|
RENE DESCARTES
UNA APROXIMACIÓ EL CONTEXT HISTÒRIC L’Europa en què va viure René Descartes (1596-1650) és la de la Guerra dels 30 anys, és a dir, el conjunt de guerres de religió que havien estat provocades per la irrupció de la Reforma protestant i la Contrareforma. El segle XVIII és un període de fam, pesta i guerres però també de descobriments científics importants. L’any 1609 Kepler formula la hipòtesi segons la qual els planetes giren al voltant del Sol descrivint el·lipses i no cercles perfectes i, simultàniament, Galileu construïa, a Pàdua, el primer telescopi astronòmic que permetia estudiar els moviments dels planetes. Per la mateixa època, el canceller anglès Bacon proposava el mètode científic inductiu com a propi de les ciències contra el deductivisme aristotèlic. El Concili de Trento (1545-1563) contra el protestantisme de Luter (1483-1546) marcà fortament el període. A França el període de la vida de Descartes fou especialment mogut tant en l’aspecte religiós com en el polític. L’any 1610 va ser assassinat el rei Enric VI i l’any 1614 es produí la majoria d’edat de Lluís XIII que tingué com a ministre principal el cardenal Richelieu i que anà consolidant la monarquia centralista i catòlica. Els protestants, importants sobretot a Occitània i prop de la frontera suïssa, van ser brutalment perseguits en el marc de la Contrareforma. L’any 1562 eren 1.250.000 i cap a 1685 només en quedaven mig milió. El nostre filòsof, de fet, decidí marxar a Holanda perquè era l’únic país on es respectava el lliure pensament. Hi hagué també lluites entre el poder local i la monarquia absoluta (Guerres de la Fronda, entre 1648 i 1653) que finalment (quan Descartes ja havia mort) van portar al poder Lluís XIV, el Rei-Sol, exemple de centralisme polític despòtic. DESCARTES:
UNA CRONOLOGIA En la biografia de Descartes [en llatí: Cartesius] hom acostuma a distingir tres períodes, però aquesta distinció resulta sovint arbitrària. De fet, només hi ha un esdeveniment que el va marcar en profunditat, l’anomenada “meditació de l’estufa” (el dia 10 de novembre de 1619) que és el moment en què, segons ell mateix va explicar al Discurs del mètode va tenir la intuïció de la necessitat del mètode i de la primera veritat. Fins i tot suposant que Descartes hagués volgut solemnitzar un moment especial, aquesta circumstància mereix ser analitzada a part. Les tres etapes de la vida de Descartes són: 1º- Anys de formació: 1596: René Descartes neix a La Haye (Turena, França, al sud est de París; avui la localitat s’anomena Descartes), el 31 de març de 1596. El seu pare, Joaquim era un membre del Parlament de Rennes (a la Bretanya francesa) i pertanyia a la “noblesa de toga”, val a dir, era un advocat ric que havia comprat un títol nobiliari (una baronia) per ascendir socialment. La mare del petit René mor a l’any següent, de sobrepart i el futur filòsof va ser educat per l’àvia, mentre el pare es tornà a casar. Això ha estat considerat important per alguns biògrafs, perquè Descartes tenia un temperament força esquerp, pessimista i tímid. Mai no es va casar i (a la manera estoica) va preferir una vida allunyada del poder. 1606-1614: Estudia al Col·legi Reial de La Flèche, dirigit pels jesuïtes i dedicat a l’educació de joves nobles. Descartes era un noi malaltís que tenia sovint permís per estar-se al llit i llegir. Aquesta tendència a la misantropia va conservar-la sempre. Descartes sempre es sentí molt orgullós de ser alumne dels jesuïtes. Va estudiar amb ells la física de Galileu (que, oficialment, estava prohibida) però la filosofia que va aprendre fou, en canvi, molt tradicionals i escolàstica. Anys a venir, en el Discurs del mètode mostrarà el seu escàndol per la manca d’adequació de la filosofia a la nova mentalitat científica. 1616: Es llicencia en Dret per la Universitat de Poitiers; però mai no exercí. 2º.- Anys de recerca: 1618: Per tal de “llegir el gran llibre del món” i com era habitual entre joves nobles, s’allista a l’exèrcit de Maurici de Nassau. Participa en els primers temps del que després va ser la Guerra dels 30 Anys. Coneix el matemàtic Isaac Beeckman, amb qui tindrà correspondència fins 1630, discutint qüestions de lògica, física i matemàtiques. 1619: Canvia de bàndol en la guerra i s’allista amb Maximilià de Baviera. Aquest fet avui ens pot sorprendre, però era habitual a l’època, amb soldats mercenaris. Trobant-se aïllat per la neu a la caserna de Neuburg es produeix la intuïció del seu mètode: la famosa “meditació de l’estufa”, després de la qual decideix abandonar l’exèrcit i dedicar-se de ple als estudis filosòfics (1620). La “meditació de l’estufa” és una reflexió que feu, aïllat en mig de la guerra, sobre la idea de d’ordre i les conseqüències que d’aquest fet se’n podien seguir per a la fonamentació d’una filosofia. Degué ser un cop psicològic fort perquè al Discurs del mètode la retreu com un esdeveniment crucial. 3º.- Anys
de producció: 1625-1927: Viu a París, pràcticament reclòs, posa en ordre els seus pensaments i comença a redactar. Fa amistat amb el cardenal du Bérulle, que l’anima a escriure. 1628: Viu al camp. Escriu les Regulae [“Regles per a la direcció de l’enginy”] obra inacabada que conté 21 regles per a cercar la veritat. És possible –però no del tot segur- que formés part d’un grup secret d’intel·lectuals, els Rosa-creu, que intentaven fer gestions diplomàtiques per aconseguir la pau en la guerra dels 30 anys. La divisa del seu escut era: Larvatus prodeo [Avanço amagat] i Descartes li farà honor portant tota la seva vida les seves gestions en gran secret. 1629: Marxa a Holanda (l’únic país europeu del moment sense restricció a cap pràctica religiosa i que respectava la llibertat de consciència) on viurà fins 1649. Canvia sovint de domicili d’una manera difícilment comprensible. Coneix Helena –una serventa seva- amb qui viurà maritalment -i fins tingueren una filla que morí d’escarlatina. Es dedica a fer disseccions d’animals, estudia problemes metafísics i adreça una important correspondència a Élisabeth i a homes de ciència, com Huygens i Mersenne. Les cartes a la princesa Élisabeth (exiliada a Holanda després de la destitució del seu pare el rei Frederic de Bohèmia) són especialment importants per a copsar problemes com la unió del cos i l’ànima (maig, juny de 1643) i l’opinió de Descartes sobre problemes de moral (1645 .1646). 1633: La
Santa Seu condemna Galileu i Descartes renuncia a publicar el llibre
sobre El Món. 1637: Al
juny publica el Discurs del
mètode que, com el seu nom indica, era el pròleg o l’explicació
del mètode que li havia permès escriure tres llibres científics:
Diòptica, Meteors
i Geometria editats al mateix volum. En el Discurs se’ns ofereix, en definitiva una autobiografia intel·lectual
(ell en diu “la història del meu esperit”) i, en síntesi,
els seus principis gnoseològics i metafísics. 1640: Publica
en llatí les Meditationes
de prima philosophia [“Meditacions metafísiques”]
en què estableix el fonament metafísic de la ciència i vincula el
coneixement de Déu a la certesa de la geometria. El text es tradueix
al francès l’any 1647. 1643: Polèmica
contra Descartes, atacat, entre d’altres, pels jesuïtes. 1644: Publica
els Principia philosophiae,
una mena de resum del seu pensament. 1649: Cristina
de Suècia, reina de tarannà obert (i lesbiana, cosa que a l’època
era tot un escàndol), convida Descartes a viatjar a Suècia. Com
que a Holanda la polèmica anticartesiana augmentava i a França es
vivia en plena guerra civil –La Fronda- decideix acceptar
la invitació i dóna classes de matemàtiques a la reina. 1650: Descartes
s’ensopeix a la Cort, escriu que Suècia és “el país
dels óssos” i vol marxar; però mor d’una pulmonia l’11
de febrer. PER
QUÈ DESCARTES ÉS EL PARE DE LA FILOSOFIA MODERNA? S’acostuma a considerar que Descartes és el pare de la Filosofia moderna perquè amb la seva obra es produeix un canvi en la pregunta sobre la qual s’articula la filosofia. Es passa d’una filosofia de l’essència, que havia estat la grega i la medieval, a una teoria del coneixement humà. No és que deixi d’interessar la pregunta per l’ésser, sinó que aquesta pregunta es copsa des del subjecte que coneix i a partir d’una valoració central de la ciència com a model de coneixement. Text
per a analitzar: DESCARTES:
Método y razón.
Es usual llamar a la filosofía de Descartes racionalismo y a su método se le apellida "racional". Más ¿qué sentido tiene llamar al método cartesiano "racional"?. Puede dársele el nombre en tres sentidos: En el primero de ellos se trata de un conjunto de fórmulas - instrumentos con los que adquirir la razón. En segundo lugar el método es racional en cuanto está destinado a ser un instrumento de depuración de la razón. En tercer lugar el método es racional porqué encuentra su más genuino fundamento en la razón. Naturalmente estas tres acepciones no se contraponen entre sí, sino que, por el contrario, las dos primeras encuentran su más pleno sentido en la tercera.
El pensamiento cartesiano exige que se le contemple dentro de su
panorama histórico, con respecto al cual adquiere como punto de
partida la dirección y el sentido que le caracterizará. Se trata
de la aparición de una nueva ciencia que exige para su constitución
el auxilio del método. La ciencia asumida por el pensamiento cartesiano
apunta hacia el ámbito de la matemática sin que por ello quepa reducirla
o identificarla con ella, y tiene su más genuina fundamentación
en y por la razón. La razón que, para su autoafirmación, viene a
exigir unas disposiciones nuevas y una especial preocupación metodológica.
Toda la obra cartesiana pone de manifiesto un intento de autoafirmación
de la razón. La
modernidad filosófica que aparece en el Discurso... con una gran
preocupación metodológica, se caracteriza en Descartes, por ser
un intento de justificación desde la propia razón en que se funda
(...) El método se inserta dentro del ámbito de la razón y en ella
encuentra su fundamento sin ser en ningún momento substitutivo o
mero instrumento externo de su capacidad. Dicho con palabras de
E. Roznay: "el espíritu crítico - libre que se arma con el
método cree firmemente en la cognoscibilidad del mundo. En otros
términos, cree, no solamente en nuestra capacidad subjetiva de conocer,
sino también en que el mundo
mismo es susceptible de servir de objeto al conocimiento". Para ello el sujeto de razón debe incardinarse en el ahora y el aquí y fundarse en ellos, porqué la ciencia, posibilitada de la mano del método, exige no sólo la eliminación de fines espúreos y partidistas de la investigación, sino también, en segundo lugar, desprenderse de la tradición, del argumento de autoridad y de la posesión meramente memorística de contenidos desconectados entre sí: "Jamás seremos matemáticos, por ejemplo, aunque sepamos de memoria las demostraciones hechas por todos los demás, si nuestro espíritu no es capaz de resolver por sí mismo todo tipo de problemas, ni jamás llegaremos a ser filósofos aunque hayamos leído todos los razonamientos de Platón y Aristóteles, si no podemos dar un juicio sólido acerca de las cuestiones propuestas, pues, en tal caso, parecería que hemos aprendido historias pero no ciencia; La ciencia exige un cuerpo de doctrina obtenido por la razón y nunca un mero conjunto de razonamientos realizados por "impulso", "conjetura" o "meramente probables". El método viene, pues, exigido por el desarrollo de la razón y constituye a su vez un desarrollo constructivo de ésta. El método conduce a la ciencia que, a su vez, lo verifica. El método constituye, en definitiva, la arquitectura de la razón.
Eugenio Trías. PER
QUÈ DESCARTES ÉS EL PARE DE LA FILOSOFIA MODERNA? (II). EL TRENCAMENT
AMB L’ESCOLÀSTICA. La filosofia racionalista cartesiana és també la primera filosofia de la modernitat perquè expressa un trencament amb el tarannà de l’Escolàstica medieval teocèntrica. El racionalisme, entès com a confiança en la raó, no és altra cosa que la confirmació de l’orientació del Renaixement: l’home (i la seva capacitat racional) són el centre del món [antropocentrisme] , per oposició al conjunt de creences medievals (teocentrisme, recerca del sentit del món en un més enllà extramundà... ). Descartes
sap perfectament que la filosofia escolàstica ha periclitat. Els
escolàstics havien volgut fer de la filosofia una ciència universal
de la raó, però res del que afirmen pot suportar la prova cartesiana
del dubte. Des del punt de vista científic, l’escolàstica
era ineficaç perquè es limitava a repetir les idees d’Aristòtil,
que Galileu havia deixat fora de circulació. Filosòficament, l’escolàstica
tampoc no tenia validesa perquè, tot i intentar crear un sistema
racional que ho lligués tot, en realitat li fallava el fonament
(posat en Déu, per comptes de l’home). Precisament el que
buscarà Descartes és un “fonament indubtable”, que situarà
en la raó i no en Déu. L’escolàstica havia caigut en tres errades, molt típiques, a tot arreu i en totes les èpoques, de les formes de pensament en decadència: el criteri d’autoritat, el verbalisme i l’ús banal del sil·logisme. Criteri
d’autoritat: Tot
el que havien dit els clàssics i, particularment, Aristòtil era
veritat, sense cap crítica possible. Verbalisme:
L’Escolàstica
multiplicava l’ús de mots sense significat (substància primera
i substància segona, per exemple). Amb aquesta retòrica s’intentaven
resoldre “a priori”, problemes que en realitat només
es podien solucionar a través de l’observació empírica o de
qualsevol mètode objectiu. L’ús banal de la sil·logística: L’ús que fa l’Escolàstica de la lògica no és
adient, perquè no aporta informació nova. Si es diu que: “Tot
home és mortal”, afegir que “Sòcrates és mortal”
resulta absurd. El
racionalisme és una filosofia moderna en la mesura que opta per
l’autonomia i l’antropocentrisme contra la tradició
medieval. Descartes, en una coneguda frase de la 6ª part del Discurs
del mètode,
dirà que hem de ser: Maîtres
et possesseurs de la nature [“amos i senyors de la natura”]. La filosofia racionalista
és una filosofia de la confiança en l’home i de l’acció,
contra una escolàstica que es limitava a veure el món com sortit
d’una voluntat estàtica de caire diví. L’escolàstic
considera que Déu “es revela” a través de la natura
i del món i el filòsof (com el teòleg), ha de donar compte d’aquesta
revelació. El pensador de l’Edat Moderna, en canvi, veu un
món que “no està acabat” perquè la raó encara no ha
triomfat i no l’ha dominat plenament. Mentre
l’escolàstica és una teoria de la contemplació, el filòsof
racionalista (que se sap pensant i autònom) vol actuar sobre el
món i canviar-lo amb l’ajuda de la tècnica –no endebades
els racionalistes són bons matemàtics!- Cal actuar sobre les coses,
i transformar-les, de manera que puguin ser útils al gènere humà. DESCARTES
I LA FÍSICA DE GALILEU Hi
ha un retrat de Descartes, obra de J.B. Weenix que es conserva al
museu d’Utrecht, en què el filòsof apareix amb un llibre obert.
Si ens hi fixem, al llibre posa: Mundus
est fabula.
Per què apareix aquesta inscripció? En quin sentit podia creure
Descartes que el món és ficció? La resposta, més que en el desengany
del món propi del barroc, cal trobar-la en la seva relació amb la
física galileana. Galileu ha mostrat que la imatge del món que provenia
de la tradició aristotèlica medieval era, estrictament, parlant,
una faula. Convé no oblidar que Descartes havia escrit que si la
física de Galileu era falsa, llavors també ho seria la filosofia
cartesiana perquè ell havia reflexionat seguint les pautes del mètode
galileà en física: Confesso
que si aquest sentiment del moviment de la terra és fals, també
ho són tots els fonaments de la filosofia. La condemna de Galileu per l’església (1633) significa
un trencament entre fe i raó que ressona encara avui. Reivindicar
Galileu és per a Descartes, una forma de reivindicar el mètode.
Hi
ha un punt de trencament entre la física de Galileu i totes les
anteriors, que no està tant en el trencament del geocentrisme –que
provenia de Kepler- com en la crisi de la idea de teleologia. “Teleologia”
és un mot que prové de “telos” (finalitat). Els grecs
i els medievals havien tendit a considerar que l’univers actua
amb un caire finalista. Però la nova física havia mostrat que l’univers
aristotèlic escolàstic era pura i simple ficció. Descartes considera
que, després de Galileu, cal prescindir de la idea de causa final.
En la realitat, l’únic que importa és la causa eficient: el
cosmos es mou per si mateix segons regles matemàtiques de caire
objectiu. Galileu ha mostrat que en el món físic, la pregunta “per
a què” no és important. El que cal és saber el “com”,
perquè la naturalesa s’explica a si mateixa –i la raó
pot comprendre-la perquè, com ell va dir en una famosa frase: El llibre del món està escrit en caràcters matemàtics. El
món de Galileu és geomètric –i Déu una mena de gran geòmetra-
i Descartes, tot i que accepta que existeix també un ordre infinit
de caire diví, hi està bàsicament d’acord, al menys pel que
fa a la situació de l’home i al món físic. Si coneixem la
figura i el moviment de la cosa, coneixem la cosa en els seus paràmetres
fonamentals. A l’època renaixentista havia estat força divulgada
la idea que al món hi ha una mena d’ànima còsmica, més o menys
divina. Descartes, amb Galileu, s’oposa a aquesta concepció.
El que hi ha al món són un conjunt de lleis físico-matemàtiques
que s’expliquen a sí mateixes. La naturalesa no consisteix
en una mena de moviment còsmic, sinó en un conjunt de moviments
local que són de caire matematitzable. Hi
ha tres lleis que expliquen el moviment dels éssers, que en llenguatge
modernitzat, podem anomenar: principi d’inèrcia / principi
de conservació de la quantitat de moviment / principi de privilegi
del moviment rectilini. Amb aquests tres principis i les matemàtiques
podem fer una descripció demostrativa del món. 1.-
Principi d’inèrcia: Cada part de la matèria continua sempre en un mateix estat,
mentre no es trobi amb una altra que l’obliga a canviar. 2.- Principi
de la conservació de la quantitat de moviment:
Quan un cos n’empeny un altre
no pot donar-li cap moviment si no en perd a la vegada igual del
seu, ni prendre-l’hi que el seu no augmenti. 3.- Principi
de privilegi del moviment rectilini:
Quan un cos es mou, cadascuna de
les seves parts tendeix a continuar en línia recta. Amb
aquests tres principis podem imaginar el món com una gran màquina
que es comporta a partir d’aquest programa. [mecanicisme].
Els tres principis tenen, a més, una altra utilitat. Permeten prescindir
de l’aparença sensible dels fenòmens i reconstruir-los racionalment,
només a base de les seves propietats físiques i matemàtiques, de
manera que la raó triomfa sobre l’experiència purament sensible
i no matemàtica. De fet, tota la ciència moderna funcionarà així:
prescindint de l’experiència sensible i reconstruint la realitat
de manera racional amb ajuda de les matemàtiques. La geometria –però- és finita i, per tant, no pot crear veritats matemàtiques (la creació de veritats matemàtiques resta limitada a Déu) però pot registrar i descriure objectivament el món. Tot i que el món sigui una entitat infinita i oberta en totes direccions, Descartes creu haver trobat unes regles que ens permeten descriure’l d’una manera clara i distinta. Quan Descartes parla del Mètode cal tenir present que el que pretén és traslladar a la filosofia –i específicament a la metafísica- allò que en la física cartesiana ja ha funcionat correctament i de manera creativa.
|
| Tria
autor/tema
|