UN
COMENTARI DE TEXT DE SELECTIVITAT SOBRE DESCARTES
Després,
examinant atentament el que jo era i veient que podia fingir que
no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés,
però que no podia pas fingir per això que jo no
existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que
pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n
derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre
que, només que hagués cessat de pensar, encara que
tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap
raó per creure que jo existís; a partir d’aquí
vaig conèixer que jo era una substància tal que
tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar,
i que per existir no necessitava cap lloc ni depenia de cap cosa
material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima,
per la qual sóc allò que sóc, és enterament
distinta del cos, i fins i tot és més fàcil
de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís,
l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que
és.
DESCARTES,
Discurs del mètode.
PAU.
LOGSE. Curs 2000-2001. Sèrie 5. Opció A
1.-
Expliqueu breument la idea principal del text. [2 punts]
Aquest
passatge del Discurs del mètode de Descartes anuncia la
importància fonamental que, per al filòsof francès,
té el pensament com a garantia de la pròpia existència.
Al text se’ns diu que l’essència o naturalesa
del jo és el pensar. Aquest caràcter preeminent
del pensament pressuposa una divisió molt forta de la realitat
entre un àmbit espiritual (l’ànima) i un àmbit
material. Efectivament, Descartes és dualista, és
a dir, creu que la ment (l’ànima) funciona d’una
manera radicalment diferent (“enterament distinta”)
al cos. En conseqüència busca un criteri segur d’evidència
per al coneixement i s’adona que pot dubtar de l’existència
d’absolutament tot allò que l’envolta (inclòs
el seu propi cos) però que no pot dubtar en cap cas del
fet mateix que dubta. “Dubtar” és, però,
una forma de pensar; en conseqüència, el pensament
es constitueix en prova determinant de la meva pròpia existència
i en característica essencial de l’ésser humà.
L’home existeix perquè pensa o, en altres paraules,
pensar és la substància definitòria del ser
humà.
2.-
A quina època de la història de la filosofia pertany
aquest text? [3 punts]
La
identificació entre pensar i existir és la tesi
bàsica del racionalisme, moviment en què s’inscriu
el text. El Discurs del mètode va ser escrit l’any
1637. Pertany, doncs, al segle XVII, el segle de la confrontació
filosòfica entre partidaris del racionalisme (com el mateix
Descartes, Leibniz o Spinoza) i defensors de l’empirisme
(Locke, Berkeley, Hume...). El fragment que estem comentant reflecteix
amb claredat un element que distingeix de manera radical els partidaris
d’una i altra filosofia.
Per
a Descartes i el racionalisme, la raó –entesa com
una capacitat universal de la ment per a copsar la veritat per
ella mateixa– és el fonament del coneixement. L’experiència
sensible no fa sinó desvetllar les nostres idees innates,
que portem com incorporades des de sempre. L’existència
del “cogito” (“jo penso, jo existeixo”)
és una idea innata, intuïtiva i evidentment certa.
Hi ha tres tipus possibles d’idees: “adventícies”
(les que provenen de l’experiència -plou), “factícies”
(les que construeix la ment -centaure) i innates. Aquestes darreres
són les més importants: les tenim sempre al nostre
interior, hem nascut amb elles i ens constitueixen estructuralment.
Una idea és innata perquè és universal –la
té tothom– i necessària –no es podria
explicar la realitat sense acudir a ella mateixa. “Jo penso”
és una idea innata perquè compleix ambdues condicions.
El
racionalisme considera que només les idees innates poden
evitar l’escepticisme i l’imperi de les opinions perquè
són evidents en si mateixes. Mentre el contrari d’una
idea adventícia sempre resulta possible (“plou”
no resulta incompatible amb “no plou”), no podem imaginar
res contrari al “cogito”: si deixés de pensar
deixaria de ser i “pensar que no penso” resulta contradictori
en si mateix. El contrari d’una idea innata no pot ser pensat
sense contradicció: si algú volgués dir “jo
no penso” o “jo no existeixo” hauria de pensar
i existir necessàriament. Jo puc imaginar que el Barça
guanyarà la lliga o que la perdrà (idea factícia),
però no puc imaginar un món en què una equació
matemàtica tingui un resultat diferent segons si la resolc
el dilluns, el dimecres o el divendres. Les idees innates són
de caire necessari i, per tant, sense excepció possible.
Segons
els empiristes, en canvi, les idees innates són pures ficcions;
a parer seu quan naixem la nostra ment és com una capsa
buida, o un full en blanc, que es va omplint a partir d’allò
que ens passa en la vida. Els empiristes consideren que si tots
som diferents és perquè tenim experiències
distintes: és la nostra sensibilitat la que construeix
la raó. Si, en canvi, tinguéssim idees innates tots
seriem exactament iguals.
Si
s’accepta que les nostres idees més bàsiques
són innates, cal acceptar també que el mètode
de coneixement pel qual ens apropem a la realitat i adquirim certeses
és el deductiu; és a dir, partim d’unes determinades
premisses inqüestionables (en aquest cas: que sóc
i que sóc una substància pensant) i, com si estiréssim
un fil, a partir d’aquestes veritats, es despleguen totes
les altres. Per això, el model científic per excel•lència
de Descartes i els racionalistes és la matemàtica
i la física que des de Galileu funciona partir d’axiomes
que són veritats evidents per si mateixes. I és
que, quan fem matemàtiques, els avenços no provenen
mai de l’observació exterior, de l’experiència
sensible, sinó d’un “anar més enllà”
en el desplegament de les evidències que ja tenim. En aquest
sentit, podríem dir que en l’operació matemàtica
més simple (1 + 1 = 2) ja hi ha comprès el teorema
més complex que es pugui realitzar. En certa manera el
“cogito” cartesià és una primera veritat
indubtable que fa el mateix paper que els axiomes en matemàtiques,
és a dir, que ens permet derivar altres veritats deductivament.
El
mètode de raonament que es contraposa a aquest és
l’inductiu, propi dels filòsofs empiristes, per als
quals tot coneixement és sempre concret i es deriva de
l’experiència. En l’empirisme, per tant, és
l’experiència a posteriori –i no el raonament
a priori– el que ens ha d’anar brindant noves evidències
de coneixement. Un empirista considera que les lleis científiques
provenen de l’acumulació d’experiències
que actuen totes en el mateix sentit. Si un racionalista creu
que es pot fer ciència a partit de conceptes “a priori”,
un empirista considera que tota ciència s’ha de fer
sempre, necessàriament, “a posteriori”, a partir
de l’experiència.
3.-
Expliqueu el concepte d’ànima que es desprèn
d’aquest text [3 punts]
L’ànima
(res cogitans), segons aquest text de Descartes, és allò
que identifica màximament el jo: jo sóc perquè
penso i només en la mesura que penso, val a dir, perquè
més enllà de tenir un cos, tinc una ment o ànima
que no és reductible al cos. Si deixés de pensar,
Descartes considera que el “jo” deixaria d’existir.
El jo no l’hem d’entendre com el conjunt físic
i material que constitueix l’ésser humà sinó
com la seva essència racional (en comptes d’ànima
podríem dir-ne raó), pensant (podríem dir-ne,
també, pensament). I en aquest sentit, Descartes està
aïllant el concepte ànima de tota realitat material,
física, inclòs el propi cos (l’ànima
és enterament distinta del cos).
Mentre
el cos actua com una màquina –consumeix energia i
produeix treball, és previsible i actua per acció/reacció-
l’ànima és l’espai de la llibertat.
El jo humà és constituït per l’ànima
perquè aquesta, a diferència del cos, gaudeix de
lliure albir; no està predestinada a ser o a fer res, mentre
el cos (el cor, els ronyons, etc.) depenen d’un plantejament
mecànic.
En
aquest sentit Descartes és dualista (tradició filosòfica
que va encetar Plató i que constitueix la tradició
idealista). Que l’existència de l’ànima
cartesiana no depengui en absolut del cos, però, no vol
pas dir que no hi hagi cap relació entre les dues entitats
(Descartes parlarà de substàncies). Ben al contrari,
a diferència de Déu, que és l’única
substància infinita (és a dir que existeix sense
necessitat de res que el faci existir), el cos (res extensa) i
l’ànima (res cogitans) són substàncies
finites que tenen atributs diferents però que estan completament
interrelacionades. Descartes s’adonava perfectament que,
tot i el seu plantejament teòric, el vincle entre pensament
i cos és molt fort i cal explicar-lo. Per això va
recórrer a una explicació fisiològica, un
punt d’intersecció cerebral, la glàndula pineal,
que connectaria cos i ànima. El problema, és clar,
és que no es pot pas dir que la glàndula pineal
ni cap altra part del cos sigui l’ànima perquè,
com van objectar Spinoza i altres filòsofs racionalistes,
cal que l’ànima sigui completament immaterial. I,
per tant, continua fent de mal explicar exactament què
connecta amb què i per què, aquesta glàndula.
4.- Quina vigència creieu que pot tenir avui la
separació entre cos i ànima que proposa Descartes?
[2 punts]
Abans
de preguntar-se sobre la vigència de la separació
entre cos i ànima potser val la pena dedicar un moment
d’atenció a preguntar-nos per la vigència
de les mateixes nocions, de cos i d’ànima perquè
el dualisme ha constituït una de les tradicions epistemològiques
més continuades en la filosofia occidental. Avui la noció
d’ànima resulta qualsevol cosa excepte clara. Sense
separació cos/ànima no existiria el pensament idealista
(que situa l’ànima i les idees més enllà
o fora del cos). Però sense la nostra hipervaloració
del cos tampoc no existiria la medicina moderna que considera
els òrgans com “peces” d’una màquina
que es poden canviar, netejar, etc.
Fou
Plató qui va definir que el cos pertany al món sensible
(mutable, canviant...), mentre que l’ànima és
superior i pertany al món intel•ligible, en la mesura
que és a través d’ella que es capten les idees.
Amb l’excepció d’Epicur –que reivindica
el cos com l’única realitat que l’home té
i pot gaudir- la filosofia ha tendit a pensar memys en el cos
que en l’ànima i a això ha contribuït
en gran manera el cristianisme que veia el cos com a font de pecat
i defensava la immortalitat de l’ànima.
Fins
a Nietzsche al segle 19 molt pocs filòsofs (gairebé
només els materialistes de la il•lustració
francesa) van valorar un altre cop el cos com a font alhora de
plaer i coneixement. El concepte d’ànima és
de possible origen pitagòric i el trobem sobretot present
en Plató (que distingia entre tres ànimes diferents
racional, sensible i concupiscible pròpies de les tres
classes socials de la seva República), i també en
Aristòtil i en el cristianisme.
Essent
com és un terme mentalista, és a dir que no descriu
un estat físic com ho fa per ex., el mot “cadira”,
ànima ha anat acumulant sentits diversos i potser fins
a cert punt contraposats en el seu llarguíssim periple
semàntic. Així, segons en quin context en parlem,
l’ànima pot ser la seu del nostre afecte, la nostra
consciència, una espècie d’alè immaterial
que ens manté en vida i se separa del cos quan morim o
un principi vital infós pel déu cristià.
I cap d’aquests sentits no és exactament el referit
per Descartes. És cert que ell pressuposa l’existència
de Déu i també una relació de causalitat
entre la voluntat divina i l’existència humana, però
en Descartes això té molt més un sentit filosòfic
que no pas religiós. Déu és la clau de volta
d’una teoria, és una exigència racional que
no té res a veure amb la divinitat cristiana: és
un “déu dels filòsofs”, no un “déu
dels creients”. En aquest sentit, Descartes prepara el XVIII
francès, en què déu queda reduït a un
arquitecte perfecte que, un cop feta la feina, es desentén
de la seva obra perquè ja funciona sola.
Es
fa difícil, un cop dit això, plantejar la vigència
de la separació actual entre ànima i cos tal i com
la feia Descartes fa gairebé 400 anys. Hi ha, però,
algunes experiències psicològiques de dualisme (algunes
experiències al•lucinògenes, o records de
persones que retornen d’un coma per exemple) que ens podrien
fer pensar en la separació, al menys provisional, entre
ambdós nivells.
Quan
avui pensem en l’ànima com a principi de coneixement
ho fem, majoritàriament, de forma molt menys teòrica,
molt més intuïtiva, segurament barrejant diversos
dels sentits que el terme ha anat acumulant. No deixa de ser sorprenent,
de fet, que els humans necessitem atribuir-nos una dimensió
espiritual mentre no ho fem ni tan sols amb els éssers
vius evolutivament més propers. Per tant, el dualisme cartesià
té sentit teòricament, tot i que, com hem vist,
genera problemes importants per explicar-lo, El dualisme popular,
en canvi, només respon a la nostra incapacitat per assumir
que el fet de tenir consciència és només
una conseqüència de les nostres característiques
fisiològiques. La religió pot donar un sentit transcendent
a això, però llavors ja s’ha abandonat el
terreny de la filosofia.
