UN
COMENTARI DE TEXT DE SELECTIVITAT SOBRE HUME
El
costum, doncs, és el gran guia de la vida humana. Només
aquest principi fa útil la nostra experiència i
ens permet esperar, per a l'esdevenidor, una successió
de fets semblants als que han aparegut en el passat. Sense la
influència del costum, no sabríem res de les qüestions
de fet, tret del que és immediatament present en la memòria
i els sentits. Tampoc no sabríem com ajustar els mitjans
als fins, ni com fer ús de les nostres capacitats naturals
per produir un efecte determinat. Seria la fi immediata de tota
acció i de la part principal de les nostres especulacions.
Hume,
Investigació sobre l'enteniment humà
SÈRIE 4 (Tribunal ordinari. Setembre 2001)
1.-
Expliqueu breument la idea principal del text. [2 punts]
En
aquest text, el filòsof empirista David Hume (1711-1776)
posa de relleu la importància del costum en la nostra vida.
És l’hàbit o el costum, segons Hume, el que
ens permet establir una relació de necessitat entre experiències
separades en el temps. Els nostres actes passats restarien del
tot deslligats dels presents si no fos per les estructures psicològiques
i especialment per la memòria, que els vincula i, d’aquesta
manera, ens allibera de viure en un present continu, on només
tindríem la possibilitat de conèixer allò
que els sentits ens mostren en aquell moment. Aquesta constant
vinculació d’experiències que opera la memòria
acaba donant lloc a un hàbit o costum: com que estem acostumats,
habituats, a constatar que a uns mateixos fets els hi segueixen
fets semblants, podem gestionar les nostres accions presents comptant
que produiran efectes similars als que han produït en el
passat.
2.-
A quina època de la història de la filosofia pertany
aquest text? Relacioneu-lo amb alguna característica pròpia
del pensament d'aquesta època. [3 punts]
David
Hume és un filòsof escocès del segle XVIII
que pertany al corrent de la filosofia empirista, els principals
representants de la qual són l’anglès John
Locke (1632-1704), i l’irlandès George Berkeley (1685-1753).
L’empirisme és un corrent filosòfic que reivindica
la primacia de l’experiència sensible com a fonament
de la raó. Per a un empirista la veritat és un concepte
empíric o s’origina en l’experiència.
Un empirista considera inaceptable la tesi cartesiana i dels seus
seguidors racionalistes (Spinoza, Leibniz...) segons la qual la
raó és el fonament del coneixement i l’experiència
sensible no fa sinó desvetllar les nostres idees, que portem,
com incorporades, des de sempre, de manera innata.
Aquesta
proclamació de les evidències sensibles com a únic
criteri de coneixement de la veritat porta l’empirista a
negar qualsevol rellevància epistemològica (de coneixement)
als nostres continguts de consciència (allò que
pensem) si no troben un correlat (un eco), en l’experiència:
el criteri de veritat en l’empirisme s’anomena “principi
de la còpia”: un concepte només és
cert si podem assenyalar de quina impressió prové.
Tot coneixement significatiu és sempre individual, singular
i concret. Per a l’empirisme, fora de l’àmbit
estricte de la matemàtica i de la lògica, és
a dir del que s’anomenen “relacions d’idees”,
ni tan sols no resulta comprensible la noció de coneixement
universal i necessari. Si un coneixement fos realment universal
hauria d’estar relacionat amb una experiència també
universal i això és empíricament inviable.
Perquè un coneixement fos necessari n’hauríem
hagut de fer experiència abans que tingués lloc.
Si
abans que una cosa passi podem dir que passarà necessàriament,
és perquè ja ha passat anteriorment; així,
per exemple, només podem dir que aquesta aigua que posem
a bullir bullirà necessàriament quan arribi a 100
graus perquè ja abans l’hem posat a 100 graus i hem
vist que bullia. L’únic que podem afirmar és
que experiències similars que han tingut lloc en el passat
han donat aquest resultat i, per això, ara comptem que
això es donarà novament. Però per poder fer
aquesta connexió ens cal, justament, vincular les dues
experiències, la passada i la present. Aquesta vinculació,
que és operada pels mecanismes psicològics i, particularment,
per la memòria, acaba generant un costum; ens acabem habituant
a la concatenació de determinats fets i aquest hàbit
adquirit és el que ens permet viure confiant que les nostres
accions no es veuran sorpreses per efectes imprevistos.
3.- Expliqueu el concepte de costum que es desprèn
d'aquest text. [3 punts]
L’hàbit
és l’afecció del de l’esperit que el
porta a estendre a casos semblants allò que ha observat
en experiències anteriors i que determina, per tant a inferir
una situació futura. Als textos de Hume, “hàbit”
i “costum” són generalment mots sinònims,
tot i que d’una manera més tècnica, el costum
tendeix a ser l’operació de la ment i l’hàbit
n’és el resultat. Malgrat que Hume, en aquest text,
no esmenta directament el terme “creença” (belief),
l’explicació que dóna de la noció de
costum ens condueix directament a la creença. Podríem
dir que el costum és, per a Hume, la condició de
possibilitat de les nostres creences. Parlem de creences i no
pas de certeses o de coneixement perquè, sobre tot allò
que té relació amb les nostres experiències
futures, no en podem tenir altra cosa que creences.
Creiem
que el cop que ara donem a aquesta bola de billar la farà
moure i farà moure, també, totes les altres boles
que la nostra bola toqui (aquest és l’exemple proposat
pel mateix Hume i que ha acabat exemplificant millor la seva crítica
al concepte de causalitat). Ho creiem perquè cada vegada
que hem realitzat una acció semblant, hem observat que
produïa aquest mateix efecte i hem acabat acostumant-nos
a esperar, novament, el mateix efecte a la mateixa acció.
Ara bé, que l’efecte sigui novament l’esperat
no ens confirma pas que hi hagi cap llei universal i necessària
que ens hagi de portar a pensar que això s’hagi de
donar sempre així. Una de les afirmacions bàsiques
de Hume és precisament aquesta: que el contrari de qualsevol
“qüestió de fet” (matter of fact) sempre
és possible. Fins al mateix moment que passi no podrem
estar segurs que efectivament passarà. Mentrestant, podem
sobreviure amb la creença, que és fruit del costum.
Tot
plegat es podria reflectir amb una fórmula com aquesta:
fets passats + costum = creença dels fets futurs.
Expressar-ho així ens permet adonar-nos que, per a Hume,
el costum fonamenta el nostre concepte de causalitat, és
l’únic pont que ens permet transitar dels fets passats
(ja experimentats) als fets futurs (que encara hem d’experimentar).
La creença ens permet transitar amb confiança entre
el passat i el futur. Si no fos pel costum, viuríem esclavitzats
pel present i cada vegada que realitzéssim una acció
(encara que n’haguéssim fet de similars moltes altres
vegades) n’esperaríem qualsevol efecte (podríem
pensar, per exemple, que quan empenyerem la bola de billar es
trencarà, es posarà a volar o es queixarà
perquè li hem fet mal).
Quan
Hume afirma que: “el costum, doncs, és el gran guia
de la vida humana” ens està dient que vivim en un
món fet de provisionalitat, però també que
només a través de l¡hàbit o el costum
podem evitar les conseqüències de l’escepticisme
radical. Un escepticisme que, tanmateix, resulta sempre possible
quan s’adopta un concepte empirista del coneixement. Mentre
Descartes buscava una veritat “clara i distinta” que
li permetés superar el dubte, Hume considera que un moderat
escepticisme ens ajuda a situar-nos millor en el coneixement.
Cal especialment malfiar-nos de les abstraccions i de les grans
paraules que no volen dir res, perquè el món real
que sempre és concret. Només per la força
del costum ens podem mantenir en un escepticisme moderat i evitar
un escepticisme radical que ens obligaria a guardar silenci sobre
qualsevol cosa i a reconèixer que mai no sabem res. Hume
en aquest text ens diu que podem conèixer, però
mai no d’una manera absoluta, total i irreversible. Les
qüestions de fet les coneixem pel costum però això
no vol dir que aquest coneixement sigui perfecte o que no pugui
transformar-se al llarg del temps.
4.-
Quina vigència creieu que pot tenir avui el contingut d'aquest
text? [2 punts]
L’empirisme
i el racionalisme són, ambdós, plantejaments epistemològics
que fan de mal acceptar sense matisos. Si féssim cas a
un racionalista podríem acabar dubtant metòdicament
de tot allò que passa al nostre voltant i que constitueix
el nostre hàbitat d’experiència, el medi on
es desenvolupa la major part de la nostra vida. No treu a res
dubtar universalment de fets que són immediats (el meu
nom, la meva edat, etc.). Un plantejament com el de Descartes,
basat en les idees innates, tampoc no queda gens clar que aporti
més solucions que problemes, al menys en la mesura que
no sembla que conceptes que per a Descartes són innats
(“Déu” o “món”, per exemple)
siguin compatibles amb la primera de les seves regles metòdiques,
que era l’evidència.
Si,
en canvi, fem cas de l’empirista, segurament la vida pràctica
ens serà més senzilla però correm el risc
d’acceptar de manera poc crítica el caràcter
absolut, decisiu, de les nostres experiències. Aquesta
és la crítica que el filòsof de la ciència
Imre Lakatos feia a l’empirisme, quan afirmava que aquesta
doctrina filosòfica recolza sobre el “dogma de la
immaculada percepció”. És evident que les
nostres percepcions no són sempre (¿ho són
mai?) immaculades, neutres, plenament fiables. Molt sovint les
nostres impressions no són neutres, sinó que estan
condicionades per les emocions, els afectes, les experiències
passades etc., i per això l’empirisme corre el risc
de caure en una certa ingenuïtat epistemològica en
definir la primacia del principi de la còpia.
Això
no obstant, tant un enfocament com l’altre posen de relleu
aspectes molt interessants de la nostra manera de conèixer.
El racionalisme ens ensenya a prevenir-nos de l’experiència
sensible i els seus enganys; l’empirisme ens recorda que
la nostra confiança en tot allò que ens sembla que
passarà de manera necessària potser és excessiva.
En
aquest context de confrontació teòrica, la noció
de costum humeana és com una àncora per a la percepció.
Però dóna la sensació de ser una àncora
poc consistent. Estem habituats fins a tal punt a confiar que
el trànsit passat-present es donarà que, intuïtivament,
fa de mal acceptar que això només passi per casualitat
i no pas perquè hi ha un veritable nexe de causalitat darrere.
Dit d’una altra manera, si veritablement és concebible
que la bola de billar es trenqui, o es posi a volar o a cridar,
com és que, fins ara, no ho ha fet mai? ¿Realment,
no tenim motius racionals per pensar que darrere d’una tal
regularitat hi ha una llei universal i necessària?
Segurament,
els dos plantejaments, l’empirista i el racionalista, són
conciliables si no extremen, ni l’un ni l’altre, els
seus punts de vista. Podríem acceptar, per tant, la validesa
de les lleis universals i no perdre de vista, alhora, la seva
fragilitat, els límits del seu caràcter necessari,
la importància de sumar l’experiència a aquestes
lleis per tal que el coneixement esdevingui complet. Popper va
recollir, al cap de 200 anys, aquesta profunda intuïció
humeana quan va afirmar que “tota teoria és sempre
una hipòtesi”: milers d’experiments e favor
d’una teoria no la demostren absolutament mentre que, en
canvi, un sol experiment en contra la falsa. Totes les hipòtesis
científiques tenen una validesa —limitada—
fins que l’experiència no les posa en crisi. El text
ens explica, doncs, que he hem de confiar en el costum però
no fer-ho mai d’una manera cega. Només així,
fent-nos conscients de la limitació dels nostres hàbits
o costums, podrem orientar la nostra vida d’una manera adient.
Saber que tot coneixement té un caire de provisionalitat,
perquè el contrari de qualsevol qüestió de
fet sempre és possible, ens ajuda a viure atents a la realitat
i al concret i a allunyar els prejudicis.
