VOCABULARI
DE BARUC SPINOZA (1632-1677)
Beatitud: El contentament o beatitud és
l’acompliment de la perfecció de la natura humana
que és al mateix temps desig i raó. En la mesura
que no hi ha eternitat (és a dir, no hi pot haver res més
enllà del temps), la beatitud no és cap recompensa
en el més enllà, sinó l’estat actual,
efectiu, de l’ànima que se sent en conformitat amb
la natura. El perfecte contentament d’un ésser significa
que es coneix com a part d’un tot i que gaudeix d’aquest
coneixement. En definitiva, la beatitud és la salvació
en el món. La condició de la beatitud és
l’afirmació de la necessitat i, en particular, la
negació del lliure albir. Vegi’s “Passions”.
Causalitat:
L’ÈTICA espinoziana es presenta –i es demostra–
“more geometrico”, és a dir, sistemàtica
i causal, perquè vol reflectir l’ordre de la realitat.
Té una estructura calcada a la dels “Elements”
d’Euclides: primer les definicions, de vegades seguides
d’explicacions, després els axiomes i finalment les
proposicions, seguides de les seves demostracions i eventualment
de corol•laris i escolis.
Causa
sui: Característica de la substància (de
Déu o la Natura) és ser causa de sí mateixa.
Vegis’ “Déu”.
Conatus:
Esforç per perseverar en el ser que experimenta tot ésser
en la Natura. L’esforç del ‘conatus’
prové de la facultat autoproductiva de la natura (natura
naturant). Existir és actuar.
Democràcia:
La democràcia (imperium democraticum) és el millor
govern perquè és el més lliure i alhora el
qui millor garanteix la igualtat. En la democràcia el dret
natural de l’individu es transfereix a tota la societat
en què l’individu participa, de manera que els individus,
iguals en dret, en treballar pels interessos de tots treballen
per l’interès propi. En altres paraules, la democràcia
és el règim que permet que el poble sigui ‘causa
sui’. Per a Spinoza el poble és perfectament capaç
d’autogovernar-se amb la condició de controlar les
seves passions (objectiu de la llei) i de no precipitar-se en
les decisions (cosa que es pot assolir amb l’educació).
Déu:
La totalitat de l’ésser necessari, és a dir,
la “substància” o la “natura”.
És una potència impersonal, no subjectiva, no dotada
de consciència, ni de voluntat. Déu o la Natura
és causa de sí mateix (causa sui), es produeix a
si mateix (natura naturant) i es diversifica en una infinitat
de modes (natura naturada). En aquest sentit, dir “Natura”
equival dir “realitat” i la realitat és perfecta
(per tant és Déu). Fora del Déu-Natura no
hi ha res (o el que és el mateix: fora de la realitat no
hi ha res) i, en conseqüència, Déu no és
un esperit aliè al món (un creador extern), sinó
el principi mateix d’autoorganització de la natura.
Que la natura és “déu”, no significa,
per exemple, que els escarabats siguin sagrats (o “bons”),
ni tan sols que hagin de ser respectats, sinó que són
naturals o que són reals.
Dogma:
Article de fe que no es pot discutir. Spinoza empra el mot “dogmata”
(“els decrets que s’imposen”). Cal distingir-ne
de dues menes. Els dogmes de la religió de llibre s’imposen
per l’autoritat de Déu (o dels seus representants).
En canvi els dogmes de la religió universal s’imposen
a l’individu per la raó mateixa (per “la llum
natural”), val a dir, com a evidències de la raó.
A nivell pràctic el dogma es revela “veritable”
pel fet que som feliços quan el seguim.
Ètica:
Déu o la natura no existeixen per a cap fi, no tenen cap
voluntat (ni són ‘bons’ o ‘dolents’)
i, per tant, l’ètica pot no té contingut normatiu,
ni cap plantejament teleològic (finalista), ni cap fonamentació
teològica. Com que no es pot aplicar el concepte de “voluntat”
a Déu o la Natura, per tant, tampoc no es pot dir que les
coses succeeixen o que cal fer-les “perquè és
la voluntat de Déu”. L’ètica consistirà
així la pràctica vital que permet als humans alliberar-se
de les passions (bàsicament de les passions tristes); en
conseqüència no té cap sentit fer el bé
cap motiu ‘moral’, sinó per la comprensió
del bé. L’ètica espinoziana inclou una teoria
de la societat i de l’Estat i conclou per una reflexió
sobre la llibertat veritable i la beatitud.
Home:
L’home “no és un imperi en un imperi”,
és a dir, no ocupa una posició privilegiada, excepte
que a través del seu pensament és capaç d’experimentar
l’alegria. Res no està fet “per als humans”:
Spinoza critica radicalment tota tesi antropocèntrica o
teleològica. L’home pateix una tendència a
veure les coses no pas tal com elles són sinó tal
com ell és. La filosofia té un efecte alliberador
en la mesura que mostra com és d’il•lusori
referir-ho tot a l’home mateix. Alliberar-se d’aquesta
tendència acosta a la “beatitud” (vegi’s).
Indignació:
al TRACTAT POLÍTIC és l’odi que experimentem
envers algú que ha fet mal a un ésser semblant a
nosaltres. És més viva com més s’assembla
a nosaltres la víctima i sembla formar part tant de l’origen
de l’Estat com de la seva dissolució.
Immanència:
(del llatí “in/manere”: restar en ell). En
metafísica, el contrari a la transcendència. Que
“Déu és immanent a la Natura” vol dir
que la Natura porta en ella mateixa el principi de la seva autoproducció,
és a dir, que no necessita res aliè a si mateixa
per tal d’existir.
Llibertat:
Spinoza critica la tesi cartesiana del lliure albir (la llibertat
que tindrien els humans de jutjar o actuar fins i tot contra qualsevol
motiu raonable o racional). Aquesta suposada llibertat no és
més que la nostra ignorància del que ens determina.
Per oposició Spinoza defineix la veritable llibertat –o
llibertat del savi– com a consciència de la necessitat.
L’home lliure és conscient del lloc de cada cosa
i, en conseqüència, coneix també la relativitat
del bé i del mal. Per a ell el càstig de la desraó
és la desraó mateixa.
Natura
naturant: La força autoproductiva de la natura
(vegi’s: ‘conatus’).
Natura
naturada: Els éssers que neixen de la natura naturant.
Cada ser ‘naturat’ és un “mode o una
manera de ser de la Natura.
Passions:
La passió o el desig és l’esforç pel
qual l’home s’esforça per perseverar en el
ser. Com que hi ha infinites possibilitats de perseverar en el
ser, les passions sempre són plurals. No es defineixen
pels seus objectes, sinó per la seva força. Per
això mateix les passions no es poden reprimir. L’alegria
és el pas de l’home des d’una menor a una més
gran perfecció (i la tristesa el seu contrari). L’amor
és joia i l’odi és tristesa quan s’hi
ajunta la idea d’una causa exterior.
Por:
Una de les passions tristes. Tenim por els uns dels altres, tenim
por del poder i, finalment, també el poder té por
de nosaltres. Alliberar-nos de la por (que fou ja el projecte
d’Epicur) és l’objectiu fonamental de la filosofia
i de la política.
República:
Comunitat política o Estat en què el poder és
assumit per la totalitat dels ciutadans. Al TRACTAT TEOLÒGIC
POLÍTIC sovint el mot ‘república’ s’acompanya
de l’adjectiu ‘libera’ –per descartar
la tirania personal (cas del govern de Cromwell a Anglaterra o
de les repúbliques aristocràtiques com Gènova
o Venècia). Una república lliure podria tenir un
govern aristocràtic a condició que respectés
la llibertat d’expressió i de pensament de la comunitat
política. Però la república democràtica
és més lliure perquè garanteix la igualtat
dels ciutadans per accedir al poder executiu i legislatiu.
Tolerància:
Tot i que passi per ser un dels clàssics de la llibertat
de pensament, en especial pel cap. XX del seu TRACTAT TEOLÒGIC
POLÍTIC, Spinoza no considerava adient usar el mot ‘tolerància’
com un terme per descriure les relacions entre humans, si s’entén,
per exemple, en el sentit de tolerar els errors o les diferències.
La qüestió és més complexa: en la mesura
que la substància té infinits atributs, tots aquests
atributs tenen dret a existir: es tracta d’una qüestió
de fet, no d’un problema de suposats “valors”.
“Tolerar” altres idees religioses o polítiques
té el mateix sentit que “tolerar” que algú
té el nas llarg o els ulls verds. Si les opinions formen
la natura de l’home (i Déu és la Natura),
llavors els humans han de ser déu per als altres humans.
Estrictament, el mot ‘tollerantia’ només apareix
un cop en tota l’obra de Spinoza i no en cap sentit moral
o polític, sinó en sentit etimològic (suportar
un dolor, un pes...).
Utilitat:
“Res no hi ha més útil a l’home que
l’home” (ÈTICA IV, proposició 18, escoli),
frase que cal interpretar en el sentit que no hi ha res més
útil per a mi mateix que jo. La utilitat és la conservació
del ser. Això no implica ser egoista, sinó previsor.
Virtut:
“Virtut” en llatí significa “força
moral” i en Spinoza s’identifica amb el desig que
ens fa feliços. Per a Spinoza deriva d’una determinada
idea de l’home; la frase spinoziana “la beatitud no
el preu de la virtut”, significa que hom no arriba a ser
virtuós ni per la mortificació, ni pel sacrifici,
ni per la submissió. Però això no vol dir
que la felicitat sigui una mena d’egoisme, sinó tot
al contrari. La felicitat virtuosa es troba en la justícia,
entesa com a millor forma d’evitar el mal.
