Weil
fou una de les primeres filòsofes a adonar-se que, com
diu a les seves REFLEXIONS SOBRE LES CAUSES DE LA LLIBERTAT I
L’OPRESSIÓ SOCIALS (1934), la humanitat es dirigeix
irresistiblement a una ‘forma totalitària’
d’organització social. L’Alemanya nazi i la
Rússia soviètica són dos exemples ‘quasi
perfectes’ d’això. Aquesta serà la tesi
bàsica del personalisme francès i de tota una llarga
tradició de progressisme catòlic fins al concili
Vaticà II
Per
a Weil l’origen del nou totalitarisme rau en la hipertròfia
de l’Estat burocràtic. L’Estat, que és
una eina pensada per a la guerra i, en favor de la guerra, centralitza
tots els mitjans tecnològics, per donar una sortida a la
seva potència.
La
síntesi de burocràcia i tecnologia fa possible el
pitjor dels totalitarismes, perquè el control s’estén
a tots els àmbits de la vida, tant als nivells externs
(conducta) com a l’intern (pensament). L’eina d’aquest
control és la propaganda que modela l’imaginari col·lectiu
(tesi que també sostenia Ernst Jünger en aquella època).
Weil,
a més, veu en el totalitarisme un fenomen religiós
desviat. Les masses ‘necessiten’ un culte al Cap,
al líder, perquè en les masses hi ha una necessitat
d’absolut. El líder, per la seva banda, sap adonar-se
d’aquesta necessitat, i crea l’aparença d’un
Tot unificat. D’ençà d’aleshores, els
membres de la societat esdevenen un ‘gran animal’
(per emprar l’expressió platònica).
El
totalitarisme té la capacitat de llençar les masses
contra tot allò que el discurs oficial exclou. D’aquesta
manera la barbàrie es torna ‘natural’ perquè
la barbàrie totalitària s’autojustifica prenent
la forma de lluita del Bé (la Totalitat, la Col·lectivitat
Divinitzada –la nació, la classe...) contra el Mal
(la part).
La
fascinació que els humans senten pel totalitarisme és
la fascinació pels ídols. Però Weil no és
només una pensadora contra el totalitarisme. També
estava contra els partits polítics, que per a ella eren:
‘organismes públicament, oficialment constituïts,
per manera de matar en les ànimes el sentit de la veritat
i de la justícia’ (sic.), com diu en una NOTA SOBRE
LA SUPRESSIÓ GENERAL DELS PARTITS POLÍTICS, més
que discutible.
I
és que agradi o no reconèixer-ho, aquesta personalitat
complexa que fou Simone Weil té un petit problema per a
ser una gran filòsofa: de vegades es passa de frenada;
en el cas del problema de la política, igual com és
capaç de veure per on van els trets del totalitarisme,
desbarra quan fa referència al nucli mateix de la democràcia
que és l’organització dels corrents de pensament
en partits.
[R.A.
materials per a un debat en el primer centenari del naixement
de Simone Weil]
