Filosofia i Pensament

Ramon Alcoberro

amb la col·laboració de Júlia Torres i Canela

Reivindicació d'Olympe de Gouges

 

Júlia Torres Canela

Olympe de Gouges, pseudònim de Marie de Gouze, fou una femme de lettres poc significativa al seu moment, la França dels darrers anys del segle XVIII i de la Revolució; només va viure quanta-cinc anys i  en vida mai ningú no se la va prendre gaire seriosament, tot i les seves idees innovadores especialment en el camp dels drets de les dones (o específicament a causa d’això) i va morir guillotinada per oposar-se al terror i a Robespierre, però no pel seu feminisme.

Per la història de la filosofia vista amb ulls de dona és la primera pensadora que feu una reivindicació política de la condició femenina durant la revolució francesa i la primera a adonar-se de la inutilitat de l’universalisme abstracte de les Llums quan s’enfrontava als drets humans dels de sota, mancats de veu (dones i negres).

En un segle on el cavaller de Jacourt escrivia a l’Encyclopédie (article “Dona”) que la dona «ha d’estar subordinada al seu marit i obeir les seves ordres en tots els afers domèstics»,Olympe de Gouges feu la crítica de les Llums des del seu interior.

Li ha tocat ser una autora de reconeixement tardà i molt possiblement sense la documentada biografia que li va dedicar Olivier Blanc, Olympe de Gouges des droits de l’homme à la guillotine (2014), en sabríem poca cosa més enllà dels tòpics. Però com a pensadora política és essencial i simptomàtica.

De ben segur la història de les idees no la recordaria si no hagués escrit la Declaració de drets de la dona i de la ciutadana, la seva apropiació protofeminista dels Drets de l’home del 1789. Però la significació d’aquest text necessàriament ha estat retrospectiva, perquè al moment de la seva publicació va passar gairebé desapercebut.  Italo Calvino escriu a La Màquina literària (1984) que «la literatura és necessària a la política abans que tot quan dona una veu als qui no en tenen.» La de Gouges n’és tot un exemple.

Segur que se li pot retreure que escrivia malament i molts dels seus textos són per oblidar. És obvi que els prefacis i la intencionalitat dels seus textos resulten força més interessants que l’estricte contingut dels seus llibres pròpiament dits, i que la seva intenció anava molt més enllà de les seves capacitats literàries i estilístiques. El que es proposà de Gouges apunta molt més enllà del que realment estava capacitada per fer. Fer-la passar per un cap calent —i permetre a qualsevol historiador assenyat fer-li ghosting— seria, però, desmerèixer la seva significació i la seva ambició conceptual.

Quan De Gouges alçà la seva veu en defensa de les dones estava absolutament sola, disposava de molt poca informació significativa sobre la política del seu moment i mai no va tenir la possibilitat real d’intervenir-hi amb una mínima eficàcia. Fins i tot la seva mort va passar pràcticament desapercebuda (al cap i a la fi, a l’època l’orgia de sang era terrible), però fins al final el gest dona valor a l’obra.

Començà la seva lluita literària, política i filosòfica amb una obra teatral contra l'esclavatge, L’esclavitud dels negres, que reivindica la legitimació civil tant de les dones com dels negres; continuà amb els seus primers pamflets polítics que culminen amb l'extraordinària Declaració dels drets de la dona (1791), una crida als drets civils i polítics plens de les dones (que els homes desautoritzaven), i va acabar absolutament aïllada  escrivint les cartes desesperades i acusatòries a Robespierre i el pamflet. Les tres urnes, que la va portar a la guillotina. Agitadora i pensadora política de primer nivell, i sovint incompresa, va pagar amb la mort ser una dona massa lúcida sobre la deriva totalitària i sexista de Robespierre.

La Declaració, publicada al 1791 en mig d’una situació revolucionària que dos anys més tard acabaria portant-la al patíbul, va passar del tot desapercebuda. Ella mateixa va haver de pagar-se la publicació del seu fulletó. No en va parlar cap dels mitjans influents, cap partit de l’època no va incorporar les seves idees als seu programa i tampoc tenia cap organització recolzant-la.

Anant més enllà de filòsofs com Locke i Rousseau, contractualistes i defensors de la moderna idea d’igualtat però que excloïen les dones de l’àmbit públic, de Gouges va saber veure que la revolució no estava completa sense la igualtat jurídica i els drets de les dones (i dels negres). No hi ha llibertat, igualtat ni drets polítics sense les dones. En aquest sentit va obrir un camp de reflexió en un moment que la paraula feminisme encara no existia i les societats antiesclavistes tot just començaven a aparèixer.

La Declaració és el primer manifest del feminisme de la igualtat i una reivindicació explícita de la majoria d’edat política de les dones. Per tant, supera un tipus d’argumentació moral clàssica que denunciava la situació d’inferioritat de les dones, sense anar més enllà de la protesta moral per la situació de discriminació femenina i que ni entrava en la denúncia del sexisme sistèmic, ni feia propostes amb contingut polític en positiu per transformar la situació.

Olympe de Gouges no tan sols argumenta que la discriminació de la dona és injusta sinó que va considerar que si només la igualtat natural és la base d’un govern legítim, les dones (i els negres) no poden quedar al marge dels drets polítics. Més enllà de denunciar moralment la tirania masculina, ella la va polititzar. No és poc.