FACTORS
QUE HAN AJUDAT A L'EVOLUCIÓ HUMANA
L'evolució no és lineal. Apareix com un conjunt
d'intents (provatures) que fa la natura a l’atzar, algunes
de les quals permeten una millor adaptació dels éssers
vius a l'ambient. Entre aquestes provatures algunes tenen èxit,
però moltes –segurament la majoria– no són
viables i fracassen (perquè són excessivament complicades,
perquè només un petit nombre d'elements fan l'adaptació...).
En alguns casos hi ha espècies que no han patit canvis
durant milions d'anys, però d'altres es modifiquen molt
de pressa (per exemple, les mosques fan mutacions per adaptar-se
als matamosques, DDT...). Al mateix temps que hi ha evolució,
lenta i imperceptible al llarg de moltes generacions, hi ha també
mutacions: canvis sobtats i sovint imprevisibles. En el cas dels
humans hi ha una sèrie de factors que han ajudat a convertir-lo
en l'únic representant de l'estadi evolutiu psicosocial.
Aquestes característiques són fonamentalment set:
1.-
L'home té un ritme de desenvolupament lent. Des
del naixement fins a la maduresa reproductiva hi ha un llarg període
d'aprenentatge que permet desenvolupar el pensament racional.
2.-
La vida arbòria. Evolutivament l'origen de l'home
és la vida arbòria, pròpia dels primats.
Això va fer que l'home desenvolupés la visió
binocular perfecta, perquè es posava dempeus a les branques
dels arbres, i va ajudar també a desenvolupar el cervell
(molts animals tenen una visió molt defectuosa: especialment
els gossos)
3.-
La gregarietat. L'home viu en grups (és gregari).
Això l'ha ajudat a desenvolupar el pensament conceptual
i el llenguatge.
4.-
La varietat reproductiva. Tendeixen a néixer aproximadament
el mateix nombre de mascles que de femelles humanes (amb una petita
majoria estadística d'homes, que viuen menys anys i per
això hi ha més dones que homes). Això fa
possible una gran varietat dels aparellaments i una gran riquesa
genètica.
5.-
La postmaduresa. Els éssers humans sobreviuen
generalment molt de temps després del naixement de les
cries, això fa possible la transmissió d'hàbits
culturals. (els insectes i la majoria dels peixos no arriben a
conèixer la següent generació i molts mamífers
moren quan les cries són molt petites, de manera que tota
l'experiència que vulguin transmetre a la generació
jove l'han de confiar als gens; els humans en canvi podem fer
també una transmissió cultural)
6.-
L'existència de la mà. La mà és
un mecanisme no especialitzat. Hi ha un eix mà-cervell
per a la informació, de manera que s’ha pogut dir
que “la mà és el cervell en acte”.
7.-
L'estratègia de reproducció qualitativa.
En el món animal hi ha dues formes de reproduir-se:
a.-
Estratègia quantitativa (o d’esforç reproductiu
–estratègia r): Multiplicar la quantitat
i disminuir la qualitat (ser molts, però al mateix temps
ser poc sofisticats). És l'opció evolutiva dels
insectes i va associada a una dinàmica de població
de fortes oscil·lacions, de manera que en acabar-se les
condicions favorables es produeix un col·lapse (un any
de molta calor hi ha moltes mosques i un any de fred i pluja n’hi
ha poques) .
b.-
Estratègia qualitativa (o d’esforç somàtic
–estratègia K): Disminuir la quantitat i
augmentar la qualitat (ser "pocs, però bons").
L’adopten espècies d’ambients estables, en
què tenir molts fills no és una garantia d’èxit
perquè per sobreviure cal competir avantatjosament amb
els membres, sempre abundant, de la pròpia generació
(cal “estar més preparat”). És l'opció
pròpia dels mamífers i més especialment de
l'home (parts llargs, d'una sola cria generalment).
Com
a principi ecològic general, els éssers més
complexos tenen menys possibilitats de reproduir-se (perquè
gasten més energia: piràmide ecològica).
Però, també com a principi ecològic general,
quan la vida se sent amenaçada tendeix a augmentar la reproducció.
Aquesta circumstància té clares conseqüències
polítiques (permet explicar guerres, emigracions, etc.).
L’avortament i l’infanticidi serien també exemples
de la lluita entre quantitat i qualitat especialment en entorns
en què els recursos són naturals.
El
fet que els mamífers optin per una “estratègia
K” pot produir també l’evolució dels
caràcters sexuals secundaris que fan més atractius
per a l’altre sexe els seus portadors. Darwin va suggerir
que hi ha un cert instint estètic en les femelles d’algunes
espècies que els porta a triar mascles amb caràcters
socials secundaris més desenvolupats perquè són
una mostra de salut i capacitat reproductiva. Aquesta hipòtesi
es va ridiculitzar durant anys però ha estat represa i
demostrada darrerament de forma estadística: sembla que
l’ideal de bellesa s’identifica amb l’ideal
del salut i que els individus més simètrics són
preferits com a reproductors –perquè la simetria
és un índex de “bones” hormones i de
fertilitat. La “teoria dels gens bons” (Dawkins i
Welch) diu que es trien els individus de l’altre sexe en
funció que esperem que poden engendrar fills amb més
possibilitats de sobreviure.
En
les espècies en què les femelles són les
que fan la major part de la despesa parental, són elles
les que trien els mascles. Si els mascles ajuden a la inversió
parental, les femelles tenen en compte que els mascles siguin
col·laboradors (facin regals, ajudin a construir el niu...)
i rebutgen la còpula amb els qui no ho són. Els
caràcters sexuals secundaris més extravagants es
donen, en canvi, en els mascles no col·laboradors (que
no fan inversió parental). En aquest cas sembla que les
femelles es conformen a triar mascles molt saludables.
A nivell descriptiu són aquests principis evolutius generals
els que ens han portat a la nostra situació actual. Però
actualment hi ha oberta una altra via d’investigació:
la que aprofundeix en l’especificitat humana a través
de l’anàlisi de la clau genètica.
.........................................
Als
darrers temps s’està aprofundint en l’estudi
dels canvis en la genètica humana, a la recerca de les
petites mutacions que ens han convertit en uns éssers específics
diferents. Dos gens, FOXP2 (vinculat al llenguatge) i V-MAT2 (vinculat
a les experiències de caire místic) poden servir
com a exemples d’aquesta recerca avui encara als inicis.
Un
tema fonamental en l’àmbit evolutiu és de
la capacitat lingüística dels humans. Sempre havia
estat motiu de sorpresa que la laringe dels ximpanzés fos
molt similar a la dels humans i, en canvi, no tinguessin la capacitat
de parlar. Gràcies a un descobriment genètic, producte
d’una investigació conjunta de l’Institut Max
Planck (Leipzig) i del Welcome Trust Center for Human Genetics
(Oxford), publicat a la revista “Nature” del 15 d’agost
de 2002 se sap que el gen humà FOXP2 localitzat al cromosoma
7, i està associat al llenguatge i presenta una lleugera
mutació respecte al dels ximpanzés, bonobos, goril·les,
micos-titi i macacos rhesus. Sembla que aquesta petita mutació
és la que va donar als humans el llenguatge articulat.
Aquesta forma mutant de FOXP2 va aparèixer fa cap a sis
milions d'anys i es va generalitzar al conjunt de les poblacions
humanes fa uns 200.000 anys.
La
variant humana del gen FOXP2 codifica una proteïna de 715
aminoàcids que intervé en el funcionament de les
diverses àrees del llenguatge. Quan l’home té
malmesa aquesta proteïna no pot separar els mots, ni domina
la sintaxi. Persones que no poden controlar el moviment de la
llengua, o dels llavis, en la formació dels mots tenen
deficiències en FOXP2.
Un
cas més complex és el d’una variant del gen
V-MAT2 del cromosoma 10. Aquest gen ha estat anomenat “el
gen de Déu” per Dean Hamer (Centre de Genètica
de l’Institut Nacional d’Investigacions sobre el Càncer
dels Estats Units). Sembla que les persones que el posseeixen
manifesten un grau més alt d’espiritualitat. Hamer
va passar a una sèrie d’individus un test –ideat
pel psiquiatre Robert Cloninger– en què es mesurava
la sensibilitat per fenòmens de tipus espiritual (incloent
temes que van de l’ecologisme a la màgia) i va observar
que les persones amb més alta puntuació tenien la
mateixa característica genètica. El significat que
això pugui tenir per a una crítica a la religió
és, però, força discutible, atès que
l’espiritualitat és un comportament molt complex,
amb elements simbòlics (culturals) molt pautats que són
determinants més enllà del biològic.
Una
altra via oberta per tal de determinar l’especificitat de
l’humà és comparar-lo amb la genètica
dels nostres parents evolutivament més propers. A l’agost
del 2005, “Nature” va publicar també el mapa
comparatiu dels gens del ximpanzé i dels humans que segurament
podrà explicar el sentit de les diverses respostes evolutives
en les dues espècies. El fet que, per exemple, en els ximpanzés
no hi hagi malalties com l’Alzheimer s’explicaria
molt possiblement per diferències genètiques.
