PARLANT SOBRE WALDEN A L’ATENEU BARCELONÈS
Un
dels fets que millor serveixen d’exemple per comprendre
el caràcter del món que ens ha tocat viure va succeir
el gener de 1972, quan el Consell Municipal de Los Angeles (Califòrnia,
USA) va prendre una curiosa decisió entre administrativa
estètica, i paisatgística. Els regidors van decidir
“plantar” a les principals avingudes de la ciutat
nou-cents arbres de plàstic –sí; ho han llegit
bé: “de plàstic” !!- argumentant que
en l’atmosfera contaminada de la ciutat durarien més
que els arbres de debò i que, a més, com tothom
sap, als arbres de plàstic no els cauen les fulles amb
el consegüent estalvi de neteja urbana que això implica.
L’experiment no va acabar bé perquè els ciutadans
van actuar de forma vandàlica destruint els arbres falsos
(la notícia va sortir al Times del 8 de febrer de 1972);
però em sembla que té un fort valor simbòlic
en la mesura que documenta la substitució de la natura
per l’artifici.
Podríem
creure que això no passa de ser una “exageració”
típicament americana; però no és així.
L’intent de negar o de dissimular la petja de la natura
està imprès al nucli mateix d’una determinada
concepció política (tecnològica) de la realitat.
També a Barcelona les autoritats van decidir en els anys
olímpics pintar de verd lloro i a cops de brotxa les fulles
d’una pobra palmera que havien posat a l’interior
de l’edifici projectat per l’arquitecte Ricard Bofill
a l’aeroport de Barcelona i a la qual, naturalment, se li
mustien les fulles per pura manca de llum i de terra. I una mort
ben trista van tenir les palmeres plantades a les Rondes durant
els anys olímpics, ofegades pel fum i la contaminació,
però modernes i dissenyades.
La
decisió de l’ajuntament de Los Angeles (i la mala
còpia que en feu l’administració barcelonina)
es poden interpretar com un símbol del que està
passant al món tecnològicament esbojarrat d’ara
mateix. Un món en què la natura ha estat substituïda
quasi arreu per la seva còpia artificiosa en plàstic
i en què tot allò natural tendeix a considerar-se
sospitós de primitivisme. Al llarg dels darrers cent cinquanta
anys –des de la victòria del ferrocarril sobre la
diligència, per dir-ho d’una manera simple–
la història del món es pot explicar per un domini
cada cop més accelerat de l’artifici sobre la natura
física i pel triomf abassegador d’una concepció
artificial i abstracta del món. Hem arribat a un punt en
què tot allò natural s’ha tornat inevitablement
sospitós. Qualsevol mirada ingènua, primària
i natural, sobre les coses es converteix necessàriament
en “resistència”, i tot conservadorisme (conservar
la natura, conservar les tradicions, conservar la família...)
està prenent un aire sorprenentment revolucionari.
D’ençà
de la revolució industrial, “artificialitzar”
el món (o si ho voleu “dissenyar-lo”) ha semblat
la millor manera de controlar un entorn biòtic que hom
considerava violent i inhumà. La lluita entre natura i
artifici és eterna però d’ençà
de les Llums la natura ha anat perdent totes les batalles sota
el pes de l’artifici fins ser considerada residual. Cap
a finals del segle XVIII es va popularitzar una paraula terrible,
“paisatge”, que volia significar quelcom com ara la
superació i l’embelliment de la vulgar “natura”.
La mateixa paraula té una etimologia molt interessant:
en francès és una barreja de “pays”
i de “vissage” [mirada]; de manera que el paisatge
vindria a ser aquella manera de mirar la realitat en què
l’art (l’artifici) millora la natura.
Amb
l’èxit de la pintura de paisatge del segle XVIII
–que compraven els burgesos i que té com a com a
objectiu decorar més que no pas transformar o moralitzar
l’espectador– se simbolitza un canvi cultural que
en certa manera encara dura. A partir d’aleshores començà
una època de la història de l’art –la
nostra– en què l’espectador creu que ha deixat
de ser ingenu i en què les coses són belles (o millor
“mones”) perquè ja no són gaire de debò.
Com ha explicat el filòsof Alain Roger, la conversió
del país en paisatge i de la natura en “medi natural”
té unes conseqüències que són també
–i sobretot– molt profundament ètiques i antropològiques.
Però
fins i tot a efectes pràctics, la promesa de millorar (?)
tecnològicament la natura (plantant, per exemple, arbres
de plàstic per comptes d’arbres amb arrels i fusta)
ha resultat un fracàs sense pal•liatius, no només
a efectes estètics, sinó també a llarg termini
des del punt de vista econòmic i social. Estem aprenent
a un preu massa alt (pagant en forma de canvi climàtic,
de manca de matèries primeres i de guerres diverses per
l’aigua) que molts intents de “normalitzar”
el món natural, el món dels cims, dels boscos i
de les selves, només acaben en l’extinció
final de qui ho intenta de manera insensata. I alguns comencen
a sospitar que cal aturar la cursa cap a la substitució
tecnològica de la natura per salvar la Terra. O al menys
per intentar-ho.
Hi
ha, a més, una altra lliçó que estem començant
a aprendre a partir de la crisi ecològica: que no poden
plantejar respostes parcials, que necessitem una altra mentalitat
més capaç de copsar la connexió de tot amb
tot. Per ajudar a créixer aquesta nova sensibilitat, obres
com WALDEN i DERSU UZALÀ ens poden ajudar qui-sap-lo.
Tornar
a llegir llibres clàssics com WALDEN (1854) de David-Henry
Thoreau o com DERSÚ UZALÀ de Vladímir Arséniev
té un significat que va molt més enllà de
la simple opció literària. Es tracta de clàssics
de la literatura d’una amenitat indiscutida i d’una
quantitat de matisos gairebé inacabable (WALDEN ha estat
un dels llibres fonamentals a l’hora de constituir el món
intel•lectual nord-americà); però sobretot
aquests llibres cal llegir-los com a expressió d’una
sensibilitat ecològica que a inicis del segle XXI s’està
tornant imprescindible per a la supervivència del planeta.
WALDEN és un llibre perfectament modern perquè planteja
els temes majors de la llibertat i de l’individualisme.
Que els personatges de les novel•les de Paul Auster llegeixin
Thoreau no pot sorprendre: temes com la llibertat de l’home
sota la tècnica, com la relació entre l’autonomia
moral i la natura o com la contracció entre home i societat
són senzillament reptes del present. Com diu Auster a BOGERIES
DE BROOKLYN: “Thoreau era la simplicitat i l’aire
lliure”.
No
explicaré ara les tesis bàsiques de WALDEN perquè
ja he intentat mostrar-les el pròleg de l’edició
catalana, I per cert m’importa dir que el llibre ha estat
bellament traduït per Anna Turró i Armengol. Però
la pregunta és òbvia: ¿què busca un
jove de 28 anys en la solitud dels boscos? Respondria altre cop
el novel•lista Auster: “ser lliure”. Lliure
per pensar, per escriure i per escriure, a més, un llibre
com WALDEN. Thoreau és un liberal llibertari, un purità,
un tipus convençut que al món les coses que valen
la pena no són gratuïtes ni són dolentes; un
irònic i en definitiva: un radical. Thoreau, més
enllà de la imatge de l’home que no beu cafè,
que no menja carn i que es conjura per dir sempre la veritat fa,
a més, una paradoxal experiència “política”
de la soledat. S’adona que hi ha un món de coses
immediates, de puresa i d’ingenuïtat que aviat serà
destruït pel ferrocarril (la importància del ferrocarril
en el canvi de civilització també està present
al DERSÚ UZALÀ, per cert) i està allí
per defensar la natura contra la seva conversió en paisatge.
Per això als 28 anys marxa als boscos de Walden, a dues
hores a peu de la seva ciutat, Concord, i escriu un llibre elegíac.
WALDEN és la memòria dels dos anys, dos mesos i
dos dies que passa al bosc:
Segurament
el mou l’obsessió per la llibertat i la recerca de
l’autosuficiència. Tota l’obra de Thoreau és
en el fons una reflexió sobre el poder i sobre la soledat
apresa en la natura. El bosc de Concord en definitiva l’hi
serveix de laboratori espiritual. En la natura Thoreau aprèn
per exemple que “Cada home és el constructor d’un
temple: el seu cos”; i mirar les coses des d’aquest
punt de vista –el que s’aconsegueix quan no es porta
rellotge, per dir-ho d’alguna manera- li serveix per mirar
d’una altra manera la civilització. Amb WALDEN aprenem
que hi ha una llei superior, la de la natura, que ens permet revaloritzar
el món social. Pierre Hadot, el gran clàssic dels
estudis hel•lenístics, ha llegit el WALDEN com una
mena d’exercicis espirituals, com una mena de versió
puritana de la provació que impliquen els Exercicis ignasians
i alhora com una reflexió sobre les possibilitats reals
que té un modern per ser epicuri. Hi ha una diferència
òbvia entre l’experiència de Thoreau i la
dels epicuris: per als grecs l’experiència de la
soledat sempre és negativa. Mai un epicuri viuria sol,
sinó que procuraria la companyia dels amics. Potser, però,
necessitem plantejar-nos què vol dir “ser epicuri”
avui i si creiem que la felicitat només s’assoleix
quan disminueixen les necessitats, WALDEN ens pot ser de gran
ajut.
Presentació
de la traducció catalana de WALDEN (Símbol Editors,
Sant Cugat del Vallès – Pins del Vallès, desembre
2006) a l’Ateneu Barcelonès, 8 de març de
2007.
