WALTER
BENJAMIN: EL MONOPOLI ESTATAL DE LA PORNOGRAFIA
Un
article de W. Benjamin, publicat el 9 de desembre de 1927 a ‘Literasriche
Welt’ (*)
Espanya té probablement els quioscs de diaris més
bells de la terra. Qui ronda pels carrers de Barcelona es troba
voltat d’aquestes bigarrades construccions exposades al
vent, màscares dansants sota les quals la jove deessa de
la informació executa la seva provocadora dansa del ventre.
Fa poques setmanes, l’autoritat ha arrancat d’aquesta
màscara una diadema radiant, ha prohibit la venda d’aquelles
cinc o sis publicacions que tractaven l’amor sense... --------
vull dir, sense l’escriptura en morse que normalment s’utilitza
en les belles lletres per a la seva representació. Com
és sabut, aquesta emancipació de l’escriptura
en la representació dels fets sexuals rep el nom de ‘pornografia’.
Amb tot, aquests fascicles espanyols de colors delicats no es
distingeixen gens dels nostres. ‘Memòries d’una
modista’, ‘ Boudoir i picador’, ‘La seva
més vella amiga’. Tenien una altra cosa alliçonadora:
dins el catàleg de llurs creadors es trobaven autors respectats
i, fins i tot, escriptors de la categoria de Gómez de la
Serna. Matèria aquesta suficient, sense cap mena de dubte,
per a una glossa que consumeixi el seu objecte purificant-lo en
les flames de la indignació moral. En lloc, però,
de seguir aquest camí, volem considerar-la un moment.
Una
cosa tenen en comú els llibres pornogràfics amb
els altes, a saber, que es fonamenten en l’escriptura i
en la llengua. Si la llengua, pel que fa al seu tresor lexicogràfic,
no contingués parts de sí disposades en funció
d’una intenció i d’un ús de tipus obscè,
la literatura pornogràfica es veuria privada dels seus
millors instruments. D’on provenen, doncs, tals paraules?
La
llengua, en els diferents estadis de la seva existència
històrica, constitueix un experiment únic i gran,
construït en laboratoris tan diferents com els pobles que
conté el globus terraqüi. No obstant això,
la qüestió rau sobretot en la unitat entre la comunicació
veloç i inequívoca i una expressió suggestiva
i lliure. (Allò que un poble creu que val la pena de dir
depèn de quines possibilitats d’expressió
i de quins tipus de comunicació es fixa). Per a aquesta
empresa potent i experimental la gran poesia subministra, com
qui diu, un formulari i, en canvi, el cabal lingüístic
popular, els materials. L’ordre experimental canvia constantment
i sempre cal tornar a proporcionar de bell nou tota la massa.
D’aquesta manera són inevitables subproductes de
tota mena. En formen part totes les expressions i modismes en
circulació al marge de la llengua, tant escrita com parlada:
noms afectuosos i noms mercantils, renecs i juraments, fórmules
de devoció i obscenitats. Tot això, una de dues,
o és sobreexpressiu i, per tant, sense expressió,
un ferment de la llengua cultual, o bé és supercomunicatiu,
i per tant, impúdic, rèprobe. Productes de rebuig
d’un procediment d’ús corrent, aquests mateixos
elements assoleixen un valor decisiu en altres procediments, sobretot
el científic, el qual reconeix en aquells sorprenents fragments
del llenguatge bocins del granit primari del massís lingüístic.
Hom sap amb quina precisió aquests extrems es corresponen
pel que fa a la seva tensió polar. Des d’aquesta
perspectiva, seria molt interessant fer un estudi sobre el paper
dels acudits escatològics en el llenguatge monàstic
de l’Edat Mitjana. Ara bé, hom podria objectar que,
si la producció es basa de tal manera en l’essència
de la llengua, totes les paraules que es complauen lascivament
en un excés d’energia comunicativa toquen ja els
límits de l’obscenitat, i raó de més
per mantenir-les incondicionalment allunyades de la literatura.
Al
contrari, la societat ha de saber utilitzar aquests processos
naturals –per no dir profans– de la vida lingüística
com a forces naturals; així, tal com el Niàgara
nodreix centrals elèctriques, igualment aquella ha d’aprofitar
aquesta davallada i caiguda del llenguatge en l’obscè
i en el vulgar com si fos una font potencial d’energia per
mitjà de la qual impulsar la dinamo de l’acte creatiu.
De què han de viure els poetes, és una pregunta
tan vella com humiliant a la qual des de sempre només s’ha
pogut respondre amb perplexitat. Poc importa que la cura d’això
es deixi al bon criteri del poeta o de l’Estat, en tots
dos casos ve a ser la mateixa cosa pel que fa a la incontestable
mort de fam del primer.
D’aquí
ve la nostra reivindicació d’un monopoli estatal
de tota la pornografia: la socialització d’aquesta
considerable força d’energia. Que l’Estat administri
aquest monopoli conforme al criteri de convertir aquest gènere
literari en una reserva exclusiva de la flor i nata dels poetes
eminents. En lloc de la sinecura, el literat obtindrà el
permís de subministrar als organismes competents un percentatge,
més o menys elevat, de les necessitats estadísticament
comprovades de pornografia. No seria gaire convenient, tant per
al públic com per a l’Estat mantenir el preu d’aquesta
mercaderia massa baix. El poeta produeix en vista a una demanda
preestablerta i fixada a canvi d’un pagament bitllo-bitllo
que el protegeixi contra les conjuntures del tot imprevisibles
que afecten la seva veritable creació. Aquesta tasca seria
molt menys bruta que si es posés de prop o de lluny, conscient
o inconscient, al servei d’un partit o d’un grup de
pressió. Com a especialista es trobarà per damunt
de l’afeccionat i s’oposarà al diletantisme
insofrible que domina en aquest camp. A més, com més
duri el treball, menys el menysprearà. Ell no és
cap escuracanals, sinó un fontaner d’una Babel nova
i confortable.
GESAMMELTE SCHRIFTEN IV, I, 456-458; traducció
de Rossend Arqués. Publicat a la revista SABER, nº
7. Barcelona, gener –febrer de 1986.
(*)
NOTA: Entre agost i setembre de l’any 1925, W.B. va visitar
terres ibèriques i feu a Barcelona una escala de tres dies,
sembla que per trobar-se amb una de les seves amants, esposa d’un
metge alemany que exercia a la ciutat. Per una carta se sap que
la ciutat li va semblar ‘Un port tumultuós que imita
encertadament en petit els bulevards de París. He caminat
per tot arreu, he pogut veure cafès i bars populars en
racons molt amagats, abandonant-me en part als meus vagarejos
perseverants...’. Més enllà de l’aparent
ximpleria de la tesi de l’article, cal veure-hi una reivindicació
del tema de la ‘llengua pura’ d’origen goethià.
Sobtat pel fet que a les Rambles fos possible vendre amb tota
llibertat textos pornogràfics, el text proposa que siguin
els poetes importants els qui escriguin pornografia en règim
de monopoli estatal per alliberar el llenguatge de la grolleria
inevitable del gènere i, alhora, per aprofitar-ne l’energia.
