EL
CONTEXT CULTURAL DE LA TEORIA DARWINIANA I L’ECOLOGIA HUMANA;
EL DARWINISME SOCIAL COM A IDEOLOGIA
L’evolució és la forma com s’ha transformat
la vida al llarg del temps, mentre que la teoria darwinista de
l’evolució és un intent d'explicació
dels canvis en la morfologia animal. La vida pot definir-se de
diverses maneres però és fonamentalment evolució.
Està viu tot allò que canvia i es transforma. L’actual
teoria de l’evolució és de base darwinista
però podria hipotèticament existir una teoria de
l’evolució que anés més enllà
de Darwin (que no coneixia la genètica) i de fet l’actual
evolucionisme és postdawinista.
La
teoria evolucionista pertany absolutament al camp de la biologia.
Però Darwin és un home del seu temps, l'Anglaterra
victoriana, la segona meitat del segle XIX (1809-1882). A la seva
Autobiografia (hi ha edició en castellà, a Alianza
Cien). Explica que la seva teoria estava ja esbossada cap a l'any
1839 i que no la va publicar fins l'any 1859. Per a Darwin, el
fet fonamental de la seva vida fou el viatge que com a naturalista
va fer al voltant del món en el vaixell Beagle (27 de desembre
de 1831 - 2 d'octubre de 1836). A la seva Autobiografia ho explica
així:
Durante
el viaje del Beagle había quedado profundamente impresionado
cuando descubrí en las formaciones de las Pampas grandes
animales fósiles cubiertos de corazas, como las de los
actuales armadillos; en segundo lugar por la manera en que animales
estrechamente emparentados se substituyen unos a otros conforme
se va hacia el sur del continente; y en tercer lugar por el carácter
sudamericano de la mayor parte de los productos de las Islas Galápagos,
y más especialmente por la manera en que difieren ligeramente
los de cada una de las islas del grupo sin que ninguna de ellas
parezca muy vieja en sentido geológico.
Era
evidente que hechos como éstos, y también otros
muchos, sólo podían explicarse mediante la suposición
de que las especies se modifican gradualmente; y el tema me obsesionaba.
(...)
Pronto
me di cuenta de que la selección era la clave del éxito
del hombre cuando conseguía razas útiles de animales
y plantas. Pero durante algún tiempo continuó siendo
un misterio para mí la forma en que podía aplicarse
la selección a organismos que viven en estado
Darwin,
elabora, doncs, la seva teoria de l'evolució traspassant
al terreny de la biologia les doctrines de l'economista Robert
Malthus. Malthus havia escrit al seu llibre Assaig sobre la població(1789)
que hi ha una disfunció entre l'augment de la població
i la disponibilitat d'aliments. La població creix en proporció
geomètrica (2, 4, 6, 8, 16, 32....) mentre que els aliments
creixen en proporció aritmètica (2, 4,6,8, 10...)
i per tant és del tot inevitable la lluita per la vida.
Només els qui disposen de diners i d'aliments poden sobreviure,
perquè la naturalesa té un límit en la producció
d'aliments. Superat aquest límit la pauperització
i la mort dels més pobres és inevitable.
Darwin
recull aquesta idea de l'economia malthusiana i en fa ús
al menys com a forma d’exposició de les teories,
tot i que mai no li va agradar l’expressió “lluita
per la vida” que considerava enganyosa, en la mesura que
podia portar a creure en alguna forma de “voluntarisme”
que ell no compartia. Per a Darwin és l’atzar i no
la necessitat el motor evolutiu.
Al
segle XIX i a principis del segle XX va estar molt de moda el
tema del darwinisme social. Segons aquesta teoria, els criteris
bàsics de Darwin (selecció natural i lluita per
la vida) es poden adaptar amb èxit a la vida social i a
la cultura. La lluita per la vida i la supervivència del
més fort són també els criteris antropològics
i socials que governen les comunitats humanes, considerant que
l’agressió era una eina de l’evolució
que funciona tant en la biologia com en la cultura. Aquesta teoria
del darwinisme social, feia una transposició del nivell
biològic al nivell social. A l’engròs, els
més forts i els més ben adaptats serien, en la societat
actual, els més rics. Si són rics és perquè
són millors (més "forts", més intel.ligents,
més hàbils...). La cultura no hauria pogut superar
aquest condicionant biològic de tal manera que existirien
també els més forts (els rics, els savis...) i els
febles. L’agressivitat desmesurada simplement s’hauria
canalitzat des d’una violència primària a
una violència secundària (pautada socialment)
La
teoria del darwinisme social fou defensada per Galton (parent
del propi Darwin) però aquest es negà a recolzar-la
perquè considerava que no era acceptable derivar conseqüències
polítiques d’un fet biològic. De fet. Darwin
era membre d’una societat per a l’alliberament dels
esclaus i tenia idees polítiques progressistes. El darwinisme
social es va popularitzar a partir de la dècada de 1920
per una sèrie d'estudis sobre la intel·ligència
(els primers test d’intel·ligència demostraven
que en una població escollida a l'atzar els nens de raça
blanca eren més intel.ligents que els de raça negra).
La
“paradoxa de la igualtat” (ambients escolars més
iguals i accés universal a l’educació creen
més desigualtat intel·lectual a l’aula i més
problemes pedagògics) ha reforçat darrerament algunes
versions del darwinisme social. Paradoxalment, com més
igual i estès és l’ensenyament bàsic,
més destaquen les deficiències dels menys intel·lectualment
dotats i les dificultats conductuals. Richard J. Herrnstein i
Charles Murray al seu llibre The bell curve. Intelligence and
class structure in American life (Free Press, 1994) van renovar
aquesta via d’anàlisi que ha tingut una gran importància
en l’anàlisi de l’educació. Per a aquests
autors les discrepàncies en la puntuació mitjana
dels Q.I. entre blancs i negres no depenia de les condicions educatives
i socials sinó que podia atribuir-se als gens.
A
l’altre extrem, Eric Turkheimer (Universitat de Virgínia)
ha defensat que és l’entorn i no els gens el que
determina la intel·ligència. Per a aquest autor
en una escala de 0 a 1 l’heretabilitat del Q.I. en la classe
acomodada és de 0,72, mentre en la classe més baixa
és de 0,10. Segons això un entorn de més
oportunitats en les famílies més riques ajuda poc
a l’augment del Q.I. mentre que en els nivells més
baixos un augment addicional en les oportunitats te un gran impacte.
Una
posició intermèdia és la de Robert Plomin
(Institut de Psiquiatria de Londres). Aquest autor ha defensat
que en la primera infància els aspectes genètics
de la intel·ligència són poc significatius
(quan l’aprenentatge és guiat pels altres: mestres,
família etc.) , mentre la seva importància creix
en l’edat adulta (quan l’aprenentatge és autodirigit).
La
teoria del darwinisme social reapareix tot sovint, però
ha rebut diverses crítiques:
a.-
L'expressió "els més forts" no significa
el mateix en el nivell biològic que en el nivell social.
Ser el més fort des del punt de vista biològic significa:
"ser capaç de reproduir-se més", tenir
més èxit reproductiu. En la societat humana observem,
però, que els que es reprodueixen més són
els grups socials més pobres, mentre que la classe alta
té una taxa de natalitat molt baixa i, fins i tot, un nombre
molt important de genis moren sense descendència.
b.-
No és el mateix ser "el més fort" biològicament
que culturalment. Un nombre molt important de grans atletes, tenen
un quocient intel·lectual baix. I viceversa, si s'observen
els magnats de les finances generalment no tenen gaire bona forma
física. Ser fort des del punt de vista biològic
perd progressivament importància a mesura que augmenta
el coneixement cultural.
c.-
Els test d’intel·ligència no es poden usar
com argument perquè en realitat la mesura de la intel·ligència
sembla estar molt vinculat a l'ús del llenguatge. En general,
els nois de classe baixa tenen menys vocabulari que els de classe
alta i això podria explicar que donin una puntuació
més baixa . En canvi en els test d'habilitat manual hi
ha més equilibri.
Per
cert!, en els test d’intel·ligència als USA
els nois asiàtics donen un promig de 5 punts per sobre
dels blancs (i ningú no considera que aquesta sigui una
dada racista!) mentre que els nois africans donen un promig de
15 punts per sota dels blancs (i molta gent considera que aquesta
és una dada racista!).
Els
defensors de l’innatisme consideren que el fet que la població
índia nativa americana (més pobra que els negres)
dóna la mateixa puntuació que els blancs als test
invalida la hipòtesi ambientalista. Per la seva banda els
defensors de l’ambientalisme responen que quan l’escola
és de poca qualitat tant els nens blancs com els negres
tenen en promig un rendiment escolar inferior –sense que
la raça sigui significativa. Seria així un problema
de classe social i de diferència d’oportunitats (a
menys anys d’escolaritat de les mares menys Q.I. dels fills)
i no una situació genètica o estructural. Cal tenir
present que sempre es tracta de dades estadístiques; de
manera que hi ha alguns blancs amb QI baix i molt baix, i alguns
negres amb QI alt i molt alt; l’únic que les dades
mostren és que les diverses races no estan representades
de forma equilibrada.
Hi
ha hagut també un darwinisme social d’esquerres defensat
per l’anarquista rus del segle XIX Piotr Kropotkin. Segons
aquesta teoria, el fet que diversos animals (especialment insectes,
però també algunes aus i mamífers) treballen
en comú, comparteixen menjar, escalfor i niu i es defensen
i s’ajuden mútuament dóna un fonament biològic
al socialisme, que representaria una evolució cultural
del mutu recolzament biològic. El darwinisme seria per
a Kroptkin un argument a favor del socialisme perquè mostra
que quan els febles cooperen sobreviuen més fàcilment.
