Filosofia i Pensament

Ramon Alcoberro

amb la col·laboració de Júlia Torres i Canela

Tomàs d’Aquino i l’analogia

Tomàs d’Aquino, més enllà del que es vulgui pensar sobre la consistència (o no) de les seves cinc vies per al coneixement de Déu, és filosòficament significatiu per la formulació de la seva doctrina de l’analogia de l’ésser, que va estar en la base de la metafísica fins al gir lingüístic del segle XX.

“Analogia” és un concepte metafísic que permet parlar de la realitat i que funciona com un terme mitjà entre dos extrems. És una manera de comprendre les coses expressant que un objecte, una situació o un concepte  “és com”, però acceptant, alhora, que “no és del tot com”, sinó només de manera similar. L’analogia permet evitar el perill d’antropomorfisme perquè no s’expliquen les coses i el món dient “per a mi és com”, sinó que la comparació analògica val (més o menys) universalment o al menys pot ser compresa universalment dins un determinada cultura.

També permet evitar el perill d’agnosticisme perquè quan comparem per analogia donem per suposat que hi ha alguna cosa que resulta cognitivament comprensible; l’analogia ens permet, ni que sigui amb un cert nivell d’ambigüitat.

L’analogia té un punt aristotèlic perquè remet a un criteri de comprensió del món que funciona com un “terme mitjà” entre dos extrems. Quan coneixem per analogia ens allunyem dels extrems i busquem el que hi ha de comú entre coses diverses, però no prou per a ser del tot dispars.

Tampoc no és cap concepte monista ni pluralista, o el que és el mateix, no diu que les coses es puguin comprendre d’una única manera (més aviat sempre s’hauran de conèixer comparant-les) ni que siguin possibles totes les maneres de comprendre (perquè en tota analogia hi a d’haver una base significativa de comparació). Des del punt de vista de l’analogia la realitat s’ha de comprendre unificant la comprensió dins una pluralitat de significats que s’inclouen o s’impliquen (en termes wittgensteinians, tenen “un aire de família”).

En la filosofia d’Aquino hi ha dos principis que fonamenten l’analogia: la doctrina de la creació i el principi d’acte i potència. La creació és “analògica”: és com el Creador però diferent d’ell; hi una relació de semblança entre el Creador i la cosa creada, però Déu i el món continuen essent diversos en essència, de manera que cap cosa creada no s’assembla perfectament al Creador.

L’acte i la potència és l’expressió metafísica de la doctrina de la creació. Déu és acte pur i tota la resta de coses (les que poden existir en potència) reben l’existència d’aquest Déu, per tant, hi ha d’haver una analogia. Les coses creades tenen una relació amb el Creador pel que fa a l’existència, però no a l’essència.

Si suposem que Déu és l’ésser en tant que ésser, és a dir, l’únic de qui realment es pot dir que “és” en sentit ple perquè, per definició, Déu no pot ni néixer ni morir. Ser és un concepte comú a tot allò creat, però que en plenitud només es pot afirmar de Déu – que no pot deixar de ser. Perquè hom pugui parlar d’analogia hi ha d’haver convenientia proportionis (la que es produeix entre coses vinculades per una relació (habitudo) simple i determinada) o convenientia proportionalitatis (que expressa la relació entre dues proporcions)

Però cal matisar que per a Tomàs no hi ha res en comú per analogia entre Déu i la criatura, perquè senzillament, no hi pot haver “relació determinada” entre Déu i les coses creades.  En altres paraules, només Déu és “omniperfecte”, Déu no té cap necessitat de crear les criatures. El ser de tota criatura i la seva perfecció és contingent (o, dit d’una altra manera, pot existir o no existir)-

Partint de la multiplicitat de sentits de l’ésser, que es troba formulada a la Metafísica IV, d’Aristòtil, Tomàs es planteja com abordar el problema del significat de “ser” en relació al ser de les criatures, que no pot consistir ni en la pura homonímia (no és igual l’ésser de Déu que el de les coses creades) ni en la sinonímia pura (no es diu de la mateixa manera el ser de Déu que el de les criatures, no té el mateix significat).

Tomàs diferencia entre analogia de l’atribució i analogia de la proporcionalitat.

A l’analogia d’atribució es tracta de de “protegir” per així dir-ne la preeminència de Déu. Quan es diu que Déu és “amor” o es parla del “foc” diví, s’atribueix a Déu circumstàncies humanes i s’entén que en Ell es realitzen de manera perfecta i que a nivell humà l’amor o el foc sempre seran imitacions imperfectes d’una perfecció absoluta.

A l’analogia de proporcionalitat el que es tracta de “protegir” és la criatura que ha rebut de Déu la seva existència (i, per tant, la seva dignitat). Així, per exemple, hi ha una proporció entre l’amor de Déu per les criatures i l’amor de les criatures entre si.

En tot cas, els diversos tipus d’analogia van ser un objecte de debat “escolàstic” en autors tomistes molt posteriors, especialment al temps del barroc, el jesuïta Francisco Suárez (conegut com a “Doctor Eximius et Pius”) i  Caietà (el cardenal Tomàs Caietà o Tomàs de Vio, que va polemitzar amb Luter).

 

 

Resum a partir d’Alain de Libera. La filosofia medieval, Universitat de València, 2006, trad. Guillem Calaforra (ed. or. 1999).