EL
TROS DE CERA: UN COMENTARI DE TEXT SOBRE DESCARTES
Comencem
per la consideració de les coses més comunes, i
que creiem comprendre més distintament, a saber, els cossos
que toquem i veiem. No vull parlar dels cossos en general, car
les nocions generals són normalment més confuses,
sinó d’algun en particular. Prenem, per exemple,
aquest tros de cera, que acaba d’ésser tret del rusc:
encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia, té
encara alguna cosa de l’olor de les flors de les quals fou
recollit; i el seu color, la seva figura, la seva grandària,
són manifestos; és dur, és fred, hom el toca,
i, si li doneu un cop, farà algun so. En fi, totes les
coses que poden fer conèixer un cos distintament es troben
en aquest.
Però
heus ací que, mentre jo parlo, hom l’apropa al foc:
allò que li restava de gust s’exhala, l’olor
s’esvaeix, el seu color canvia, la seva figura es perd,
la seva grandària augmenta, esdevé líquid,
s’escalfa, hom no pot amb prou feines tocar-lo, i per molt
que hom el colpegi, no farà cap so. Roman la mateixa cera
després d’aquest canvi? Cal reconèixer que
roman i ningú no ho pot negar. Què coneixia hom
doncs amb tanta distinció d’aquest tros de cera?
Certament no pot ésser res de tot això que hi he
observat mitjançant els sentits, puix que totes les coses
que queien sota el gust, o l’olfacte, o la vista, o el tacte,
o l’oïda, es troben canviades, però la mateixa
cera roman.
Descartes,
Meditacions metafísiques [2a meditació]
1-. Expliqueu breument la idea principal del text.
Descartes
es planteja aquí com coneixem els cossos. Amb l’exemple
d’un tros de cera es pregunta quina certesa tenim dels cossos
que toquem i veiem, que sembla que són els que hauríem
de poder comprendre més distintament. No obstant això,
en analitzar l’exemple, s’adona que les qualitats
sensibles que semblava que descrivien l’objecte com a tal
són mutables, però l’objecte continua sent
el mateix. Per això afirma que el que podem conèixer
amb distinció dels cossos no pot ser cap informació
procedent dels sentits.
2.
A quina època de la història de la filosofia pertany
aquest text? Què fa que Descartes es plantegi aquest problema?
La
filosofia cartesiana inicia l’època moderna, centrant-se
en la que serà també la temàtica principal
de molts filòsofs moderns i contemporanis: la temàtica
que gira entorn de la teoria del coneixement i de les condicions
que ens permeten conèixer. A diferència de Plató
que es plantejava la qüestió sobre “Què
és l’ésser?”, a la modernitat l’hi
interessa el problema del coneixement -més que no el del
ser. Per això hom acostuma a dir que en la modernitat no
hi ha “ontologia” (teoria del ser -en grec “to
on”), sinó “gnoseologia” (del grec “gnosi”,
coneixement)
Descartes
fa una investigació sobre els criteris de certesa en l’enteniment
humà, amb la pretensió de no assumir res que la
seva ment no pugui distingir de manera “clara i distinta”;
i que sigui, per tant, intrínsecament evident. Quan Descartes
diu que coneixem “amb distinció” una cosa,
vol dir que no hi ha cap ombra de dubte en ella mateixa i que,
en conseqüència, és veritat. En el fet que
els sentits corporals ens mostren que les coses canvien de forma,
de grandària, d’olor... (exemple de la cera) hi ha
implícita una certa incògnita: ¿i si fos
que la nostra ment resulta incapaç de comprendre la realitat
que li mostren els sentits? La cera resta malgrat que perd les
seves propietats: ¿vol dir això que la ment coneix
d’una manera diferent a la manera com coneixen els sentits?
I en tot cas: ¿de què ens hem de refiar?; ¿de
l’experiència sensible que mostra la multiplicitat
de les coses?, ¿o de la raó que les presenta vinculades
a un concepte?
El
que fa que Descartes es plantegi el problema del dubte és
la dificultat que ell -i la seva època- experimenten a
l’hora de resoldre les dificultats de l’escepticisme.
Per a un escèptic mai no hi ha res segur; tot està
canviant com canvia la cera quan la traiem del rusc. Però
si l’escepticisme fos cert, llavors no hi hauria ni ciència,
ni possibilitat d’assolir cap mena de veritat perquè
la ciència es mou pel criteri de certesa. Descartes es
proposa, doncs, respondre a la gran pregunta moderna sobre “què
podem conèixer” i investiga quins criteris hem de
seguir per poder dir que coneixem quelcom, sense equivocar-nos.
Cal
tractar així una qüestió estretament vinculada
a aquest dubte: quan diem que coneixem un objecte: ¿què
és el que fa que el concebem distintament com a tal? Quines
propietats de l’objecte ens permeten conèixer-lo
com a tal? I això és precisament el que fa aquest
fragment. Descartes mostra, però, que allò que aparentment
coneixem de manera més fàcil, els cossos, presenten
molts dubtes i confusions a l’hora d’ésser
coneguts. Si el captem mitjançant els sentits, el tros
de cera és quelcom concret que està canviant, però
si el captem des del punt de vista de la raó, la cera es
converteix en un concepte amb el qual podem operar malgrat que
les seves qualitats sensibles canviïn. Les qualitats sensibles
ens donen l’aparença d’una cosa però
no la seva realitat que és coneguda per la ment (cogito).
Igual que jo no sóc el vestit que porto i que puc canviar
de roba sense deixar de ser jo, també les aparences poden
canviar sense que canviï el concepte que copso intel•lectualment.
Fixem-nos,
però, que no són els filòsofs els qui ens
diuen que les coses canvien: és la mateixa cera que hem
vist canviar, la que ens està portant a considerar que
hi ha d’haver una raó capaç d’unificar,
en forma de concepte, la pluralitat i la diversitat de les coses
sensibles.
3.
Què són per a Descartes els objectes que toquem
i veiem quan encara no ha demostrat l’existència
de Déu? Quina diferència hi ha en aquest autor entre
idees i sensacions?
En
considerar els cossos –com en l’exemple del tros de
cera- Descartes torna a afirmar quelcom contrari a l’opinió
més comuna: no pot ser que coneguem els cossos per les
qualitats que ens n’arriben a través de la sensibilitat,
ja que aquestes deixen de descriure’ls quan els cossos canvien
(es degraden, canvien de forma, color, olor, gust o tacte, densitat,
etc.). Tan bon punt Descartes aplica el dubte metòdic,
tot allò que no té per fonament l’evidència
(la claredat i la distinció) deixa de tenir valor epistemològic.
Al
final de l’anterior Meditació metafísica abans
de la demostració de l’existència de Déu,
Descartes ni tan sols s’ha pogut evitar la hipòtesi
que existeixi un petit geni maligne enganyador, que fa que ens
equivoquem fins i tot quan exercitem la raó. Per tant,
arribats a aquest punt, Descartes sosté que, si és
que els objectes existeixen, allò que ens permet conèixer-los
com a tals no és la sensibilitat sinó la idea d’extensió
(el fet que estiguin escampats en l’espai). L’extensió
es descobreix a través de l’enteniment; és
una idea que no pot anar separada del fet de pensar l’objecte,
mentre que cadascuna de les sensacions que se li poden atribuir
tenen caràcter secundari. Les idees, doncs, ens permeten
comprendre i donar sentit a les sensacions
Les
idees (tal com Descartes entén, per exemple, la d’extensió)
són quelcom innat en el subjecte i ens proporcionen informació
interna i externa sense haver de recórrer a les sensacions
(que de fet, són un altre tipus d’idees però
que, en cap cas no són font de coneixement, sinó
que només el reforcen). Les idees innates no procedeixen
de l’experiència, sinó que la precedeixen,
la fan possible i l’anticipen. En canvi, sobre les sensacions,
Descartes acabarà dient que són útils per
a viure, però que no ens donen informació sobre
allò que realment són els cossos.
4. Són per Descartes els cossos allò resulta
més fàcil de conèixer per part del subjecte?
Creieu que avui és fàcil sostenir quelcom així?
Per
a Descartes, els més fàcil de conèixer no
són en absolut els objectes. De fet, ja en l’antiguitat
però també amb Montaigne a principi de la modernitat,
l’escepticisme havia posat de relleu la poca fiabilitat
de les dades procedents de la sensibilitat i havia plantejat un
interrogant tan gran sobre la possibilitat de coneixement en general,
que es feia difícil intentar fer ciència sense resoldre
prèviament la qüestió de l’escepticisme.
Metodològicament a Descartes li serà més
fàcil afirmar primer l’existència del subjecte
i, després, fins i tot la de Déu, abans de poder
afirmar amb seguretat que els objectes (el món) existeixen.
Evidentment,
sostenir quelcom així avui en dia sonaria molt (però
molt!) estrany. Que els objectes existeixen és quelcom
dubtable (podem dubtar de tot el que vulguem), però no
dubtós, en el sentit que no hi ha raons per a dubtar d’una
cosa així. Una altra cosa és que ens plantegem encara
avui, quins són els mecanismes psicològics que utilitzem
per conèixer els objectes o si la ment en percebre el món
està condicionada per algun tipus de percepcions anteriors
o d’estructures innates. Això és el que fa
el constructivisme en l’actualitat. Però en tot cas
no seria raonable pensar que l’existència dels cossos
és menys fàcil de conèixer que el subjecte
o les altres persones. Perquè, si ens hi fixem bé,
notarem que pot ser molt complicat, en realitat, conèixer-se
un mateix i, sobretot, conèixer les altres persones.
5.
Quin corrent s’oposa a aquesta visió de les coses?
Podeu posar l’exemple d’algun autor que es contraposi
a Descartes?
El
corrent que s’oposa al racionalisme de Descartes és
l’empirisme, i un del seus representants més coneguts
és Hume. Per a un empirista, primer s’ha de dir que
quelcom existeix i és a partir de llavors que té
sentit preguntar-se per l’essència d’aquella
cosa (o preguntar-se què fa que un objecte determinat sigui
el que és i com el puc conèixer). A grans trets,
l’empirisme modern, a diferència del racionalisme,
fa de l’experiència sensible la principal font de
coneixement, mentre que sosté que no hi ha cap idea que
provingui de l’esperit (és a dir, no hi ha idees
innates, que per Descartes eren les primeres de ser conegudes
i les que fonamentaven el coneixement). Donant aquest paper principal
a l’experiència sensible, els empiristes entenen
que la consciència és una taula rasa on es van imprimint
les dades sensibles i es va configurant, així, l’experiència,
que ens dóna coneixement.
