Cap.
11 de LA CREACIÓ – UNA CRIDA PER SALVAR LA VIDA A
LA TERRA
Segons
la meva opinió, reverend, l’ascensió a la
Natura i la recuperació de l’Edèn no necessiten
més energia espiritual. D’això la gent ja
en té prou i de sobres. El que penso, en canvi, és
que aquesta energia espiritual s’ha d’ampliar a nous
àmbits i ser guiada amb una comprensió més
precisa de la condició humana. La imatge que la humanitat
s’ha fet de si mateixa ha anat progressant durant els últims
tres-cents segles. Elevada al cim més alt per la religió
i les arts creatives, encara pot anar més amunt amb les
ales de la ciència.
Per
sostenir aquesta tesi li presentaré ara una consideració
sobre el concepte i la pràctica de la ciència, i
en particular de la biologia, la disciplina que més directament
concerneix les preocupacions humanes.
M’afanyo
a afegir que no és dels científics, de qui parlaré.
La majoria d’investigadors, fins i tot els que han merescut
un premi Nobel, són professionals d’idees estretes
i estancades que no senten pas més interès per la
condició humana que l’home del carrer. El científics
representen, per a la ciència, el mateix que els paletes
per a les catedrals. Observi’n un fora del seu lloc de treball
i molt probablement resultarà que és una persona
que fa una vida corrent, preocupat per les coses de cada dia i
amb pensaments prosaics. Poques vegades es dóna el cas
que els científics tinguin una imaginació desbordant.
De fet, la majoria no concep mai una idea realment original. Al
contrari: més aviat s’obren camí enmig d’una
massa ingent de dades i d’hipòtesis (aquestes últimes
són suposicions ben fonamentades que s’han de verificar),
de vegades amb entusiasme, però sovint són tranquils
i es distreuen fàcilment fen safareig i altres coses. Però
es veuen obligats a ser així: el científic que triomfa
pensa com un poeta només en els escassos moments d’inspiració,
si es que en té; la resta del temps treballa com un comptable.
És molt difícil concebre una idea original. És
per això que, durant bona part de la seva carrera, els
científics s’acontentin anotant xifres i fent balanços.
I
també són com buscadors d’or. Per a ells,
els descobriments originals són tan preciosos com el comerç
d’or i la plata. Si allò que descobreixen és
important, pot procurar-los el prestigi entre els professionals
del seu camp, a més de donar-los fama, proporcionar-los
drets d’autor i assegurar-los una plaça de titular
acadèmic. En general són massa modestos per ser
profetes, s’avorreixen amb massa facilitat per ser filòsofs
i són massa confiats per ser polítics. Com que no
tenen l’astúcia del dia a dia, són fàcilment
ensarronats per estafadors i prestidigitadors. No demanem mai
a un científic que comprovi les afirmacions d’un
fenomen paranormal; això més aviat ho hem de demanar
a un mag professional.
El
poder de la ciència no prové dels científics,
sinó del seu mètode. El poder del mètode
científic, i també la seva bellesa, resideix en
la simplicitat. Qualsevol el pot entendre i practicar amb una
preparació mínima. La bellesa descansa en una natura
acumulativa: és el producte de centenars de milers d’especialistes
units pel vincle comú del mètode científic.
Pocs científics saben més que una petita fracció
de tot el coneixement científic a l’abast, fins i
tot si és del seu propi camp, però no hi fa res:
els seus col·legues s’ocupen permanentment de comprovar-ne
i completar-ne la resta, de manera que es fàcil accedir
al conjunt d’aquests coneixements. La invenció d’aquest
extraordinari motor per al progrés de l’aprenentatge
que és haver de comprovar qualsevol nou coneixement podem
qualificar-la de veritable salt quàntic. Però no
ha arribat a ser preponderant en el prolongat lapse geològic
de la humanitat fins fa relativament poc i després que
l’intel·lecte humà ja hagués recorregut
un llarg i tortuós camí dominat pel tribalisme i
estimulat per la religió.
Intentarem
ara esbossar una cronologia aproximada dels esdeveniments. Fa
milions d’anys només regnava l’instint animal.
Després, entre els grans simis i nosaltres, probablement
s’hi van afegir els rudiments de la cultura dels materials.
Gràcies a una intel·ligència encara superior
va aparèixer un sentit d’allò sobrenatural,
i més endavant, els dimonis, els fantasmes ancestrals i
els esperits divins van envair l’esperit humà. Sense
la ciència, calia la religió per explicar la posició
de l’home a l’Univers. Nascudes dels somnis, les imatges
religioses van ser introduïdes en la cultura per xamans i
sacerdots. Els déus havien fet l’home. Després
aquests éssers que vivien envoltats per la Natura, van
cedir als déus les muntanyes sagrades, els indrets llunyans
i el cel. En un temps i uns lloc remots, aquests humanoides divins
havien creat el món, i ara governaven l’home. Els
humans, en l’evolució de la pròpia imatge,
es van elevar per sobre de la Natura per seguir els déus
com a fills i servidors seus. Les tribus, conduïdes pel comandament
ferm dels seus déus personal, creixien en força
i unitat i derrotaven les tribus rivals i els seu déus
falsos. També van sotmetre la mateixa Natura, que en gran
part va quedar destruïda. El seu destí, pensaven els
homes, no era d’aquest món. Creien que eren immortals,
gairebé com uns semidéus.
En
el camí d’aquesta evolució, a l’Europa
del segle XVII va sorgir una imatge de l’home radicalment
diferent. Les arts i la filosofia van començar a desprendre’s
de la influència dels déus i la ciència va
aprendre a actuar amb total independència. A poc a poc,
sovint amb l’oposició dels defensors de les Sagrades
Escriptures, la ciència va construir una visió alternativa
del món basada en una imatge autònoma i verificable
de l’home. Al llarg dels últims tres segles i mig,
cada quinze anys la ciència ha duplicat els coneixements
i ha aprofundit en el cor de la Natura viva, on ha trobat una
enorme força creativa autònoma, fins aleshores insospitada
per la seva immensitat. Aquesta nova imatge de l’home ha
diluït les rivalitats religioses i les ha reduït a simples
conflictes entre tribus. La ciència ha esdevingut la més
democràtica de totes les empreses humanes. No és
ni religiosa ni ideològica. No reivindica res més
enllà del que es pot percebre en el món real. De
la manera més productiva i unificadora en la història
genera coneixement i serveix la humanitat sense retre tribut a
cap deïtat tribal particular.
Actualment
la biologia és la ciència capdavantera en la reconstrucció
de la imatge que l’home té de si mateix. S’ha
convertit en la ciència per antonomàsia i ha superat
altres disciplines, com la física o la química,
en el tumult creatiu dels seus descobriments i debats. És
decisiva per a la salut humana i per a la gestió del medi
ambient. Ha passat a tenir una pertinència extrema pel
que fa a les qüestions filosòfiques essencials, ja
que pretén explicar la natura de la ment i la realitat
i el significat de la vida. D’altra banda, la biologia és
el vincle lògic entre les tres grans branques del saber:
les ciències naturals, les ciències socials i les
humanitats.
Els
científics, l’ètica professional dels quals
es basa en l’objectivitat, normalment miren de no exagerar
les seves ambicions en públic. De totes maneres espigolant
aquí i allà, és possible fer un esquema dels
grans objectius de la biologia actual a partir dels escrits i
les conferències dels representants més audaços.
Aquests objectius són els següents:
-
Crear vida: completar el mapa molecular d’una espècie
de bacteris simples i simular-lo amb ordinador per construir-ne
després un exemplar a partir de les molècules constituents
o, si més no, mostrar com seria possible fer una construcció
d’aquest tipus.
-
Utilitzar aquest mateix enfocament i combinar-lo amb els coneixements
de la química de la Terra primitiva per reconstruir els
passos que van originar la vida.
-
Continuar aplicant la reducció i la síntesi molecular
a les cèl·lules humanes, a fi d’utilitzar
la informació obtinguda per augmentar l’eficàcia
en les cures de malalties i lesions.
-
Explicar la ment humana amb models de transmissió química
i elèctrica de la informació nerviosa, així
com les bases moleculars del creixement i de la formació
en xarxa de neurones, i aleshores, simular el funcionament de
la ment amb la combinació d’intel·ligència
i d’emocions artificials.
-
Contemplar la cartografia de la fauna i la flora terrestres classificant-la
en espècies, incloent-hi els microorganismes, i ampliar
l’exploració de la diversitat als gens de cadascuna
d’elles.
-
Utilitzar el creixement exponencial de la informació sobre
la biodiversitat de la biosfera per avançar en medicina,
agricultura i salut pública.
-
Crear un Arbre de la Vida de totes les espècies i dels
principals conjunts de gens de cadascuna d’elles a fi de
resseguir els diferents camins de les evolucions passades. Mentrestant,
combinar aquesta informació amb les de la paleontologia
i de la història mediambiental i establir principis definitius
pel que fa a l’origen de la biodiversitat.
-
Desxifrar com se sostenen les comunitats naturals estables i com
es regulen pel que fa a les espècies; utilitzar aquesta
informació per protegir i estabilitzar la biodiversitat
del planeta.
-
Construir ponts entre les ciències naturals, les socials
i les humanes, si és que no s’acaben unificant del
tot, per mitjà de l’exploració dels fonaments
biològics de la natura i de l’esperit humans. D’aquesta
manera, es desvela la coevolució dels gens i de la cultura.
© Fragment del cap. 11 (Tercera part), ‘La
biologia és l’estudi de la natura’; del llibre
d’Edward O. WILSON: LA CREACIÓ – UNA CRIDA
PER SALVAR LA TERRA. Trad. de Margarida Trias. Publicada per Ed.
Empúries, Barcelona, 2007, pp. 215-220. Reproducció
amb finalitats exclusivament acadèmiques.
NOTA:
en aquest llibre Wilson simula una conversa amb un pastor protestant
per tal de proposar-li que l’ecologia, la sociobiologia
i la religió treballin juntes per tal de salvar la biodiversitat
del planeta. Més en concret, aquest text presenta un resum
molt esquemàtic del mètode i dels objectius de la
biologia actual. [R.A.]
