PER
LLEGIR EL DISCURS DEL MÈTODE
Estructura del Discurs del Mètode.
El
26 de març de 1619, Descartes escriu a Beeckman: “He
copsat no sé quina llum en el caos obscur d’aquesta
ciència, i em fa l’efecte que amb l’ajut d’aquesta
llum, les tenebres més espesses podran ser dissipades”.
El “Discurs... “ vindria a ser una manera d’explicar
com la llum (metòdica) de la ciència pot desenvolupar
la racionalitat, sense perdre’ns en la foscor del dubte.
El
“Discurs... “ pot ser llegit de maneres força
diferents; però entre les diverses (i moltes!) interpretacions
que se’n poden fer, en destaquen especialment tres: la dels
qui el consideren com una mena de biografia intel·lectual
de Descartes, que ens relata el seu esforç intel·lectual
fins assolir un criteri de veritat universal i necessària,
la dels qui el veuen com una mena de gran manifest de l’humanisme,
coronat pel descobriment de la primera veritat universal i necessària
(“cogito”) i finalment la dels qui el plantegen com
a un tractat de teoria del coneixement en què es pretén
justificar la superioritat (dogmàtica) de les idees innates
per contraposició a l’escepticisme.
En
qualsevol cas, sovint es diu que el “Discurs” és
un text amb dues meitats ben diferents: fins a la quarta part
se’ns donen raons per a l’escepticisme. A partir,
però, del descobriment del “cogito” (segon
paràgraf de la quarta part) la raó ja ha trobat
el seu fonament indubtable: “jo penso, jo existeixo”.
El dubte pot fer referència al contingut del pensament
(a allò que jo penso), però no al pensament mateix:
l’escepticisme queda superat per la universalitat d’un
criteri de veritat que té –a més– un
caire innat, universal i necessari.
Cal
tenir present que la primera edició del text era un pròleg
a tres assaigs científics i que tot el treball científic
del cartesianisme estava fonamentat en l’existència
d’idees innates. Si la matemàtica progressa (i pot
descriure objectivament el món de la física) és
perquè arranca d’axiomes (veritats evidents per elles
mateixes) i els va desenvolupant pas per pas. La filosofia ha
de fer el mateix: cercar una primera veritat evident i, a partir
d’aquí, anar desenvolupant pas per pas els seus raonaments.
Per això mateix “mètode” és en
Descartes un sinònim d’ordre.
Parts
del Discurs del Mètode
Sovint
es diu que les parts més “filosòfiques”
del Discurs són la segona i la quarta, mentre les altres
són de caire autobiogràfic, més anecdòtiques
i valuoses sobretot en la mesura que il·luminen aquestes
dues parts. Això és òbviament un reduccionisme,
però certament les “quatre regles” (a la segona
part) i el “cogito” (a la quarta) estan entre el més
important de la història de la filosofia. Resseguirem ara
per sobre alguns temes nuclears de cada part però deixant
ben clar que cap guia no pot suplantar l’esforç de
lectura personal.
1ª.-
part: El text comença amb una ironia: “El
bon sentit sembla la cosa més ben repartida del món...”
Com es veurà, precisament el que passa és tot el
contrari: El “bon sens” (raó) més aviat
manca i està mal fonamentat. Al mateix paràgraf
se’ns diu que no n’hi ha prou a tenir un bon enteniment;
el que cal és aplicar-lo bé. Precisament aquest
serà el propòsit del mètode: ensenyar a guiar
bé la raó.
Per
la resta, el text té un caire autobiogràfic. Ens
parla de la seva educació, destacant que li agradaven “sobretot
les matemàtiques per la certesa i evidència de les
seves raons”. La convicció de la necessitat de “certesa
i evidència” articula tot el raonament del Discurs.
En aquesta part és de destacar també la condemna
de la filosofia (escolàstica) del seu temps, precisament
perquè: “no hi ha cap cosa en ella que no sigui objecte
de disputa i que per consegüent no sigui dubtosa”.
Al final Descartes decideix deixar d’estudiar per tal de
començar a llegir “el gran llibre del món”.
2ª.-
part: Comença amb la famosa “meditació
de l’estufa”, un fet quasi místic en la vida
de l’autor. En l’original se’ns diu que ell
estava “en una estufa” (una mena de sauna individual,
possiblement) com a conseqüència d’un moment
d’aturada en la guerra quan se li va acudir –tot d’una–
la necessitat del mètode, com una forma d’ordenar
la raó. Significativament, la metàfora del primer
paràgraf és arquitectònica. De la mateixa
manera que les ciutats fetes sobre un mapa són més
harmòniques que les citats que neixen per l’atzar
i l’amuntegament, també una raó ben ordenada
serà més eficaç i veritable que una altra
mal fonamentada.
Però
el nucli del capítol són les quatre regles del mètode
(evidència, anàlisi, síntesi i enumeració)
i especialment la primera, perquè tota veritat universalment
vàlida ha de ser evident per ella mateixa. És significatiu
que Descartes, tot seguit de les quatre regles, ens recordi que
aquestes quatre regles són també les de les matemàtiques
(ciència model del racionalisme).
3ª.- part: La moral “per provisió”
s’ha d’entendre d’una manera similar a les provisions
que necessita algú per emprendre un viatge, o un exèrcit
per fer la guerra. Es demostra aquí que Descartes vol fer
un dubte metòdic (i no escèptic) precisament per
les moltes precaucions que pren a l’hora de fer l’operació
del dubte. És significatiu que la política quedi
sempre fora del camp del dubte. És un dubte “conservador”
que es refereix al món i mai no al “jo”. El
context de la moral “per provisió” és
estoic: cal vèncer-se un mateix abans que la fortuna.
4ª.-
part: Té tres nuclis: el dubte (les raons del
dubte), el “cogito” (“jo penso”) i Déu.
Cal
veure com se segueix la regla d’evidència fins al
final (“si alguna cosa pot ser imaginada com a falsa, cal
considerar-la tal”) Podem dubtar del món, dels sentits,
del raonament. Però hi ha una certesa que resisteix el
dubte, Aquesta certesa és la primera intuïció:
“jo penso, ergo jo sóc” .
Atenció:
aquesta intuïció és universal i necessària.
En aquest sentit no prové de cap raonament (tothom sap
sempre i ja que ell pensa i existeix) sinó que se’ns
presenta immediatament. Descartes insisteix a dir que el “cogito”
és una substància- per tant és quelcom que
existeix per sí mateix. En altres textos s’insisteix
que el pensament (en hipòtesi) podria existir àdhuc
sense un cos físic i material (“no necessita de cap
lloc ni depèn de cap cosa material). D’aquí
sorgeix el problema del dualisme (ment/cos) que ha durat pràcticament
fins avui.
Que
penso i existeixo són intuïcions simultànies,
l’una no pot existir sense l’altra.
A
continuació apareix la idea de Déu com a conquesta
de la raó. La raó és tan potent i capaç
que fins i tot pot pensar allò més gran del qual
no resulta pensable: Déu. Però aquest Déu
no és el de la fe sinó el de la raó (Per
això Pascal deia que Descartes era “un ateu amagat”).
5ª.-
S’explica bàsicament el mecanicisme (la idea d’un
món mogut per mecanismes mecànics: acció/reacció,
causa/efecte). Descartes havia volgut fer un llibre sobre el tema
(el “Del món o tractat de la llum”) , però
no el va publicar per les conseqüències del “cas
Galileu” . Apareix la idea de l’animal-màquina
(el cor com a motor...) Aquesta qüestió té
una importància central en l’àmbit de l’antropologia.
6.-
Es parla d’una manera implícita però òbvia
del “cas Galileu” i les seves conseqüències
i es reivindica la pròpia activitat científica.
