OBJECTIU DE LA QUARTA MEDITACIÓ:
En les tres Meditacions anteriors Descartes s’ha elevat,
mitjançant el Jo envers el coneixement del Déu.
I ara es tracta de retornar al món. Però el Món
és un lloc ple d’errades. En conseqüència,
Descartes explica la seva teoria sobre l’error. Tota aquests
Meditació vol respondre a la qüestió: ¿com
és possible que jo m’enganyi?
RESUM
DE LA QUARTA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS
METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’]
de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament
situat després de la ‘Dedicatòria’
als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París
i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar
que l’existència de Déu és compatible
amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent
a la «Quarta Meditació», diu així:
«A
la Quarta [Meditació], s’ha provat que totes les
coses que nosaltres concebem molt clarament i molt distintament
són totes veritat, i al mateix temps s’hi explica
en què consisteix la naturalesa de l’error o falsedat;
cosa que ha de ser necessàriament sabuda, tant per confirmar
les veritats precedents com per confirmar les que segueixen.
Però cal remarcar que no es parla en cap cas del pecat,
és a dir, de l’error que es comet en la persecució
del bé i del mal, sinó tan sols del que succeeix
en el judici i en el discerniment del veritable i del fals,
i que no pretenc de cap manera parlar de coses que pertanyen
a la fe o a la conducta de la vida, sinó tan sols de
les que fan referència a les veritats especulatives i
que poden ser conegudes amb l’ajuda de la sola raó
natural».
ESQUEMA:
1.-
Constatació: a partir de la idea de Déu és
possible descobrir un camí per al coneixement.
I
això per dues raons: a) Si Déu és perfecte
no és enganyador «puix que en tot frau i engany
s’hi troba alguna forma d’imperfecció»,
de manera que es respon la hipòtesi del Geni maligne;
i b) la meva facultat de jutjar no és enganyadora en
la mesura que prové de Déu.
Problema:
però no hi deixa de succeir que jo m’enganyo sovint.
2.- Com explicar que jo m’enganyi?
2.1.-
Primera explicació: l’error és la marca
de la meva imperfecció.
L’error
és un defecte.
En
la mesura que sóc un ésser finit, imperfecte,
«un entremig entre Déu i el no-res», puc
equivocar-me: «S’esdevé que m’equivoco
perquè la potència que Déu m’ha donat
per a discernir el veritable del fals, no és en mi infinita».
Problema:
l’error no tan sols és un defecte, és també
una privació, la negació de quelcom que jo hauria
de tenir.
No
hem d’acusar Déu en la mesura que resulta impossible
comprendre les seves intencions.
2.2.-
Segona explicació: l’error prové del desajustament
entre les dues ‘potencies’ de la ment, l’enteniment
finit i la voluntat infinita.
L’enteniment
és una facultat del coneixement que concep les idees
sense afirmar-les ni negar-les (sense dir ‘és veritat’
o ‘és fals’)
L’enteniment
no és causa de l’error perquè no ens diu
si les idees corresponen a la realitat. En la mesura que l’enteniment
és limitat tan sols ens impedeix de poder conèixer-ho
tot.
La
voluntat és el lliure albir. En la mesura que la meva
voluntat és il·limitada sóc a imatge de
Déu.
3.-
L’error és un judici fals.
‘Error’
és afirmar, sigui per prejudici o per precipitació,
una idea que no és ni clara ni distinta. L’error
no depèn del meu enteniment (que em proposa una idea
o una altra), sinó de l’ús que faig de la
meva voluntat.
4.-
Com evitar l’error?
Si
els judicis de la voluntat humana (limitada) respectessin la
necessitat de la reflexió prèvia (enteniment)
no es produiria l’error: «D’on neixen, doncs,
els meus errors? És només d’això,
a saber, que essent la voluntat molt més àmplia
i extensa que l’enteniment, no la continc en els mateixos
límits, sinó que l’estenc també a
coses que no entenc»
Per
tant cal no queixar-se de Déu: no m’ha condemnat
a l’error; és possible evitar-lo: «I no tinc
cap dret a plànyer-me, si Déu, havent-me posat
al món, no ha volgut col·locar-me al rang de les
coses més nobles i més perfectes; fins i tot tinc
motiu d’acontentar-me que, si no m’ha donat la virtut
de no errar gens (...) ha deixat si més no en el meu
poder (...) retenir el meu judici sobre les coses la veritat
de les quals no m’és clarament coneguda».
Mètode:
el coneixement de l’enteniment ha de ser anterior a la
decisió de la voluntat. Cal suspendre el judici mentre
les idees no són encara clares i distintes. És
una invitació a practicar el dubte metòdic en
forma d’indiferència quan apareixen dues idees
contràries entre si.
[«Indiferència»
és un concepte que Descartes va introduir en l’edició
francesa del text (originalment en llatí); es tracta
d’una noció més estoica que escèptica]
