SOBRE
L’ÀNGELUS NOVUS
Una
nota introductòria a l’edició catalana de
les TESIS SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA de W. Benjamin
Hola, amics de l’ACR Constantí Llombart; l’Àngelus
Novus és moltes coses: un quadre de Paul Klee, una de les
TESIS SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA [concretament la
Tesi IX –el total de Tesis són 18] i un símbol
de la concepció teològica de la història
que mantenia Benjamin. Sembla que Benjamin portava a sobre aquest
text quan va morir a Portbou. Les Tesis es consideren una ‘lectura
teològica de la història’; en el sentit que
la revolució seria un principi diví encarnat en
el món.
L’any
1921 a Munic, Benjamin va comprar una aquarel•la de Klee
que es deia ‘Angelus Novus’ i més endavant,
a mitjans del mateix any, l’editor Richard Weissbach li
va oferir la possibilitat de dirigir una revista d’art que
W.B. va voler que tingués el mateix títol. Però
la revista mai no va sortir. Aquesta fou la primera de les ‘derrotes
a gran escala’ (les cometes són seves) de Benjamin
al llarg de la seva vida – de fet, W.B. va ser molt infeliç
personalment – potser amb excepció del seu viatge
a Eivissa.
Per
a W.B. el materialisme històric és una ‘teologia’
en la mesura que en la revolució se sent la resurrecció
dels morts. La revolució no es fa en nom del futur, sinó
que és la bufada del vent de la història (el passat)
el que la fa inevitable i cega. Quan fem la revolució no
sabem com acabarà (el futur no està escrit) però
sí sabem que escoltem i que som impulsats pel dolor de
generacions de justos que van morir.
La
tempesta que ens arrossega al futur és el que s’anomena
‘progrés’. Segons una llegenda del Talmud,
els àngels (que a cada instant neixen i reneixen en grans
quantitats) han estat creats per morir i fondre’s en el
buit un cop han pogut cantar la seva lloança (o el seu
himne, com vulgueu), davant Déu. Per tant, l’àngel
de la història sap que haurà de morir (sap que la
revolució serà un merder infecte, per dir-ho ràpid)
però no li importa. És impulsat per un vent (la
història) que no té aturador i ha de respondre positivament
a l’exigència de la història (fins i tot si
personalment no ens agrada); és un deure sagrat.
No
conec cap traducció al català de les TESIS SOBRE
LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA; però el tema de l’Àngel
té un llibre clàssic:
AUTOR:
Mosès, Stéphane
TÍTOL: El Ángel de la historia. Rzenweig, Benjamin,
Scholem / Stéphane Mosès [traducció d’Alicia
Martorell]
PUBLICACIÓ: Madrid; Cátedra, 1997
Aquest
llibre està a la UB, la UAB, la UdG i la Pompeu. Tant a
la Pompeu com a la UB tenen les Obres Completes de Benjamin en
alemany.
Salut
i República
NOTA
SOBRE AQUESTA NOTA: un bon dia (o potser una nit) a principis
de setembre del 2007, vaig rebre un correu electrònic de
Joaquim Auladell, company de Resistència antifranquista
a les Joventuts Revolucionàries Catalanes –i després
també company a la presó en els dies de plom de
1975. Em deia que amb els valencianistes de l’Associació
Cultural Republicana Constantí Llombart volien fer a Portbou
davant el monument a Walter Benjamin un homenatge a Txiqui i als
nostres Caiguts de 1975 (víctimes sacrificials del totalitarisme
feixista i del totalitarisme del PSUC que mai no va moure un dit
per salvar-los). I em demanava un text sobre l’Àngelus
Novus per poder preparar la seva intervenció en l’acte.
El text li vaig enviar, escrit d’impuls aquella mateixa
nit i sense revisar-lo. Mai no es nega res a un company de trinxera.
La meva sorpresa fou veure aquest text publicat tal qual com a
nota intoductòria en l’edició de les TESIS
SOBRE LA FILOSOFIA DE LA HISTÒRIA, traduïdes per Josep
Algarra i publicades per l’ACR Constantí Llombart,
en la seva sèrie de ‘Quaderns Republicans’
(València, 2007).
He
recollit, a més, a l’hora de presentar aquest text
al web, diversos materials d’arxiu i notes de la meva participació
en algun debat acadèmic sobre l’obra de Benjamin.
Si hagués sabut que la generositat dels companys valencianistes
arribaria fins a publicar en el llibret benjaminià hauria
intentat perfilar amb més detall la meva nota de circumstàncies.
Però no variaria, ni variarà la convicció
que hi ha un dolor de fons en la història que fa justa
i necessària la insubordinació (el dolor i la lluita
de Carrasclet, el del Noi del Sucre, el de Companys, el de Josep-Lluís
Facerias, Quico Sabaté, Salvador Puig Antich, Oriol Solé
Sugranyes; i modestament també el nostre). Potser el teu,
lector...
