ÉMILE
DURKHEIM (1858-1917) I EL RELATIVISME ÈTIC
El
creient s'inclina davant Déu, perquè a Déu
creu deure-li l'ésser i, particularment, el seu ésser
mental, la seva ànima. Nosaltres tenim les mateixes raons
per tal d'experimentar aquest mateix sentiment envers la col·lectivitat.
DURKHEIM: Sociologia i Filosofia, cap. 3.
Lectura
de algunos fragmentos de
"Determinación del hecho moral"
El
relativisme
Relativisme i antiutilitarisme
Dos conceptes bàsics: "fet social" i "anòmia"
Treball, Estat i moralitat
Dues menes de societats
Elements per a una crítica de Durkheim
Una resposta utilitarista a Durkheim
El relativisme
El
relativisme moral contemporani no pot ser entès sense la
teoria del relativisme sociològic que en la seva formulació
actual prové de l'obra del sociòleg francès
Émile Durkheim, de qui Anthony Giddens (a la seva monumental
SOCIOLOGIA), ha pogut dir que: "ha tingut una influència
més duradora en la sociologia contemporània que
la d'Auguste Comte".
Per
a Durkheim, tal com ell mateix diu a SOCIOLOGIA I FILOSOFIA, no
hi ha autonomia moral, sinó que: "tots els sistemes
de moral (...) són funció de l'organització
social". O, en la frase tal vegada més coneguda: "cada
societat, en general, té la moral que necessita".
D'aquesta manera no hi ha relació entre la conducta bona
i la veritat (o la bellesa), sinó que les normes morals
i la justícia són un producte de la pressió
social, interioritzada pels individus.
Però
cal distingir amb tota cura entre l'utilitarisme moral i el relativisme
durkheimià. Els utilitaristes defensen com a màxima
de conducta l'axioma "el màxim bé per al màxim
nombre" i reivindiquen una moral autònoma, democràtica
i maximitzadora, mentre que el rerafons del relativisme cultural
és la defensa conservadora i heterònoma de la tradició
considerada com a criteri bàsic d'articulació social.
Per a Durkheim, en canvi, com diu a L'EDUCACIÓ MORAL, la
moralitat és un motlle -i no només una regla o un
conjunt de regles- que existeix objectivament i que hem de seguir
necessàriament, ens agradi o no, per la senzilla raó
que formen part d'una cultura i no ens les podem saltar. "Actuar
moralment -diu en aquest text- és adaptar-se a les regles
de la moral" (Lliçó XI). Les regles existeixen
fàcticament i no hi ha res a fer, amb independència
que ens agradin, i ens siguin útils, o que -per contra
-se'ns facin revesses. En les seves pròpies paraules: "No
hem de construir aquestes regles [morals] quan hàgim d'actuar,
deduint-les d'uns principis més elevats; existeixen, estan
fetes, viuen i funcionen al nostre voltant. [les regles morals]
Són la realitat moral en la seva forma concreta" (Lliçó
III).
Si
algú s'ha enfrontat a l'utilitarisme amb arguments racionalment
forts ha estat, òbviament, Durkheim; i malgrat que avui
l'utilitarisme ha esdevingut la teoria dominant en ciències
socials, no està de més repensar els seus arguments
perquè (via Mauss i Boas, especialment) han tingut gran
influència sobre una de les concepcions etnològiques
més habituals (el relativisme cultural) i a partir d'aquí
s'han divulgat en teories populars de l'acció moral, que
sovint s'invoquen encara, barrejades amb dosis de "mala consciència
de l'home blanc". Però si el paradigma utilitarista
i liberal en ciències socials pot ser depassat sense caure
en utopismes estèrils (cosa avui dia difícil, però
no impossible), l'operació haurà de fer-se també
a través, entre altres estratègies, d'una reconsideració
de Durkheim.
En
síntesi, el relativisme moral consisteix a afirmar que
els criteris de "justícia" o de "bé"
només podem trobar-los (o només tenen validesa normativa)
a l'interior de cada grup determinat i només serveixen
per a valoracions realitzades dins un grup concret, però
no per a tots els humans. Vist que cada grup té els seus
costums i tradicions, les accions morals que els diversos grups
prenen són incomparables amb les dels altres, de manera
que allò just i allò injust (val a dir. allò
bo i allò dolent) són sempre relatius a una comunitat,
que imposa -sovint de forma tàcita- les seves valoracions
sociomorals, de manera tal que resultarà impossible posar
d'acord els diferents grups humans en uns principis de validesa
universal. Com diu el propi Durkheim a LES REGLES DEL MÈTODE
SOCIOLÒGIC: "els primers orígens de tot procés
social d'alguna importància han de ser buscats en la constitució
del medi social intern". Qualsevol intent de cercar principis
sociomorals universals diferents als que tàcitament imposa
cada comunitat concreta, serà, doncs, fàcticament
debades.
L'obra
de Durkheim fonamenta les dues grans vessants del pensament relativista
(que és molt més senzill diferenciar acadèmicament
que en la pràctica).
1.-
El relativisme cultural: segons el qual els criteris morals depenen
exclusivament de les diverses cultures.
2.-
El contextualisme: segons el qual només podem saber si
una proposició moral és correcta o incorrecta si
la considerem en el context d'una acció.
Òbviament
no es pot reduir l'obra durkheimiana a aquesta única teoria,
que -a més- hom podria rastrejar ja a la vella sofística.
Si Durkheim és encara un autor bàsic en sociologia
no ho deu al seu relativisme, sinó bàsicament a
la teoria de l'anòmia, rellegida per Parsons i altres sociòlegs
nord-americans a l'endemà de la II Guerra mundial, però
relativisme i anòmia van -com veurem- del bracet.
Relativisme i antiutilitarisme
El
pensament relativista de Durkheim s'ha d'entendre en debat (sovint
implícit) amb la teoria utilitarista. Com els utilitaristes,
ell és un materialista, però el lloc central que
en l'utilitarisme ocupa el càlcul d'interessos de base
econòmica, per a Durkheim correspon a la tradició
i al pes específic de la religió en la consciència
comunitària. En una carta a Simon Deploige, afirma que
d'ençà de 1895 va tenir: "el sentiment net
del rol capital jugat per la religió en la vida social".
El que per a Mill era un fet de consciència -i per a Bentham
una pura superstició- té per a Durkheim una força
normativa de la qual resulta socialment impossible desempallegar-se,
sense caure en la desesperació o en la mort social. L'imaginari
religiós (per a usar una expressió "massa moderna")
té una força normativa essencial en les representacions
col·lectives, per sobre fins i tot dels interessos materials.
Les religions i les comunitats són "fets socials"
amb caràcter normatiu -val a dir, capaces d'encunyar fàcticament
moral (o "ideacions col·lectives", en el seu
vocabulari).
Durkheim
és alhora:
.-Antivoluntarista:
perquè creu que les voluntats individuals i subjectives
no poden definir una acció social col·lectiva. És
l'acció de l'esperit col·lectiu el que determina
el "bé" social. En les seves paraules: "De
la societat, i no del Jo, depèn la moral".
.-Antiutilitarista:
perquè creu que és la religió i la tradició
en general l'única instància capaç de normativitzar
l'acció social.
L'axioma
sociomoral bàsic de Durkheim, tal com el formula a SOCIOLOGIA
I FILOSOFIA (cap. 2, III) és que: "mai no es pot voler
altra moral que la que és reclamada per l'estat social
dels temps".
L'obra
de Durkheim presenta sis característiques ferrenyament
antiutilitaristes:
1.-
Considera que els fets sociològics "purs" estan
amarats de valoracions morals: fets i valors s'impliquen mútuament.
Cada fet ha de ser entès a partir de la valoració
sociomoral que li és inherent o intrínseca -i no
agregada o afegida, com diria un utilitarista.
2.-
Considera que el context que fa possibles les valoracions morals
és d'índole religiosa, i clarament intrínseca,
mentre que per a un utilitarista la religió no pot ser
considerada pel seu valor moral intrínsec, sinó
per la seva repercussió social i -molt especialment- per
les seves conseqüències sobre les vides i els interessos
d'altri.
3.-
Considera que el tribunal sociomoral és la comunitat, en
la mesura que els individus no són "àtoms morals",
sinó membres d'una comunitat activa que fa valoracions
i pren decisions amb conseqüències pràctiques.
Contra la hipòtesi utilitarista del càlcul felicitici
global com a suma o agregat de felicitats individuals, Durkheim
considera que fets i valors socials no són separables del
seu context comunitari, únic espai on té sentit..
4.-
Nega el criteri moral utilitarista del "màxim bé
per al màxim nombre" en nom de la comunitat que valora
a partir de tradicions culturals i de consensos que poden no ser
útils.
5.-
Nega que l'actuació racional dels individus sigui la de
la maximització de beneficis, assenyalant que -en un context
real- els individus se senten condicionats a obrar a partir de
les valoracions de la seva comunitat.
6.-
Nega l'individualisme metodològic i l'autonomia moral,
considerant que el subjecte moral és la comunitat, respecte
a la qual tothom és dependent (heterònom). Per a
Durkheim, com diu al cap. II de SOCIOLOGIA I FILOSOFIA: "el
bé per excel·lència és la comunió
amb els altres".
Com
es pot observar, es tracta d'autèntiques canonades contra
el nucli central ja no tan sols de l'utilitarisme, sinó
de qualsevol concepció moral modernitzadora. No pot estranyar,
doncs, que s'hagin emprat argumentacions durkheimianes a l'hora
de reivindicar suposats drets de comunitats "primitives"
(entre moltes cometes) a fer valoracions morals contràries
als drets humans. La societat durkheimiana és "abans
que res, un conjunt d'idees", en que els individus es troben
relligats per les seves consciències o creences col·lectives;
i en aquest sentit resulta conceptualment incompatible amb una
societat moderna, que es podria definir com a "conjunt d'individus"
o com a "conjunt d'interessos".
Qualsevol
hipòtesi comunitarista, que pretén identificar una
comunitat política determinada amb l'exercici d'unes suposades
virtuts morals implícites usa -de vegades abusivament i
sovint sense ni saber-ho- teories i hipòtesis durkheimianes.
En tot cas el valor de cadascuna d'aquestes crítiques és
molt diferent i ens n'ocuparem al final del text
Dos conceptes bàsics: "fet social" i "anòmia".
Si
el sistema durkheimià té sentit encara avui (i al
marge del valor que hom vulgui atorgar a la seva sociologia de
la religió) és bàsicament per haver establert
dos conceptes sense els quals resulta difícil fer sociologia:
"fet social" i "anòmia".
1.-
El primer principi de la sociologia de Durkheim és: "estudia
els fets com si fossin coses". Aquest continua essent el
principi metodològic bàsic de tota sociologia. Amb
això ell creia acostar-se al positivisme de Comte, però
en realitat els "fets" que li interessaven no eren "purs"
sinó que estaven amarats de significació sociomoral.
En altres paraules, tot i pretendre metodològicament que
els fets poden ser estudiats amb el mateix rigor que els objectes
o els esdeveniments de la naturalesa, en realitat s'interessava
per un tipus de fet que té una clara valoració implícita
i que pretén exhibir valor normatiu. Llibres com EL SUÏCIDI
o LES FORMES ELEMENTALS DE LA VIDA RELIGIOSA mostren des del títol
la mena de "fets" que Durkheim considerava significatius.
Que aquests temes puguin ser estudiats amb aparell estadístic
no els converteix en menys subjectius i carregats de significat
emocional.
2.-
El segon concepte fonamental en Durkheim és el que va definir
com a "anòmia" (del grec: "sense norma").
"Anòmia" és l'expressió que empra
per a definir el fracàs en les condicions d'integració
i d'integració social en les societats industrials (o "d'integració
mecànica", segons el seu vocabulari. "Anòmia"
designa, més específicament, el buit normatiu característic
de les societats modernes en què hom viu un conflicte entre
normes que ordenen conductes contràries. És el que
succeeix, per exemple, en una societat que fomenta la solidaritat
en l'educació, però que professionalment recompensa
la competitivitat. Aquesta situació provoca certa confusió
en l'individu, que se sent incapaç de interioritzar un
codi normatiu clar i estable. Per a Durkheim això és
el que estava passant amb l'augment de la divisió del treball
que estava desplaçant cada cop més la religió
com a nucli principal de la cohesió social. L'anòmia
influeix de manera especial en la vida econòmica i social,
però també determina la vida domèstica.
Vist
que els controls i normes tradicionals, que solia proporcionar
la religió, han estat gairebé del tot anorreats
per les societats industrials, el que ens quedaria és una
sensació de frustració i manca de sentit. EL SUÏCIDI,
per exemple, és causat -entre d'altres factors- per l'anòmia
creixent. Parsons va recollir aquest concepte i el va usar, després
de la II Guerra mundial per tal d'explicar els canvis culturals
produïts, segons ell, per l'absència creixent de models
reguladors i la corrosió de les antigues normes que generaria
desesperança i conductes desviades. De la mateixa manera,
el concepte ha estat emprat abastament per tal d'explicar la crisi
ideològica de les societats influïdes pel catolicisme
romà després del Vaticà II.
La
situació d'anòmia ofereix un criteri (conservador)
per tal de jutjar els canvis socials. O, dit d'una altra manera,
Durkheim insisteix a considerar que en el canvi social és
tant -o més- significatiu allò que hom perd (en
el cas de la crisi de la religió es perd cohesió
social, conformitat...) com allò que hom creu guanyar (per
exemple, autonomia). L'anòmia ens explica fins a quin punt
el dinamisme de les societats es paga al preu (que pot ser psicològicament
devastador) de la pèrdua de les seguretats morals que oferia
la comunitat.
Treball, Estat i moralitat
Durkheim
fou un cas exemplar de socialista conservador. Era socialista
en la mesura que considerava que un sistema social basat en l'organització
econòmica era millor que un de basat en la lliure iniciativa.
Però alhora era conservador en la mesura que per a ell
el socialisme implicava integració social i unitat moral,
garantida per l'acció tutorial de l'Estat sobre la societat:
en definitiva aquesta barreja és la més habitual
en el jacobinisme centralista francès (el que de vegades
s'ha anomenat sense cap ironia "socialisme dels professors",
ideologia habitual del professorat d'ensenyament mitjà
a l'escola pública).
Des
del punt de vista ètic aquesta identificació no
deixa de donar una pista sobre el per què del relativisme
que, històricament, ha tendit a ser una ideologia moral
molt representativa de les burocràcies que consideren l'Estat
com a únic absolut racional. Durkheim, però, no
acceptaria dir que l'Estat és "absolut": més
astutament prefereix emprar el terme "regulador". Tot
allò que no passa per la moralitat sancionada per l'Estat
és "irregular" (mot que aplicà explícitament
a l'anarquisme) i, en tot cas, forma part de les creences privades
socialment irrellevants El relativisme és, des del punt
de vista polític, un sistema còmode per tal de gestionar
les diferències, que no són perseguides en tant
que no discuteixin el paper ordenador de l'Estat -que és
la primera raó d'existir de les castes burocràtiques.
En la concepció jacobina de l'Estat hi ha un nucli de veritats
morals públiques intocables, gestionades en origen per
l'escola pública i pel professorat, revestit de funcions
quasi sacerdotals, mentre es tolera, més que no s'accepta,
un relativisme en les creences -més que en les pràctiques-
de caràcter privat.
El
socialisme durkheimià procurava, estrictament, un antídot
contra el socialisme marxista. Mentre Marx defensa la lluita de
classes i la revolució, Durkheim arriba a dir que les revolucions
són tan impossibles com els miracles. Per a ell el socialisme
era un "crit de dolor" i la tasca del sociòleg,
com a conseller de l'estadista i com a orientador de l'opinió
pública consistia a oferir remeis fundats en la ciència
contra les malalties socials que havien donat origen al socialisme
classista. En definitiva, el seu model de racionalitat és
una burocràcia integradora. Les primeres lliçons
del seu text L'EDUCACIÓ MORAL estan dedicades, significativament,
a "l'esperit de disciplina" perquè, en les seves
pròpies paraules: "és bo que l'home sigui disciplinat,
fent abstracció dels actes" (Lliçó III).
Però la disciplina no l'entén com "una simple
policia exterior", sinó que el que cal és interioritzar-la,
convertint-la en: "un instrument sui generis d'educació
moral que tingui el seu valor intrínsec". És
molt fàcil criticar per autoritària aquesta teoria
de l'educació i del paper de l'escola com a reproductora
de conceptes morals però convindria no oblidar que ha funcionat
com a eina d'homogeneïtat social i meritocràtica (a
França durant més de cent anys i a Itàlia
una mica menys) mentre que, en canvi, altres models (deweians,
clericals tipus Montesori o llibertaris, tipus Sumerhill) han
caigut en l'elitisme o simplement s'han esfondrat per les seves
pròpies contradiccions internes.
Dues
menes de societats
La
funció de l'educació pública -òbviament
laica i en màns de l'Estat- és estrictament garantir
que s'introdueixin determinats principis morals en els caparronets
de tots els futurs ciutadans, perquè només així
es garanteix l'ordre. La importància que atribuïa
a l'ordre social, i la integració dels individus al seu
si, és tan gran que -com s'escau al bon buròcrata
jacobí- no veu l'Estat com una eina de relacions asimètriques,
de dominació i d'explotació, sinó com un
òrgan de reflexió col·lectiva de la societat.
De la mateixa manera, la seva teoria del dret tracta de les formes
de regulació normativa i mai dels interessos enfrontats,
ni de la seva utilització per part del poder.
Això
el porta a diferenciar molt clarament dos tipus (o models) de
societats:
1.-
Les de solidaritat mecànica (premodernes) que es mantenien
unides per un dret molt repressiu i per una "consciència
col·lectiva" que donava un valor suprem a la societat
als seus interessos per sobre dels individus.
2.-
Les de solidaritat orgànica (modernes) constituïdes
al voltant de la divisió del treball, en ciutats demogràficament
molt denses, seculars, individualistes i mogudes per un desig
de justícia social (que per a Durkheim era la "religió
de l'individualisme").
El
relativisme en una perspectiva durkheimiana seria, doncs, una
lògica de la anòmia i de la modernitat que -amb
tot- pot esdevenir una eina útil a allò que realment
importa al bon jacobí: l'enfortiment de l'Estat. En societats
de solidaritat orgànica és molt important que l'Estat
disposi d'una burocràcia forta i convençuda del
seu paper moral per a evitar les tendències
Elements
per a una crítica de Durkheim
L'axioma
moral de Durkheim ("mai no es pot voler altra moral que la
que és reclamada per l'estat social dels temps") té
la dificultat de mancar de falsadors potencials. Per posar un
exemple: si algú es fa de l'Opus Dei i, posem per cas,
té dotze fills, això es deuria a "l'estat social
dels temps". Però si el mateix individu decideix divorciar-se,
passar dels fills i marxar al Brasil, plantant l'Opus, seria també
"per l'estat social dels temps". I si a l'Opus hi troba
solidaritat per part de japonesos, coreans, nord-americans, brasilers,
catalans de Castellterçol i castellans de Papatrigo (Àvila)
també es pot imputar al compte del famós "estat
social dels temps". Però una teoria que no nega res,
tampoc no afirma res: és senzillament inservible. Que ningú
no pot sortir del seu temps és una obvietat cronològica;
però que això l'obligui a subjectar-se a una moral,
és un implícit difícilment demostrable, a
no ser que hom visqui en un context molt extremadament conformista
-i en aquest sentit "premodern". Que per viure al mateix
moment històric hi hagi una "unió mental",
per recollir l'expressió que usa a SOCIOLOGIA I FILOSOFIA,
és francament discutible.
Per
a Durkheim: "la societat és una cosa bona, desitjable
per a l'individu, que no pot negar-la sense negar-se". Òbviament
una resposta ètica a aquesta afirmació passa per
dir que "algunes societats" són, efectivament,
bones i desitjables; però que, alhora, negar també
"algunes societats" és una exigència moral
-i sovint també una pura necessitat de supervivència
(per ex., negar la societat masclista és una necessitat
de supervivència per a les dones).
L'error
conceptual de Durkheim prové de considerar les comunitats
com unes entitats tancades i homogènies. Perquè,
el fet que una família patriarcal (per ex., una societat
rural empordanesa del 1900) sigui "tancada", no significa
que sigui "homogènia", com saben i pateixen les
víctimes del patriarcalisme. De fet, les comunitats tradicionals
són moralment ofegadores i estan carregades de tensions
mal resoltes (vegi's la literatura de Víctor Català)
a partir del moment que les instàncies de poder estan vedades
per naixement a la immensa majoria dels membres del grup (d'entrada,
en un mas pairal empordanès, no tenen cap possibilitat
de desenvolupament ni les dones (esposes o filles), ni els fills
mascles que no siguin "hereus" o no resultin prou fiables
per al patriarca, etc.). I l'homogeneïtat comunitària
-com la seguretat- també és falsa perquè
no depèn de cap dret, sinó d'una concessió
graciosa (fàcil de veure en el tracte discriminatori que
per motius psicològics es dóna a membres que suposadament
haurien de tenir el mateix estatus).
L'única
homogeneïtat del patriarcalisme deriva de la misèria
emocional que produeix; perquè pel que fa a la riquesa
material és obvi que està en mans exclusivament
del patriarca i del seu hereu. Vegi's, per exemple, les lleis
tradicionals de l'herència a Catalunya que repugnen tota
idea d'igualtat moral o d'homogeneïtat social.
Si
les societats tradicionals no eren homogènies (somni d'estabilitat
conservadora per excel·lència), és obvi que
el relativisme cultural es basa en una idealització de
la cohesió cultural que (suposadament) donen les normes
morals. La idea que tota comunitat cultural és un "sistema
solidari" (expressió molt durkheimiana, emprada en
la seva definició de religió) remet a una pura idealització,
molt del gust dels defensors actuals de les cultures del tercer
món, però perfectament errònia -i sinistra
per als oprimits, tot cal dir-ho.
Un
altre argument que Durkheim empra d'una manera abusiva (contra
l'utilitarisme) és la filosofia kantiana del deure, que
ell identifica abusivament amb disciplina i amb hàbits
interioritzats. Considera que la moral és un conjunt d'imperatius
que hem de complir per exigència social, tot i que per
a ell el deure ha d'anar acompanyat de formes de representació
sensible (emotives), vist que la via del "deure pel deure"
no és eficaç per ella sola. Però passa per
alt que, en l'obra kantiana, el deure no es pot separar de l'autonomia
moral i de la consciència, sense els qual esdevé
una presó insofrible.
Certament,
Durkheim no era un conservador ingenu i per això matisava
-també al capítol 2 de SOCIOLOGIA I FILOSOFIA- que:
"No estem de cap manera obligats a inclinar-nos dòcilment
davant l'opinió moral. Fins i tot podem considerar legítim
en certs casos, rebel·lar-nos. Efectivament, pot succeir
que (...) considerem el nostre deure jutjar contra idees morals
que sabem antiquades". Però aquesta és una
concepció ingènuament positivista de la moral i
del progrés, vist que les normes no decauen per "antiquades"
(hi ha gent que viu amb morals originades qui sap quants segles
fa), sinó -senzillament- per injustes i perquè produeixen
dolor. La gent no canvia de regles morals per "fer modern",
sinó perquè descobreix sistemes que ofereixen una
vida millor (o, com deia Popper "menys dolenta") a un
més gran nombre.
Una
resposta utilitarista a Durkheim
L'atomisme
social utilitarista constitueix una exigència metodològica
derivada de l'imperatiu il·lustrat d'autonomia moral. Això
no significa que es negui, o es deplori, l'existència,
en la realitat social, d'un munt de comunitats en què els
individus es desenvolupen i fins i tot troben identitat quan són
incapaços d'assolir-la ells tots sols. Cap utilitarista
ha negat mai que existeixi la família o la nacionalitat.
El que sí ha dit és que ningú no té
cap raó racionalment consistent per tal de sotmetre's a
exigències heterònomes de tipus comunitari en nom
de la família o de la nacionalitat. Aquest és el
sentit del famós paràgraf de Mill (a "L'utilitarisme")
en què anima els bascos a aprendre francès com una
via d'entrada a la modernitat i a la major llibertat i diversitat.
Considerar
la comunitat com un tribunal és, senzillament, matar la
llibertat i només resultava possible (i encara a quin preu
!) quan no existien comunicacions ràpides. Però,
precisament, una de les millors qualitats de les societats postmodernes
és la de no obligar-nos a ser fidels a patrons i permetre'ns
"reinventar" la identitat; cosa que cap societat tradicional
no permetria. Si es considera que els codis morals d'una determinada
comunitat (cristiana, musulmana o budista ...) són absoluts,
s'impedeix la millora moral i el diàleg cultural. Portar-lo
a la pràctica demana, paradoxalment, no pas un relativisme
moral sinó l'adhesió a una sèrie de principis
universals (a l'engròs, els recollits als Drets Humans
de l'ONU), assumits amb imparcialitat.
BIBLIOGRAFIA
·
Durkheim: La Educación Moral. Ediciones Morata.
Madrid, 2002
·
Durkheim: Sociología y Filosofia. Miño y
Dávila editores. Madrid, 2000
