HOME
I PERSONA
La paraula “humà” etimològicament prové
de “humus” (que en llatí significa: “la
terra que es pot llaurar i conrear”). L’home és,
doncs, “el nascut de la terra” i la significació
d’aquesta metàfora caldria no perdre-la de petja
en el context de la crisi ecològica: en destruir la terra,
els humans destrueixen el seu origen nadiu.
En
antropologia filosòfica hom distingeix sovint “home”
(o “humà”) de “persona”:
·
“Home”, modernament la paraula ha pres un
sentit purament descriptiu, biològic; hom no pot deixar
de ser “humà” per una pura raó genètica.
Hem nascut humans, i això ens constitueix. Tècnicament
seria millor usar el mot “humà” per evitar
la confusió amb “home” (com a sexe). L’humà
ha de ser autosubsistent i en aquest sentit un fetus encara no
és humà –i menys encara no és “persona”,
perquè no podria viure per si mateix.
·
“Persona” (en llatí “màscara
tràgica”) és, però, un mot de significació
més complexa. Amb el mot “Persona” volem significar
allò que ens fem a través de les nostres accions
i omissions, a través del nostre ambient i de la nostra
educació. Persona no és un “ser”, sinó
un “esdevenir”; i “esdevenir” significa:
“arribar a ser”, “fer-se”, “tornar-se”
i “convertir-se en...”. “Persona” és
projecte en el sentit que té capacitat no tan sols d’autosubsistència
sinó de desenvolupament i de millora. La persona és
una construcció o, com es diu de vegades, és una
“biografia amb sentit”.
La
idea de “persona” arranca en la consciència
que l’home no és un animal com tots els altres sinó
un “animal racional” i que la raó no és
una dada immediata sinó una construcció, un “fer-se”
que no s’atura al llarg del temps. “Apersonar-se”
és el mot català amb què s’expressa
que un infant creix i es fa adult. En aquest sentit “persona”
vol dir creixement, treball i competència (en els dos sentits
del mot: en tant que ser “competent” i “competidor).
A la persona s’hi arriba bàsicament per l’educació
i per comparació d’experiències diverses.
És
habitual fer derivar el mot “persona” del llatí
“persona”, la màscara tràgica, que per-sona,
és a dir, que es feia sonar a través d’un
tub posat a l’interior. Aquest mot seria la traducció
del concepte grec de “prosopon”, tal com el presenta
Aulus Geli a Les nits àtiques V. 7. Però és
possible que aquesta etimologia sigui tardana i, de fet, va ser
recollida fonamentalment pels estoics.
Un
altre autor grec i Pare de l’Església Cristiana,
Atanasi d’Alexandria, fou qui fixà el significat
més habitual del mot. Atanasi considera les següents
significacions de persona – prosopon:
·
La màscara teatral, que usen certs personatges
per tal d’amagar les seves intencions.
·
El rostre, especialment en situacions en què dues
persones es troben cara a cara
·
El rostre diví (prósopon toû Theoû)
que és també el Verb (logos) i l’Unigènit
(en tant que “posopon” del Pare).
En
el seu text Orationes contra Arianos, Atanasi diu també
que per tal d’interpretar un text cal distingir: to prosopon
(qui parla) to pragmata (la acció que hom fa) i ton kairon
(el moment en què es fa). “Persona” és
així el subjecte narratiu de les accions.
Ser
persona significa, d’ençà de la reflexió
cristiana sobre el tema, una determinada manera de “fer”
les coses, una manera de protagonitzar el propi mode de viure
i actuar. En conseqüència, el concepte de persona
significa un progrés respecte a la idea grega de destí.
Mentre el destí era cec i inevitable, purament aleatori,
la persona, precisament perquè en el concepte s’implica
la idea d’un “rostre”, està oberta a
la individualitat i a la responsabilitat sobre els seus actes.
Per
al cristianisme, la “persona” en grau eminent només
podia ser Déu-Pare que es mostrava al món a través
de la màscara (o “per boca de” / “ek
prosopon tou theou”) del seu fill Jesucrist. Fins molt més
tard, concretament fins quan Boeci a l’Edat Mitjana no designi
la persona com a rationalis naturae individua substantia, no es
vincularà la persona amb l’aspecte intel·lectual
o mental.
La
teologia escolàstica cristiana desenvoluparà ulteriorment
aquest concepte: Sant Tomàs d’Aquino a la SUMMA TEOLÒGICA,
reeixirà a trobar la fórmula més completa,
en definir la persona com a “ésser de naturalesa
racional i de relació subsistent”.
En
la definició tomista de persona destaquen dos elements:
1.-
El de la subsistència: La persona és un
ésser singular subsistent: això és, un individu
(in-divisible, doncs) concret, singular, determinat, autònom,
independent i intransferible. Tomàs especifica que el nom
d’individu s’inclou en la definició de persona
per a designar el mode de subsistir que pertoca a les substàncies
particulars.
2.-
El de la intel·lectualitat: Amb tot el que comporta,
aquesta fa que el concepte tomista concordi amb els trets fonamentals
de la noció moderna de persona, que hi subratllarà
els caràcters de racionalitat i llibertat.
Al
segle XX, qui rehabilità el concepte de persona fou el
filòsof francès Emmanuel Mounier.
Mounier
va distingir entre “persona” i “individu”.
L’individu és dispersió d’on sorgeixen
tots els desordres egoistes: avarícia, agressivitat...:
la persona, en canvi, és integració, generositat...
L’ésser humà –individu personal–
és, doncs, tensió dinàmica entre dos moviments
interiors: l’un de dispersió; i l’altre, de
concentració.
Hi
ha tres dimensions constitutives de la persona, segons Mounier:
1.-
La vocació: S’entén com a principi
d’unificació progressiva de tots els actes i situacions
de l’existència: és el principi espiritual
de la vida.
2.-
L’encarnació: La persona es troba en l’home
substancialment encarnada “barrejada” amb la seva
carn o matèria, bé que transcendint-la. L’encarnació
porta al compromís (“engagement”): no es tracta
d’evadir-se de la realitat corporal; es tracta, més
aviat d’aconseguir la llibertat material, que és
la condició de vida de l’home.
3.-
La comunió: La persona només es troba a
sí mateixa donant-se a la comunitat en què s’integren
les persones singulars.
La distinció entre “home” i “persona”
resulta especialment important quan ens plantegem el significat
del “jo”, és a dir del subjecte dels nostres
actes mentals i socials. Si el “jo” és purament
bioquímic, llavors el simple funcionament del cervell i
de les connexions nervioses i neuronals ens confereix identitat.
“Jo” seria, simplement, el principi que unifica les
decisions. Però si el “jo” és personal,
no resulta suficient parlar de “cervell” sinó
que hem d’apel·lar a la “ment” que no
és purament biològica sinó bio/psico/social.
La ment –de vegades anomenada també “consciència”–
es va construint o com es diu de vegades “no és,
sinó que es fa”.
No
hi ha simplement un “jo” personal, sinó diversos
estats mentals, moments diferents en evolució vital i formes
diverses d’enfocament dels problemes al llarg de la nostra
vida. Per això sovint davant un problema (p. ex., estudiar)
el nostre desig (fer-ho seriosament) i la nostra acció
(vaguejar, fins i tot a risc de tenir mala consciència)
sovint no coincideixen en la mesura que la ment no és una
unitat, sinó que està constituïda per una multiplicitat
d’interessos, d’expectatives i de centres de decisió.
El jo de la ment és, com va dir el filòsof empirista
Hume: “un feix d’impressions i sensacions diverses”.
En conseqüència no som una única “persona”
sinó moltes al llarg d’una vida.
