EL
DUALISME ANTROPOLÒGIC
S’anomenen “dualistes” les teories sobre l’home
que suposen l’existència d’un doble principi
en cadascun dels humans: d’una banda hi hauria el “cos”
(matèria) i de l’altre un principi psicològic
o espiritual que s’anomena “ànima”.
La
paraula “ànima” (grec. “psique”)
no necessàriament ha de ser definida en sentit religiós
o transcendent com quelcom aliè o divers respecte del cos,
o com una mena de “doble” del cos. L’ànima
pot ser entesa, senzillament, com el principi que dóna
moviment al cos. O en altres paraules, l’ànima és
la “força vital” –en el sentit que encara
recull el llenguatge ordinari quan diem, per exemple, que algú
“ha d’animar-se” (o que “està desanimat”).
Tota creença en un dualisme antropològic és
idealista, mentre que el materialisme és monista; per als
monistes en els humans no hi ha res més que matèria
i les idees són simplement un dels actes que poden fer
les (algunes) organitzacions materials.
L’argument
bàsic que donen els dualistes per tal d’afirmar la
necessitat d’existència d’un principi espiritual
(“ànima”) és que l’aspecte intel·lectual
o conceptual pròpiament i específic humà,
(“la raó”), no pot ser reduït a explicacions
materials. Per a un dualista, el cos podria ser explicat reductivament
com una mena de Gran Màquina. Com totes les màquines,
el cos consumeix energia i produeix treball. Però els processos
psíquics resulten massa complexos, i no poden ser explicats
dins el model mecanicista. Cal, doncs, suposar que existeix un
principi espiritual, capaç d’explicar fets que, com
el de la llibertat humana, o el de la construcció de la
pròpia identitat, per exemple, que són incomprensibles
en l’àmbit del mecanicisme.
Per
tal de ser dualista no resulta imprescindible creure que Déu
ha format l’ànima, ni tan sols que l’ànima
sigui eterna; però sí que ho és el fet d’acceptar
que les produccions mentals i espirituals pròpies dels
humans (l’element “racional”) és originat
o té implicacions que fan necessari considerar-la de forma
diferent a la del cos físic.
Resulta
difícil d’establir cronològicament en quin
moment es produí l’aparició dels models dualistes
a l’hora d’explicar la identitat dels humans. Possiblement
el dualisme tingui el seu origen en les creences xamàniques
i en la màgia que a través de la ingestió
de substàncies psicoactives havia desenvolupat ja en la
prehistòria creences com el “viatge astral”.
O tal vegada és possible que la valoració del somni
com a eina de coneixement portés a una concepció
dualista dels humans des dels orígens mateixos del sapiens-sapiens.
En tot cas, és segur que a Egipte uns dos mil cinc-cents
abans de Sòcrates ja estava plenament establerta la creença
en un principi immortal que dóna força al cos i
que el transcendeix. A través del (neo-) platonisme, aquesta
idea va arrelar en el cristianisme, que el considera el dualisme
(i l’existència de l’ànima) com a intrínsec
a la seva concepció del món. Però a partir
del Segle de les Llums, el dualisme antropològic va anar
perdent influència, fins a constituir un dels temes centrals
en els retrets que Nietzsche feia al cristianisme, a les darreries
del segle XIX.
Els
pensadors dualistes que han tingut més influència
en l’antropologia filosòfica són:
Plató:
que establí l’afirmació que el cos
és fet de matèria i és d’origen i finalitat
mortal, mentre que l’ànima pertany a un altre ordre
(“el món de les idees”), és espiritual
i pura i tendeix a fugir del cos mitjançant la millora
en el coneixement i la pràctica de la virtut. Al diàleg
Alcibíades, Plató estableix que “l’home
és ànima i el cos és la seva presó”
(soma/sema). Aquesta afirmació va tenir una gran influència
en el pensament cristià, a través de Sant Agustí.
Aristòtil:
deixeble de Plató per al qual l’ànima humana
és la seu de la raó. Segons Aristòtil, en
l’home coexisteixen tres ànimes (racional, vegetativa
i sensitiva) i cada ànima està composta de dos elements:
racionalitat i voluntat.
Descartes:
com a pensador racionalista feu la famosa afirmació “penso,
ergo existeixo”; val a dir, que per a ell l’existència
dels humans no depenia del cos sinó de l’ànima.
Si som alguna cosa, som éssers pensants i el cos és
secundari (tot i que d’ell depenen les sensacions). Descartes
fou també el primer a defensar el mecanisme d’una
manera radical: l’home, des del punt de vista de cos, és
per a ell plenament equiparable a una màquina.
Hi
ha encara un altre tipus de dualisme que ha tingut una gran importància
en l’antropologia filosòfica; ens referim al dualisme
emotivista, que no diferencia dos elements tipus cos/ànima,
sinó que proposa que en els humans hi ha una altra dualitat
fonamental: la que oposa raó i sentiment o, com de vegades
es diu, “cor” i “raó”.
El
dualisme emotivista és típic en el Romanticisme,
que exalta les passions i les emocions com a font de coneixement
per sobre de la lògica racional. El seu origen, però,
és anterior i podem situar-lo en el matemàtic anticartesià
Pascal (1623-1662) per al qual: “el cor té les seves
raons que la raó no comprèn”. Un representant
típic d’aquest dualisme és el filòsof
suïs Amiel per al qual: “L’home s’eleva
per la intel·ligència; però no és
home més que pel cor”.
