LA
MORT
Des
del punt de vista estrictament físic la mort representa
l’acompliment del segon principi de la termodinàmica
(“principi de l’entropia”) segons el qual l’energia
tendeix a dissipar-se, és a dir, a perdre’s de forma
espontània, mentre que és extremament difícil
acumular-la. Viure és acumular energia però això
no pot fer-se de forma indefinida i finalment hom mor.
Si
la considerem des del punt de vista biològic, la mort és
el preu a pagar per la reproducció sexual. En la reproducció
asexual (paramecis, estrelles de mar, meduses etc.,) els individus
simplement es reprodueixen o copien a si mateixos sempre idèntics.
En la reproducció sexual, en canvi, hom recull una mena
de “loteria genètica” barrejant al 50% els
gens del pare i de la mare. La reproducció sexual dóna
grans avantatges en la supervivència de les espècies
però obliga a morir per tal de preservar la diversitat.
Estrictament parlant, els humans som l’instrument que usen
els gens per a traspassar el temps. Són en concret les
hormones els instruments qui produeixen l’impuls sexual
a la reproducció.
Morir
és un procés i, de fet, ja en el ventre matern determinades
cèl·lules del nostre cos reben l’ordre de
morir per a permetre el creixement del fetus. Al llarg de la nostra
vida tots els ossos i teixits moren i neixen diverses vegades.
El procés previ a la mort s’anomena “agonia”
(del grec “agon”: lluita) però tota la vida
és una lluita per la supervivència. Tècnicament
la mort dóna quan s’ha aturat el cor, s’ha
aturat el cervell conscient i s’ha aturat també el
bulb raquidi o base del cervell. La consciència pot comparar-se
a la música que interpreta una orquestra: no la fa el director,
ni la secció de vent o la secció de fusta sinó
tot el conjunt de músics, instruments i solfes. En definitiva,
el cervell no té un “centre” sinó xarxes
relacionals: quan aquestes xarxes deixen de funcionar s’esdevé
la mort.
El
biòleg Jacques Monod (1910-1976) va definir la vida com
un “fenomen complex” que es produïa per interrelació
de tres elements:
1.-
Teleonomia: capacitat per a estar dotat d’un projecte
o d’una “finalitat” (en grec: “telos”).
2.-
Morfogènesi autònoma: capacitat per a construir-se,
donar-se forma (“morfé”) o desenvolupar-se
a si mateixos sense intervenció d’un subjecte exterior.
3.-
Invariància reproductiva: capacitat per a trametre
la seva informació genètica.
La
mort seria, doncs, la pèrdua d’aquesta triple capacitat
i, per tant, no consistiria en un “moment” concret
sinó que estaria entrellaçada a la vida: l’una
atorga la condició de possibilitat de l’altra.
La
mort és, a part d’un fet físic (el retorn
a l’estat inorgànic de la matèria) una qüestió
de fort contingut emocional, extensament debatuda al llarg de
la història de la filosofia en la mesura que constitueix
un “escàndol de la raó”, és a
dir, que situa la raó davant la seva impotència
última. Per a Plató “filosofar és aprendre
a morir” però la frase no vol dir que el filòsof
hagi de ser un pessimista obsessionat pel “més enllà”
sinó que el filòsof ha d’aprendre a viure
d’una manera tan moral que la mort ja no li faci por. En
definitiva, pensar en la mort és un exercici intel·lectual
ajuda a viure d’una manera més plena.
Per
la seva banda Epicur va negar que ningú pugui tenir cap
“experiència de la mort”: morir és,
estrictament, deixar de tenir sensacions i, en conseqüència,
no patir cap experiència. La imaginació de la mort
seria així una experiència absurda car l’única
mort a la qual mai no assistirem és la nostra pròpia.
En el sistema epicuri, els humans (com tota la naturalesa en el
seu conjunt) no és altra cosa que un conjunt d’àtoms
i la mort consisteix en un canvi en la forma d’aquests àtoms
que en ells mateixos són eterns. En una línia similar
–tot i les seves òbvies diferències en aspectes
ètics–, el filòsof Immanuel Kant considera
que no puc ni tan sols pensar “jo estic mort” sense
caure en contradicció perquè aquesta frase un mort
no pot dir-la.
En
la tradició cristiana, la mort ha estat considerada un
“novíssim”: un fet del qual res no pot dir-se
per la raó i que depèn plenament de Déu.
La mort de Crist no és sinó un moment que fa possible
la resurrecció i, tot i que per al pensador cristià
Pascal: “l’home és una canya que pensa”,
la resurrecció ens obre la vida a l’esperança
que és l’eternitat.
En
la filosofia moderna Sigmund Freud (1856-1939) i Martin Heidegger
(1889-1976) han reflexionat extensament sobre la mort i han obert
un extens camp a l’antropologia filosòfica:
1.-
Per a Freud en l’inconscient humà lluiten
dues forces o “pulsions”: Eros (principi de vida)
i Tànatos (principi de mort). Tànatos no és
un principi suïcida sinó el desig que s’aturin
les tensions i els desigs, de manera que hom pugui assolir la
pau i el repòs. Les tendències tanàtiques
s’expressen en formes com l’ascetisme, la submissió
al poder, el treball, etc. Mentre Eros és un principi de
desordre i d’expansió vital, Tànatos expressa
el desig d’ordre i porta a la negació del desig.
2.-
Per a Heidegger la mort ens revela l’home afectat
radicalment per la seva finitud. La mort ens revela que no tenim
poder per a tot, sinó que estem limitats, respecte al temps,
és a dir, que som “éssers històrics”.
En aquest sentit l’home és com a tal un “ésser
per a la mort”. Jean-Paul Sartre, en polèmica amb
Heidegger, va insistir a diferenciar entre “mortalitat”
i “finitud” assenyalant que encara que fóssim
immortals no deixaríem, però, de ser finits. És
perquè som “finits” que cadascuna de les nostres
decisions, en la mesura que triar ens limita, fa possible la nostra
llibertat.
Una
existència infinita seria, doncs, una existència
irresponsable en què res tindria sentit. L’existència
de la llibertat és, paradoxalment, una conseqüència
inesperada del fet de ser mortals i de saber que cada acte és
en ell mateix irreparable.
