Hi
ha un acudit molt suat que té la curiosa virtut d’enfurismar
els ecologistes d’aquest país. Senzillament, si els
voleu veure rebotre, n’hi ha prou amb preguntar-los: “...
i els verds: ¿quan penseu madurar?” Aquesta simple
facècia aconsegueix que individus generalment temperats
es posin, literalment, amb l’adrenalina pels núvols.
Però més enllà de la brometa fàcil,
si “madurar” significa establir uns criteris propis
sobre la identitat i l’arrelament simbòlic, sembla
obvi que queda molta feina per fer en l’àmbit del
pensament ecologista i alternatiu: pensar en clau ecològica
continua essent encara una tasca pendent tant al carrer com al
món universitari, i sovint es confon amb carnestoltes ideològics
que tenen una ressaca complicada. Fins i tot en l’àmbit
del periodisme s’ha acabat per identificar “ecologia”
amb catàstrofes, misèries i pors mil•lenàries,
com si no fos possible un pensament ecologista contemplatiu, feliç
de combregar amb la natura i, fins i tot, una mica dropo.
Allò
que de vegades s’ha anomenat ecologisme polític ha
estat massa sovint parasitari de la teoria marxista o d’altres
plantejaments industrialistes, que avui senzillament no expliquen
gaire res i permeten comprendre ben poc del que ens importa. Autors
clàssics i necessaris com Aldo Leopold, Denis de Rougemont,
Jacques Ellul o Hans Jonas són encara massa desconeguts
per la senzilla raó que la seva obra és incompatible
amb –i incomprensible des de– la teoria marxista d’escaleta
que domina encara en la bona consciència progre d’aquest
país i perquè l’ecologisme està encara
massa atrapat en una sèrie de tasques urgents, de les de
crit i pancarta, que fan difícil el repòs i la reflexió
–massa sovint vista com a sinònim de “dimissió”.
En
aquest sentit, la recuperació dels clàssics del
pensament ecologista i de la crítica a l’industrialisme
és una tasca intel•lectual tant necessària
com sovint malcompresa. Refer les lectures clàssiques sobre
la muntanya i el bosc des d’un punt de vista ecològic
–penso ara en la poesia de Verdaguer o de Maragall, o la
recent aportació de Miquel Desclot– hauria de ser
una feina assumible des de les aules de l’escola primària,
senzillament com una forma d’educar la sensibilitat de la
mainada i l’amor a la terra –en el més estricte
sentit del mot. Tenim a Catalunya una poesia que exalta el medi
ambient, la muntanya, el bosc i la mar, senzilla com pa tou i
que, com el pa tou mateix, cada dia és més difícil
de trobar enlloc. I trobem encara molt viva una tradició
de muntanyisme autòctona que compta entre les més
riques del món. No debades, i encara que ho sàpiga
molt poca gent, la selecció catalana de curses de muntanya
era campiona del món absoluta molt abans que els nois del
patinatge sortissin al balcó de la plaça de Sant
Jaume.
De
la mateixa manera caldria recuperar alguns noms especialment simbòlics
del pensament etològic i de l’ambientalisme (Sabater-Pi,
Margalef...) situant-los al lloc que els pertoca: el d’autèntics
clàssics de la filosofia ambientalista. Perquè,
malgrat que sovint no se’n parli, també ha una filosofia
de la naturalesa, d’Epicur a Aldo Leopold, passant per Spinoza
i Heidegger, que hauria de formar part de la cultureta general
de l’ecologisme, prescindint de si el “guru”
corresponent –generalment un excomunista mal reciclat i
resident a la Pompeu Fabra, o a la Fundació Bofill–
té a bé donar el “nihil obstat” a la
corresponent lectura. I a Catalunya disposem de força noms
de primera línia en l’ambientalisme i en la reflexió
filosòfica que en deriva. Però és difícil
que arribi a bon port una cultura de l’autonomia ecològica
si massa sovint, per mil i una raons, que van de la pura deixadesa
a la tèrbola ignorància, no resulta possible trobar
el que en diríem “bibliografia bàsica”
ni tan sols entre els més “enrotllats”.
Hi
ha encara una altra seriosa dificultat per a la difusió
d’una cultura ambiental. En les diverses branques dels “verds”
pesa molt una història de baralles, de petites misèries
i de mutu desconeixement. Naturalistes, excursionistes, pagesos,
antiindustrials i alternatius són tribus massa esmicolades
interiorment com per dedicar-se a una reflexió conceptual
que sovint es veu massa teòrica i llunyana. Fins i tot
resulta difícil elaborar una “petita biblioteca de
l’ecologista” que eviti caure en grolleres simplificacions.
Així
les coses, amb la manca de coneixement dels clàssics catalans
i d’arreu que arrosseguem, no pot estranyar que la publicació
recent de Viajes por Alaska de John Muir (Desnivel, Madrid, 2004)
hagi passat gairebé desapercebuda. És molt fàcil
que fins i tot els esforçats lectors de Userda es puguin
preguntar “qui és aquest Muir i què caram
té a veure amb la nostra vida?”. Arreu del món,
Muir (1838-1914) és –ni més ni menys–
que el pare fundador del Sierra Club, la principal organització
ecològica nordamericana encara avui, amb més de
750.000 socis, i l’home que a finals del segle XIX va definir
les línies bàsiques del moviment Wilderness, en
defensa de la vida salvatge a Amèrica. Sense Muir no haurien
existit els Parcs Nacionals i sense la col•laboració
entre ell i el president Roosevelt, iniciada en 1903 a Yosemite,
resultaria incomprensible l’extensió del conservacionisme
arreu del món. Yosemite, Sequoia, Mount Rainer, Petrified
Forest o Gran Canyon són una obra de Muir, sense la qual
no hauria existit, posem per cas, Aigües Tortes a casa nostra.
Dir
que Viajes por Alaska resulta un llibre apassionant pot provocar
fins i tot algun somriure de commiseració, perquè
Muir és –en el sentit més autèntic
de la paraula– un “ingenu”: un tipus que encara
pot quedar-se embadalit amb una posta de sol, una aurora boreal,
un riu salmoner o una tribu mig perduda entre els gels. Sobta
trobar-se davant d’un pioner, un home de conviccions roussaunianes
i quasi un primitiu: la mena de tipus que espanta els intel•lectuals
febles. Dissortadament, resulta típic de la ideologia progre
malfiar-se dels senzills i menysprear la força de les emocions
molt primàries; però proveu a llegir Muir i en parlem
després. Muir és, senzillament, un clàssic,
que robarà el cor a qualsevol que s’hagi deixat arrossegar
per la lectura de Jack London –un altre autor a recuperar–
o, a qui gaudeix amb un bon vídeo sobre les terres gelades.
Ara tenim un primer, i únic, tast de la visió del
món de John Muir en llengua propera i amb pròleg
d’Enric Faura i Busto, l’home que potser millor coneix
a Catalunya la història del muntanyisme, director de “Vèrtex”
i administrador d’una plana web imprescindible, www.muntanya.net,
que constitueix una referència absoluta per a tots els
interessats en l’ètica i l’estètica
del muntanyisme i del naturalisme aquí. Faura i Busto és
home de profund coneixements històrics i literaris, i per
això no deixa de notar en la seva introducció a
l’obra que allò que destaca en Muir és el
profund sentiment de “comunió” amb la natura,
a través del qual l’home –lluny del soroll
i de la pressa– es retroba a sí mateix. Muir és
un model d’autenticitat que potser fa de mal pair en l’època
del plàstic però que, alhora, produeix una sensació
pregona de pau espiritual.
Viajes por Alaska és un llibre clàssic de la sensibilitat
ambiental arreu del món. També hauria de ser llegit
pels antropòlegs i per la gent sensibilitzada al voltant
de temes com la substitució cultural, els fenòmens
d’aculturació etc. De fet, el capítol en què
explica la substitució de la religiositat tradicional dels
nadius d’Alaska pel cristianisme protestant és, malgrat
el seu caire purament descriptiu, una valuosa i profunda elegia,
carregada de valor moral i polític. Cal llegir Muir, cal
conèixer la tradició dels exploradors i dels muntanyencs
perquè la sensibilitat és, també, una forma
de l’enteniment. Massa sovint el pensament verd té
al cap formulacions químiques, denúncies d’interessos
econòmics i protestes polítiques ben urgents. Però
cal retrobar-se també amb Muir –i amb els autors
de la seva corda; vitalistes, emotius i sovint exagerats–
per no perdre de vista que l’ecologisme és, més
enllà d’una o de mil pancartes, una forma de vida
que combrega amb la natura. Només així, el pensament
“verd” podrà madurar.
PUBLICAT
A “USERDA” –suplement de pensament ecologista
de El Triangle.
