EL
CAMÍ DELS CAMPS
Traducció
de Montserrat Camps Gaset
Com
va reconèixer el propi Heidegger en una carta de 1954,
El camí dels camps (1948) manté una continuïtat
amb els, més coneguts, aforismes Des de l’experiència
del pensament. Oferim el text en la versió que publicà
la revista “Comprendre” de la Facultat de Filosofia
de la Universitat Ramon Llull (any V, Barcelona, 2003/1, p. 61-63),
a cura de Montserrat Camps Gaset, que tradueix “Kuinzinge”
amb el circumloqui “la clau de tot”. Una edició
bilingüe castellà-alemany, amb traducció de
Carlota Rubies i material fotogràfic adjunt (vistes del
poblet nadiu de Heidegger, Messkirch) fou publicada en Ed. Herder,
Barcelona 2003.
S’estén des del portal del pati fins a Ehnried. Els
antics til.lers del jardí del castell l’esguarden
per damunt del mur, tant en el temps de Pasqua, quan brilla clar
entre les messes que creixen i els prats que es desperten, com
per Nadal, quan desapareix entre els remolins de neu darrere el
primer turó. A la creu de terme tomba cap al bosc, a la
vora del qual saluda una alzina alta que té a sota un banc
desbastat amb prou feines.
Al
damunt de vegades hi havia un escrit o altre dels grans pensadors,
que una jove malaptesa maldava per desxifrar. Quan els interrogants
s’amuntegaven i no es presentava cap sortida, el camí
hi ajudava, ja que mena el peu, en silenci, per un corriol giragonsant,
enllà de l’àrida terra.
El
pensament torna i retorna sempre als mateixos escrits o a temptatives
pròpies, en el corriol que el camí estén
entre els conreus, i que resta tan a prop del pas del pensador
com del pas del pagès que surt a segar a punta de dia.
Sovint,
amb els anys, l’alzina del camí captiva el record
dels jocs primerencs i de la primera tria. Quan, de tant en tant,
una alzina, al mig del bosc, queia sota el cop de la destral,
el pare cercava tot seguit, entre la llenya i en clarianes assolellades,
l’estri adient per al seu obrador. Ací s’entretenia,
pensarós, en el descans del seu servei a la torre del rellotge
i les campanes, que mantenien, l’un i les altres, llur relació
particular amb el temps i la temporalitat.
De
l’escorça de l’alzina, però, els minyons
tallaven els seus vaixells, els quals, dotats d’un banc
de remers i d’un timó, suraven en l’estany
de Metten o en la font de l’escola. Els viatges pel món
d’aquells jocs encara arribaven fàcilment al seu
terme i retrobaven, en tornar, la ribera. El fantasieig d’aquells
viatges romania amagat en una llum amb prou feines visible aleshores,
que reposava damunt de totes les coses. El seu regne el demarcaven
els ulls i les mans de la mare, com si la callada sol.licitud
materna protegís tot el que era. Aquells viatges del joc
no sabien res encara de passejades en què totes les riberes
quedaven enrere. Mentrestant, la consistència i l’olor
de la fusta d’alzina començaven a parlar, distintament,
de la lentitud i de la consistència amb què creix
l’arbre. La mateixa alzina deia que només en aquesta
creixença es fonamenta tot el que dura i treu fruit, que
créixer vol dir obrir-se a la immensitat del cel i, alhora,
arrelar en l’obscuritat de la terra; que tot el que hi ha
de sòlid només madura quan l’home és,
al mateix temps, ambdues coses alhora: obert a la crida del cel
altíssim i acollit en la protecció de la terra que
el duu.
Encara
ara ho diu l’alzina al camí dels camps, el qual,
segur del seu corriol, passa per davant d’ella. Tot allò
que té el seu ésser a prop del camí, aquest
ho recull i anuncia a cadascú que el trepitja allò
que és seu. Els mateixos sembrats i la falda dels prats
acompanyen el camí, a cada estació de l’any,
amb una proximitat sempre diferent. Quan la serralada dels Alps
s’enfonsa al lluny, per damunt dels boscos, al cap-al-tard,
quan l’alosa, els matins d’estiu, s’enfila allà
on el camí es vincla en la corba d’un puig, quan
el llevant bufa tempesta des de la contrada on hi ha el poble
de la mare, quan un llenyataire, a l’hora foscant, arrossega
el seu feix de llenya cap a la llar, quan el carro de les garbes
trontolla en les roderes del camí, quan uns infants cullen
les primaveres jovençanes a la vora dels prats, quan la
boira tot el dia arrossega la seva tenebra i pesantor damunt els
conreus, sempre i des d’arreu la paraula de l’idèntic
envolta el camí.
El
que és senzill amaga l’interrogant del que és
permanent i gran. Entra en l’home sense mediacions, però
necessita una llarga maduració. En la invisibilitat d’allò
sempre idèntic s’amaga la seva benedicció.
La grandesa de totes les coses que han crescut i habiten prop
del camí desprèn món. En el silenci de llur
parlar, com diu l’antic mestre de lletres i de vida, Eckerhardt,
Déu és de debò Déu.
Però
la paraula del camí només parla mentre hi ha homes
que, nascuts en el seu aire, la poden escoltar. Són dependents
de llur tradició, però no servents d’intrigues.
L’home, amb els seus plans, intenta endebades conduir l’esfera
de la terra a un ordre, si no se sotmet a la paraula del camí
dels camps. Amenaça el perill que els homes d’avui
tinguin l’oïda dura per a la seva parla. Només
els arriba la fressa de les màquines que ells quasi consideren
la veu de Déu. Així l’home es confon i es
desvia. Als confosos, la senzillesa els sembla monòtona,
i la monotonia fastigueja. Els amargats troben només la
uniformitat. La senzillesa ha fugit, la seva silenciosa força
s’ha estroncat.
Ben
cert que minva el nombre d’aquells que encara coneixen la
senzillesa com a bé propi conquistat. Però aquests
pocs seran arreu els qui romandran. Podran algun dia, amb la suau
violència del camí dels camps, resistir la gegantina
força de l’energia atòmica que el càlcul
humà ha fabricat i constituït cadena de les pròpies
accions.
La
paraula del camí dels camps desperta un sentit que estima
allò que és lliure i que sap saltar la tristesa
pel bon indret en una darrera joia que guarda de l’abús
del treball sol, el qual, fet en funció d’ell mateix,
només s’afanya pel no-res.
En
l’aire del camí dels camps, canviant a cada estació,
madura la lluminositat sapient, i el seu rostre sovint sembla
malenconiós. Aquest saber lluminós és la
clau de tot. Ningú no el guanya que no el tingui. Els qui
el tenen, el tenen del camí dels camps. Sobre el seu corriol
s’ajunten la turbonada de l’hivern i el dia de les
messes, es troben l’activa exaltació de la primavera
i l’indolent morir de la tardor i es miren als ulls la joventut
enjogassada i el seny de l’edat. Però tot s’alegra
en un sol acord, el ressò del qual el camí duu amunt
i avall, en silenci.
La
lluminositat sapient és un portal de l’eternitat.
Els seus batents giren sobre frontisses que un traçut ferrer
forjà un dia dels interrogants de la presència en
el món.
D’Ehnried
ençà torna el camí cap al portal del pati.
Enllà, per damunt del darrer pujol, el seu corriol estret
condueix, per una vall plana, fins a les muralles de la ciutat.
Brilla mat a la llum de les estrelles. Darrere el castell es dreça
la torre de l’església de Sant Martí. Lentament,
quasi vacil·lant, ressonen onze campanades en la nit. L’antiga
campana –a la seva corda sovint les criatures s’han
espellofat les mans– tremola sota els cops del batall de
les hores, el rostre del qual, mig seriós, mig grotesc,
ningú no oblida.
Amb
la darrera campanada esdevé més callat el silenci.
Arriba fins aquells que el temps va sacrificar a través
de dues guerres mundials. El senzill s’ha tornat encara
més senzill. El sempre idèntic allunya i deslliga.
La paraula del camí dels camps ara és ben audible:
parla l’ànima? Parla el món? Parla Déu?
Tot
diu la renúncia en la identitat. La renúncia no
pren, la renúncia dóna. Dóna la força
inesgotable del que és senzill. La paraula del camí
fa retrobar el caliu de la llar en una llarga procedència.
