COMENTARI
DE TEXT SOBRE UTILITARISME II
“Els actes d’un individu poden
resultar nocius als altres o fer cas omís de la deguda
consideració que es mereix llur benestar, sense necessitat
d’arribar a violar algun dels seus drets constituïts.
En aquest cas l’ofensor pot ser punit justament per l’opinió,
però no per la llei. Tan bon punt com un aspecte del comportament
d’una persona afecta d’una manera perjudicial els
interessos d’altri, la societat hi té jurisdicció
i esdevé objecte de discussió la qüestió
de si la intervenció de la societat és favorable
o desfavorable al bé comú. Però no treu cap
a res plantejar aquesta qüestió quan la conducta d’una
persona afecta només el seus propis interessos o no té
necessitat d’afectar els interessos dels altres si no ho
volen (partint del supòsit que totes les persones afectades
són majors d’edat i tenen un grau normal d’enteniment).
En tots aquests casos, l’individu hauria de gaudir d’una
llibertat perfecta, tant jurídica com social, per a acomplir
l’acte que vulgui i atenir-se a les conseqüències.”
J.S.
MILL, Sobre la Llibertat IV
1.- Exposeu breument -amb paraules vostres i sense comentaris
personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
En
aquest fragment Mill està defensant el seu concepte de
llibertat, en tant que activitat que permet a cadascú actuar
amb plena autonomia sempre i quan no perjudiqui els interessos
dels altres. Amb això Mill vol dir que aquells actes que
afecten només l’individu que els comet no són
legalment punibles, tot i que puguin ser mal vistos per l’opinió
pública. L’individu gaudeix, en aquests casos, d’una
llibertat perfecta i és el màxim responsable dels
seus actes.
2.
Comenteu el text, és a dir, poseu el text en relació
amb el pensament de l'autor i de la seva època, tenint
en compte les principals influències que l'autor hagi pogut
rebre. (Recordeu que no es demana que desenvolupeu un tema, sinó
que comenteu el text.)
En
aquest text, J.S. Mill (1806-1873) fa una defensa de l’àmbit
privat de què tot individu disposa. La llibertat consisteix
en el dret a poder decidir individualment sobre les pròpies
opcions vitals sense ser limitat o interferit per la llei si la
meva opció no interfereix en la privacitat dels altres:
per tant la llibertat és l’opció de l’autonomia
personal. La llei regula l’àmbit públic i
les relacions socials però sobre l’àmbit personal
que és el de les conviccions (morals, estètiques,
etc.) no té jurisprudència. Cadascú ha de
poder fer amb la seva vida allò que li sembli més
útil per ser feliç, sense ser obstaculitzat o bescantat
en l’àmbit jurídic com a conseqüència
de la seva tria personal. Aquesta és una idea central del
liberalisme polític i deriva de la confiança en
l’autonomia de la raó que havia defensat el moviment
Il•lustrat.
Mill
va seguir els passos del pare de l’utilitarisme, Jeremy
Bentham (1748-1832), i va reformular l’utilitarisme benthamià
aportant-hi un component qualitatiu (els actes no es compten només
per la quantitat de plaer que ens aporten, sinó també
per la seva qualitat). La llibertat personal és un bé
de caire qualitatiu perquè permet una vida més diversa
i més creativa, lluny de la submissió a una tradició
que sovint no fa altra cosa que perpetuar discriminacions o prejudicis.
Com a contemporani de la revolució industrial, Mill creu
en el progrés però el desenvolupament i el creixement
no es poden limitar a la tecnologia, també cal que progressin
la llibertat i la diversitat humanes i per això és
necessària la llibertat.
Per
això, aquest text fa referència a l’àmbit
privat inviolable de l’individu, a la seva conducta envers
els altres i a la llibertat com a condició natural de l’home,
però també fa referència, en definitiva,
als límits del poder polític respecte els actes
de l’individu que pertanyen només al seu àmbit
privat o que no afecten negativament els altres.
Els
sentiments i les passions (incloent el dret a “estimar com
vulguis” que havia defensat Bentham que fou el primer filòsof
a reivindicar els drets dels homosexuals a la seva època)
han de quedar fora de la legislació pública en la
mesura que no afectin els interessos públics. El fragment
que comentem és, precisament, una mostra de la importància
del concepte de llibertat en aquest autor, a partir del qual fonamenta
tota la seva teoria ètica i política.
3.
Compara el concepte de llibertat de Mill amb algun altre concepte
de llibertat.
La
llibertat ha estat entesa de formes molt diverses al llarg de
la història. A Grècia només eren llibres
els ciutadans i no com a individus, sinó com a membre d’un
grup social. Per això Plató a La República
no parla de llibertats personals sinó de grups (homes d’or,
de plata o de bronze) que tenen drets diferents en la mesura que
tenen també una ànima diferent. En canvi la nostra
concepció de la llibertat està vinculada a l’autonomia
personal i a la reivindicació de la individualitat creativa.
Mentre en les societats antigues dominava un sentiment comunitarista,
en les societats modernes es desenvolupa l’individualisme.
Però
fins i tot la llibertat dels moderns té matisos; per respondre
aquesta pregunta ens referirem a la clàssica distinció
d’Isaiah Berlin (1909-1997) entre llibertat negativa i llibertat
positiva. La llibertat negativa és més aviat la
que defensa Mill, un concepte de llibertat entès com a
poder fer sense que els altres interfereixin. La llibertat negativa
és sempre llibertat respecte d’alguna cosa, és
estar lliure de, un actuar sense impediments de part dels altres
o de part de l’Estat. El subjecte és lliure i responsable
dels seus actes i disposa d’un àmbit privat que ningú
no ha de poder infringir. La negativa és una llibertat
que no se centra tant en allò que l’individu pot
fer amb ella, sinó en l’atac a allò que la
pot coartar. En altres paraules, la llibertat negativa és
una llibertat que es blinda davant dels atacs que l’actuació
dels altres o de l’estat poden suposar per a l’individu
i el seu àmbit privat.
En
canvi, la llibertat positiva és un tipus de llibertat restringida
i regulada perquè és pròpia d’estructures
socials on l’Estat és qui adjudica un espai de llibertat
als membres de la societat. És l’Estat qui diu què
pertoca fer a cadascú i, per tant, cadascú té
llibertat per fer tot allò que l’Estat li concedeix.
És doncs, una llibertat que ens ve donada externament:
llavors, ser lliure significa poder fer allò que se’m
permet, consisteix a no envair la llei sinó a obrar conforme
a ella.
Així
doncs, aquesta distinció no és pas insignificant.
Mentre que la llibertat negativa és més pròpia
de societats liberals, la societat marcada per la llibertat positiva
té un caràcter de tipus socialista, pel major grau
d’intervenció que té l’Estat en l’àmbit
privat dels components de la societat.
4.
Quina penses que ha de ser la relació entre vicis privats
i virtuts públiques?
Un
dels problemes de la llibertat negativa és que no pot identificar
la llibertat personal amb un simple “fer el que jo vull”
(com per cert, tendien a apuntar teòrics polítics
com Hobbes i Locke). Que cadascú tingui una esfera de llibertat
inviolable no vol dir que l’espai privat d’un no xoqui
amb l’espai privat d’un altre o no entri en conflicte
amb l’espai públic. Això fa que convingui
trobar compromisos per mitigar el conflicte. I és que viure
en societat obliga a observar una línia de conducta envers
la resta.
Pel
que fa la relació entre vicis privats i virtuts públiques
cal dir que la teoria utilitarista neix precisament aquí,
en la qüestió de com s’ha d’articular
el que es considera bé privat i el que es considera bé
públic. Sobre aquest tema ens podem referir a Mandeville
(1670-1733) i la seva obra La faula de les abelles. Mandeville
defensava que no hi ha proporció directa entre vicis privats
i vicis públics. És a dir, que allò que des
d’un punt de vista de la moral privada és un vici,
pot ser una virtut pública. Podem posar el cas de la hipocresia:
des de la moral privada és quelcom incorrecte, però
des d’una perspectiva pública és en molts
casos una virtut evident. És el que passa, per exemple,
quan mentim per no desanimar algú altre (amb una d’aquelles
mentides que solem anomenar “piatoses”). La mentida
és considerada quelcom moralment reprovable en l’àmbit
privat, però en aquest cas, com en alguns altres, és
fins i tot desitjable pels seus efectes positius en altres persones.
Mandeville
i la seva Faula de les abelles van ser objecte d’investigació
judicial per la seva suposada tendència immoral (que era,
de fet, una mala interpretació de l’obra de Mandeville).
Però considerant la línia de Mill i la llibertat
negativa, si el que cal és aconseguir l’objectiu
utilitarista del major bé per al màxim nombre, llavors
això no és incompatible amb considerar positiu un
vici privat (i que només afecta qui el té) si comporta,
en canvi, una virtut pública i, per tant, augmenta la felicitat
general.
Per
tant, podríem dir que els vicis privats no poden ser punibles
si no afecten negativament la resta i fins i tot es podrien voler
si tinguessin repercussions positives envers la societat. Ara
bé, cal ser molt acurat a l’hora d’afirmar
que un vici privat només afecta el subjecte que el té,
perquè en la majoria dels casos, les nostres accions acaben
afectant d’una manera o altra el nostre entorn. I els nostres
vicis solen afectar el nostre entorn de manera negativa.