Vocabulari
de la "Política" d' Aristòtil
Materials
propis (R.A.) i adaptació del text de René Lefebvre
"Politique - Aristote" Ed. Ellipses.
Acció
(praxis):
En Aristòtil, l'acció s'oposa a la "teoria"
(pensament pur o contemplació) i a la "poiesis"
(producció). L'acció es caracteritza perquè
té valor en ella mateixa. (E.N., VI, 4 i 5). Ètica
i política tracten de l'acció, sovint presentada
com un "art", en la mesura que art i producció
estan vinculats.
Alternància:
Aristòtil caracteritza els règims de llibertat com
aquells en què s'obeeix i es mana alternativament.
Amistat
(philia):
Terme general que fa referència a múltiples formes
de solidaritat i de benevolència. Estudia aquest tema als
llibres VIII i IX de l'Ètica a Nicòmac i considera
l'amistat com quelcom encara més important que la justícia
per a la unitat i l'estabilitat de les ciutats.
Aristocràcia:
Mot ambigu que fa referència al règim polític
en què el poder pertany als millors ("aristoi");
però a la pràctica significa el govern de la noblesa,
considerada com el grup dels millors. També es pot entendre
com el tipus de govern en què es mana en vistes al millor.
Aristòtil té clares simpaties per aquest règim.
Autarquia:
Ideal d'independència econòmica, autosuficiència.
És un estat que la família no pot assolir i que,
en conseqüència, fa necessari que apareguin els pobles
i finalment les ciutats. Més enllà de l'economia,
l'autarquia és un ideal més diví que humà.
Ciutadà:
Ser ciutadà és quelcom més que ser home,
tot i que els drets i deures del ciutadà depenen de la
mena de règim polític. Ser ciutadà és
formar part d'un conjunt específic de solidaritats i aliances
trenades al llarg d'una vida i implica necessàriament exercir
funcions judicials i polítiques.
Ciutat
(polis):
Quan Aristòtil escriu la "Política" les
polis que descriu ja han passat avall. De fet, tot el llibre és
un testimoni del tipus d'organització social que l'expansionisme
macedònic ha tornat anacrònic. La ciutat és
una organització natural, en la mesura que prové
de la família. Però a més de donar un marc
a la felicitat i de realitzar les potencialitats socials i racionals
humanes, la ciutat té també tot un estatut jurídic
en funció del seu règim. La ciutat és una
comunitat cívica, unida per lligams d'amistat entre ciutadans.
A Grècia, la distinció moderna entre "societat
civil" i "Estat" resulta impensable. L'element
que dóna consistència a la ciutat no és l'activitat
econòmica, sinó la capacitat de crear lligams de
convivència.
Comunitat:
Concepte que Aristòtil usa per referir-se a entitats com
la família i la ciutat, que fa referència al lligam
que uneix els individus i que és irreductible a la pura
i simple suma de les parts que la constitueixen. Aristòtil
critica Plató perquè la ciutat del filòsof-rei
no seria una, sinó tres comunitats diferents i contraposades.
La comunitat implica interessos comuns i, en conseqüència,
posa tots els membres a treballar en un mateix sentit -que és
el de l'interès comú. La diferència entre
un règim polític just i un règim polític
desviat és que, estrictament, el règim just crea
o potencia lligams comunitaris en vistes al bé comú,
mentre que el règim injust o desviat no ho fa.
Crematística:
Mot grec que designa l'art de l'adquisició. A la "Política"
(I, 8-11), Aristòtil considera que hi ha una crematística
legítima (adquirir per fer front a les necessitats) i una
crematística il.legítima (esforçar-se a comerciar
per tenir sempre més). Els homes no s'associen per a la
sola existència material, sinó per tal de ser feliços.
Democràcia:
Etimològicament "govern del poble". Aristòtil
li troba defectes i virtuts, a diferència de Plató
que considerava la democràcia un règim sense virtut.
Despotisme:
"Dèspotes" en grec vol dir l'amo d'esclaus. Per
analogia, govern despòtic és el que tracta els individus
com a esclaus, sigui perquè governa en interès propi
o perquè limita el paper dels individus a l'estricta obediència.
Aristòtil en parla a la "Política" (III,6,1279ª
17-22).
Dominació:
Aristòtil té molt clar que no és -de cap
manera- la finalitat de l'activitat política (VII, 2;14)
Dones:
No tenen cap paper en la ciutat; tot i que diferència la
dona legítima de l'esclava, el seu lloc és a la
llar.
Economia:
Terme que prové del mot "oikos", que vol dir:
casa. En un primer moment, aquest mot fa referència a tot
el que implica governar la casa (produir, tenir cura dels esclaus...).
El llibre I -i en general, tota la "Política"-
mostra que la ciutat té una finalitat econòmica
(assolir l'autarquia que la família tota sola no pot aconseguir);
però no es limita de cap manera a aquesta finalitat, sinó
que més enllà de l'economia hi ha la convivència
entre els ciutadans i la recerca de la felicitat, molt més
important per a Aristòtil que no pas l'economia.
Educació:
Igual que el seu mestre Plató, també Aristòtil
considera que l'educació és la millor manera d'aconseguir
l'estabilitat d'un règim polític. Els dos últims
llibres de la "Política" proposen un sistema
educatiu (VIII, 1).
Equitat:
Correctiu a la justícia legal, virtut del qui no resta
presoner de regles rígides.
Esclavatge:
Aristòtil el considera natural, amb arguments clarament
racistes. Per a ell és constitutiu de la ciutat.
Família:
La comunitat elemental en la ciutat. La jerarquia política
es pot comprendre a partir de la jerarquia en la família.
Felicitat:
La ciutat constitueix el marc en què l'home -sociable i
raonable- assoleix la bona vida. El millor Estat serà el
que fa més feliços als humans. Però bàsicament
és una qüestió ètica i un element que
marca el punt de contacte entre ètica i política.
Ideal:
Aristòtil prolonga la reflexió platònica
sobre l'Estat ideal a la "Política" (llibres
VII i VIII). Però el que cerca és més aviat
"el millor realitzable" (IV,1) i mostra que hi ha maneres
diverses d'entendre l'expressió "el millor règim".
Justícia:
Més enllà de la qüestió del règim
just ("Política" III, 12, o V,1) la noció
de justícia (especialment en l'Ètica a Nicòmac
V) està vinculada a les nocions de justícia distributiva
i correctiva o legal.
Llei:
La "Política" aristotèlica tracta dels
règims més que no pas de les lleis que estan subordinades
als règims. Tot i preferir l'autoritat de la llei a l'arbitri
individual, Aristòtil li reconeix límits.
Llibertat:
Aptitud essencial per tal de dirigir-se un mateix o dirigir els
altres. Cal diferenciar clarament la llibertat dels moderns (aconseguir
que la pròpia vida no estigui controlada per l'Estat),
de la llibertat dels antics per als quals només és
lliure aquell qui mana. La llibertat es tradueix en termes de
comandament i implica alternança de poder, de manera que
de vegades algú mana i d'altres el mateix és manat.
Monarquia:
Govern d'un tot sol, rei o tirà. Sobre aquesta diferència
vegi's "Política", V,10.
Oci
(skolé):
Condició indispensable de la vida del ciutadà, necessari
per a la reflexió, la filosofia i la cultura en general..
Implícitament i explícita pressuposa l'esclavatge.
Oligarquia:
Etimològicament, regim en què el poder pertany a
un petit nombre. En la terminologia d'Aristòtil és
el règim en què el poder pertany als rics.
Política:
Del grec "polis"(ciutat): La política és
natural a l'home, indispensable per a la seva felicitat.
Prudència
(frònesi):
Saviesa pràctica, virtut intel·lectual estudiada
en l'Ètica a Nicòmac (VI, 5 i 7-8), particularment
útil en el domini incert de l'acció política.
Punt
mitjà:
Hi ha una analogia entre la virtut com a punt mitjà (Ètica
a Nicòmac, II, 5-6) i la recerca política de la
conciliació, d'una banda, i l'elogi de la classe mitjana
("Política", V, 11) de l'altra.
Teoria:
En grec "theoria" fa referència al coneixement
pur (de vegades se'n diu "contemplació"), per
oposició a l'acció ("praxi"). L'acció
política és incerta i demana prudència. En
tot cas, la vida teòrica és més eminent que
la vida política -que ocupa el cim de la vida pràctica.
Tirania:
Règim en què el poder pertany a un home sol; el
pitjor dels règims polítics segons Aristòtil
i gairebé ni tan sols qualificable com a règim polític.
Virtut
(areté):
Tota forma d'excel·lència, no només moral
(encara avui parlem, per exemple de la "virtut" d'un
medicament). Correspon a l'ètica estudiat les formes de
l'excel·lència humana i la virtut s'ha de comprendre
com una condició indispensable per a la felicitat, tant
en l'home com en la ciutat.
