ELS
MECANISMES DEL CANVI CULTURAL
Les
cultures són organismes vius: com a tal, neixen (per ex.
Catalunya va néixer fa mil anys), viuen, influeixen sobre
altres cultures i, fatalment, moren (com l’Imperi romà,
per exemple). En tant que organismes vius, les cultures canvien:
evolucionen i es transformen tant per adaptar-se al medi ambient
físic com per fer-ho també als canvis històrics
i tecnològics.
Una
cultura que no canviés al llarg del temps estaria, senzillament,
morta. En totes les cultures coexisteixen elements “conservadors”,
de continuïtat (especialment alguns símbols) i “innovadors”,
de discontinuïtat i innovació, que han de relacionar-se
conflictivament, formant el que Ramon Alcoberro (1983) denominà
“desordre cívic”. Si fallen algun d’aquests
dos elements, una cultura està en perill de desaparició.
En
totes les cultures hi ha transmissió cultural, de manera
que les informacions culturals es passen verticalment (de pares
a fills) i horitzontalment (entre individus de la mateixa generació).
Però la mateixa transmissió ja implica una forma
de selecció dels materials, i per tant, enceta un canvi
cultural.
D’una
manera més estricta, són possibles quatre estratègies
bàsiques per tal que es produeixi un canvi cultural:
Mutació
cultural: és un canvi sobtat, molt radical, generalment
produït per la introducció d’una nova tecnologia
que afecta tots els nivells d’una civilització: la
Revolució Industrial al segle XIX i l’extensió
de la Societat de la Informació des de finals del segle
passat són mutacions culturals que afectaren tothom amb
més o menys intensitat. Amb independència que hom
ho vulgui o no de manera conscient, les mutacions transformen
el contingut de les cultures d’una forma global.
Deriva
cultural: és la situació en què una cultura
anteriorment prestigiosa o molt extensa es trenca en fragments
diversos i subgrups culturals; un exemple podria ser la caiguda
de l’Imperi romà i la fragmentació del llatí.
La deriva cultural és una conseqüència de l’aïllament.
Substitució
cultural – Aculturació: és la pèrdua
d’una cultura com a conseqüència, generalment,
de la seva decadència política i militar. Els continguts
d’una cultura es transvasen a l’altra, fins que la
més feble s’extingeix. La substitució cultural
té sempre un caire d’imposició i es divideix
en “dura” (quan es fa mitjançant la violència
genocida, com la que van exercir els espanyols a Amèrica
del Sud en la seva conquesta, o la que va intentar Franco a Catalunya
l’any 1939) i “tova” (quan la pròpia
cultura autòctona provoca el rebuig de les élites,
que la troben poc refinada i la perden –o s’autoodien
per formar part d’un grup minoritari: és el cas de
la pressió nord-americana sobre les cultures europees;
fer el Pare Noel per comptes dels Reis, convertir la Castanyada
en “Halloween” o no usar la llengua pròpia
són exemples d’aculturació tova). L’aculturació
té a veure amb el mecanisme psicològic de la fascinació:
de la mateixa manera que els “rics i famosos” són
fascinants per als “pobres i desconeguts”, també
les cultures potents fascinen les d’àmbit més
restringit. És una forma d’alienació.
Selecció
cultural: és el canvi més “orgànic”,
en què una cultura agafa préstecs de les altres
en la mesura que li són útils per resoldre els seus
propis problemes i els adapta creativament, de forma racional.
A diferència de les mutacions, l’evolució
cultural és lenta i dirigida pels propis membres del grup
–no imposada.
