomos, és a dir, de l'estudi de la naturalesa
(tema dels presocràtics) es passa a l´estudi de la llei (nomos)
de la societat.
Els
sofistes descobreixen que hi ha dos tipus de lleis: les lleis
físico-naturals que són de valor universal (no poden canviar
segons els interessos particulars i s'han d'obeir sempre) i
les lleis político-socials o nomos que regulen la convivència
amb la ciutat i són convencionals (Poden canviar segons els nostres
interessos si som prou hàbils per convèncer la ciutat).
No
considerem que la justícia vingui per natura, perquè sí, sinó
que es pot ensenyar i saprèn amb la pràctica. Protàgores.
Els
antics creien que les lleis, tan les físiques com polítiques,
tenen un origen diví. Ara bé, els sofistes observen que cada ciutat
té lleis diferents i que, amb el temps, les lleis canvien. Per
tant, és evident que són obra humana, cal negar que hi hagi lleis
naturals. Les lleis no són per naturalesa sinó per convenció.
Dependrà de l´educació i la política i dels interessos canviants
a cada moment que una llei sigui acceptada o no.
Els
sofistes reivindiquen fonamentalment l'humanisme, l´estudi
de la natura (phisis) no els interessa. L'home,en canvi, és el
centre del mòn i per tant cal raonar sobre l'home i sobre l'àmbit
en el que l'home viu que és la ciutat. L'ideal d'home de la sofística
és el "Kalós (bell) kai agathos (bo,just)"
És
l´home harmònic que Carles Riba traduïa: home de bé i com cal.
En aquest tema de l'harmonia hi ha una important discussió al
llarg dels segles V i IV aC. Per a Sòcrates (i Plató) l'home harmònic
és només l'home moral, encara que això lhagi de portar al
conflicte amb la seva ciutat. Només un home estrictament moral
i racional pot ser feliç. En canvi, els sofistes aspiren a educar
un tipus d'home que actua d'una manera coherent dins la seva polis,
però que no és gaire diferent als seus conciutadans, o en tot
cas, que és més educat, més cívic. Pels sofistes la moral del
Kalós kai agathós consisteix a fer l'home igual com la ciutat.
Un home fos molt diferent de la ciutat seria un monstre, un personatge
incomprensible. El Kalós kai agathós és harmònic perquè és proporcionat,
perquè es manifesta i és reconegut proporcionadament a l'àmbit
(ciutat) en què viu: la seva fama prové de la ciutat que el considera
un home assenyat i prudent, digne d'aconsellar i de ser escoltat
per la seva experiència.
Els
sofistes posen al centre mateix del debat el problema del llenguatge.
La paraula per ells es un instrument de poder. El llenguatge permet
discutir el poder a la ciutat. Per tant la veritat ja no és quelcom
bàsic, diví o essencial, que hagi de ser respectat per sobre de
tot. La veritat es pot construir, pot ser manipulada a través
del llenguatge: és la conseqüència de l'habilitat retòrica a l'hora
de persuadir.
Qui
domina la paraula pot utilitzar-la per convèncer els altres i
d´aquesta manera obtenir poder. Els sofistes educaven en la manipulació
del llenguatge. Per ensenyar els joves a parlar a l'Àgora utilitzaven
el Paignon (joc) retòric, que consistia en defensar tesis absurdes,
prescindint de que fossin veritat o no, simplement per demostrar
la habilitat en l´argumentació. Un dels Paignons més famosos és:
L'Elogi d´Helena de Gòrgies de Leontini, que era
un debat sobre qui era el culpable de la guerra de Tròia.
Sòcrates
s´enfrontarà a la sofistica afirmant que la paraula no és un instrument
de poder, sinó un instrument de veritat. La funció de la paraula
és que l'home sigui cada cop més just i més moral, perquè a través
de les paraules accedim al món de les Idees. Sòcrates serà el
primer a dir que el paper de la paraula no era el de conèixer
"coses", és a dir, designar objectes (casa, taula...)
sinó que la paraula "es diu a si mateixa", és a dir,
expressa la idea que no és quelcom estrictament material. Contra
els sofistes, que veuen la veritat situada en el món extern, factual,
Sòcrates descobreix que a través de la paraula hom pot accedir
a un món molt més pur, el de les essències intel·lectuals.
Així
la polèmica entre Sòcrates i els sofistes s'adreça posar en qüestió
l'essència de la veritat que no és factual i negociable, com volien
els sofistes, sinó essencial i vinculada a l'ésser per a Sòcrates.
Gòrgies
de Leontí (S.V a.C.): Era sicilià; va morir als 100 anys i
va donar cursos de retòrica a diverses ciutats gregues (sobretot
a Atenes). És clarament un educador, un tècnic en retòrica i un
escèptic. Afirmava que l'areté (virtut) no es pot ensenyar; perquè
totes les virtuts només són opinions.
Una
doctrina tardana, provenint de les Vides dels sofistes de Flavi
Filostrat (s.II d.C.) el feia creador del discurs improvisat:
En efecte, en presentar-se al teatre d'Atenes, va tenir el valor
de dir: "Proposeu-me un tema" Fou el primer a anunciar
públicament de córrer aquest risc, mostrant amb això que posseïa
un saber complet, puix que es permetia de parlar sobre qualsevol
cosa que s'esqueia. És important per dos paignons retòrics (jocs
d'habilitat en el llenguatge en què es posa a prova el domini
de la persuasió retòrica). Els Paignons més coneguts són l´Elogi
d´Helena: Elogi de la paraula i indirectament elogi del sofista,
manipulador de la paraula. La tesi que es defensa és que la paraula
és l´instrument més poderós perquè és l´instrument a través del
qual l´home domina el món (la paraula produeix dolor,...).
El
segon Paignon és el Raonament Nihilista: basat en Parmènides,
en el tema de l´ésser i el no-ésser. Es tracta de negar que l'existència
de la veritat. El raonament nihilista diu "res no existeix,
si alguna cosa existís seria incognoscible i si alguna cosa existís
i es pogués conèixer seria incomunicable".
La
idea que hi ha al darrera és jugar amb els conceptes de l'ésser
i el no-ésser. La incomunicació es produeix perquè el llenguatge
no parla de l'ésser sinó de les coses i de l'aparença. La idea
que totes les coses són paraules i que només existeix la paraula
perquè a través della inventem la realitat (lésser)
és el nucli del pensament sofístic
Protàgores
d´Abdera (s.Va.C): Havia nascut a l'extrem nord-est de Grècia,
a Abdera. Era foraster a Atenes però malgrat tot va ser un dels
consellers més importants de Pèricles. Plutarc diu que Pèricles
i Protàgores van passar un dia sencer discutint el problema de
la causalitat a propòsit d'un jove que havia mort accidentalment
d'un cop de javalina. ¿La mort era atribuïble a la javalina, al
llançador o a la poca cura dels jutges dels jocs?
A
Protàgores se li atribueixen idees atees però aquest és un tema
discutit. Sembla que el seu tractat Sobre els déus començava dient:
"Dels déus no sabria dir si existeixen o no existeixen, perquè
moltes coses prohibeixen saber-ho, tant l'obscuritat de la qüestió
com la brevetat de la vida humana.
Possiblement
Protàgores és un dels autors de L'Elogi fúnebre: un discurs de
Pèricles pronunciat per honorar els morts de la guerra del Peloponès,
que és la millor explicació del sentit de la democràcia a Atenes.
El
Paignon més important de Protàgores és "L'antrophon metron"
(home mesura), un text del seu llibre Sobre la veritat que és
un dels raonaments clàssics de l´Humanisme de tots els temps.
Diu el següent: L'home és la mesura de totes les coses; de les
que són en tant que són i de les que no són en tant que no són.
El problema és saber què significa home en aquesta frase. Pot
voler dir tres coses:
1.-
Home individual, seria una afirmació de individualisme radical.
No hi hauria forma de comprendre's entre els homes perquè cadascú
mesura duna manera diferent.
2.-
Que en la frase, la paraula "home" signifiqui: humanitat,
espècie humana.
És
la interpretació del Renaixement i el romanticisme alemany (Goethe).
Però aquesta no és una idea grega. Pels grecs la humanitat com
a concepte general, abstracte, no existeix. Per una banda hi ha
grecs, per altra bàrbars, que no poden ser considerats "homes"
en el mateix sentit i no tenen una consciència comú ( no saben
parlar diuen "bar-bar-itats").
3.-
Home significa el mateix que ciutadà. És la interpretació més
grega perquè en tant que ciutadà, a través de la llei feta a l'àgora,
l'home mesura totes les coses i decideix que és just i que no
és just. La tasca política és, en definitiva, "aprendre a
mesurar".
Antifont:
Va escriure un text anomentat Sobre la veritat distingint
entre veritat científica i veritat política (opinió/aparença)
i considerava que leducació (que comparava amb la llavor
posada a la terra) era el millor instrument per a la millora moral.
TEXTOS
- SOFISTES.
La
visió crítica dels deixebles de Sòcrates.
L'estranger:
- En primer lloc hem trobat que el sofista és un caçador de joves
de gran fortuna (...) En segon lloc que és una mena de negociant
en ciències de l'ànima (...) En tercer lloc apareix com un marxant
a la menuda de les ciències (...) ens ha aparegut com un marxant-fabricant
d'aquestes ciències (...) era com una mena d'atleta de la lluita
de discursos.
Plató
- Sofista, 231 d.
Els
sofistes empren el discurs per a enganyar, escriuen per a enriquir-se
i no són útils en res a ningú, car no n'hi ha hagut mai cap ni
n'hi ha ara que mereixi el títol de savi. En tenen prou amb ser
anomenats sofistes, que és un nom infamant per a la gent com cal.
M'esforço en posar-vos en guàrdia contra els seus preceptes i
en incitar-vos a no menysprear les reflexions dels filòsofs.
Xenofont
- Cinegètiques.
GÒRGIES:
DEFENSA D'UNA ÈTICA RELATIVISTA I DESCRIPTIVA
[Menó
explica la teoria de la virtut del sofista Gòrgies]
En
primer lugar si quieres saber qué es la virtud de un hombre, es
fácil decir que consiste en ser capaz de cumplir sus deberes ciudadanos
y, al cumplirlos, hacer el bien a los amigos, el mal a los enemigos
y procurar no padecer él mismo ningún perjucio tal.
Si
preguntas sobre la virtud en una mujer, no es difícil mostrar
que es preciso que ella administre bien la casa, conservando los
bienes de la familia y prestando obediencia al marido.
Distinta
es la virtud en un niño, sea varón o hembra, y en un anciano,
si quieres libre o si quieres esclavo.
Y
existen otras muchísimas virtudes, de forma que no hay dificultad
en decir qué es la virtud. La virtud varía según cada actividad
y según cada edad, respecto a cada acción y para cada uno de nosotros.
E igualmente, creo, Sócrates, sucede con el vicio.
Plató
- Menó, 71e.
EXPLICA
COM VALOREN EL RELATIVISME ELS SOFISTES I ELS DEIXEBLES DE SÒCRATES.
QUINES
CONSEQüÈNCIES CREUS QUE TÉ CADA POSICIÓ EN RELACIÓ AL PROBLEMA
DE LA CIUTAT JUSTA.
ELOGI
FÚNEBRE - PÈRICLES.
...La
nostra forma de govern no ha d'envejar res a les de les institucions
dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas
imitadors d'altres. De nom és una democràcia, perquè l'administració
està en mans no d'uns pocs sinó d'una majoria. Però si la llei
és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons
la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa i no
per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és
preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa,
si un pot fer un servei a l'Estat, no li és un destorb la seva
obscura condició social. La llibertat és la nostra norma de govern
en la vida pública i en el comerç ordinari de la vida no ens mirem
amb recel, ni ens irritem amb el veí si fa el que li plau, ni
li fem cara de retret que no perjudica però dol. Sense molèstia
en les nostres relacions privades, per respecte complim amb exactitud
les disposicions públiques obeint sempre les autoritats i les
lleis, principalment les establertes per a protegir els qui pateixen
injustícia. i les no escrites, la transgressió de les quals porta
el menyspreu general.
A
més per a descans de les fatigues hem procurat al nostre esperit
moltíssims esbargiments. Tenim jocs i festes regulars al llarg
de l'any i belles cases particulars, i el plaer que cada dia trobem
en aquestes coses foragita la tristesa. I gràcies a la seva importància
entren a Atenes tots els productes del món i així resulta que
ens és tan familiar gaudir-nos dels fruits d'altres països com
dels de l'Àtica mateix.
Som,
en efecte, amants de la bellesa amb simplicitat i amants de la
cultura sense efeminament. Ens servim de la riquesa més com a
unitat d'acció que per a presumpció de paraula. La pobresa entre
nosaltres no és considerada humiliant per a ningú; l'humiliant
és no fer res per a defugir-la. Els nostres ciutadans es preocupen
igual dels afers privats com dels públics, i en els qui es dediquen
a llurs oficis particulars es troba una idea suficient de política.
Perquè som els únics que tenim el qui no pren part en els afers
públics no pas per un tranquil sinó per un inútil; nosaltres personalment
almenys jutgem o estudiem amb cura els assumptes, perquè creiem
que no son les paraules les qui perjudiquen l'acció, sinó el no
informar-se prèviament per la discussió abans de fer el que cal.
Discurs
fúnebre de Pèricles. [Elogi de la democràcia] Tucídides;
Història de les guerres del Peloponès. Llibre II, XXXVII- XL.
Aquest
text, possiblement inspirat per Protàgores resumeix el concepte
de democràcia atenès.
Explica:
1.-
Quina relació té la democràcia amb la llei, segons l'autor.
2.-
Quina relació té la democràcia amb els diners, segons l'autor.
¿I amb el comerç?
3.-
Podem dir que la democràcia és una meritocràcia? ¿Per què?
4.-
Podem dir que la democràcia és un règim d'opinió pública? ¿Per
què?
5.-
Quina relació té la cultura amb el règim de vida democràtic a
Atenes?
6.-
Quina relació té la democràcia tal com es planteja aquest text
amb una societat liberal tal com l'entenem avui? Posa exemples.
GÒRGIES
- Elogi d'Helena.
Perfección
para la ciudad es el valor de sus habitantes, para un cuerpo la
belleza, para un alma la sabiduría, para una acción la virtud,
para un pensamiento la verdad. La cualidades contrarias a éstas
implican imperfección. En un hombre, en una mujer, en un pensamiento,
en una acción, en una ciudad, es preciso honrar con alabanzas
lo que sea digno de alabanza y cubrir de censura lo que sea censurable.
Pues tan erróneo e inexacto es censurar lo que debe ser alabado
como alabar lo que debe ser censurado. Y es obligación de un mismo
hombre proclamar la verdad y refutar a los que censuran a Helena,
mujer sobre la que ha llegado a ser concorde y unánime la opinión
de la tradición poética y el significado de su nombre, que lleva
consigo el recuerdo de acontecimientos infortunados.
Yo
quiero, razonando con lógica sobre la peyorativa tradición a ella
referente, liberarla de toda acusación y hacer cesar la ignorancia,
demostrando que sus acusadores están equivocados y descubrir la
verdad.
(...)
Hizo lo que hizo ya por decisión de la Fortuna, mandato de los
dioses o designio del Destino, ya raptada violentamente, ya convencida
con palabras.
(...)
Si fue convencida y engañada con su espíritu por la palabra, no
es difícil en este caso defenderla y liberarla de toda acusación.
La
palabra es un poderoso soberano, que con un pequeñísimo y muy
invisible cuerpo realiza empresas absolutamente divinas. En efecto,
puede eliminar el temor, suprimir la tristeza, infundir la alegría,
aumentar la compasión. Voy a demostrar que esto es así, pues es
preciso ponerlo de manifiesto ante la opinión de los que me escuchan.
Yo
considero y defino toda poesía como palabra con metro. Esta infunde
en los oyentes un estremecimiento preñado de temor, una compasión
llena de lágrimas y una añoranza cercana al dolor, de forma que
el alma experimenta mediante la palabra una pasión propia con
motivo de la felicidad y la adversidad en asuntos y personas ajenas.
Y
ahora voy a pasar a otro argumento. Las sugestiones inspiradas
mediante la palabra producen el placer y apartan el dolor. La
fuerza de la sugestión adueñándose de la opinión del alma, la
domina, la convence y la transforma como por una fascinación
(...)
Y la misma proporción hay entre el poder de la palabra respecto
a la disposición del alma que entre el poder de los medicamentos
con relación al estado del cuerpo. Así como unos medicamentos
expulsan del cuerpo unos humores y otros a otros distintos, y
unos eliminan la enfermedad y otros la vida, así también unas
palabras producen placer, otras temor, otras infunden en los oyentes
coraje, otras mediante una maligna persuasión emponzoñan y engañan
el alma.
Así,
pues, he demostrado que si fue convencida con la palabra, no fue
culpable sinó que tuvo mala suerte.
L'ART DE TENIR SEMPRE RAÓ.
UN TEXT SOFÍSTIC DE SHOPENHAUER.
El
filòsof alemany Arthur Schopenhauer va escriure l'any 1830 un
breviari sobre trucs, enganys i equívocs verbals per desarmar
els rivals en un debat: Dialèctica erística; o l'art de tenir
sempre raó planteja 38 estratègies considerant que: "per
regla general qui intervé en un debat o en una controvèrsia no
discuteix per honorar la veritat sinó pel seu encaparrament".
Schopenhauer, mestre de Nietzsche i teòric del pessimisme, diu
que: "En la majoria de les persones la vanitat innata està
acompanyada de la incontinència verbal i d'una deshonestedat natural".
"Parlen -diu- abans d'haver reflexionat i fins i tot si s'adonen
posteriorment que la seva tesi és equivocada, procuren que no
ho sembli. Linterès per la veritat, que hauria de ser, el
més sovint, l'únic motiu per afirmar una tesi justa, cedeix a
la vanitat: cal fer que la veritat sembli falsa i que el fals
sembli veritat". El debat és una mena d'esgrima. Per a Schopenhauer,
com per a Protàgores, el que importa no és trobar la veritat sinó
només l'art de discutir i fer discursos dobles. Algunes de les
estratègies - o, més ben dit, de les argúcies- que proposa Schopenhauer
per discutir són les següents:
*Obligar
l'adversari a anar més enllà del seu límit natural, perquè -com
més generalitzi-, més s'exposa a ser atacat. Per exemple, si es
diu: "Els anglesos són superiors a totes les nacions en art
dramàtic", la resposta seria: "Tothom sap que la seva
música és molt dolenta i que, per tant, són una nul·litat en òpera".
De fet el rival volia parlar d'una altra cosa i no pretén contradir-lo,
però es vol fer creure que la veracitat d'una tesi demostra la
falsedat de l'altra.
*Obligar
el rival a caure en exageracions. A còpia de contradir-lo, obligar-lo
a què caigui en exageracions. Un cop s'ha refutat la seva exageració
semblarà que s'hagi refutat del tot la seva opinió.
*Quan
les respostes del rival no recolzen la conclusió buscada, proclamar
que si la recolzen. Si el rival és tímid i si el qui parla ho
fa amb una veu clara i potent hi ha moltes oportunitats d'èxit.
*Si
l'auditori és ignorant es pot formular una objecció que ja se
sap que és falsa, però que el públic no coneix. Sobretot si l'objecció
es fa en forma d'acudit i el públic riu, l'interlocutor es posarà
nerviós.
*Explotar
la superstició del públic, fent passar per universals opinions
particulars. Es poden usar frases com "ja se sap que..."
o "tothom coneix que...", i recolzar les pròpies opinions
en autoritats respectades. "Diu un estudi de la Universitat
de ..."
*Portar
més enllà del compte opinions de l'adversari. Usant frases com
: "Si això fos cert resultaria que", traient conseqüències
falses o absurdes d'una opinió, sense permetre matisar-la.
*Insinuar
que les opinions de l'adversari són contràries als interessos
de l'auditori. Se segueix el principi que: "allò que no ens
convé, lintel·lecte ho troba absurd".
*Obligar
l'adversari a anar més enllà del seu límit natural, perquè -com
més generalitzi-, més s'exposa a ser atacat. Per exemple, si es
diu: "Els anglesos són superiors a totes les nacions en art
dramàtic", la resposta seria: "Tothom sap que la seva
música és molt dolenta i que, per tant, són una nul·litat en òpera".
De fet el rival volia parlar d'una altra cosa i no pretén contradir-lo,
però es vol fer creure que la veracitat d'una tesi demostra la
falsedat de l'altra.
*Si
les coses van molt malament es pot posar nerviós l'adversari o
fer que la conversa derivi cap a un altre tema.
*No
insultar mai. Sovint quan algú s'adona que està a punt de ser
derrotat en un debat, perd els estreps, adopta un to personal
ofensiu o groller. En aquest cas el que més convé es tornar a
centrar el debat, evitar que se'ns escapi la tesi central que
volem defensar i recordar el que va dir a un adversari el polític
grec Temístocles: "Ataca'm, però escolta'm".
SÒCRATES
I LA POLIS
...
Para el hombre griego, la vida entera es pública: transcurre en
el ágora, en la plaza, en el mercado, en la calle. Incluso las
viviendas carecen de división en habitaciones y consisten en un
solo espacio para toda la familia, familia patriarcal. El mismo
ocio, que en griego se llamaba skolé (de donde "escuela"),
es una actividad compartida y dialogada. Hay que insistir en esto:
la polis es, ante todo, un modo de vivir. La polis proporciona
las pautas de conducta, el espectáculo, la inteligibilidad, la
paideia. Corresponden a la polis los dioses oficiales, el teatro
(trágico o cómico), los himnos cantados en coro, los recitales
de Homero, los juegos.
No
es suficiente, por tanto, traducir polis por Ciudad-Estado. La
polis es mucho más. La polis es la misma vida (pública) que atraviesa
a cada individuo. En lo que hace a la relación entre polis y paideia
no será hasta Platón que comience la crítica, pues Platón será
el primero en destacar (en Las leyes) que un pueblo con un bajo
nivel de paideia (cultura) no puede abandonarse a su propia espontaneidad
(hoy diríamos: autoorganización). Sólo en La república, estado
ideal compuesto por gente culta, las leyes no serían necesarias
(Aunque el propio Platón admite que dicho Estado ideal sólo existe
en el cielo de los prototipos, o en alguna remota e ignorada lejanía,
entre los pueblos bárbaros de los que no se tenía noticia alguna
en la Hélade).
Así
pues, Sócrates, manteniéndose fiel a la polis, domestica la peligrosa
y recién descubierta subjetividad humana. Socializa el Yo y lo
hace, precisamente, a imagen y semejanza de la Ciudad (...)
Cabe
preguntar: ¿por qué el empeño por parte de Sócrates, Platón y
Aristóteles, por defender el paradigma de la Ciudad-Estado en
una época de plena decadencia de la misma? Las respuestas son
varias. En primer lugar tenemos la teoría política que culmina
en Aristóteles: la convicción de que el Estado debe ser una relación
entre ciudadanos libres, moralmente iguales, mantenida con arreglo
a la ley y basada en el consentimiento más que en la fuerza. Platón
y Aristóteles pensaban que este modelo sólo era aplicable en la
polis. (...)
Por
otra parte el paradigma de la polis era la contrapartida de la
ausencia de una religión individual, de la ausencia de un Self.
(...) Con la defensa a ultranza de la polis, Sócrates, Platón
y Aristóteles defendían el modo genuinamente griego de "tenerse
en pie". Es el modelo racional, la consecuencia de que el
animal humano tiene un lenguaje, una sociabilidad política que
le constituye y que le separa de la pura natura. Lo dice explícitamente
Aristóteles en la Política: "El ser que no tiene necesidad
de nada porque se basta a sí mismo, no forma parte de la polis:
o es un bruto o es un Dios". Y con idéntico trasfondo, podemos
leer en la Ética a Nicómaco que: "la amistad es lo más necesario
en la vida".
En
rigor la ciudad era la obra común que permitía a cada ciudadano
trascenderse, escapar al sentimiento de la nada y del absurdo.
Al entregarse a la vida de su ciudad, el griego se identificaba
con la humanidad entera, "participando por las generaciones
a la inmortalidad" (Platón: Las leyes). La misma procreación
era una función cívica encaminada a mantener estable la población
del Estado "teniendo en cuenta las guerras, las enfermedades
y otros accidentes". La ciudad era, en fin, el modo de la
trascendencia intramundana. (...)
Cupiera
volver a preguntar: ¿por qué Atenas en el apogeo de su poder,
no se convirtió, al menos, en la capital de un Estado egeo? ¿Por
qué no hizo como Roma, que fue ampliando el derecho de ciudadanía
a otras ciudades vecinas hasta anexionarse toda Italia?. La respuesta
es siempre la misma. Ampliar la ciudad a espacios más amplios
hubiera significado el fin de la polis. : el gobierno habría pasado
a manos de unos "diputados" y cada ateniense habría
tenido el sentimiento de que su polis no le pertenecía ya. Como
ha señalado H.D.F. Kitto [Les grecs, autoportrait d'une civilisation],
habitar a más de un día de marcha de su centro político, significaría
para un griego que la vida había dejado de ser humana, plena y
responsable. La polis era la institución que diferenciaba a los
griegos de los bárbaros. Atenas no podía extender el derecho de
ciudadanía a sus aliados sin reducir las actividades políticas
de cada ateniense. (...)
Así
pues, Sócrates piensa, como todos los griegos, que la polis es
el ámbito de la existencia humana, su referencia fundamental.
La polis es sentida como una especie de physis. La esencia, la
constitución, la politeia de la polis es, en última instancia,
logos. Los presocráticos entendían el logos como una voz previa
a la del hombre. Sócrates invierte la relación. (...)
Sócrates,
sin escribirla, inventa la ética. Sócrates proclama el supuesto
de que el hombre se basta a sí mismo para proceder rectamente.
(Su famoso demonio interior puede entenderse como una conciencia
moral). Sócrates inaugura una nueva autonomía, la ciencia del
comportamiento racional. Hay aretai o "virtudes" que
son las excelencias del alma en el mismo sentido en que la salud,
la fuerza o la belleza son virtudes del cuerpo. Surge un nuevo
bíos basado en el valor interior del hombre.
Jaeger
ha señalado el abismo existente entre esta escala de valores socrática
y la vieja escala popular representada por una famosa canción
báquica:
"El
bien supremo del mortal es la salud;
el
segundo, la hermosura del cuerpo;
el
tercero una fortuna adquirida sin mácula;
el
cuarto, disfrutar entre amigos el esplendor de la juventud."
Sócrates
ha recuperado el alma humana. Pero Sócrates no separa la psyché
del cuerpo. La pregunta de si existe una supervivencia individual
post mortem no tiene, dentro de la doctrina socrática, mucha significación.
(Los argumentos del Fedón son más platónicos que socráticos; las
referencias a la inmortalidad en la Apología son ambiguas.)
(...)
El apóstol de la interioridad humana sigue siendo, eminentemente,
un ser social. La polis es su ámbito y carece de sentido escapar
a ese ámbito."
Salvador
Pániker: Filosofía y mística; una lectura de los griegos. Ed.
Anagrama, Bcn, 1992. Cap.11, "El alma y la ciudad",
resumen.
Sócrates
Sócrates
(469-399) se opone a los sofistas por su concepto de la enseñanza
como misión (que deriba de una inspiración religiosa, por lo cual
hasta afronta la muerte), por su método y por las teorías sobre
el conocimiento y la moral. En contra de la pretendida sabiduría
de los sofistas, él proclama la necesidad de conocerse a sí mismo,
de adquirir conciencia de los límites y de la consistencia verdadera
del propio saber: su sabiduría (dice) no está en el saber más
cosas que los otros, sino en el saber de no saber, mientras los
otros creen saber lo que no saben.
Esta
conciencia de la propia ignorancia -o sea, de los problemas subyacentes
irresueltos bajo la ilusión de poseer la solución- él quiere comunicarla
a los demás para purificar sus almas del error, fuente de toda
culpa. Por eso su enseñanza es un continuo examen de sus interlocutores,
perseguidos con preguntas por él que, fingiendo querer aprender
de ellos, se convierte verdaderamente en su maestro.
Refutación
y mayéutica. He aquí su método de investigación (la así llamada
ironía socrática) que tiene dos aspectos:
1.-
negativo o crítico: la refutación de los errores y de la presunción
de saber de los demás , a quienes hace sentir el vacío de la pretendida
ciencia vulgar y sofística y así purifica el intelecto.
2.-
positivo o constructivo: la mayéutica, o sea el arte (que él dice
haber aprendido de su madre, partera) de llevar la mente de sus
interlocutores a dar a luz las ideas que subyacen en el fondo
de la razón humana sin que ella se dé cuenta: las interrogaciones
sagaces de Sócrates por las sugestiones que ofrecen sin parecerlo,
las llevan a la luz, con sorpresa por parte de quien es conducido
a expresarlas por medio de aquéllas.
Ciencia
de los conceptos y virtud. En esta purificación espiritual
lo que interesa es el problema ético. Las cuestiones físicas no
son objeto de la investigación de Sócrates, sino las morales,
en las cuales él trata de establecer la esencia universal y permanente
, pensando que no es posible poseer ciencia de lo mudable, sino
solo opinión falaz. Por eso, con la inducción él trata siempre
de obtener de los ejemplos particulares el concepto universal,
en el cual se hallen comprendidos todos los casos particulares,
y quiere determinarlo por medio de la definición. El valor de
esta ciencia de los conceptos para él está en el hecho de que
la virtud se identifica con la ciencia. Aquel que se ha formado
el hábito de conocer y de evaluar el bien y el mal , en cada caso
busca el primero y huye del segundo: nadie peca voluntariamente;
toda culpa proviene de la ignorancia, es decir, no es sino error.
Y por ello la educación debe tender a iluminar las mentes, purificándolas
de los errores, porque cuando los hombres se han hecho conscientes,
también se han convertido en virtuosos.
Virtud
y felicidad. Las leyes. Ahora bien, para Sócrates los virtuosos
son también felices: el hacer el bien es también vivir bien: es
intrínseca a las leyes morales una sanción natural, por la cual
el bueno y justo es feliz y el malvado o injusto es infeliz. Pero
el bueno y el justo, según Sócrates, no tienen en cuenta solamente
el beneficio y la felicidad propias, sino también el propio perfeccionamiento
y el ajeno, y en ello y en la acción desinteresada e inspirada
por el amor, encuentran la más alta satisfacción interior y la
mayor aproximación a lo divino,
En
cambio la injusticia representa el mal y la infelicidad mayores,
porque no sólo convierte en peor (y por ello peligroso al injusto)
a quien la recibe, sino más aún porque mancha de la peor manera
el alma del que la comete. De ahí que para Sócrates es un mal
menor recibir la injusticia que cometerla. Violar las leyes es
faltar a una especie de pacto que todo ciudadano ha contraído
con las leyes patrias, de las cuales goza los beneficios, y por
ello se empeña en mantener el respeto y la observancia de ellas.
El
alma y Dios. A este principio, Sócrates le ha rendido homenaje
con el rechazo a sustraerse a la condena a muerte: que no lo atemorizaba
tampoco porque él tenía fe en la inmortalidad del alma y en la
vida futura, y en una Divinidad o Inteligencia Suprema que lo
gobierna todo tal como el alma gobierna al cuerpo. La existencia
de Dios le parece demostrada por hallarse todo en el mundo adecuado
a un fin, y ser por ello revelación de una providencia e inteligencia
divinas, que el concibe omniscientes y omnividentes, a las que
no les pasa inadvertido ninguno de los actos o de los pensamientos
humanos.
Rodolfo
Móndolfo: Breve historia del pensamiento antiguo. Ed. Losada,
Buenos Aires, 4ªed. págs. 20-22.
KARL
JASPERS : LOS GRANDES FILÓSOFOS. (Sócrates).
Ed.
Tecnos (Fragmentos).
Si
la filosofía significa "doctrina", Sócrates no es un
filósofo. No ocupa un lugar en el cuadro de la historia de la
filosofía griega en cuanto historia deposiciones teoréticas. Sócrates
representa el pensar-que-está-en-camino, combinado con el saber-del-no-saber.
Conoce los límites donde ya no rigen las pruebas pero donde para
todo interrogar se afirma, brillando tanto más vivamente, la substancia
desde la cual él vive.
Esta
substancia es la religión de Sócrates, que apunta, por lo pronto,
en la creencia de que la verdad ha de mostrarse en ese inexorable
cuestionar; de que en la franca conciencia de no saber, aparece,
no la nada, sino el saber vital. Es, en segundo término, creencia
en las divinidades y en la esencia divina de la Polis. En tercer
lugar, ella habla en el daimon. (...)
Sócrates
no da, hace que el otro produzca. Al que aparentemente sabe lo
lleva a tomar conciencia de su no-saber, y así , a alcanzar por
sí mismo el verdadero saber; de este modo el hombre extrae de
una sorprendente hondura lo que propiamente ya sabía, pero sin
saber que lo sabía. Quiere decir esto: cada cual debe llegar al
conocimiento por sí mismo; no se lo puede traspasar a otro, como
un objeto, tan sólo puede suscitárselo.
G.
REALE - D. ANTISERI: HISTORIA DEL PENSAMIENTO FILOSÓFICO Y CIENTÍFICO,
Herder. Bcn., 1988
EL
DAIMONION SOCRÁTICO
Entre
los cargos que se formulaban contra Sócrates también se contaba
el de introducir nuevos daimonia, nuevas entidades divinas. Sócrates
en la Apología dice a este propósito: "la razón (...) es
aquella que varias veces y en diversas circunstancias me habéis
oído decir, esto es, que en ella se lleva a cabo algo divino y
demoníaco (...) es como una voz que se hace sentir en mi interior
desde que era niño; y que cuando se hace oír siempre me aparta
de aquello que estoy a punto de hacer, pero jamás me exhorta a
hacer algo". El daimonion socrático era por lo tanto una
voz divina que el prohibía determinadas cosas: el la interpretaba
como una suerte de privilegio que lo salvó más de una vez de los
peligros o de experiencias negativas.
Los
estudiosos se han quedado bastante perplejos ante este daimonion,
y las exégesis que se han propuesto acerca de él son muy diversas.
Algunos han pensado que Sócrates ironizaba, otros han hablado
de la voz de la conciencia y algunos mencionan el sentimiento
que caracteriza al genio. Sin embargo, también podría apelarse
a la psiquiatría y considerar la voz divina como un hecho patológico,
o bien reclamar la intervención de las categorías psicoanalíticas.
Resulta obvio, con todo, que al hacer esto se caería en lo arbitrario.
Para
ceñirse a los hechos, es preciso decir lo siguiente. En primer
lugar, hay que advertir que el daimonion no tiene nada que ver
con el ámbito de las verdades filosóficas. En realidad la voz
divina interior no le revela a Sócrates nada de la sabiduría humana
de la que él es portador, ni tampoco ninguna de las proposiciones
generales o particulares de su ética. Para Sócrates los principios
filosóficos extraen su validez del logos y no de una revelación
divina.
En
segundo lugar, Sócrates no relacionó con el daimonion su opción
moral de fondo, que sin embargo consideraba procedente de una
orden divina: "Y hacer esto (hacer la filosofía y exhortar
a los hombres que se cuidasen del alma) me fue ordenado por Dios,
a través de vaticinios y de sueños, y mediante el resto de maneras
gracias a los cuales el destino divino en ocasiones ordena al
hombre que haga algo" El daimonion, en cambio, no el ordenaba
sino que le prohibía.
Si
excluimos el ámbito de la filosofía y el de la opción ética de
fondo, no queda otra cosa que el ámbito de los acontecimientos
y de las acciones particulares. Es exactamente a este ámbito al
que hacen referencia todos los textos disponibles acerca del daimonion
socrático. Se trata, pues, de un hecho que se relaciona con el
individuo Sócrates y con los acontecimientos particulares de su
existencia: era una señal que, como ya se ha dicho, le disuadía
de hacer determinadas cosas que el habrían perjudicado. Aquello
de lo cual el disuadió con más firmeza fue de la participación
activa en la vida política. Sobre esto afirma Sócrates: "Lo
sabéis bien, oh atenienses: que si por un instante me hubiese
dedicado a los asuntos del Estado (de los que el daimonion me
apartó) , habría muerto también en un instante y no habría hecho
nada útil, ni para vosotros ni para mí".
En
resumen, el daimonion es algo que corresponde a la personalidad
excepcional de Sócrates y que hay que colocar en el mismo plano
que determinados momentos de concentración intensísima, bastante
próximos al éxtasis místico, en el que a veces Sócrates quedaba
suspendido y que en ocasiones duraba largo rato, fenómeno que
nuestras fuentes mencionan expresamente. El daimonion, por tanto
no debe ponerse en relación con el pensamiento y la filosofía
de Sócrates; el mismo mantuvo ambas cosas en dos ámbitos distintos
y muy separados, y lo mismo debe hacer el intérprete de su doctrina.
Qüestions:
Les
diverses interpretacions del daimonion de Kant a la crítica individualista.
Quines
hipòtesis de caire místic valora Reale?
El
daimonion com a positiu i negatiu.
PIERRE
HADOT: ELOGI DE SÒCRATES
La
consciència socràtica està dividida i esquinçada (...) per la
figura del Savi com a norma transcendent. La justícia, ja ho hem
vist, no es defineix, es viu. Tots els discursos del món no podran
expressar la profunditat de la decisió de lhome que tria
ser just. Però tota decisió humana és precària i fràgil. Triant
ser just en tal o qual acte, lhome té el presentiment duna
existència que seria justa duna manera plena. Això seria
el Savi. Sòcrates té consciència de no ser savi. No és sofos sinó
filo-sofos, no un savi sinó algú que desitja la saviesa perquè
nestà mancat.
Com
ha dit excel·lentment P. Friedländer, la ironia socràtica expressa
la tensió entre la ignorància (és a dir la impossiblitat de dir
amb paraules què és la justícia) i lexperiència directa
de linconegut, és a dir, de lexistència de lhome
just en què la justícia assoleix el nivell diví. De la mateixa
manera que Kierkeggard només és cristià per la seva consciència
de no ser cristià, Sòcrates només és savi per la seva consciència
de no ser savi. Daquest sentiment de privació neix un profund
desig. Per això Sòcrates el filòsof es revesteix per a la consciència
occidental amb les característiques dEros, letern
rodamón a la recerca de la veritable Bellesa.
(...)
Retrobem en l Eros socràtic la mateixa estructura fonamental
que en la ironia socràtica, una consciència desdoblada que sadona
apassionadament que no és el que hauria de ser. Daquest
sentiment de separació i privació neix lAmor.
Serà
sempre un dels grans mèrits de Plató haver sabut, tot inventant
el mite de Sòcrates-Eros, introduir la dimensió de lAmor,
del desig, i de lirracional en la vida filosòfica. Hi ha
en primer lloc lexperiència mateixa del diàleg, tan típicament
socràtica, aquesta voluntat de posar junts en clar un problema
que apassiona els dos interlocutors. Més enllà del moviment dialèctic
del logos, aquest camí recorregut conjuntament per Sòcrates i
linterlocutor, aquesta comuna voluntat de posar-se dacord,
ja és amor; i la filosofia és troba molt més en aquest exercici
espiritual que en el sistema.
La
tasca del diàleg consisteix, fins i tot essencialment, a mostrar
els límits del llenguatge, limpossibilitat que pateix el
llenguatge per comunicar lexperiència moral i existencial.
Però el diàleg, ell mateix, com a esdeveniment, en tant que activitat
espiritual, ha estat ja una experiència moral i existencial. La
filosofia socràtica no és elaboració solitària dun sistema,
sinó despertar de la consciència, ascensió a un nivell désser
que només es pot realitzar de persona a persona. Eros, ell també,
com Sòcrates lirònic, no ensenya res, perquè és ignorant:
no torna més savi, però torna diferents. Eros, com Sòcrates, és
maièutic: ajuda les ànimes a engendrar-se a si mateixes.
Pierre
HADOT: Eloge de Sòcrate Éditions Allia, París, 1998 (fragments,
p.37-38 i 53-54)
La
auténtica muerte del filósofo.
Víctor
Gómez Pin (El País, 14 enero, 1998, p.14)
Una
vez al año zarpaba la nave hacia Delos cargada de ofrendas para
Apolo, y hasta su regreso las leyes prohibían que se procediera
a ejecuciones. Así, cuando el retorno parecía inminente, Critón,
viejo amigo de Sócrates, irrumpe en su celda exhortándole a huir,
eventualmente mediante algún tipo de soborno a los guardianes.
Ante la resistencia del filósofo, su amigo avanza una razón singularmente
punzante: los hijos de Sócrates se verán condenados a la orfandad;
ahora bien -argumenta- menester es renunciar a tener primogenitura
si no se está dispuesto a asumir la carga de su educación y crianza.
A lo cual Sócrates responde con la siguiente advertencia: "Alerta,
Critón, no vayas a estar avanzando las mismas razones que enarbolaría
esa gran mayoría dispuesta de ordinario a matar a alguien con
idéntica facilidad y carencia de criterio con la que lo resucitarían
si estuviera en su mano el hacerlo".
Palabras
terribles, evocadoras de los cargos mismos de los que el filósofo
había sido objeto y que bastarían para explicar la severidad de
los jueces. Recordemos el trasfondo.
Sócrates
pedía a sus jóvenes interlocutores que todas las opiniones, antes
de erigirse en referencia, fuesen puestas en tela de racional
juicio. Ahora bien, el restaurado régimen democrático de Atenas
estimaba que el análisis crítico no debía jamás extenderse a determinados
valores y jerarquías considerados como soporte del entramado social.
En consecuencia, dicho régimen condenó a Sócrates, juzgando que
minaba en los jóvenes la firmeza irreflexiva que garantizaría
su condición de buenos ciudadanos. Más que por delito de opinión,
Sócrates es, pues, reo por la búsqueda de la verdad; reo por aspirar
a que el orden social se sustente en principios genuinamente democráticos,
es decir, asumibles porque la razón común los revela en cada uno
y no por el simple hecho de que la mayoría ya está apuntado a
ellos (con mayor o menor escepticismo). Reo, en suma, por resistencia
a la pesimista convicción -hoy, como entonces imperante- según
la cual el orden social sólo puede mantenerse en base a principios
y jerarquías en sí contingentes pero que todo el mundo ha de interiorizar
como si no lo fueran, dada la renuncia a luchar por principios
auténticamente incuestionables.
Mas
en la citada respuesta a Critón no se trata ya tan sólo de denunciar
el hecho de que ciertas convicciones profundamente arraigadas
constituyen meros prejuicios. El filósofo apunta a poner de relieve
que incluso las máximas de comportamiento que tienen valor objetivo
carecen de valor subjetivo y moral cuando resultan de un mero
contagio y no del ejercicio crítico para el que estamos capacitados
por el mero hecho de ser seres de razón. Quien renuncia a esta
mediación crítica, diga lo que diga, está asimismo enunciando
un prejuicio, y una persona cuyas máximas de comportamientos se
sustentan en prejuicios es tan manipulable como potencialmente
peligrosa. Sócrates apunta, en suma, a señalar que, si el abuso
del débil caracteriza al canalla, la adscripción a la opinión
del fuerte es marca de oportunismo. Y si la opinión defendida
tiene rasgos de nobleza, ello servirá tan sólo de pretexto para
evitar algún tipo de confrontación. Así, en su caso, algo tan
noble en si mismo como como la exigencia ética de velar por por
sus hijos hubiera sido -de seguir el consejo de Critón- oportuna
coartada a fin de sacrificar la dignidad a la subsistencia. Y
como bien indica Socrates a Menon ("no estimar el vivir,
sino el vivir bien"), la singularidad absoluta de la vida
humana, lo que convierte en grotesca toda tentativa de homologarla
con la mera vida animal, reside en el hecho de que vivir es para
los hombres una condición subordinada a unos fines y en modo alguno
a un objetivo en si mismo.
Sócrates
seguiría hoy constatando que lo socialmente legítimo es identificado
a lo ampliamente compartido, y que esto último es en ocasiones
canallesco (esa aterradora indiferencia de los partidarios de
la pena capital al porcentaje de condenados inocentes en Estados
Unidos; o esos millones de votos franceses democráticamente unidos
por mero odio al débil). Sócrates constataría qué causas objetivamente
nobles, asumidas por los ciudadanos tan solo cuando se imponen
y nada cuesta comulgar con ellas, sirven de coartada legitimadora
de la brutalidad. (...) Constataría todo ello y convencido de
que la función de la filosofía no es apuntalar los prejuicios
(por útiles que sean para el sostén del edificio social), sino
contribuir a desmantelarlos (...)
En
nuestras democracias, educadores y padres deberían tener miedo
de que la reflexión socrática provocara en los jóvenes un repudio
de los valores y devociones (patrióticas, deportivas, religiosas)
que intentan inculcarles. Y, sin embargo, Sócrates es presentado
como un ancestro de nuestra cultura y modelo de entereza ante
un destino injusto. Ni siquiera su equívoca sexualidad y reconocida
paidofilia es óbice para tal valoración. ¿Signo pues de que hoy
la radicalidad filosófica es compatible con el orden social? Signo
mas bien de que las reflexiones socráticas son consideradas como
mero producto literario-cultural y que, al parecer, la ubicación
en el limbo de los productos literario-culturales desactiva la
palabra subversiva (al igual que convierte la homosexualidad -tan
repudiada por jerarcas espirituales de todo tipo cuando se dan
en acto- en delicada inclinación propia del refinamiento). La
democracia ateniense conduce a Sócrates a la muerte porque teme
el carácter intrínsecamente perturbador de la palabra verídica.
Temor que la asunción de la misma por el reo viene de forma dramática
a confirmar (de ahí que Sócrates no pudiera seguir el consejo
de Critón). Parábola ésta expresiva de que la filosofía, precisamente
por su compromiso con la razón, se negará siempre a la confinación
de ésta en un mundo de "radicales" controversias meramente
dialécticas. Pues tal confinación representaría la auténtica muerte
de quien nos enseña que la guerra contra la estulticia, en el
aquí y en el ahora de sus manifestaciones sociales, constituye
la tarea esencial de la filosofía.
Víctor Gómez Pin es catedrático de la Universidad autónoma de
Barcelona.
Sòcrates
El
nucli dur del "socratisme" -en tant que aquesta paraula
té sentit- és la tesi segons la qual : "virtut = saber".
En aquest punt Plató, Xenofont, Aristòtil... estan d'acord i insisteixen:
és el pensament més original de Sòcrates i la seva posició més
paradoxal. De fet, la tesi és senzilla però la paradoxa és múltiple.
Afirmar que "la virtut és saber", és senzillament afirmar
que el qui sap què és el "bé" no pot deixar de fer-lo.
Però això suposa que necessàriament el vulgui i que el pugui fer.
Això xoca doblement amb l'opinió general.
Primer,
perquè voldríem comportar-nos bé? Hom recerca, potser d'una manera
més o menys confusa, el propi benestar o el propi plaer; tothom
vol -sens dubte- ser feliç. Però seria prou estrany que cercant
el nostre bé trobéssim la virtut. No cal triar? Obrim els ulls,
l'espectacle no és gaire edificant: els valents tenen més possibilitats
de morir joves que els covards i ¡quants justos són perseguits!;
els camins de la felicitat i de la virtut són divergents i no
es creuen excepte per casualitat. Qui pot afirmar, contra l'evidència
dels fets, que es vol ser virtuós quan es vol ser feliç? Qui?
Sòcrates. Dient senzillament, (però sense que sigui obvi), el
que segueix: que si nosaltres sabéssim el que ens pot fer feliços,
seríem virtuosos. I que, comportant-nos malament, ens perdem nosaltres
mateixos. I que, com que ningú no pot desitjar perdre´s, el que
passa senzillament és que ignorem on es troba la millor opció.
Però,
suposant que volguéssim necessàriament comportar-nos bé, ¿és segur
que podríem fer-ho?. Afirmar-ho és, un cop més, desafiar l'opinió
habitualment admesa. Què diem tots, de veres?: "Ja ho sé...
però tanmateix... Sé el que caldria fer per comportar-se bé, però,
malgrat tot, no puc; el desig és més fort, la passió, l'impuls,
què em sé jo? Alguna cosa m'empeny, alguna altra cosa m' impedeix;
sé el que és bo, faig el que és dolent: al cap i a la fi sóc humà,
massa humà..." Què diu Sòcrates contra aquesta postura? Simplement
això, que no és gaire evident, tampoc: que, si se sap bé, no hi
pot haver "tanmateix". Mentre hi ha un "malgrat
tot" o alguna "altra cosa" , és que no se sap bé;
i ser humà és, precisament, poder perquè se sap.
Per
comprendre com Sòcrates té necessitat de regirar l'opinió, per
fer de la seva tesi una posició també admesa, cal, en primer lloc,
situar-la en el seu context i sacrificar un xic a la filologia
i a la història de les idees.
Al
menys un terme del problema mereix que se l'intenti esclarir:
la paraula grega "areté" que traduïm, conforme a la
tradició per "virtut". Però, parlar avui de "virtuts"
significa evocar immediatament les severes exigències que prediquen
els manuals benpensants. La "virtut" és per nosaltres
una improbable barreja d'autosacrifici i de rigor en els costums,
una curiosa aliança entre idealisme i castedat, o un ideal de
conducta estricta: ideal lloable en els altres però penós per
a un mateix, i tan ridícul per als uns com exaltant per als altres.
Però no són aquestes connotacions ambigües, ni aquest sentit estrictament
"moral" el que significa per a un grec el terme areté.
L'areté d'alguna cosa és, senzillament, la seva qualitat pròpia.
L'areté de la bona terra és la seva fertilitat, la d'una espasa
és el seu tall, la dels peus del corredor la seva capacitat per
a córrer. No és, doncs, un model de conducta austera; és el que
fa a tota cosa, sigui la que sigui, acceptable. Però tampoc no
és la seva funció; la funció d'una cosa és el per què s'ha fet,
la seva "virtut" (areté) és el que li permet acomplir
millor la seva funció. Així doncs, tot, no importa el que sigui
(objecte fabricat o element natural, ésser vivent o inanimat,
grup social, activitat, ofici, etc.), tot té una virtut, la seva
pròpia, que no es confon pas amb la dels altres. És, doncs, natural,
preguntar-se si l'home té una virtut pròpia i quina virtut és
(....) Virtut és el que permet a l'home exercir millor el que
ell és, és a dir, el que el fa un home com cal, un ciutadà. L'home
com cal, el kalós kai agathós ("bell i bo"), com en
deien aleshores, és el qui rep l'admiració dels altres i la reputació
d'home de bé, el qui millor sespavila en els negocis i aquell
a qui tothom reconeix la seva superioritat. En resum, la "virtut"
de l'home és el que li permet al màxim exercir les seves funcions
de ciutadans i ser el millor polític.
Sòcrates
no vol modificar la significació de la paraula; com a màxim, centrant
la seva investigació en l'home -i només en l'home- en vol desviar
l'ús: "moralitzar-lo", si es vol, a condició que això
no s'entengui com "despolititzar-lo". En tot cas, el
concepte central d'areté (el que permet a una cosa o a un ésser
exercir correctament la seva funció) resta incanviat; i cal entendre-ho
molt bé quan s'analitza la "paradoxa socràtica": parlar
de "virtut humana" significa que hom s'interroga sobre
el millor medi que té l'home d'arribar a ser allò per al qual
ha estat fet; igual que lespasa per tallar ha de ser ben
punxeguda, l'home per ser home ha de ser "virtuós".
Però respondre, com Sòcrates, que per a ser virtuós s´ha de "saber",
implica una modificació del problema de la virtut -si no de la
significació mateixa del terme. Suposa en particular una incursió
en tres debats que agitaven l' època i una modificació radical
del seu sentit. Els sofistes es preguntaven: "D'on ve la
virtut?". I Sòcrates preguntarà: "Què és la virtut?".
Saber què és la virtut és ja adquirir-la. Es preguntaven: "Virtut
o felicitat?". I Sòcrates preguntarà: "Per què serveix
la virtut, sinó per a la felicitat?". Saber què és la felicitat
significa actuar bé. Finalment es preguntaven: Què ens porta a
obrar bé? . I Sòcrates preguntarà: És que hi ha una altra força
que determini els nostres actes, sinó la força del saber?. Saber
el bé, és poder fer-lo. Aquests tres desplaçaments del problema
són les tres potes inseparables de la paradoxa socràtica, i els
tres objectes del saber que fa la virtut.
Francis
Wolff: Sòcrates. (2ª ed. 1987).
Presses
Universitaires de France, pags. 66-70: "La paradoxa socràtica".
Comprensió
del text:
1.-
Definició del nucli del socratisme en una sola frase. Es podria
formular d'una altra manera?
2.-
Té present Sòcrates la distinció entre el que és i el que hauria
de ser?
3.-
Què vol dir l'areté en el període humanístic?
4.-
Com canvia Sòcrates la significació del problema?
APOLOGIA
DE SÓCRATES. ÍNDEX COMENTAT.
PROEMI
(17a-19a7)
El
discurs apologètic de Sòcrates ha estat precedit per la lectura
de lacusació -amb petició de pena de mort inclosa- pronunciada
per un dels acusadors, versemblantment Ànitos. En el discurs precedent
sha posat en guàrdia els jutges sobre el poder de convicció
que posseeix Sòcrates. Sòcrates, en conseqüència, inicia la seva
al·legació exposant que el seu poder de convicció no consisteix
en altra cosa que en dir la veritat. Demana que no es tingui en
compte la forma sinó el fons.
17.-
L'Apologia comença amb Sòcrates defensant-se directament dels
seus acusadors. Insisteix a afirmar dues coses: que no usarà un
llenguatge exquisit (com el dels sofistes) i que ja té una edat
(70 anys) en què se li pot permetre defensar-se a la seva manera.
18.-
Afirma que l'important és examinar si el que ell diu és just o
no (i no com ho diu). Diferencia entre dos tipus d'acusadors,
els tradicionals (Aristòfanes) i els nous.
LES
ANTIGUES ACUSACIONS (19a8-24b4)
Vol
evitar que el prenguin per físic i per sofista. Apareix la ironia
socràtica, a propòsit dÈvenos.
19.-
Presentació de les acusacions (19 b),"Sòcrates és culpable
perquè tafaneja les coses del cel i de sota la terra//i fa semblar
bona la mala causa//i ensenya tot això als altres", (19e)
"que jo m'emprengui de donar ensenyançes i hi faci diners,
això tampoc no és veritat".
20.-
Crítica als sofistes (veritables causants de l'"asebeia":
impietat) i divulgadors de sabers falsos o impossibles (Èvenos).
Per oposició s'analitza quin ha de ser el paper del filòsof: "De
què t'ocupes en realitat?". Afirmació del paper del filòsof:
tenir cura de l'home. "La saviesa, potser, pròpia de l'home"
és la filosofia. (20d). Atenció el "potser" és bàsic!.
(evita caure en el dogmatisme).
21.-
Loracle de Delfos i la saviesa socràtica. Presentació d'un
testimoni insospitat per demostrar que Sóc. creu en els déus:
el de la Pítia de Delfos: "la pítia va negar que hi hagués
ningú més savi que jo" (21a). Sóc. reacciona com a filòsof
davant aquesta afirmació de la divinitat : "Què vol dir el
déu i quin sentit té el seu mot?"
(21b).
Paper de la filosofia: preguntar eternament: "per què?",
fins i tot quan parla el déu.
Sòcrates
fa la crítica de la falsa saviesa, dels qui confonen tenir i ésser.
Paradoxa de la docta ignorància: sabent que no sabem, ja sabem
alguna cosa. Aquest és l'únic origen possible de la ciència perquè
quan no sabem sens fa necessari investigar.(21 c,e)
22.-
Continuació de la investigació socràtica: error de confondre tenir
i ésser.
23.-
Formulació explícita de la docta ignorància: "el més savi
entre vosaltres, oh homes, és aquell, com Sòcrates, que sap que
quant a saviesa no val res" (23b). La filosofia apareix com
una "investigació", i com un servei al déu (daimon:
veu de la consciència, exigència interior). Els joves el segueixen
(això té una explicació històrica: Alcibíades i Críties, que havien
fet mal a la ciutat havien estat, de joves, deixebles de Sòcrates;
ell pretén desmarcar-se´n).
NOVA
PRESENTACIÓ DE LACUSACIÓ: DIÀLEG AMB MELET (24b4-28a1)
24.-
Nova formulació de l'acusació: "Sòcrates és culpable de corrompre
la joventut i de no creure en els déus en els quals la ciutat
creu, sinó en altres divinitats noves". En el fons es tracta
de dir que Sòcrates és crític amb la tradició (els joves són la
continuació de la tradició en el futur i els déus representen
l'arrelament de la tradició en el passat). La divinitat nova és
la pròpia consciència. A partir dara la veritat és allò
que reconec interiorment, la veu moral. Amb Sòcrates la moral
es fa individual.
25.-
Conversa amb Meletos sobre la corrupció dels joves.
26.-
Continua la conversa amb Meletos, sobre els déus. Apareix el tema
de la veu demoníaca. Sòc. es desmarca dels sofistes ateus.
27.-
Definitivament deixa Melet en ridícul. Des del punt 25 fins ara
és un exemple de "ironia" socràtica. Ajudar a donar
a llum la veritat (maièutica), deixant en ridícul l'argumentació
dels seus opositors (ironia).
EL
LLOC ASSIGNAT PER LA DIVINITAT (28a4-31c3)
Consciència
de la pròpia missió que vol complir com un soldat: el déu lhi
ha assignat la tasca de mantenir els atenesos en estat dalerta,
preocupats pel perfeccionament personal i no per la fortuna o
per altres coses.
28.-
La veritable causa de la condemna és la calúmnia i l'enveja. El
paper de la filosofia és fer que l'home sigui crític i intel·lectualment
lliure (exigència moral, 28b).
29.-
El sentit de la vida és filosofar (29d); una vida sense crítica
no paga la pena viure-la. La filosofia ha de servir per fer millors
els homes de la ciutat. No té només un sentit individual. ("faré
preguntes, examinaré, refutaré...", 29e).
30
.- L'exigència d'obrar moralment en favor de la ciutat surt del
daimon. "La virtut no ve de les riqueses, sinó que les riqueses
i tots els altres béns de l'home, tant els privats com els públics,
vénen de la virtut" (30b). El filòsof és consciència crítica
de la ciutat: "tàvec d'Atenes" (30e). La funció del
filòsof és provocar el pensament.
31.-
El filòsof està al servei de la ciutat, no cerca el profit individual
("el testimoni més irrefutable que dic la veritat: la meva
pobresa",(31c). El daimon és el motor de l'activitat socràtica.
No hi ha una pretensió política en el que Sòc. diu, sinó moral
("lluita per la justícia", 31e/32).
LALLUNYAMENT
DE LA POLÍTICA (31c4-33a5)
32.-
("No transigiria davant de ningú contra allò que és just").
Explicació de la seva actuació política anterior, contra els qui
l'acusen de col·laborar amb els 30 Tirans. El cas de Lleó (Leont)
de Salamina.
33.-
Inici molt similar al punt anterior ("mai no he transigit
en res contra la justícia"). Afirma que mai no ha estat mestre
de ningú, perquè ell actua per exigència moral que li ha transmès
el déu. Aquesta exigència de ser consciència crítica és intransferible.
LA
CONDUCTA DE SÒCRATES DAVANT EL TRIBUNAL (34b5-35d8)
34.-
Es nega a inspirar compassió, "per la bona reputació meva
i vostra i per la de tota la ciutat" (34e).
35.-
La mort (física) apareix com una vida (intel·lectual) superior.
Mor per donar testimoni de fidelitat a les seves idees. No demana
compassió, sinó que vol informar i persuadir els seus conciutadans
EXAMEN
DALTRES POSSIBLES PENES (35e1-38b9)
SEGON
DISCURS.
36.-
Proposta irònica de càstig: ser mantingut al Pritaneu, es tracta
d'una provocació.
37.-
Negativa a acceptar l'exili, perquè el lloc del filòsof és la
ciutat (l'espai on es possible el debat).
38.-
Proposta irònica de càstig: una mina d'argent. (606 grams d'argent)
TERCER
DISCURS.
PARAULES
ALS QUI HAN VOTAT PER LA CONDEMNA (38c1-39d9)
38
c/e.- "Tindreu la fama (...) d'haver fet morir Sòcrates".
Afirma que no s'ha volgut rebaixar a implorar el perdó.
39.-
Insisteix en l'anterior: "Més m'estimo morir havent-me defensat
així, que continuar vivint d'una altra manera" (39a). "No
és difícil evitar la mort. És molt més difícil evitar la maldat"
(39b). Insisteix en el sentit moral -i d'exemple filosòfic- que
té la seva mort. Hi haurà, però, una "venjança" pòstuma
"Molts seran els qui us demanaran comptes" (39c). El
record apareix com una forma d'immortalitat.
LA
MORT COM A BÉ (39c1-42a5)
Per
primer cop parla de "jutges" i no d"atenesos".
Amistosament els fa la confidència dhaver escoltat el "daimon"
abans danar al tribunal (40a-b). El tema també apareix en
Xenofont, que el situa abans del judici -cosa que lhauria
impedit de defensar-se com cal.
40.-
Apareix el tema de la mort: morir és com dormir o com emigrar
de la carn.
41.-
Comiat i referència als fills: "blasmeu-los com feia jo amb
vosaltres si no s'ocupen del que cal". Només el déu sap si
es millor estar viu o mort.
QÜESTIONS:
1.-
Vocabulari : sofista, filòsof, relativisme, oracle, pitonisa,
Delfos, definició, ironia, maièutica, docta ignorància, consciència,
moral, escèptic, ateu, investigació, virtut.
2.-
Situació històrica del text: El judici de Sòcrates s'esdevé l'any
399. Atenes havia estat derrotada a Egospòtamos, (final de la
guerra del Peloponès). Així la ciutat tancava el període més brillant
de la seva història ("segle de Pèricles") d'una forma
humiliant. Els vencedors van imposar un govern titella (30 tirans)
. Quan torna la democràcia, un pacte fa els Tirans no puguin ser
jutjats i el judici de Sòcrates és, en certa manera, "la
torna" d'aquesta situació. Quan es jutja Sòcrates, que el
poble des d'Aristòfanes, considerava un sofista més, s'està jutjant
tota una situació social i política.
Busca
informació sobre el segle de Pèricles, la guerra del Peloponès
i els 30 Tirans.
3.-
Sobre 500 jutges, Sòcrates tingué 281 vots en contra i 220 vots
favorables. Quines diferències salten a la vista entre un judici
a Grècia el segle V a.C. i un judici actual?
Qui
són els acusadors i per què acusen Sòcrates?. Et sembla que els
tres acusadors tenen quelcom en comú?. Per què?. Com els respon
Sòcrates?
4.-
El daimon. Sòcrates diu: "des de la meva infantesa, des que
va començar, porto a dins una cosa, que quan es manifesta és com
una mena de veu". Localitza el text. ¿El daimon és un imperatiu?.
Posa exemples.
5.-
La funció socràtica: "no puc concebre una vida sense recerca".
Localitza el text i explica com pensa Sòcrates la seva funció.
Com oposa el seu pensament al dels sofistes?. Mostra exemples
de manca de dogmatisme en l'Apologia.
6.-
La docta ignorància. Busca textos (mínim tres) sobre aquest aspecte
del pensament socràtic.
Com
podia ser ell el més savi dels homes si negava que ho fos?. Per
què el dubte socràtic no és escèptic, malgrat tot?. En què es
considera entès Sòcrates?. Per què?
7.-
La maièutica. Posa exemples de maièutica al text. ¿Tota filosofia
és maièutica? ¿Per què?
(valen
les dues respostes).
8.-
La moral socràtica. Sòcrates considera que cal obeir la veu de
la consciència i no la societat. Busca exemples d'aquesta opinió
al text. Què en penses d'aquesta postura?. Què succeeix quan hi
ha contradicció entre les opinions personals i les de l'estat?.
Posa exemples.
9.-
L'educació socràtica. Sòcrates creu que té una missió educadora
de la societat. Creus que ho diu seriosament o és una provocació?.
Busca arguments al text.
10.-
Sòcrates mai no va escriure res i, malgrat el seu silenci se'l
considera el pare de la filosofia. És un silenci paradoxal que
encara "ens parla". Per què creus que es pot considerar
Sòcrates el pare de la filosofia?. Com resumiries la seva aportació
al pensament filosòfic?. És actual la seva opció crítica?.
SÒCRATES
I SOFISTES: SEMBLANCES.
En
el pensament socràtic hi ha elements sofístics i antisofístics.
Sòcrates com a filòsof està sempre en diàleg amb el seu temps
i, per tant, també hi ha elements en què està d'acord amb la sofística.
Podríem assenyalar-ne tres de molt importants.
1.-
Interès per l'home: L'home (ciutadà) és el destinatari últim
de la filosofia. Tant per a Sòcrates com per als sofistes, les
qüestions polítiques i morals són el centre de la seva preocupació.
Es pregunten com cal obrar per ser un bon ciutadà.
2.-
Interès pel llenguatge: En Sòcrates trobem un profund convenciment
que la veritat neix a través del diàleg. I en el cas dels
sofistes, la retòrica és l'eina que tenen per manipular
el coneixement. En el fons tots dos manifesten un interès pel
llenguatge perquè és fonamental en la vida grega el paper de l'àgora
com a lloc de debat.
3.-
La recerca d'influència social: Tant Sòcrates com els sofistes
volen tenir pes en la societat (tenen deixebles, les seves opinions
són escoltades...), però utilitzen la seva influència d'una manera
diferent. Sòcrates s'autoconsidera un educador de la ciutat (tàvec
d'Atenes) i no un polític; busca més una influència sobre la moral
de la ciutat; mentre que els sofistes, en canvi, tenen més influència
política.
SÒCRATES
I SOFISTES: DIFERÈNCIES.
1.-
De caire metòdic: El mètode socràtic és el diàleg. La paraula
és un instrument per arribar a la veritat. Defensa l'intel.lectualisme
moral (tot home bo és savi, tothom coneix interiorment el
bé). En canvi els sofistes tenen com a mètode la retòrica. Usen
la paraula per aconseguir el poder, creuen que tot és opinió (doxa)
i, per tant, no hi ha veritat. Defensen el convencionalisme moral.
2.-
Sobre el seu ideal: L'ideal socràtic és aconseguir la felicitat,
viure guiat per la sofrosine- prudència. En canvi l'ideal és aconseguir
l'èxit, especialment l'èxit polític.
3.-
De caire pedagògic: Sòcrates fa el seu ensenyament de franc,
per les places i carrers, d'una manera informal, dialogant amb
tothom. Els sofistes, en canvi, cobren i sadrecen només
als joves rics que els poden pagar.
4.-
Conseqüències: Sòcrates vol fonamentar la filosofia, a
través de definir els conceptes ètics (què és el Bé, què és
la veritat...). Els sofistes, en canvi, prediquen l'escepticisme
i el relativisme.
CONCEPTES
BÀSICS DEL PENSAMENT SOCRÀTIC.
MÈTODE
/ MAIÈUTICA / IRONIA / INTEL.LECTUALISME MORAL / DOCTA IGNORÀNCIA
/ DIALÈCTICA / UNIVERSAL ÈTIC.
Quan
es parla de "mètode" en Sòcrates, cal fer un esment
previ a la diferència entre allò que avui considerem "mètode"
i el que podia ser en lèpoca grega. Per a nosaltres el mètode
és linstrument del coneixement científic. Consisteix en
una certa forma de domini tècnic sobre les coses. És -com en Descartes-
linstrument del coneixement de la veritat. En canvi quan
es parla de Sòcrates, el concepte que hi ha al darrera és diferent:
no es tracta de "dominar" les coses sinó de dautomillorar-se.
És un coneixement obert (dialogat) i una autotransformació: no
es pretén aconseguir cap cosa, sinó arribar a la comprensió: conèixer-se
un mateix. Per això mateix Sòcrates insisteix en la necessitat
de desemmascarar el fals saber per arribar a la veritat.
El
mètode de investigació que Sòcrates usa quan enraona amb
els ciutadans per les plaçes i els carrers d'Atenes es pot dividir
en dues parts: maièutica i ironia.
La
ironia és el moment destructiu, negatiu i crític, es tracta
de refutar els errors i el fals saber del coneixement vulgar i
sofístic. La ironia pretén posar en contradicció a l'interlocutor:
demostrar-li que defensa coses absurdes per obligar-lo a que negui
el que abans havia afirmat. Es discuteix si la ironia és la forma
dexposició o el contingut de la doctrina socràtica. Hi ha
nombrosos exemples contradictoris a l'Apologia. Molt en resum
podem dir que Sòcrates no sempre és irònic: quan hi ha criteris
clars no fa ironia; però en canvi quan cal "descol·locar"
i plantejar coses que no són òbvies, o que no tenen criteris clars,
lusa a cor què vols. La ironia és com una mena despurna
que encén la conversa.
La
maièutica: si la ironia volia destruir el fals saber, en
canvi la dialèctica és constructiva. És l'art de portar a l'interlocutor
del diàleg les idees que innatament es troben al fons mateix de
tota persona; les que tots tenim sense saber-ho (el que sabem,
però no sabem que sabem). Tot home és bo i just per naturalesa.
La funció del filòsof és aconseguir a través del diàleg que
aquesta bondat originària, profunda... pugui ser posada al descobert.
La veritat la portem tots a dins de l'ànima, però cal un esforç
per treure-la a la llum, per descobrir-la i per fer el pas de
les opinions vulgars a la ciència.
La
maièutica és l'aplicació de l'art de la llevadora (Fenarete, mare
de Sòcrates) a la moral. Igual com la llevadora ajuda a néixer
l'infant, el filòsof ajuda a néixer la veritat moral.
La
maièutica és didàctica: per a Sòcrates la funció del filòsof és
educar la ciutat en el coneixement del Bé.
L'intel.lectualisme
moral: és la conseqüència de la maièutica. Tot home bo és
savi. Si un home coneix el Bé, no pot deixar de fer-lo, perquè
la força del Bé és insuperable. Tot home porta a dins els valors
ètics. Per això estrictament parlant ningú no pot ensenyar filosofia:
el que es pot fer és ajudar a treure el que cadascú porta a dins;
ajudar a què l'home segueixi el consell dèlfic: coneix-te a tu
mateix i arriba a ser allò que ets.
La
docta ignorància: És l'estratègia socràtica de coneixement.
Sempre apareix com un savi ignorant (aeion) que modestament fa
preguntes als falsos savis (àladson), als suposats líders de la
ciutat que creuen saber però en realitat ignoren el més important.
La frase que resumeix la docta ignorància és: només sé que
no sé res. Els falsos savis creuen que coneixent la seva tècnica
o el seu ofici ja n'hi ha prou; són falsos savis perquè confonen
el coneixement tècnic (saber coses) amb el coneixement seriós
i en profunditat sobre l'home (que és l'únic saber que ens fa
dignes de ser ciutadans). El més important no és el saber tècnic
sinó el saber ètic que els àladson ignoren.
La
dialèctica socràtica: És l'art del diàleg. En el diàleg aprens
dels que saben, a condició de ser prou obert, gens dogmàtic. En
certa manera es tracta de repetir la conversa que quotidianament
tothom té a l'àgora, però d'una manera ordenada. Sòcrates fa del
diàleg l'eina per descobrir maièuticament la veritat a través
de preguntes i respostes orientades, a la recerca del Bé.
En
el diàleg tothom ensenya i tothom aprèn; l'educació és col·lectiva:
la ciutat ens educa. En certa manera no aprenem del mestre (sinó
a través del mestres): l'autèntic magisteri el dona la vida.
Universalisme
ètic: Sòcrates es revolta contra la teoria sofística segons
la qual tot són opinions. Creu que la decadència de la ciutat
és conseqüència d'aquest relativisme ètic dels sofistes per als
qui tot és igual i res no és millor. Sòcrates dirà sempre que
és millor ser just que injust i que és millor ser bo que dolent.
La funció del filòsof és definir els universals ètics i ajudar
a cada home a trobar-los.
JUDICI
I MORT DE SÒCRATES
Sòcrates
va ser condemnat per un tribunal format per 500 ciutadans (281
el consideraren culpable i 220 innocent -el president del tribunal
votava a part). Sabem que el seu judici no va ser considerat un
fet qualsevol: el jurat va ser presidit pel mateix arcont-rei
dAtenes (màxima personalitat en lordre simbòlic) i
arrossegà una considerable polseguera. El mateix Sòcrates es va
quedar parat de no ser considerat culpable per més gran majoria
(Apologia, 35e). En certa manera, ell mateix provocà la condemna:
Ànitos havia demanat la pena de mort i ell contraproposà ser mantingut
per la Ciutat o pagar una multa simbòlica, sense acceptar mai
ni la presó ni l'exili.
La
mort de Sòcrates fou la conseqüència dels canvis polítics produïts
a Atenes després de les guerres del Peloponès. Pèricles morí en
el segon any de la guerra (a conseqüència de la pesta), però la
guerra es va allargar vint anys més, provocant la misèria d'Atenes.
Finalment quan Esparta triomfa, instaura un govern titella absolutament
brutal, que practica el terrorisme d'estat: són els 30 Tirans.
Alguns membres d'aquest grup havien estat amics i deixebles de
Sòcrates tot i que Sòcrates no s'hi volguè adherir. Això provoca
el malestar popular i una revolta democràtica, auxiliada per la
polis de Corinte. Donat que Corint no volia tornar a estar en
guerra amb Esparta, els corintis obliguen a donar una amnistia
total per qualsevol delicte polític i d'oposició produït durant
la tirania. Cap dels 30 Tirans no va ser molestat ni empresonat:
en canvi Sòcrates va morir perquè el seu delicte no era polític
(sinó cívic religiós). En realitat se'l jutja perquè no es pot
tocar els seus amics que havien participat en la tirania.
Els
seus acusadors (Ànitos, Melet, Licó) són personatges del partit
democràtic que busquen un culpable simbòlic de la decadència de
la ciutat. Les acusacions estan redactades de tal manera que no
es pugui considerar que es jutja un delicte polític. Sòcrates
és un home vell (70 anys) i un representant d'un món cultural
(el de Pèricles) que ja ha passat avall i que ara es vist com
la causa última de la crisi social. L'acusen d'Asebéia
(impietat) que és un delicte força ambigu. No creure en els déus
de la ciutat significa, en definitiva, no creure en la tradició
de la ciutat. El veuen com un sofista que embolica la gent: en
definitiva com algú hostil a la tradició d'Atenes. L'acusació
de corrompre (o desmoralitzar) els joves significa que
els fa pitjors com a ciutadans. Segurament fa referència a la
seva amistat amb Alcibíades (nebot de Pèricles) que havia desertat
de la ciutat, un traïdor que s'havia passat al bàndol dels perses.
Alcibíades, mort segurament quan sesdevé el judici, havia
estat l'esperança del partit demòcrata però els havia fallat:
i l'odi segurament es va traslladar al seu mestre Sòcrates. En
tot cas lacusació dasebeia implica un "desentendres"
de lancestral tradició de la ciutat.
Els
seus acusadors són un polític, un poeta i un orador: tots tres
tenen en comú viure de la paraula; utilitzen la paraula per aconseguir
poder. En canvi Sòcrates no havia tingut mai interès directe pel
poder; el que ell volia era moralitzar la polis. Tradicionalment
s'ha presentat el judici com un enfrontament entre els qui usen
la paraula per tal d'aconseguir el poder i els qui usen la paraula
per tal d'assolir la veritat. Més que el judici contra un particular,
és el judici contra una manera de teoritzar que apareix com a
subversiva. En aquest sentit, com opinaren els homes del Renaixement
estem davant un enfrontament de caire moral. Al llarg del judici,
Sòcrates no accepta en cap moment les acusacions. No es defensa,
ni es justifica mai i usa l'última oportunitat que té per parlar
davant el poble explicant què és i com ha d'actuar un filòsof:
el seu testament és l'Apologia. En certa manera el judici a Sòcrates
és la demostració de l'exhauriment de la ciutat. Matant Sòcrates,
la ciutat mostra també la seva decadència: ja no és capaç de suportar
la crítica i, per tant, es demostra que el diagnòstic socràtic
sobre la decadència de la polis és correcte. Plató, com a mínim,
ho interpretarà així a La república.
SÒCRATES:
UNA VALORACIÓ.
Valorar
Sòcrates és un qüestió compromesa, -perquè l'estil socràtic ha
estat el de la filosofia- i difícil -perquè tots els seus contemporanis
semblen traumatitzats per la seva mort-. Sha dit que tota
la filosofia és un intent devitar la mort de Sòcrates (en
el sentit dinstaurar la paraula i el debat per sobre de
la tradició i de lopinió vulgar). Tot i que potser aquesta
sigui una versió exagerada, és cert que en bona manera la valoració
de la figura socràtica compromet la valoració global de tota la
filosofia. Aquell que no cregui en l'existència de la veritat
i que consideri que el pensament és un joc i una festa de la intel·ligència
(Nietzsche), lamentarà que no hagués triomfat la sofística. En
canvi per al qui creu que la filosofia és una arriscada recerca
de la veritat, el diàleg socràtic i la persistència de l'actitud
de recerca és la millor síntesi de l'esperit d'Occident al llarg
del temps (Popper).
Per
a Nietzsche, segons el que ens diu a Lorigen de la tragèdia,
Sòcrates és un apol·lini, un afirmador de les idees i, per tant,
un negador de la vida: un moralista, antivital i un home teòric.
En definitiva, amb Sòcrates comença el nihilisme. Sòcrates hauria
estat el descobridor del concepte per oposició a la vida. Però
Nietzsche oblida que Sòcrates és també dionisíac; és l'home que
al final de la seva vida s'entreté a la presó tocant la flauta
de Pan, símbol dionisíac, l'home que estima la vida i la gaudeix
enraonant per places i carrers sense preocupar-se pels diners.
En certa manera en el vell Sòcrates trobem les dues vessants del
filosofar: per una part la dedicació sorruda a les idees, i a
la teoria, i per l'altra un fort compromís amb els homes i amb
la vida. Si la filosofia no té presents ambdós aspectes (teòric-intel·lectual
i biològic) fracassarà sempre.
RESUM
DEL CAPTENIMENT FILOSÒFIC SOCRÀTIC
(Introducció
a la filosofia grega, Ramón Torelló S.J., Ed. Enciclopèdia Catalana,
Barcelona, 1993, p.186). Síntesi
Podem
resumir així la filosofia socràtica:
Cal
reformar el jovent per fer-ne bons ciutadans (per això l'acusaran
de corrompre els joves).
Per
aconseguir-ho cal una tècnica (el diàleg orientat a la recerca
del Bé) i un mestre que els orienti.
El
punt de partença de la filosofia és la introspecció (mirada
interior, descobreixo el Bé quan m'analitzo interiorment).
El
mètode és la maièutica que em fa descobrir la raó i la seva
força.
En
la raó trobem conceptes clars, definidors de les essències de
tot.
Els
conceptes de la virtut són innats, tots els portem a dins i
per això tendim necessàriament a complir-los quan els coneixem
[de la mateixa manera que quan estic enamorat no puc deixar
d'estar amb la persona que estimo, també quan conec el Bé no
puc deixar de fer-lo: filo-sofia, amor a la saviesa].
ELS
MÈRITS DE SÒCRATES
(Ramon
M. Torelló: Introducció a la filosofia grega. Ed. Enciclopèdia
catalana, Barcelona, 1993, p. 195). Síntesi.
·
La intuïció fonamental: El descobriment del Bé per introspecció:
innatament tot home coneix el Bé
·
Un descobriment inestimable: la maièutica és l'art de fer sortir
les idees morals que innatament tots posseïm.
·
Una base moral: La moral és una recerca que cadascú ha de fer.
Ningú no pot fer l'experiència moral per compte teu. La llevadora
ajuda a néixer l'infant però és la mare qui el fa néixer. Passa
el mateix amb la funció del filòsof: pot ajudar-te a pensar,
pot establir l'ambient de la reflexió provocant el diàleg, però
és cadascú qui ha de ser filòsof.
·
Una idea de Bé: El Bé veritable és el de l'ànima; no els diners
ni el poder (contra els sofistes).
·
Una idea la transcendència: És el daimon (el déu interior) el
nostre veritable jutge moral.
SÒCRATES:
VOCABULARI MÍNIM
Antinòmia:
Teoria de la contradicció. Sòcrates contradiu per arribar
a la veritat, no pas pel gust de debatre. La ironia és un instrument
per arribar a desmontar el fals saber.
Filòsof:
Sòcrates és el primer a emprar el mot Filo-Sofos (el qui estima
la saviesa, l'amic de la saviesa) per comptes de Sofos (savi).
Per a Sòcrates la saviesa és una cosa que ningú posseeix. En tot
cas l'home aspira a, desitja, saber. Per això el diàleg i el debat
són les eines del coneixement.
Relativisme:
Sòcrates es manifesta radicalment contrari al relativisme
dels sofistes. Pensa que els valors morals existeixen realment,
no depenen de les circumstàncies, són absoluts.
Oracle
de Delfos: Sòcrates el presenta com un inesperat testimoni
de la seva fidelitat. L'oracle diu que Sòcrates és l´home
més savi i això el porta a puntualitzar que ell no és savi, que
busca la saviesa (Sòcrates intenta esbrinar perquè l´Oracle ha
dit el que ha dit). En certa manera tot l'esforç socràtic és una
desobediència al déu: allò que el déu afirmava no es podia posar
en dubte i Sòcrates gosa dubtar de si ell és veritablement el
més savi.
Daimon:
En grec, "esperit", però segons el context també
"consciència", (veure). Sòcrates creu ser posseït per
un daimon, que sovint s'ha interpretat d'una manera kantiana com
una mena d'imperatiu categòric o d'exigència interna. Però el
daimon socràtic és també una exigència radical de solidaritat
amb la ciutat -i amb els avantpassats.
Definició:
Posar límits a una cosa. Sòcrates busca la definició dun
tipus de conceptes (conceptes morals, idea de Bé). Serveix en
la mesura que es tracta de buscar, explicar uns valors ètics amb
caràcter universal. De fet, Sòcrates és l'inventor del "concepte",
separat de l'objecte.
Ironia:
Ironia socràtica, manera de demostrar a una persona que diu
que sap, que, en realitat, no sap i fer-la caure en contradiccions.
La ironia és un moment a través del qual es vol donar a entendre
la falsa consciència.
Inducció:
Pas del particular a l'universal. Sòcrates inventa el mètode
inductiu. Comença sempre conversant del concret (una situació,
un fet de la ciutat) i a partir d'aquí a partir de preguntes i
respostes orientades assoleix les idees de Bé, Justícia...
Maièutica:
En grec, maieuo significa: "donar a llum"
"ajudar a néixer". Sòcrates ajuda a néixer la veritat,
que d'alguna manera tots portem al nostre interior, través duna
sèrie de preguntes orientades. Si la seva mare era llevadora d'infants,
ell es considera també parter de la veritat.
Docta
ignorància: Només se que no sé res. Concepció de la saviesa.
Obrir l'ànima a la possibilitat del coneixement, no ser dogmàtic.
Mai no hi pot haver ciència si prèviament no acceptem posar tot
el nostre coneixement en dubte i en crisi (Popper).
Consciència:
És el coneixement que té l´esperit humà de la seva pròpia
existència. Sòcrates és el primer a dir que la veritat moral la
coneixem a través de la nostra consciència, sempre és interior.
El Daimon és la veu de la consciència (veu interior, expressió
moral interna).El Daimon no obliga a fer res sinó li impedeix
fer el mal.
Moral:
Estudi de la conducta humana segons els principis de bé i
mal. Sòcrates creu que la moral és quelcom objectiu, té un fonament
que es troba en l'ànima. Considera que els conceptes morals tenen
valor universal i actuen com una exigència interna de la raó.
Escèptic:
La paraula grega esceptis significa "observar curosament".
L´escepticisme és una teoria que diu que no hi ha res que
sigui veritablement cert. Sòcrates crítica l´escepticisme dels
sofistes i defensa que hi ha valors universals, indubtables.
Ateu:
Sòcrates no és ateu de cap manera, però el condemnen per no
creure en els déus de la ciutat. El seu crim és l'asebeia, delicte
que al mateix temps era polític i religiós. No creure en els déus
de la ciutat equivalia a dir que no creia en la ciutat, i pervertir
intel·lectualment els joves volia dir atemptar contra el futur
de la ciutat (els joves són sempre el futur). Amb l'expressió
"els déus de la ciutat" és vol dir aproximadament: "l'important
de la ciutat". Sòcrates, en canvi, proposa que l'únic déu
important, el déu autèntic, és el déu interior (daimon), la veu
de la consciència interior. [Déu:Veu interior]
.Investigació:
Per a Sòcrates, la filosofia es la investigació a través del diàleg.
Filosofia és recerca, buscar la virtut incansablement. Sòcrates
no es preocupava de cap investigació física, només li interessava
la definició dels conceptes ètics, que considerava innats
Virtut:
(Areté) Per a Sòcrates les virtuts fonamentals són les morals.
Només la virtut ens fa feliços. Tot home just és savi perquè la
saviesa no és una posició teòrica, sinó una forma pràctica d'encarar
la vida. Ser savi és viure bé.
R.A.Al
llibre de Gregorio Luri Medrano: El proceso de Sócrates:
Sócrates y la transposición del socratismo (Ed. Trotta,
Madrid, 1998) p. 161-170, hi ha un magnífic glossari de termes
socràtics grecs.
SÒCRATES
I L'OFICI DE FILÒSOF
Comenta
aquest text:
Sòcrates:
Suposem, estimat amic, que el filòsof ha aconseguit enlairar un
home de la resta, i que aquest consenteix en discutir aquestes
qüestions:
Quin
prejudici t'he fet? o, quin prejudici m'has fet tu? Per introduir-nos
en la consideració de la justícia i de la injustícia en sí, per
cercar en què consisteixen i en què es distingeixen entre elles
i de totes les altres coses.
Suposem
que aquest home renuncia a preguntar-se si el rei és feliç, o
si un propietari de moltes riqueses és feliç, per considerar la
reialesa, la felicitat i la desgràcia humana en general, la seva
essència respectiva, la manera com un home considera unes i defuig
l'altra.
El
nostre home vulgar té un esperit estret i, quan ha de respondre
aquestes preguntes filosòfiques, s'embolica. El cap li roda, perquè
ha pujat molt amunt i no té l'hàbit de mirar des de dalt i s'hi
troba a desgrat, angoixat, pertorbat. Tanmateix, no passa el mateix
a altres servents de la Tràcia, ni a altres ignorants que estan
sempre contents perquè no s'adonen de la seva situació, perquè
no han rebut una educació diferent de la dels esclaus.
Plató,
(Teetet).
1.-
Quines actituds són pròpies del filòsof?
2.-
Quines actituds són pròpies de l'home vulgar?
3.-
Quina funció ha de realitzar el filòsof en la ciutat segons Sòcrates?
4.-
Explica la diferència entre saber vulgar i saber filosòfic.
SOFISTES
I SÒCRATES
1.-
Quadre comparatiu. A qui pertanyen les característiques corresponents:
1.-
...................... Ser estranger
2.-
....................... Presumir de ser savi
3.-
....................... L'home és la mesura de totes les coses
4.-
....................... Cobrar per ensenyar
5.-
....................... Creure en uns valors absoluts
6.-
....................... Practicar el diàleg i la maièutica
7.-
....................... Estar orgullós de ser atenès
8.-
....................... Despreocupar-se de la natura perquè no
li ensenya res
9.-
....................... Relativitzar els valors socials
10.-
...................... Ser un home de cultura universal
11.-
...................... Fer discursos que no volen dir res
12.-
...................... Només sé que no sé res
13.-
...................... Morir abans que abandonar la ciutat
14.-
...................... Ser el tàvec d'Atenes
15.-
...................... Creure que lorigen de la ciutat és
un pacte
Respon
breument:
Sòcrates
vol complir el consell de lOracle de Delfos, que afirma:
............................
El
mètode socràtic sanomena: ...........................................
El
mètode socràtic té dos moments: ................................
i ..........................................
Segons
Sòcrates saber i virtuts són:...................................
Qui
coneix el Bé no pot:......................................................
En
la teoria socràtica el mal és:..........................................
Lhome
savi ha de tenir principalment cura de:..........................................................
Sòcrates
dóna el nom al seu mètode en homenatge a: ................................................
Sòcrates
va ser condemnat a mort amb el vot en contra de...................
ciutadans
"Només
sé que no sé res" significa que el saber més important
és el de:...................
COMENTA:
"Car
jo no faig res més que anar duna banda a laltra, persuadint-vos,
joves o vells, de no ocupar-vos ni del cos ni dels diners abans
ni amb tant de zel com de lànima, per fer-la tornar el millor
possible, dient-vos que la virtut no ve de les riqueses, sinó
que les riqueses i tots els altres béns de lhome, venen
de la virtut"-
a.-
Contra qui parla / b.- què entén per virtut / c.- com afecta això
la didàctica i els joves
Cognoms..........................................................
Nom.............................
Curs.......................
PRESOCRÀTICS:
Estableix
relacions -amb fletxes- entre aquestes dues columnes:
Empèdocles
Thales
Àpeiron
Anaximandre
Demòcrit
Amor i odi
Parmènides
Àtoms i buit
Aigua
L'ésser és
2.-
Si creuen que el nombre és larkhé són:
3.-
Qui creu que lÉsser és unitat i lluita de contraris és:
4.-
Una raó per al seu arkhé és que laire no pesa. Es tracta
de:
5.-
Les marchen són antecedents de:
6.-
Qui diu que "Sobre els déus no podem saber si existeixen
o no":
7.-
Qui afirma que lÉsser és U, Etern i Immòbil és:
8.-
Segons Hegel, Heràclit és un antecedent de:
9.-
Qui va dir "Hi ha el mateix a pensar i ser"
10.-
El fundador de lEscola dElea fou: