El
Republicanisme (de vegades anomenat també “civilisme”)
és una filosofia política laica, que sintetitza
elements liberals i comunitaris i que considera que l’únic
govern legítim és el “del poble, pel poble
i per al poble”. En tant que doctrina, pot ser descrita
de dues maneres:
·
Històricament, ha estat la teoria política contrària
a la monarquia (i, per extensió, a qualsevol règim
polític basat en l’herència o en la transmissió
de privilegis jurídics) i que considera el govern com una
“empresa comuna” (en llatí: res publica) dels
ciutadans dirigits per ells mateixos, d’acord amb la fórmula
“del poble, pel poble i per al poble”, en ordre a
assolir el bé comú.
·
Actualment, el mot designa una teoria política que considera
la “virtut cívica” com a fonament del govern
(és a dir, que reivindica una moral pública, transparent,
basada en l’exigència) i que proposa el patriotisme
com a resposta als qui volen prendre l’Estat com un negoci
o com una defensa d’interessos particulars (val a dir, que
propugna basar l’Estat en la ciutadania en el seu conjunt
–i no només en la política i en les institucions–
per tal de defensar el bé comú per sobre dels interessos
individuals). El Republicanisme entén que el govern no
pot ser neutral davant la promoció pública i activa
de la virtut política i defineix la llibertat com a no-dominació.
El
Republicanisme és segurament la tradició política
més antiga de la història d’Europa; com a
tal filosofia política te el seu origen darrer en l’obra
de Ciceró en la República romana i, més estrictament,
es desenvolupa amb Maquiavel al Renaixement. La docrtrina republicana
rep la seva formulació madura en el pensament de les Llums,
amb Montesquieu, els Pares Fundadors dels USA, i Tocqueville.
No és necessàriament antimonàrquic però
sí radicalment antidespòtic.
A
Catalunya la tradició republicana (que comparteix molts
trets amb la d’Itàlia i Holanda) resulta fàcilment
detectable en les Corts catalanes medievals i es consolidà
amb Pau Claris, durant la Guerra dels Segadors, al segle XVII.
En l’impressionant discurs de Claris (III,30), que reportà
el cronista portuguès Francisco Manuel de MELO en la HISTORIA
DE LOS MOVIMIENTOS DE SEPARACIÓN DE CATALUÑA (1645),
i que és una de les peces clàssiques de la nostra
tradició política, apareixen sintetitzats els elements
polítics i jurídics comuns al Republicanisme de
tots els temps. D’una banda s’estableix que la República
troba el seu fonament en la dignitat i la “llibertat d’ànim”,
que el serf no pot tenir. O en paraules de Claris: “los
hombres criados a la leche de la servidumbre ignoran del todo
aquella bizarría y libertad de ánimo de que necesita
el verdadero repúblico”. El Republicanisme, segons
Claris es una exigència de dignitat perquè “Está
Cataluña esclava de insolentes”. Com recorda Claris:
“los hombres hicieron a los reyes, que no los reyes a los
hombres” i és de dret que “tomando las armas
briosamente procuréis defender con ellas vuestra justísima
libertad, vuestros honrados fueros”. De Pau Claris ençà,
el Republicanisme ha estat un ingredient força habitual
en “philosophia comunnis temporis” de les classes
populars catalanes.
Al
segle XIX i a principis del XX, la tradició republicana
fou reformulada per Valentí Almirall, Roca i Farreras,
Campalans, Macià, Rovira i Virgili i, molt especialment,
per Serra i Moret (1884-1963) al llibre clàssic CIUTADANIA
CATALANA (1957). Però, de fet, els conceptes bàsics
del Republicanisme resulten tan àmpliament compartits per
la tradició cultural catalana moderna que es poden trobar,
fins i tot, en el primer Eugeni D’Ors. La idea del Republicanisme,
com a teoria de la forma civil de convivència, es podria
esquematitzar en fragments com aquest: “En el ver republicà,
l’activitat en qualsevulla de ses formes, se vesteix d’esperit
públic. Així, tot el món clàssic és
essencialment polític, cívic: el ciutadà,
sa família, sa filosofia, son art, sa ciència, sa
moral, sos modals, sos esports, tot. La literatura clàssica
és una literatura republicana. L’esperit públic
és la nota essencial del classicisme” (D’Ors:
“Per a la reconstrucció de la ciutat”; El Poble
Català, II, nº44, 9-IX.1905, pp.6-7).
La
reivindicació de l’ “esperit públic”
és una nota distintiva de tot pensament republicà,
que segons Serra i Moret: “no és un plany, ni una
enyorança, ni una impotència, ni un desencís,
sinó una afirmació, un exèrcit, un instrument
útil al món, un poble que es projecta en l’avenir,
que l’anticipa, que el domina i sap convertir una desfeta
gairebé decisiva en una victòria orgànica,
constructiva, total” (El Poble Català, Mèxic,
juliol del 1942).
Després
de la II Guerra Mundial la tradició republicana va quedar
un xic oblidada arreu, sota el pes de la socialdemocràcia,
i sovint es va confondre amb el vessant progressista del liberalisme,
però fou reivindicada als USA per l’exiliada alemanya
Hanna Arendt, que va insistir en l’especificitat dels ideals
de la Revolució francesa (republicana) considerant que
no es podien diluir en la tradició progressista del socialisme.
En la dècada del 1990, el Republicanisme va ressorgir com
una via mitjana entre la socialdemocràcia (inspirada en
Rawls) i el comunitarisme identitari i conservador. Entre els
filòsofs polítics republicans contemporanis podem
citar teòrics tan diversos com Quentin Skinner, Philip
Pettit, Cass R. Sunstein, Michel Sandel, Charles Taylor, Frank
Michelman, entre molts d’altres, entre els quals caldria
esmentar bona part de l’obra de Habermas.
Segurament,
un dels elements que explica el ressorgiment del Republicanisme
a principis del segle XXI és la necessitat de restaurar
una “política del bé comú” allunyada
simultàniament del socialisme, que ha tendit al totalitarisme
i a la hipertròfia burocràtica (recordi’s
el cas GAL i el “pelotazo” a l’Estat espanyol
en la dècada de 1980) i del liberalisme individualista
i que confon l’economia amb la política. L’extensió
del fenomen burocràtic (que ha envaït la gestió
dels Estats i de les empreses multinacionals a través de
l’apel·lació retòrica al criteri d’eficàcia)
ha provocat una creixent distància entre govern i poble
i, de retruc, la reaparició de teories que, com el Republicanisme,
semblaven formar definitivament part de la història de
les idees polítiques.
El
Republicanisme forma part de les filosofies polítiques
“realistes” (és a dir, poc utòpiques),
en el sentit que no propugna “cap messianisme arcaic, ni
cap dogmatisme rígid” (Serra i Moret: Nova Era, Mèxic,
desembre, 1944). Per això mateix la República no
es reivindica, en general, com un model de societat justa, i es
tendeix a comprendre el concepte de justícia en termes
dinàmics i no essencialistes. Més que proclamacions
de “justícia” (terme de mal definir, al fi
i al cap), el pensament republicà acostuma a fer apel·lacions
a la “transparència” (més fàcilment
descriptible en tant que procediment. D’una manera menys
ambiciosa que el vell socialisme, la República no pretén
“imposar” justícia (a l’estil jacobí),
sinó habilitar mecanismes legals que facin possible la
recerca de la justícia (essencialment aquests mecanismes
són la imparcialitat i la laïcitat).
S’acostuma
a dir que una República no és un “Estat perfeccionista”,
en el sentit que ni pot, ni vol, ni sap imposar la felicitat per
decret, sinó un “Estat perfectible” (a través
de la crítica). El debat, per exemple tal com el teoritza
Habermas, i la centralitat dels “procediments” (és
a dir, de les garanties) són els criteris que atorguen
legitimitat a la decisió política. L’Estat
republicà no pot imposar legítimament un criteri
de justícia al marge de les consideracions de la ciutadania
i, per contra, ha de protegir la capacitat que tenen els individus
de jutjar per si mateixos sobre els seus interessos i sobre les
seves opcions.
En
general, les teories que situen com a ideal la justícia
tendeixen a la utopia i a fer abstracció de les condicions
històriques, econòmiques, polítiques, etc.,
en què la justícia té sentit i es torna concreta.
S’anomena “jacobinisme” (pel nom d’un
partit polític de la Revolució Francesa) la perversió
de l’ideal republicà segons la qual s’ha d’imposar
la justícia “a qualsevol preu”, prescindint
de les condicions que la fan possible. El jacobinisme pretén
instal·lar la virtut per decret (per això es considera
una “teoria doctrinària”). La pretensió
republicana és prou més discreta; es pretén
bastir una “societat decent”, convivencial, que no
nega l’existència de contradiccions, d’interessos
contraposats i de conflictes; però en què s’exigeix
que els mecanismes per a resoldre els conflictes siguin “justos”,
en el sentit de consensuats i imparcials; i molt especialment,
que cap poder no pugui humiliar ni la ciutadania ni els seus opositors.
L’expressió d’una societat decent són
les seves lleis.
“Decència”
és un altre nom per referir-se a la igualtat de drets davant
la llei i a la lliure iniciativa dels ciutadans –i convindria
no entendre el mot en el seu sentit moral, al menys en la seva
formulació més elemental. Certament, tot i que el
Republicanisme és una filosofia política (per tant,
pública), i no necessàriament una teoria de les
virtuts ètiques (privades), resulta molt difícil
separar ambdós nivells radicalment. Com deia Madison, s’ha
de triar per a càrrecs polítics els homes que “s’hagin
distingit per la seva habilitat i la seva virtut” (i no
tan sols per una d’ambdues qualitats!).
En
l’àmbit públic, els criteris de “decència”
política impliquen dos aspectes bàsics.
·
Negativament: en el règim republicà el govern no
ha de fer res que pugui ser fet per un acord ampli dels ciutadans
mateixos (principi de subordinació). Amb això està
clarament d’acord amb el liberalisme i promou la lliure
iniciativa dels particulars. Propugna, simplement, que el govern
no impedeixi l’acció cívica i social.
·
Positivament. tot acord que afecti els individus ha de ser democràticament
assumit amb la màxima transparència pública,
consensuat a través del diàleg. Amb això
recull la tradició del vell municipalisme medieval (vigent
durant segles, p.ex., a Suïssa, país que per moltes
raons sempre ha estat un referent republicà).
El
criteri de decència és fonamental per tal de negar
els suposats drets polítics hereditaris d’uns individus
anomenats “reis”, que pretenen patrimonialitzar el
poder i convertir-lo en un atribut personal adquirit per naixement.
Com va explicar al segle XVIII Tom Paine a THE RIGHTS OF MAN (1791
i 1792), el govern monàrquic és un frau. En les
seves paraules: “l’idea dels legisladors hereditaris
(...) és tan absurda com la d’un matemàtic
hereditari, d’un savi hereditari o d’un poeta llorejat
hereditari”. És indiferent que un rei pugui ser més
o menys popular; el Republicanisme no fa judicis sobre persones
sinó sobre sistemes. No sempre el Republicanisme s’ha
enfrontat a la monarquia –dependrà d’un criteri
d’oportunitat política i de que la monarquia es limiti
a funcions simbòliques– però sempre es reivindica
com a “civilisme” (o com a “moviment de ciutadans”)
laic.
El
pressupòsit polític de decència obliga també
a establir criteris de democràcia deliberativa i a triar,
sempre i arreu, per elecció tots els càrrecs possibles;
per tant, posa també (com el liberalisme) límits
severs a la burocràcia quan tendeixi a convertir-se en
“Estat dins l’Estat”. De fet, la burocràcia
(que pot ser un element garantista) té el perill de convertir-se
en un sistema humiliant per a la lliure iniciativa.
El
criteri de decència demana un cert igualitarisme polític,
bàsicament centrat en la “igualtat d’accés”
(o “igualtat d’oportunitats”, segons la seva
formulació més moderada). Tothom ha de tenir la
mateixa oportunitat d’accedir a l’educació,
la sanitat, la cultura i el transport. Però la millor o
pitjor manera com els individus facin ús de les seves capacitats
particulars no és un problema de l’Estat, mentre
no signifiqui un focus de desigualtat davant la llei. Per això
mateix la societat decent pot usar les lleis sobre l’herència
i el patrimoni com a instrument d’equilibri social i per
a assegurar que les riqueses rebudes, però no treballades,
impedeixin als altres el dret a competir. Com deia Paine hem de
retornar “al conjunt del qual procedim” la riquesa
acumulada per tal evitar desigualtats en les generacions futures
que facin impossible la igualtat d’oportunitats.
La
decència com a criteri polític admet que entre els
ciutadans s’estableixen mecanismes de mútua implicació
però no de dominació. “Dominació”
és el concepte que descriu la relació entre un amo
i un esclau, val a dir: interferència arbitrària
i sempre inacceptable. La dominació no és tolerable
ni quan l’exerceix l’Estat. En la República,
les lleis no dominen sinó que arbitren.
El
Republicanisme té una opinió molt clara sobre el
paper de la llei. A diferència d’un liberal pur (o
d’un llibertari) que considera tota llei política
o social –sigui de la mena que sigui– com una intromissió
en la llibertat personal i, per tant, com una restricció,
el republicà assumeix la llei com una garantia de les llibertats
comunes: a través de les lleis es creen les llibertats.
D’una manera molt simple podem dir que la diferència
entre liberals i republicans es troba en el concepte d’interferència.
Un liberal exigeix que ningú no interfereixi en la seva
vida, ni en el seus negocis, ni en les seves opcions personals.
Però això és una pretensió força
ridícula: no hi ha cap societat en què uns i altres
no estiguem constantment “interferint”. Al cap i a
la fi tota societat es fonamenta en la interferència: ni
en les nostres vides quotidianes, ni en la relació professional
o d’amistat, ningú no és una illa; per tant
el Republicanisme per comptes de “no interferència”
demana “no dominació”. I això és
molt més que un joc de paraules. Han de ser les lleis,
democràtiques, consensuades, revisables, les que indiquin
quin és límit d’interferència mútua
és tolerable sense despotisme.
El
Republicanisme és deliberatiu perquè defensa que
el debat col·lectiu és l’instrument que fa
valuosa l’experiència comunitària. La comunitat
republicana no és d’origen ètnic (tot i que
les repúbliques han tendit històricament a desafavorir
la diversitat ètnica per raons pragmàtiques), sinó
política; el Republicanisme considera que la discussió
política publica enforteix la convivència en la
mesura que implica tots els ciutadans en la vida en comú.
El
Republicanisme és d’arrel liberal, en el sentit que
simpatitza amb l’Estat mínim i amb les tesis federals;
però no és de la mena liberal individualista, sinó
comunitari o “patriòtic”. Cal recalcar (en
contraposició al socialisme) que el Republicanisme no defensa
una teoria classista, sinó patriòtica. De fet, els
republicans anglesos i nordamericans del segle XVIII deien que
eren igualment hostils al govern de “the one” (la
monarquia) com al de “the few” (l’aristocràcia)
i al de “the many” (la democràcia) perquè
cap de tots tres no representa la comunitat sencera, i només
el govern que integra tots els grups pot ser legítim. El
patriota ha de defensar que en la República hi ha lloc
per a tothom. Això significa que no posa l’accent
sobre el que divideix els ciutadans (especialment la riquesa),
sinó sobre el que els uneix (especialment, les institucions
republicanes i la garantia d’imparcialitat i d’igual
dret de tothom). La defensa d’un model econòmic capitalista
–com a millor expressió de la lliure iniciativa dels
ciutadans– no s’ha de confondre amb una desregulació
econòmica global.
La
llibertat no té sentit sense instruments actius que la
protegeixin; per això la reivindicació d’un
cert nivell d’igualtat econòmica és una exigència
republicana bàsica, tot i posar l’èmfasi en
la llibertat política. La igualtat republicana té
un caire “negatiu”: l’Estat no pot obligar-la
(això seria socialisme), sinó que ha de garantir
que no es fonamenta ni en l’enveja ni en ressentiment. La
llibertat és la forma de protecció comuna dels drets
individuals.
Precisament
perquè la llibertat només pot ser garantida amb
la llei i amb l’extensió de la virtut cívica,
el Republicanisme és laic. En origen la laïcitat era
un concepte negatiu (“Ni Déu, ni rei”); però
aquest mot s’ha d’entendre en tres sentits com a mínim
–i es un error greu restar només en el primer nivell:
·
La República és laica perquè no té
res a dir sobre les teories religioses (quan pertanyen a l’àmbit
privat), però tampoc sobre les teories científiques
o sobre l’estètica. En aquest sentit, “laïcisme”
vol dir neutralitat axiològica en tot el que estigui al
marge de la promoció de la “virtut cívica”.
·
La República és laica perquè no admet que
cap altre principi que el de la voluntat popular dirigeixi l’Estat.
En aquest sentit, “laïcisme” implica vigilància
activa sobre qualsevol grup (religiós o no) que pretengui
la defensa d’interessos particulars.
·
La República és laica finalment perquè promou
valors cívics comuns per sobre de les diferències
entre els individus concrets. En aquest sentit “laïcisme”
és una acció cívica i integradora.
Caldria,
doncs, no caure en el parany de confondre “laïcisme”
amb “anticlericalisme” i identificar-lo, més
aviat, amb la defensa activa de la llibertat de consciència.
Es pot ser perfectament “laic” i creient en una determinada
religió; però és incompatible tot Republicanisme
amb donar una consideració o uns drets particulars a cap
religió –o a cap teoria científica. Òbviament
un republicà té el seu sistema de creences privades
religioses o morals (generalment expressades en el trilogi: “llibertat,
igualtat, fraternitat”, o en fórmules equivalents)
i les reivindica activament; però el Republicanisme no
és cap “religió d’Estat”, sinó
una filosofia política (val a dir: considera que el seu
àmbit d’aplicació és públic)
i, en conseqüència, tampoc no constitueix cap alternativa
a les religions o a les creences privades
La
reivindicació activa de la llibertat no és per al
Republicanisme un principi abstracte sinó que arrela en
unes determinades circumstàncies històriques, culturals,
lingüístiques i socials. La llibertat considerada
en abstracte, sense comunitat, com si cada individu fos només
un àtom, produiria una ficció desarrelada; però
la comunitat no té cap dret a limitar la diversitat i la
creativitat dels individus, excepte en els casos marcats per la
llei.
Per
això la llibertat republicana es presenta com a “democràcia
forta”: serà el producte d’una ciutadania disposada
a exigir activament els seus drets cívics (civilisme).
Aquest és un punt que diferencia clarament “liberalisme”
i “Republicanisme”: segons la teoria liberal la llei
sempre constitueix una limitació de la meva llibertat.
Per això considera que a més llibertat personal
inevitablement correspon menys llei social (i menys Estat). Un
republicà està molt d’acord a considerar que
sempre ha d’existir un àmbit privat (que fa referència
a opcions religioses, sexuals i emocionals) on l’Estat –o
la burocràcia– no té cap dret d’ingerència.
Però per al republicà (que aquí s’acosta
més al socialdemòcrata), l’única manera
de garantir la llibertat és a través de la llei,
tant la de caire implícit (cívica) com l’escrita.
Són les lleis de la República les que fan possible
(alguns arriben fins i tot a dir “les que creen”)
les llibertats de que gaudeixen els ciutadans.
La
llibertat republicana es concreta modernament en el principi de
no-dominació (Philip Pettit). La forma tradicional de reivindicar
la no dominació s’anomenava “laïcisme”,
perquè històricament havien estat les esglésies
les principals forces que pretenien furgar en la vida privada.
Però el concepte de no-dominació és molt
més ampli que el de laïcisme. Una persona està
“dominada” quan s’interfereix arbitràriament
sobre la seva vida, per ex., aplicant-li lleis que no han estat
democràticament votades, o que s’han votat amb caràcter
retroactiu –de manera que ara es castiga el que no s’havia
castigat abans. A diferència del liberalisme clàssic,
el pensament polític republicà considera que l’Estat
té dret a ingerir-se en la vida dels individus (per ex.,
obligar-me a pagar impostos justos) per tal de promoure el bé
comú, però, a diferència del socialisme,
el Republicanisme afirma que cap Estat no pot dominar la ciutadania
(és a dir, no pot violar la llibertat, anant contra el
bé comú).
La
no-dominació és un principi que el ciutadà
té dret a exigir tant en la vida privada com en la pública.
El problema de la tirania de la majoria (o dels més rics)
és un exemple clar de dominació. D’entrada,
cal recordar que en la democràcia els vots es compten,
però no es pesen. És a dir, cal exigir que el principi
d’igualtat davant la llei es compleixi estrictament. Entre
els clàssics, Madison (a EL FEDERALISTA, nº 10) va
donar una clau important sobre com evitar la dominació
dels partits sobre la vida de la gent. Es tractaria de promoure:
“Una major varietat de partits i interessos”, perquè
com més i de més diferents n’hi hagi de representats,
més difícil serà que un de sol tingui una
hegemonia. Cadascun dels diversos poders ha d’impedir als
altres governar injustament de manera que “l’opinió
freda i sensata de la comunitat” triomfi sobre “errors
o il·lusions transitòries”.
Una
societat pluralista i un govern dividit –com el que propugnava
Madison– són eines bàsiques del Republicanisme,
que sempre defensa el que s’anomenen “fórmules
mixtes”, és a dir, de contrapoders que es vigilin
mútuament. “Sobirania popular” i “drets
humans” són eines la garantia de les quals fa possible
la no-dominació. Madison (a EL FEDERALISTA, nº39)
va escriure que la República és “un govern
que rep tots els seus poders directa o indirectament de la gran
massa del poble i està alimentat per persones que compleixen
amb les seves funcions per plaer, per un període limitat
de temps, o bé pel seu bon capteniment”. Aquestes
quatre condicions –o si es prefereix “aquests quatre
compromisos”– són clàssics en la concepció
republicana del bon govern.
El
Republicanisme defensa el patriotisme i les virtuts cíviques
però no és un règim polític col·lectivista,
sinó que –en tant que liberal– defensa ensems
la llibertat i la responsabilitat dels individus com a arquitectes
de la seva pròpia vida. L’Estat republicà
no ha de ser protagonista de la vida de ningú, consisteix
tan sols en una eina per tal d’ajudar al desenvolupament
de les capacitats individuals –i per a auxiliar aquells
qui per causes diverses (malaltia, dissort, etc.) no poden seguir.
Però, precisament perquè el Republicanisme considera
amb recel l’acció de l’Estat dóna una
gran importància a l’educació cívica.
L’actitud
patriòtica consisteix, com va dir Kennedy, a considerar
que en una República no ens hem de preguntar què
pot fer el país per nosaltres, sinó que podem fer
nosaltres pel país: patriota és qui serveix el seu
país i no qui se’n serveix. Educar ciutadans d’aquesta
mena significa atorgar promoure activament les virtuts cíviques.
Cap república pot oferir un marc de convivència
atractiu si es desentén de la tasca de promoure activament
(a través de l’educació) aquestes virtuts,
que neixen de la deliberació col·lectiva. S’entén
per “virtut cívica” (concepte que ja va defensar
Maquiavel al Renaixement), l’actitud que fa que els ciutadans
s’interessin per la política, acceptin i promoguin
el tarannà democràtic i participin i es comprometin
en el bé públic, tant a través dels partits
polítics com de les organitzacions culturals, veïnals
o de beneficència i ajuda mútua.
El
Republicanisme propugna una “ciutadania activa” –tema
que a Catalunya darrerament ha treballat molt intensament Salvador
Giner– i en conseqüència promou i pretén
formar (tant a través de l’educació cívica
com de l’exemple de les institucions) una determinada mena
de ciutadans:
1.
Que estiguin interessats per la política.
2. Que acceptin i assumeixin internament el valor de les regles
democràtiques.
3. Que considerin que la política és una activitat
digna, que consisteix en la presa de decisions col·lectives
i que s’orienta a la persecució del bé comú.
4. Que vulguin participar, més o menys activament, en aquesta
presa de decisions.
5. Que es comprometin ells mateixos a perseguir el bé comú
en les seves accions públiques o polítiques.
6. Que assumeixin certs valors inherents al Republicanisme, com
l’esperit de convivència i de tolerància,
el respecte de la legalitat, etc.
A
diferència de la teoria liberal, que considera els votants
com a “consumidors” de les ofertes polítiques,
el Republicanisme els veu més aviat com a “controladors
de qualitat” de la democràcia. És per això
que cal una societat que eduqui –i no només a l’escola–en
les virtuts cíviques. El debat públic les opcions
polítiques és una exigència procedimental
democràtica.
La
virtut cívica és la conseqüència d’assumir
els valors republicans (llibertat, igualtat, fraternitat) com
a norma de vida. La moralitat pública és una exigència
implícita del programa republicà. El Republicanisme
històric ha estat, però, molt crític amb
el concepte (cristià i socialista) de “solidaritat”,
i prefereix emprar els mots “fraternitat” o “ajuda
mútua”. Això és conseqüència
de la por que una demanda de solidaritat exagerada, acabi enfortint
l’actitud de “viure de gorra” i, de retruc,
doni arguments a l’Estat per tal d’ocupar espais que
pertanyen a la lliure iniciativa dels ciutadans. En canvi la idea
d’ajuda mútua duu implícita la idea que són
els ciutadans i les seves pròpies organitzacions autònomes
del poder polític qui ha de fer-se protagonistes actius
de la seva pròpia vida. Una xarxa potent d’associacions
autònomes respecte al poder polític garanteix la
“higiene cívica” del règim republicà.
En
la mesura que el Republicanisme defensa una ciutadania “forta”,
reivindica també procediments de participació i
un estricte control sobre els governants, que tenen bàsicament
una funció representativa. L’ús de referèndums
i d’iniciatives legislatives populars com a eines de govern
és una part central de tot programa republicà. En
definitiva, tot el que fins ara hem vingut dient no és
altra cosa que la constatació d’un fet: quan es perd
la dimensió comunitària de la vida i quan la ciutadania
té la impressió (molt fonamentada) que “paga
però no mana” en la vida política, cal recuperar
o reinventar la comunitat. El Republicanisme no és altra
cosa que la constatació de la crisi que el totalitarisme
burocràtic (socialista) i l’economicisme (neoliberal)
han provocat sobre les relacions humanes. O, si es vol, és
una proposta de regeneració.
