UNA
NOTA SOBRE EL MESSIANISME
Un
dels temes més controvertits entre els estudiosos de l’obra
de Walter Benjamin és el del messianisme. El debat gira
al voltant del significat d’allò que W.B. anomena
‘Jetztzeit’ (la presència del temps en l’ara,
o el ‘temps-ara’ en la traducció de Josep Algarra)
què redimeix el passat en el present: ¿cal entendre
que es tracta d’un concepte d’origen brechtià
o, en canvi, és d’origen jueu? Els estudiosos es
divideixen entre partidaris de les dues interpretacions; raonables
i consistents ambdues: per als marxistes el concepte de ‘temps
de l’ara’ [‘temps-ara’] deriva de la tècnica
teatral de Bertold Brecht; per a als jueus es tracta, però,
d'un concepte que arrela en la concepció del món
pròpia de les tradicions hermètiques del judaisme...
El pes de l’al•legoria és central tant en el
teatre de Brecht com en la Càbala jueva que òbviament
són instàncies culturals que no tenen res a veure
ni en origen ni –encara menys– en destí; però,
escindit entre marxisme i sionisme, ¿en quin de tots dos
contextos polítics i culturals pensava Benjamin quan es
plantejava la seva filosofia de la història?
És
versemblant defensar que Benjamin recull (però de ben segur
no fusiona i molt menys encara, no confon), ambdues interpretacions.
El model del fragmentari, la relació entre les coses dissímils
fins a crear una mena d’unitat paròdica és
el millor de la dramatúrgia brechtiana. I també
és el model de l’estètica benjaminiana. De
la mateixa manera, el plantejament brechtià de ‘les
males coses noves’ és també benjaminià.
Però Benjamin (col•leccionista de llibres escrits
per bojos i de joguines d’infants) coneixia molt bé
la tradició jueva: la concepció d’un final
apocalíptic de la història és d’un
origen jueu fins i tot massa obvi. La concepció d’un
passat, present i futur simultanis que apareix en les TESIS resultaria
incompatible amb el marxisme i, certament, té un deix jueu
important. Tenim, doncs, dret a preguntar-nos: ¿quin és
el ‘veritable’ Benjamin: el marxista dissident o el
jueu tocat per la Càbala en què excel•lí
el seu amic Gershom Scholem?
Debatre
si W.B. en el moment de la redacció de les TESIS se sentia
més jueu que marxista (o viceversa) dóna, en el
fons, poc joc filosòfic. El que resulta important destacar
és que les TESIS resulten del tot incomprensibles si es
confon el messianisme benjaminià amb una ‘teoria’
o amb una ‘doctrina teològica de la redempció’.
Cap d’aquestes coses no resulta compatible amb el projecte
benjaminià. Una comprensió creativa del text de
Benjamin ha d’estar amatent a la concepció dinàmica
de la història que el text traspua i, en tot cas, convé
no oblidar el sentit despectiu del mot ‘teoria’ quan
s’aplica als estudis històrics després de
Nietzsche. El progrés històric propi de la socialdemocràcia
(homogeni i buit) no és de cap manera el progrés
ple de ‘temps-ara’ tal com el concep Benjamin (Tesi
XIII)
El
que pretén Benjamin no és una ‘teoria’
perquè tant el marxisme com el messianisme són primordialment
una acció. Cap acció que brolla del dolor no pot
ser redimida per la bondat (és a dir per un Messies) sinó
a través del dolor. Allò messiànic és,
precisament, l’anunci actiu del reconeixement. En definitiva,
no hi ha cap messianisme sense brutalitat i ruïna.
El
messianisme de W.B. no reenvia a un ‘més enllà’,
sinó a una altra temporalitat; la famosa situació
de ‘Jetztzeit’ (tems de l’ara) reconciliat des
de les ruïnes de la història que és temporalitat
de la catàstrofe. La revolució és la resurrecció
dels morts que des de la pols de la història són
reivindicats en un temps nou. Les runes i la misèria només
prenen sentit messiànic des de l’acció revolucionària.
Fins
després de la II Guerra Mundial, Adorno i Horkheimer no
van reprendre aquesta idea benjaminiana del messianisme, presentant-la,
però, sota la forma de ‘messianisme negatiu’.
En la lectura que en feren, el Messies no representa el temps
nou, una forma d’alliberament del dolor passat sinó
l’expressió d’un ‘deure de memòria’
en temps present davant el patiment acumulat. Aquesta va arribar
a ser a finals del segle passat - i molt vulgaritzada, tot cal
dir-ho - una de les idees centrals del pensament jueu sobre l’Holocaust.
La història està feta d’oblit i de reforç
de la dominació cega i és això el que ens
diu el Messies: però Adorno i Horkheimer no interpreten
pas que cal redimir el mal (el que es proposa en les TESIS de
Benjamin), sinó que cal ‘transferir a l’esfera
de l’experiència i de la memòria’ el
patiment que registra la història.
D’aquesta
manera Adorno i Horkheimer converteixen en ‘utopia’,
és a dir en impossible i en desesperant, la realització
de l’alliberament messiànic. Contra la concepció
interessada i en el fons políticament impotent del ‘messianisme
negatiu’ cal dir que mai no ens podríem reconciliar
amb el nostre present, si respecte al passat tinguéssim
tan sols un deure de memòria. Adorno i Horkheimer que viuen
la Guerra Freda intueixen que mai no hi podrà haver un
altre temps, o una altra dimensió, o un demà millor:
el temps messiànic que anunciaria l’Angelus novus
mai no tindrà lloc. El que proposen Adorno i Horkheimer
amb el concepte de ‘messianisme negatiu’ és
un refredament calculat de l’expectativa que donaria sentit
als passats esquinçats i al dolor dels oprimits. Alliberar-nos
del messianisme transformador benjaminià per reconciliar-nos
amb el nostre temps, resulta però una àrdua tasca
perfectament insuficient, vista la misèria imparable –
i també, sobretot, la misèria emocional creixent
– que hi ha al món. D’aquí que Benjamin
resulta força més atractiu, per radical, que Horkheimer
i Adorno. Incrustar ‘estelles del temps messiànic’
en la misèria del present potser té alguna cosa
d’infantil però és més engrescador
que l’administració socialdemòcrata de la
misèria.
