Walter
Benjamin (1892-1940), Carl Einstein (1885-1940) i Wilhelm Fiedmann
(1884-1942) són tres intel•lectuals jueus alemanys
que es van suïcidar a inicis de la guerra mundial a prop
de la frontera espanyola i als quals la seva mort ha agermanat
d’una manera inevitable i, si cal dir-ho, també
sinistra. Però darrerament –sobre tot després
de la publicació de les OBRES COMPLETES de C. Einstein
a Fanner & Walz, (1992-1996)–, en l’estranya
borsa dels valors en què sovint deriven les modes filosòfiques–
hi ha hagut alguns intents de revaloritzar l’obra de C.
Einstein ‘a costa’ de W.B.
Einstein,
anarquista, dadaista i personatge clau en els orígens
del moviment, amic de Picasso i nebot del físic i premi
Nobel, ha estat durant anys una figura obscura, però
resulta segurament un personatge a revaloritzar. El seu paper
polític és molt més significatiu i explícit
que el de W.B. –va prendre la paraula a l’enterrament
de Durruti, amb qui havia tingut certa amistat, va formar part
de la columna Spartacus en la guerra dels tres anys, etc.–
i possiblement va ser capaç de ‘veure’ coses
que Benjamin no va saber avaluar amb tanta lucidesa: va ser
capaç, per exemple, de valorar molt aviat l’obra
de Miró, no va voler involucrar-se en aquella mena de
circ que fou el Congrés cultural antifeixista de València,
etc.
Mentre
Benjamin s’interessava per les joguines infantils, C.
Einstein fou un dels millors coneixedors de l’art africà
i també comparteixen una profunda fascinació per
tot allò que, des del mite construeix la força
de l’art. Una frase de Einstein ho resumeix prou bé
i la podria signar també Benjamin: ‘L’art
només té significació en la mesura que
s’hi defineix i crea una estructura mítica’.
Em
semblaria lamentable, però, entrar en una cursa erudita
que oposés Benjamin, Einstein i Friedmann per comptes
d’aprofundir en el que tenen en comú: una vida
masegada, un destí sinistre, una posteritat atrotinada,
un oblit interessat; el testimoni d’una història
alemanya i paradigmàtica dels entre-i-surts del savi
en temps miserables. Posats en paral•lel ens expliquen
moltes coses, contraposats són simplement fitxes d’una
tesi doctoral.
El
mestre José-María Valverde sintetitzava el designi
de Benjamin a la seva HISTORIA DE LA LITERATURA (v. IX) amb
una frase impressionant per exacta: ‘obstinación
lúcida sin ilusión’. Benjamin, per la seva
banda, va escriure sobre Kafka una sentència terrible
que va recollir Arendt al seu assaig clàssic i que se
li pot aplicar perfectament: ‘només per amor dels
desnonats se’ns ha donat l’esperança’.
Aquesta obstinació lúcida i desil•lusionada,
aquesta esperança en els mancats d’esperança,
és el que cal buscar en les vides paral•leles de
Benjamin, Einstein i Friedmann. Quelcom que va més enllà
d’un suïcidi. L’esperança també
en què allò que Benjamin anomenà ‘la
tradició dels oprimits’ no serà debades.
