L’ecofeminisme
com a destí?
De tots els moviments que passen per “alternatius”
potser només n’hi ha un més fragmentat, més
agredit, més esquinçat per debats falsament teòrics
però –paradoxalment– fins i tot més
necessari que el propi ecologisme. És el feminisme o, si
ho preferiu, el pensament de gènere. Tal com succeeix amb
el pensament ambiental, també en la problemàtica
de gènere es produeix l’estranya paradoxa que ningú
no gosa fer-ne una crítica pública (resulta políticament
incorrecta), i ni tan sols no es nega que la seva denúncia
resulta important –fins i tot essencial, si cal. Però
a l’hora de la veritat des del poder, més enllà
de les formalitats i les bones maneres, ecologisme i pensament
de gènere són vistos només com una mena de
nosa inevitable, més o menys extravagant, eixelebrada i
poètica. Quatre feministes pesades i quatre ecologistes
grenyuts no fan mal a ningú –i fins i tot convé
fer’s-hi una fotografia d’en tant en tant per demostrar
que no s’han oblidat els somnis de joventut. Però
d’aquí a convertir-los en significatius per a la
vida quotidiana hi ha un llarg camí.
Assumim-ho
d’entrada i sense autoengany. Les referències al
gènere tenen una perillosa tendència a convertir-se,
cada cop més, en una mena de tòpics culturals innocus,
sabuts i inevitables, que es repeteixen cada 8 de Març
per a ser arxivats l’endemà fins l’any vinent.
O que, com a molt, serveixen per donar feina a alguna direcció
general, poc o molt mandrosa i sovint més dedicada a complicar
la vida al personal que a respondre les seves demandes. Si fa
no fa, aquest menysteniment de la problemàtica de gènere
és el mateix que suporta l’ecologisme, un moviment
que només té “dret” a televisió
al voltant del Dia de la Terra per a ser pietosament prescindible
i prescindit tota la resta de l’any en la política
nostra de cada dia. Gènere i ecologisme fan modern, “donen
imatge” –fins i tot són comercials!–
però no resulten tan fàcils d’acceptar com
a praxis vitals, potser perquè les preguntes que volen
plantejar no són ni fàcils de respondre, ni donen
rèdits polítics, com a mínim a curt termini.
Si
un moviment que interessa vitalment la meitat de la població
mundial sobreviu en un estranya terra de ningú i massa
sovint mancat d’una reflexió teòrica consistent,
no pot estranyar que la seva praxi política estigui marcada
per la tragèdia. Pensament de gènere i pensament
ambiental apareixen als mitjans de comunicació com a testimonis
de la misèria moral i no com el que mereixerien ser: l’expressió
joiosa d’una manera d’interpretar la vida sense escissions
i reconciliada amb ella mateixa. Gairebé cada dia els diaris
–inevitablement donats a confondre el que és notícia
amb el que és tan sols “novetat”– ens
porten una ració de sang i fetge que alguns anomenen «violència
de gènere» i altres directament feminicidi. De la
mateixa manera és fàcil trobar-hi algun article
“progressista”, generalment en les planes d’economia,
anunciant un o altre ecocidi irreversible. La forma d’aparèixer
als mitjans de les notícies de gènere i de les ambientals
és sempre la mateixa: cal fer creure que es vinculen necessàriament
a la tragèdia i a l'excessiu.
Per
la raó que sigui, no gaire difícil d’identificar
d’altra banda, gènere i natura són dos conceptes
que s’han anat trobant en la resistència quotidiana
contra la misèria moral i contra l’especulació.
La feblesa de la natura i la de la dona tenen un estrany punt
de convergència –de solidaritat entre els vençuts,
potser– que no ha passat desapercebut, però que encara
no ha trobat una forma d’expressió pròpia
prou coherent. És prou dubtós que hi pugui haver
al menys en els temps propers una política ecofeminista
concreta –els intents de crear moviments de resistència
a còpia de sumar càndidament banderes roges/verdes/violetes
han fracassat arreu i a hores d’ara jo sap tothom–
però és innegable que de l’experiència
de la feblesa en neix una sensibilitat comuna, tan difusa com
significativa tot i ser difícil de definir en el concret.
Pensar
un ecofeminisme avui significa plantejar-se un problema complex
i, segurament, inevitablement carregat de tòpics, de contradiccions
i –més en profunditat– de vocabulari mal definit.
L’ecofeminisme és una sensibilitat, que neix de l’experiència
de la feblesa de la i de l’explotació natura. Potser
ningú com una dona per a comprendre empàticament
la brutal contradicció que hi ha entre la dificultat per
a crear vida i la facilitat amb què pot ser destruïda.
Però hi ha un altre nivell en què ja es més
difícil embrancar-se sense posar nerviós el progressisme
tòpic: ecologisme i gènere vénen a dir-nos
en el fons que l’existència de límits (límits
en l’explotació de la natura i en qualsevol altre
àmbit) no constitueix cap tragèdia ni cap insult
a la raó sinó que, ben al contrari, una raó
purament instrumental està al límit mateix de la
mort.
Assumir
que el gènere i la natura marquen uns límits és
quelcom difícil de pair per a un pensament progressista,
progressiu i progressat. Funciona en l’herència de
les Llums una hipòtesi indemostrable –i que, per
cert, no compartien ni Rousseau, ni Diderot– segons la qual
tot límit està fet per a ser superat i, a l’extrem,
és un retret a qualsevol racionalitat transformadora. Fins
i tot algunes feministes no amaguen una malfiança explícita
envers tot intent de pensar el paper de la dona com a mare i l’analogia
–òbvia en moltes cultures tradicionals– amb
la Terra mare. No necessàriament cal acudir, però,
a una metàfora que vincula la capacitat de donar vida comuna
a la dona i a la natura. Hi ha tot un seguit d’experiències
socials que vinculen la degradació ambiental amb la degradació
de les condicions de vida de les dones i amb el creixement del
patriarcalisme. És en aquest context que resulta pensable
un ecofeminisme polític perquè quan es degrada el
medi ambient la primera a patir-ho és habitualment la dona.
Si
el moviment de gènere i l’ecologisme tenen un punt
de trobada aquest és estrictament el del reconeixement
de l’asimetria del poder i de la paradoxal força
de la feblesa. Pioneres com Françoise d’Eubonne i
autores contemporànies com Vandana Shiva, Evelyn Fox Séller,
Caroly Merchant, Val Pumwood i altres són gairebé
noms exòtics al món acadèmic i, ni cal dir-ho,
inexistents en el debat públic. Tanmateix caldria que l’ecologisme
recollís aquesta sensibilitat de gènere a l’hora
d’entendre conceptes com el risc, la conservació
i la distribució dels béns ambientals. Les dones
són el 51% de la població mundial i fan el 75% del
treball humà (domèstic o no) però només
disposen de l’1% de les propietàries de la terra
i ingressen el 5% dels salaris. Incloure aquestes dades en un
context ambientalista és una tasca oberta i essencial.
Per a les dones i per a la Terra.
Bibliografia:
M. MIES i V. SHIVA: Ecofeminismo. Barcelona: Icària Ed.,
1998
Maria-Xosé
AGRA ROMERO (ed): Ecología y feminismo Granada: Ed. Ecorama,
1997
José-María
GÓMEZ HERAS, Carmen VELAYOS: Tomarse en serio la naturaleza.
Ética Ambiental en una disciplina multidisciplinar. Madrid:
Biblioteca Nueva, 2004
María-Luisa
CAVANA, Alicia PULEO, Cristina SEGURA: Mujeres y Ecología.
Historia, pensamiento y sociedad. Madrid: Almudayna, 2004
“L’ecofeminisme és un moviment que veu una
connexió entre l’explotació i la degradació
del món natural i la subordinació i l’opressió
de les dones. Va emergir a mitjans dels anys 70, amb la segona
ona del feminisme i amb el moviment verd. L’ecofeminisme
uneix elements del feminisme i de l’ecologisme però
representa alhora un desafiament per a ambdós. Del moviment
verd pren la seva preocupació per l’impacte de les
activitats humanes en el món inanimat i del feminisme pren
la visió de gènere de la humanitat, en el sentit
que el patriarcat subordina, explota i oprimeix les dones”.Mary
MELLOR: Introducció a Feminisme i ecologisme (1997)
Publicat
a USERDA (suplement de El Triangle), Barcelona, març 2006
