DES
DE L’EXPERIÈNCIA DEL PENSAMENT
(Aforismes)
Traducció
de Joan B. Llinares Chover
L’obscuriment del món mai no assoleix la llum
de l’Ésser
Venim
massa tard per als déus i massa prompte per a l’Ésser.
L’home és el seu iniciat poema.
Caminar
cap a un únic estel. Sols això.
Pensar
és la concentració en un únic pensament que
un dia es mantindrà com un estel al cel del món.
Si
l’audàcia del pensar surt de l’exigència
de l’Ésser, floreix aleshores el llenguatge del destí
Tan
aviat com tenim la cosa davant els ulls i al cor estem atents
a la paraula, sorgeix afortunadament el pensar.
Pocs
han remarcat suficientment la diferència entre un objecte
après i una cosa pensada
Si
hi havia en el pensar homes amb pensaments oposats i no mers enemics,
més propícia seria aquesta tasca.
Nosaltres
mai no anem vers els pensaments. Ells vénen vers nosaltres.
És
l’hora propícia per al diàleg.
Ell
anima la reflexió compartida. Aquesta ni ressalta l’opinió
oposada ni admet l’assentiment acomodatiu. El pensar es
manté fort al vent de l’assumpte.
D’aquests
alguns n’eixiran potser experts en l’ofici de pensar.
I d’aquesta manera, insospitadament, un d’ells esdevindrà
mestre.
L’esplendor
de la senzillesa
Sols
l’obra acurada conserva la visió; l’obra acurada
jau en la poesia.
Qui,
mentre vol evitar la tristesa, podria mai omplir-se d’ànims?
El
dolor regala la seva força guaridora justament allà
on no la sospitem.
Tres
perills amenacen el pensar: El perill bo, i per això guaridor,
és el veïnatge del poeta que canta. El perill pervers,
i per això agudíssim, és el pensar mateix,
i sols ho aconsegueix rares voltes. El perill dolent, i per això
confús, és el filosofar.
Tota
audàcia de l’esperit és la resposta a la irrupció
de l’Ésser que convoca el nostre pensar al joc del
món.
En
pensar, cada cosa esdevé solitària i pausada.
En
la paciència creix la magnanimitat.
Qui
té grans pensaments ha de tenir grans errors.
El
més antic de l’antic ens segueix en el nostre pensar
i, sens dubte, ens ve a l’encontre.
Per
això el pensar es manté a l’adveniment del
que ha estat, i així és el pensar commemoració.
Ser
antic significa que hom s’ha detingut justament allà
on l’únic pensament d’una obra s’insereix
en la seva estructura.
Podem
atrevir-nos a fer el pas endarrere des de la filosofia fins al
pensament de l’Ésser, tan prompte com ens hem familiaritzat
amb l’origen del pensar.
El
dir del pensar només s’apaivagaria en la seva essència
si arribava a ésser incapaç de dir allò que
ha de romandre inexpressat.
Aquesta
incapacitat conduiria el pensament davant la cosa.
Allò
expressat amb paraules mai no és, en cap llengua, allò
dit.
Que
qualque volta i de sobte hi haja un pensament. Qui, d’entre
els qui es meravellen, desitjaria sondejar-lo?
El
caràcter poètic del pensar encara és velat.
Allà
on es mostra, s’assembla llarg temps a la utopia d’un
enteniment mig poètic.
Però
el poetitzar pensant és, verament, la topologia de l’Ésser.
Ella
li diu, a aquest, el lloc de la seua essència.
Cantar
i pensar són els troncs veïns del poetitzar
Tots
tres sorgeixen de l’Ésser i creixen en la seva veritat
Llur
relació dóna a pensar allò que Hölderlin
cantava dels arbres del bosc:
“I
desconeguts l’un per l’altre romanen
el temps que són dempeus
els troncs veïns”
Escrit
en 1947
