ANTROPOLOGIES
FILOSÒFIQUES MONISTES
Antropologies
filosòfiques “monistes” són les que
afirmen que l’home és bastit d’un únic
element, òbviament material; i que, per tant, qualsevol
dualisme és erroni. Per a un monista “l’ànima”
és tan sols una funció del cos, o un tipus específic
de matèria. En teoria del coneixement i en metafísica
hi ha alguns monistes de caire idealista (com ara Parmènides
i el neoplatònic Plotí, que defensaven la unicitat
de l’ésser); però en antropologia filosòfica
“monisme” és quasi un sinònim de “materialisme”.
1.-
El pensament materialista–monista més influent a
Grècia, i amb més conseqüències posteriors,
fou l’epicureisme. Segons Epicur de Samos només hi
ha una única realitat que són els àtoms:
tot allò que existeix (tant la natura com els humans) està
constituït per una sèrie d’àtoms que
es barregen entre si aleatòriament. Epicur considera que
la recerca del plaer és una conseqüència mateixa
del fet que la vida humana és atzarosa i breu; fet que
ha de ser compensat per la recerca d’un plaer moderat basat
en el càlcul de conseqüències dels nostres
actes. Però l’epicureisme tingué adversaris
ja en l’antiguitat (els estoics, que identificaven el fer
de ser home amb la capacitat per a suportar el dolor); i posteriorment,
els cristians gairebé aconseguiren fer-lo oblidar. Fins
al Segle de les Llums (XVIIIè) no reapareixen amb força
algunes antropologies monistes.
2.-
El tipus més antic d’antropologia filosòfica
monista a la Il·lustració és el biologisme
que té com a representant bàsic el filòsof
enciclopedista Denis Diderot (1713-1784). Per a Diderot el principi
bàsic que constitueix el cosmos és l’energia.
Tot el cosmos no és altra cosa que una formidable explosió
còsmica d’energia que s’expressa en formes
atzaroses i contradictòries, a través de provatures
mancades de qualsevol caire de necessitat interna. Tot el que
existeix podria perfectament no haver existit i en un moment o
altre deixarà de ser. Això inclou l’home,
que és una expressió més de l’energia
còsmica. En conseqüència, Diderot s’interessa
especialment pels caràcters complexos (el geni o el foll,
el personatge moralment sublim i el miserable) que a través
de la seva vida, del tot individualitzada i irrepetible expressen
la singularitat de l’humà. És precisament
“el monstre” qui, segons Diderot, millor exemplifica
la força de la vida.
La
teoria darwinista és, en certa manera la continuació
del biologisme monista, en la mesura que veu en l’evolució
dels ésser vius l’única llei còsmica
que permet copsar la realitat.
3.-
Una altra antropologia filosòfica moderna, típica
del segle XIX i dels inicis del XX, és l’historicisme,
representat per l’esquerra hegeliana, i especialment per
Feuerbach i Marx; segons aquesta escola l’home és
un producte de la història que constitueix l’únic
tribunal infal·lible de la raó. En aquesta tradició
cultural, el principi bàsic per tal de saber si una posició
moral o política és correcta consisteix a saber
si hom està dins “l’onada de la història”.
Per a Hegel la veritat única és “la Totalitat”,
en conseqüència, el criteri per comprendre els humans
–i específicament l’acció humana–
consisteix a comprendre si ajuden al progrés de la Ciència
i del Treball o si li són adversos. L’home viu, doncs,
subordinat a una història que el supera i que tan sols
pot expressar –però que en sentit profund cap humà
no pot dominar.
Tres
antropogies monistes originades al segle 19 van ser determinants
al segle 20:
1.-
Marx: per a ell l’home és un ésser
material i històric i la forma de copsar la societat és
comprendre el mode de producció material (econòmic)
sobre el qual s’articula la societat i les diverses classes
siocials. Qui comprèn el sentit de la història és
el que, en la tradició marxista, s’anomenarà
“l’home nou”, val a dir, l’obrer revolucionari
conscient, però la història no la fan els homes
sinó les masses.
2.-
Nietzsche: que proposa el Superhome, entès com
a “sentit de la terra”. El Superhome no és
un individu en sentit físic o material concret, sinó
un símbol: l’expressió de l’home que
viu la vida com un joc i com una festa, és a dir, amb “voluntat
de poder” – o el que és el mateix: fent seu
el poder creador de la vida.
3.-
Freud: segons el qual, l’home desconeix una bona
part de si mateix perquè sota la lògica i la consciència
hi ha un element que ho fonamenta tot i que no és de caire
lògic, sinó que està dominat pel principi
de plaer: l’inconscient.
Tots
tres autors suposen que hi ha algun element que impedeix que l’home
pugui arribar a viure feliç i harmònic amb ell mateix:
·
Segons Marx, l’obstacle bàsic per a la felicitat
humana és l’alienació.
·
Segons Nietzsche, els homes no poden ser feliços si no
s’alliberen del nihilisme que porta al ressentiment i a
la mala consciència
·
Segons Freud, l’obstacle bàsic és la repressió
del desig i la situació de “malestar en la cultura”
que l’home viu com una frustració de la sexualitat.
Si
l’antropologia filosòfica ha fet complex i contradictori
el concepte mateix d’home ho deu en bona mesura a aquestes
tres crítiques a la idea harmònica de l’home.
