QÜESTIONS
QUE ES PLANTEGEN SOVINT.
1.-
Per què Descartes és el pare de la filosofia moderna?
Aquest
títol li va donar Hegel i s’ha fet tradicional. Es
poden donar dues raons per considerar-lo així. D’una
banda vol fer una filosofia en què la raó sigui
autosuficient (per això el “cogito” [jo penso]
és una idea innata i en conseqüència la raó
està per sobre de la fe, la tradició etc. I ser
racional és ser home.
Però
per altra banda, amb ell va canviar la pregunta central de la
filosofia. Si des de Parmènides ens demanàvem “què
és l’ésser?”; Descartes canvia la pregunta.
Ara l’important serà com jo “conec” l’ésser.
De la pregunta per la metafísica (què és
l’ésser?) passem a la teoria del coneixement (o en
mot tècnic: “gnoseologia”).
2.-
Què vol dir “mètode”?
Sembla
que en grec “mètode” significa: “camí
cap a...”. En Descartes el mètode és el camí
cap el coneixement de la veritat.
El
mètode és “del saber”; no només
de la filosofia. Per a Descartes, l’arbre del saber té
dues branques: física i metafísica (teoria del coneixement)
i les dues tenen la mateixa dignitat. Si el mètode matemàtic
havia funcionat en la física de Galileu, també ha
de funcionar en la metafísica.
El
mètode significa que per progressar en el camí de
la veritat cal anar pas per pas i sobretot “pensar amb ordre”.
Mètode i ordre (s’entén: ordre intel·lectual,
propi de la ment!) són expressions sinònimes.
3.-
Per què es va escriure el “Discurs del mètode”?
En
origen era un pròleg a tres tractats científics.
El mètode era la descripció del seu itinerari intel·lectual
fins a la recerca de la veritat. Galileu havia dit que “la
natura és un llibre que està escrit en caràcters
matemàtics”. El que es pretén ara és
aplicar aquesta idea de la matematització del món
al saber en general, incloent-hi la filosofia. El que ha entès
la idea que Galileu tenia de la ciència, com a saber ordenat
i deductiu, ha de copsar també el que pretén Descartes:
mostrar l’esforç de la Raó per trobar una
veritat innata i evident per si mateixa, perquè si el món
està escrit en caràcters matemàtics i la
raó és capaç de copsar la matemàtica,
llavors entre el món i la raó hi ha d’haver
necessàriament quelcom en comú.
4.-
És una autobiografia intel·lectual?
En
certa manera, sí. Explica moltes coses de la seva pròpia
experiència (educació, entorn cultural...) i de
vegades fa algun acudit (per exemple diu que la filosofia “serveix
per fer-se admirar pels menys savis”); però de fet
la seva experiència (estudiar, dubtar, sentir-se en crisi,
lluitar per trobar una veritat) és comuna a la que sovint
molts hem fet. Tothom sap moltes coses perquè ha estudiat,
li ho han explicat, etc, però dubta del fonament del que
coneix i necessita trobar un fonament del que sap
5.-
És veritat que el “Discurs...” es pot descriure
com un llibre simètric?
Segons
i com... però sense exagerar. La primera meitat del text
és una crítica i la segona una reconstrucció
racional, però no són experiències equivalents,
ni tenen el mateix valor. De fet, les quatre primeres parts del
“Discurs...”, fins que es descobreix la primera veritat:
“jo penso, jo existeixo”, són de fàcil
lectura perquè sovint tots hem fet la mateixa experiència
de dubtar i de posar entre parèntesi el que sabem. La dificultat
ve quan des de la quarta part fins al final sembla que vulgui
reconstruir tot el que abans havia dubtat... Sembla que al principi
es faci un dubte escèptic (que ho destrueix tot) i que
després de descobrir el cogito, Descartes se’ns torna
dogmàtic i recupera el que abans havia dubtat (incloent-hi
Déu...)
Però
cal fer atenció: el Déu d’abans del “cogito”
és el de la fe (el que m’han ensenyat de petit, a
casa, a l’església). El de després és
el Déu de la Raó, que no és la mateixa cosa.
En certa manera, la justificació del Déu de Descartes
és el “jo penso”. Si fos un medieval seria
al revés: primer hi ha un Déu i després aquest
Ésser Diví crea l’home i la raó. Ara
és el revés: per la Raó (autònoma!)
m’elevo fins al coneixement de Déu. La Raó,
doncs, triomfa i ho transforma tot..
6.-
Què vol dir “clara i distinta”?
Una
cosa “clara i distinta” és sempre veritat.
Que jo penso i que si penso existeixo és veritat sempre
i ja. “Clar” vol dir que apareix immediatament al
meu pensament i “distint” significa que no es pot
confondre amb cap altra cosa. No es pot confondre “penso
i així sóc” amb “menjo i així
sóc”.
7.-
D’on surt “cogito ergo sum”? Què vol
dir?
“Cogito”
significa, en llatí, “jo penso”. És
una traducció del francès. Es pot traduir de diverses
maneres sempre que s’entengui que no es tracta de cap frase
temporal. No és que primer “pensi” i “després
(en castellà: “luego”) “existeixi”.
La frase el que vol dir és ni més ni menys que “pensar
és la meva forma de ser”. Els humans som perquè
pensem i quan deixem de pensar deixem de ser. Pensar i existir
són simultanis: sense l’un no hi ha l’altre!
Però
convé insistir que “pensar” no significa només
per a Descartes una activitat racional i lògica: tot el
conjunt d’activitats psicològiques són també
pensament.
8.-
Descartes era un escèptic amagat?
No
exactament; tot i que sovint s’ha dit que era un ateu (per
la seva reivindicació del mecanicisme en l’animal
màquina), Descartes no s’aparta mai de la norma de
moral provisional: “Obeir constantment les lleis i costums
del meu país retenint constantment la religió en
què Déu m’ha fet gràcia de ser instruït
des de la infància”. La divisa del seu escut deia
“Larvatus prodeo” que vol dir “avanço
amagat”. Si Descartes va marxar a Holanda i després
va morir a Suècia era perquè volia dedicar-se a
pensar en llibertat i perquè creia que només el
descobriment d’un mètode racional era capaç
de construir un món humanitzat. Cal recordar que la seva
vida adulta passa al llarg de la terrible Guerra dels 30 anys
que és una guerra de religió.
Descartes
no és un escèptic perquè no dubta per dubtar.
El procés del dubte serveix per fonamentar millor la raó.
No per quedar-s’hi aturat. Dubtar és una estratègia
per poder fonamentar la veritat indubtable: “jo penso, jo
sóc”.
9.-
Per què Descartes no dubta mai del jo?
Precisament
perquè no és un escèptic. Dubta del món
extern, de les coses, de la tradició, etc. Però
mai no dubta de la seva pròpia raó. Un modern dubtaria
de la pròpia coherència intel·lectual, però
el dubte cartesià no afecta mai el jo perquè precisament
la racionalitat del subjecte és el que permet defensar
l’autonomia de la raó. Que jo sóc racional
(o que ser racional és la manera de ser que té el
“jo”) no es pot posar en dubte. Recordeu el famós
dibuix de Leonardo posant l’home com a mesura de totes les
coses....
Deia
André Gide que el Discurs és com una novel·la
protagonitzada per un individu que es diu “jo” i que
es busca a si mateix... la idea és suggestiva.
10.-
Què vol dir que el “cogito” és una idea
innata?
Senzillament: que la tenim sempre i ja a la nostra ment, sense
necessitat que ningú no ens l’ensenyi. És
uns primera veritat evident: hem nascut amb ella i sabem que pensem
perquè fins i tot per pensar que (hipotèticament)
no pensem, ens caldria pensar. Hi ha idees adventícies
(que m’arriben de fora: per exemple, “papallona”)
i hi ha idees factícies (que “es fan” o es
construeixen en la nostra ment: per exemple, “centaure”).
Però “jo penso” és una altra mena de
idea: és innata i tot el que és innat ha de ser
veritat.
