Història de la filosofia grega - Història de la Filosofia medieval - Maquiavel - Montaigne- Galileu - Descartes - Ignasi - Hobbes - Pascal - Van del Enden - Spinoza - Empirisme (Locke) - Empirisme (Hume) - Mandeville - Il.lustració francesa (Montesquieu - Voltaire - Rousseau - La Mettrie- Sade) - Meslier - Kant - Fichte - Hegel - Kierkegaard - Feuerbach - Stirner - Marx - Utilitarisme (Mill) - Schopenhauer - Nietzsche - Filosofia de la Sospita - Freud - Durkheim - Weber - Kraus - Jaspers - Russell - Ayer- Wittgenstein - Popper - Feyerabend - Heidegger - Arendt - Anders - Jünger - Patocka - Korczak - Mounier - Rougemont - Escola de Frankuft - Benjamin - Jonas - Weil - Ellul - Mumford - Jankélévitch - Sartre - Simone de Beauvoir - Lévi-Strauss - Girard - Morin - Cioran - Foucault -Rawls - Sen - Habermas - Lorenz - Singer - Wilson - Macintyre - Zadeh - Georgescu-Roegen - Vattimo - Sloterdijk - Fukuyama - Pogge - Illouz - Rosa - Filosofia política - Utopies - Anarquisme - Liberalisme - Socialdemocràcia - Conservadorisme - Totalitarisme - Republicanisme - Ètica bàsica - Contra el relativisme -Empatia -Tecnoètica - Ètica i empresa - Decreixement - Bioètica- Neuroètica - Ètica Periodística - Ètica i ecologia - Ètica animal - Ecologia humana i Antropologia - Biopolítica - Darwin i l'ètica - Einstein i l'ètica -Africana - Guerra Justa - Ateisme - Laïcisme - Cristianisme - Religions del món - Sociologia bàsica - Filosofia de la història - Argumentació - Teoria del Coneixement - Teoria de Ciència - Història de la Psicologia - Contes per pensar - Vocabulari Filosòfic - Introducció a la Filosofia - Dossier Selectivitat

 

Vocabulari elemental d'ètica grega

 

 


AGATHÓS:
"Bó"; però no en el sentit que usem en la tradició cristiana. És un mot de lloança, clarament valoratiu. L'individu que és agathós ha de ser respectat. És la persona valenta, hàbil i que té èxit (especialment a la guerra). L'agathós és qui posseeix les coses que són valorades. No implica un deure moral en sentit kantià. El concepte va evolucionar en un sentit proper al de "noblesa" (fins i tot social).

AIDÓS: "Vergonya". El que experimenta un home quan fracassa el paper que li ha estat encomanat. Sempre té un caire social: la persona que sent aidós està dient que no ha estat a l'atura del que socialment s'esperava d'ell. A Grècia no hi ha un concepte de vergonya equivalent al cristià (quelcom privat, de causes purament individuals). La vergonya es passa davant la societat; no implica necessàriament culpa. Una cosa pot haver sortit malament per atzar, però això fa sentir també aidós. A Grècia no hi ha identificació -com la que farà el cristianisme- entre mal i culpa.

ARETÉ: "Virtut"; però no és necessàriament un concepte moral. La virtut és l'excel.lència de la persona: la capacitat de complir bé la pròpia funció. Un home que realitza satifactòriament la funció que li pertoca té areté. Per a un grec l'areté d'un rei consisteix en la seva habilitat per manar, la d'un guerrer en ser valent, la d'una dona és ser fidel.... Un home és agathós si poseeix l'areté de la seva funció particular i específica. L'areté és personal: és el que l'home bó poseeix i practica (habilitat). Per als sofistes virtut és tenir la mesura de totes les coses. Per això, posteriorment, Aristòtil podrà distingir entre virtuts ètiques (morals) i dianoètiques (intel.lectuals).

DAIMON: Esperit de poca categoria, possiblement un element màgic vinculat a les coves, petit déu important en la congregació pitagòrica. En una època arcaica era el fat personal. A partir dels sofistes el daimon de l'home serà el seu caràcter.

DIKAIOSINE: "Justícia". Quan la Justícia comença a separar-se de la qualitat d'agathós: quan no importa qui ho fa, sinó què fa (amb la tragèdia, els sofistes i, sobretot, amb Plató i Aristòtil), podem dir que comença l'ètica en sentit "modern". La dikaiosine grega combina la noció d'equitat en l'extern amb el concepte d'integritat personal. Només és just el qui ho és com a individu (p.ex. en Plató: el qui té l'ànima justa) i alhora actua en la polis com a home agathós.

ETHOS: "Costum". Manera de fer les coses conforme a l'areté i la dikaiosine. Cal tenir present que a Grècia no existeix un concepte universal d'home (no és el mateix el grec que el bàrbar, l'amo que l'esclau). L'home és l'home grec i el seu ethos és la "manera de ser" de l'home que actua com cal (kalós kai agathós). L'ètica és una ciència pràctica. En certa manera l'ethos grec és competitiu: demana reconeixement social. Alguna vegada s'ha volgut fer derivar êthos (caràcter) o éthos (hàbit, costum) d'oikos (casa) però sembla que aquesta etimologia no és correcta.

FILIA: "Amistat", però també la benevolència, la filantropia. Inclou el tracte del qual s'espera treure algun avantatge. És el plaer que es busca en la companyia de certes persones a causa del seu caràcter alegre o de l'encís de la seva conversa. La filia té sempre un caire de vincle social i com a tal apareix a Aristòtil i sobretot a Epicur. Cal tenir present que la intimitat i la vida privada tal com nosaltres els entenem (privacity) no existien a Grècia i possiblement no van aparèixer fins a l'Anglaterra del segle XVIII.

HUBRIS: Excés, supèrbia, desmesura. L'orgull intencionat, el pecat de transgredir l'ordre moral còsmic. Hi ha tres formes d'hubris: la moira (destí), el daimon (el fat personal, -el caràcter per als sofistes) i l'até (la follia, l'encegament de l'esperit, la infatuació). Els déus homèrics castiguen tota forma d'hubris (excés) i la tragèdia mostra les conseqüències de la transgressió. La idea grega de mesura (el mesotés aristotèlic) és una estratègia per a deturar la hubris que quan s'instal·la en un home o en una ciutat acaba per destruir-ho tot.

KALÓS: "Bell", però no només des del punt de vista físic. Kalós és tot allò que es té en bon concepte. Ser kalós kai agathós serà l'ideal grec al segle de Pèricles. Carles Riba tradueix aquesta expressió per : l'home de bé i com cal. L'ideal grec, fondre bellesa i bondat, va ser reinterpretat en clau cristiana per l'humanisme del Renaixement, en el concepte d'uomo universale: però cal tenir present que en el cristianisme té un lloc central la idea de caritat, absent del món grec clàssic. L'uomo universale és molt més intel.lectualista que el kalos kai agathós grec.

LOGOS: "Raó" i "paraula" inseparablement. Un kalós kai agathós no podria comprendre que "raó" i "paraula" fossin diferents, perquè un home com cal només ha de parlar per expressar la raó. Això és el que fa menyspreables els sofistes: gent que intenta separar aquests dos usos de la paraula. El logos grec té un sentit assembleari. És una paraula que es diu en públic i que, com a tal, compromet. El logos grec no pertany a la "raó pura", De la mateixa manera, l'ethos grec, a diferència del cristià, és més tribal, més vinculat a la família i a la terra: no és universalista. En aquest sentit cal entendre l'afirmació aristotèlica segons la qual l'home és un animal polític (que viu a la polis) i dotat de logos (raó, paraula) perquè un i altre element es complementen. Tenir una "paraula" per dir en públic significa ser ciutadà.

NOMOS:
"Convenció", "costum", però sobretot: "l'orígen de la llei de la ciutat". El concepte deriva de nomós: lot de terra, prat, pastura i, per derivació, posició social que pertoca a algú. Quan els sofistes demostren que el nomos la ciutat no és quelcom "natural" sinó "convencional" apareix la filosofia del dret. Per als sofistes el nomos es pot triar i discutir. No existeix per naturalesa. Sòcrates i Aristòtil (entre d'altres) afirmaran que la ciutat és natural per a la vida humana. El nomos pot ser convencional, però el seu fonament és la necessitat de la vida humana en comunitat.

TECKNÉ: El que es pot aprendre, el que no és natural. Cobreix el significat dels nostres conceptes d' "art" i de "tècnica". Una teckné és influir en els altres a través de la retòrica. Definir correctament els conceptes és també teckné (Sòcrates).

Bibliografia: Alsdair MacIntyre: Historia de la ética, Barcelona, Ed. Paidós, 3ª ed. 1988 i elements propis (Ramon Alcoberro).

Tria autor/tema

Envia un email a l'autor