PARADIGMES
EN ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA POSTMODERNA
·
“HOMO LUDENS” – HUIZINGA
· “HOMO SAPIENS- DEMENS” – MORIN
· “MORT DE L’HOME” i “BIOPODER”
– FOUCAULT
· “CIBORGS” –HARAWAY
L’antropologia filosòfica contemporània deriva
de Marx, Nietzsche i Freud en el seu sentit més ampli.
Dit en altres paraules: les antropologies filosòfiques
modernes han de respondre als tres interrogants centrals que plantegen
Marx (“per què el treball industrial converteix l’home
en un ésser alienat?”), Nietzsche (“per què
la cultura ens ha tornat homes tristos, nihilistes i incapaços
de crear?”) i Freud (“per què la raó
no pot ser autònoma i és governada pel desig inconscient?”).
En tot cas, aquestes tres concepcions estarien d’acord en
la idea segons la qual l’home és un “animal
inacabat” que necessita una cultura més equitativa
per a poder arribar a desenvolupar-se.
La
manera en què cada autor respon la pregunta pel sentit
d’aquesta situació inacabada de l’home determina
la consideració del valor de l’humà en una
societat que cada cop està més unificada per la
tecnologia i on l’endemà de la bomba atòmica
(1945) els humans descobriren que tenien, per primer cop en la
seva llarga història cultural, la possibilitat efectiva
de destruir el planeta mercès a la seva capacitat tecnològica.
Els
paradigmes [“paradigma” és un mot tècnic
en filosofia que significa “model ordenat”] de l’antropologia
filosòfica en el segle passat estan molt condicionats per
la manera com s’entén el paper de tècnica
en la vida humana. La tècnica no només ens permet
“tenir més coses”, sinó que condiciona
el que “podem voler” i fa que poguéssim voler,
a més, d’una altra manera (més ràpidament
i amb menys esforç). Així per exemple, “voler
dinar en un restaurant xinès” només és
possible perquè hi ha aviació, corrents migratoris
etc. Les societats actuals tendeixen a augmentar cada cop més
els desigs humans (i a fer-nos sentir desgraciats quan no podem
assolir el darrer model de telèfon mòbil o de qualsevol
altre estri) com una forma de control social.
La
tecnologia no només respon als desigs humans, sinó
que també els crea. L’extensió de la informació
(tot i que sovint controlada per empreses multinacionals potents
i amb interessos econòmics i polítics molt clars)
ha fet possible que hom pugui parlar avui de “globalització”
entenent aquest sentit en el seu terme més ampli: no només
l’economia és global sinó que ho són
les modes, la música i les ideologies.
La
idea d’home actual està doncs, condicionada per les
eines de la Societat de la Informació en què vivim
(i així el sociòleg liberal Giovanni Sartori ha
pogut dir que actualment la política i la societat han
provocat l’aparició d’un “homo videns”,
el televident infantilitzat que no té contacte directe
amb les coses sinó que les veu manipulades i edulcorades
per una televisió que simplifica la realitat de les coses
per adequar-la a la seva audiència majoritària i
menys desperta).
Comprendre
el sentit de l’humà en la Societat de la Informació
serà més senzill en la mesura que es tingui present
el que els clàssics van anunciar que s’esdevindria
amb la naturalesa humana en l’era de la tècnica:
1.-
Marx va preveure que seria cada cop més l’economia
el que explicaria la vida dels humans, mentre altres aspectes,
com ara les tradicions, la família, l’art, la naturalesa,
etc., anirien disminuint cada cop més la seva influència.
Anomenà aquest fet “alienació” usant
un mot que provenia del dret administratiu (“alienar un
bé”, significa vendre’l en llenguatge del Dret)
i de la psiquiatria (un “alienat” és un boig,
una persona que no sap, ni pot, prendre decisions pròpies).
El treball industrial “aliena” l’home perquè
el converteix en un subjecte que només existeix per a treballar
i que viu subordinat a la tecnologia. Marx considerava que només
hi havia una manera d’acabar amb l’alienació
dels humans: fer la revolució i lluitar per una societat
socialista en què cadascú redescobrís els
seus propis gustos i interessos i que potenciés una fraternitat
humana lliure que ell anomenava “comunisme”.
2.-
Nietzsche va dir que estàvem entrant a l’època
de “l’últim home”: S’anomena així
l’individu que sap que res del que està fent no té
sentit, però que –malgrat tot– és incapaç
de trencar amb la seva vida disminuïda, infeliç i
gens creativa. L’últim home és un personatge
ridícul perquè “fa no res” però
“ho fa amb totes les seves forces”. L’últim
home és, alhora, l’enemic del subjecte creador (que
Nietzsche anomenà “Superhome”) i la seva pròpia
condició de possibilitat perquè ningú no
pot esdevenir Superhome sense haver experimentat la misèria
de l’últim home (o “nihilisme”, és
a dir, manca de sentit).
3.-
Freud, finalment, va anticipar que, com que la nostra
societat es fonamenta en la repressió del desig i en el
treball no creador (cal tenir diners, per exemple, per comprar
el que surt per tv.), finalment hi havia el perill que els humans
consideressin que la Civilització (incloent l’escola,
les relacions familiars i socials, etc.) eren senzillament una
forma d’impedir-nos ser feliços i creatius. Al seu
llibre “El malestar en la cultura” va anunciar que
era inevitable un augment de la violència autodestructiva
en les societats humanes (especialment en les grans ciutats) perquè
en la societat hi ha cada cop més individus pàries
(marginals, mal pagats...) i que no se senten vinculats als beneficis
de la Cultura. No pot estranyar-nos, doncs, que cada cop hi hagi
menys solidaritat social i més competitivitat agressiva
si la cultura es fonamenta en la repressió del desig però
després no dóna satisfaccions (per exemple obliga
a estudiar a tothom però després l’estudi
no permet accedir a bons llocs de treball, sinó a “contractes
escombraries”). El concepte de “No Future” de
les tribus urbanes actuals enllaça directament amb l’anunci
freudià.
Davant aquestes anàlisis pessimistes sobre l’home,
l’antropologia filosòfica del segle passat va proposar
diverses alternatives que recollien i sovint rectificaven algunes
aportacions dels clàssics del 19è segle. En presentem
tres que han estat especialment significatives, les de Huizinga,
Morin i Foucault.
1.-
L’historiador i filòsof holandès Johan
Huizinga (1872-1945) al seu llibre “Homo Ludens”
obrí la via de l’antropologia postmoderna defensant
que l’home no és només un ésser racional
ni un ésser-per-al-treball, sinó que el joc té
un paper central en la nostra configuració. “Jugar”
(en llatí: “ludere”) és quelcom que
resulta propi de la espècie humana en la mesura que, com
a tals humans, tenim una infància, molt més llarga
que la de tots els altres animals. La contraposició joc/seriositat
no es dóna només entre infant i adult sinó
que ens acompanya tot al llarg de la vida: jugar és quelcom
que pot ser fet amb perfecta seriositat (com saben prou bé
els jugadors d’escacs o els qui fan juguesques amb molts
diners) i no és només quelcom propi de moments poc
importants en la nostra vida, (fins i tot els rituals religiosos
que acompanyen el naixement i la mort tenen molt de joc sagrat
i de teatre). De fet, els nens aprenen jugant i així hom
pot dir que l’origen de la cultura és “lúdic”
i la mateixa idea de “guanyar” s’aplica tant
al jocs com als negocis. “Aprendre a guanyar” i “aprendre
a perdre” són funcions implícites tant en
l’esport com l’educació i en la vida. Fins
i tot la filosofia té una forma lúdica en la mesura
que obliga a buscar respostes noves creatives i impensades als
problemes de la vida: els sofistes, per exemple, representen aquesta
concepció lúdica de la filosofia.
En
realitat hi ha dues menes de “joc” que en anglès
s’expressen en els mots “play” (joc sense regles)
i “game” (joc amb regles). Les regles socials i polítiques
estan inspirades també en aquesta dimensió humana:
la polèmica que acompanya el joc, acompanya també
tota la vida dels humans. No juguem tan sols amb objectes físics.
Jugant aprenem a crear espais de ficció, a captenir-nos
“com si” fóssim altres persones i a representar
móns diferents al real. Però en els jocs d’interacció
(“play”) aprenem a interactuar i a compartir amb els
altres la interpretació dels fets i les accions. Si per
exemple confonguéssim els fets reals amb el joc (no entenguéssim,
per exemple una regla) fracassaríem. Per això sabem
que hi ha joc i seriositat –i a ningú no li agrada
jugar amb coses serioses com la salut, l’amor o el diner.
Així el joc ens permet ordenar i donar sentit al desig.
Oblidar la dimensió de joc de la vida crea tan sols frustració
i angoixa.
2.-
Edgard Morin al seu llibre “El paradigma perdut”
ha obert una altra dimensió bàsica per a l’antropologia
filosòfica. Morin s’inspirà en les investigacions
de Mac Lellan sobre el “cervel triúnic”, en
què aquest neuròleg va demostrar que en el cervell
humà hi ha tres estructures diferents i contradictòries,
originades en fases diverses de l’evolució. El paleòcòrtex
és el nostre cervell rèptil, l’encèfal
que regeix el sexe i la violència així com funcions
bàsiques (la respiració, la circulació de
la sang), el mesocòrtex és el cervell de les aus
i regeix la memòria. Finalment, el neocòrtex és
l’aportació dels mamífers i està especialment
desenvolupat en l’home: regeix les funcions “superiors”
(intel·ligència abstracta, lògica, consciència
moral...).
A
partir d’aquesta base empírica, Morin defineix l’home
com a “sapiens-demens”, val a dir, considera que en
l’home no hi ha només una raó lògica
(neocòrtèx) sinó que també vivim en
un palocòrtex brutal i irracional. Cal tenir molt present
que el cervell no té cap mecanisme (tipus “pilot
automàtic”) que ens avisi quan desbarrem o ens equivoquem
ni des del punt de vista lògic, ni des del punt de vista
emocional. El paleocòrtex que ens fa estar vius també
ens pot provocar dèries i quimeres absurdes. Seria, aproximadament,
una reconsideració de les intuïcions freudianes sobre
una base neurològica. La idea de fons que vol trametre
és que en l’home no hi ha una separació clara
entre el nivell del real i el de l’imaginari; altrament
no existiria l’art, per exemple, ni els malalts mentals
confondrien les seves al·lucinacions amb la realitat. Cal
tenir present aquesta intuïció per tal de comprendre
situacions com el fanatisme, com la malaltia mental (amb la seva
feble diferència respecte a la genialitat en alguns casos,
o simplement l’esfonsament psicològic.
3.-
Michel Foucault (1926-1984) al seu llibre “Les
Paraules i les coses”, va referir-se al concepte (post-nietzschià)
de “mort de l’home” per a significar que l’home
(el tradicional subjecte sobre el que giraven les ciències
socials) no és sinó una construcció social
a través de la qual cada època expressa coses diferents.
A cada època hi ha el que ell anomena “epistemes”
(sistemes de saber) que són diferents: en l’episteme
renaixentista el centre era la natura i en la clàssica
(segles 17 i 18) el que importava era la “representació”,
màximament acurada de les coses (que es feia segons el
model matemàtic, per identitats i diferències, com
Bacon i Descartes). A parer seu només els segles 19 i 20
han construït un discurs clarament “antropocèntric”.
Tot i que Charles Taylor va mostrar els greus errors i insuficiències
de aquesta opinió foucaultiana en el llibre “Fonts
del Jo”, la idea que el subjecte humà no és
sinó un “nus epistèmic”, és a
dir, una abstracció construïda interessadament per
les ciències ha fet un cert camí, provocant la desqualificació
de la responsabilitat individual en els actes humans i, en conseqüència,
ajudant a desenvolupar el que Nietzsche anomenava “l’últim
home”. Foucault considera que si les disposicions bàsiques
de la ciència canviessin, com van variar a finals del s.
18: “es podria apostar que l’home s’esborraria
com s’esborra un rostre de sorra en els límits de
mar”. Però aquest seu anunci no s’ha complert:
la societat de la informació i Internet han canviat el
sentit de la tècnica i del coneixement i l’home (o
si es prefereix la reflexió sobre l’home) continuen
dempeus.
Una
altra aportació de Foucault fou el concepte de “biopoder”
que desenvolupà a “Vigilar i castigar”, un
estudi sobre el tema de la tortura i la presó en què
plantejà que el poder no era una qüestió bàsicament
política sinó “disciplinar”. Té
poder qui pot imposar una determinada manera de “mirar”,
d’ordenar el món, d’atorgar un sentit a les
coses, de decidir qui està, per ex., “boig”
i qui no n’està, etc. Des d’aquest punt de
vista, el mateix concepte d’home seria una construcció
elaborada des del poder –només qui té poder
pot decidir qui o què és “inhumà”,
“bàrbar”, etc.
Un
deixeble de Foucault, l’italià Giorgio Agamben,
ha distingit entre el que és “nua vida”, la
dels oprimits, la dels explotats que només són considerats
com a força de treball i les “formes-de-vida”
que corresponen a la civilització, a la racionalitat, etc,
i que tendeix a ser la “possessió” exclusiva
d’una elit. La “nua vida” és simbolitzada
per Zoé [vida zoològica, animal] mentre que les
“formes-de-vida” expressen el Bios [la vida racionalizada].
La dominació de les “formes-de-vida” és
justificada per raons tecnològiques o de caire “racional”.
Les “formes-de-vida” tendeixen a negar la legitimitat
de la “nua vida” i aquesta seria una possible explicació
del racisme i del classisme. De fet, només hi va haver
política, segons Agamben, quan la “nua vida”
fou integrada per les “formes-de-vida”, és
a dir, quan amb el triomf de la revolució industrial les
classes populars són engolides pel sistema com a consumidors
4.-
Una aportació significativa al problema del futur posthumà
és el de la feminista Dona Haraway. Al
seu llibre “Ciència, ciborgs i dones” proposa
un futur en què la divisió de sexes serà
suprimida per l’aparició de ciborgs,. Un ciborg és
una criatura, barreja de màquina i animal, que apareix
en algunes novel·les de ciència-ficció. En
opinió de Haraway, una barreja entre neurona i xip permetria
acabar amb la diferenciació sexual i, per tant, seria “postgenèric”.
El ciborg seria: “un cant al plaer en la confussió
de les fronteres i a la responsabilitat en la seva construcció”.
