SLOW
FOOD: PER A UNA ÈTICA ALIMENTÀRIA DEL CARGOL POSTMODERN
L’any
1986 va aparèixer a Itàlia arran de la protesta
contra la instal•lació d’un McDonald’s
a la Piazza di Spagna de Roma, un moviment d’epicuris encantats
de ser-ho que, com no podia ser menys tractant-se d’italians,
va prendre un nom en anglès. Són els “slows”,
els lents. Un moviment ecogastronòmic -i darrerament també
ecoturístic- que es reclama partidari de la lentitud, entesa
com a estil vital. L’estil “slow” enfronta els
partidaris de la “cuina de sempre”, ecològica,
feta amb temps, amb amor i amb bons productes naturals, al “fast
food” industrialista, instantani i sense arrels. I reivindica
les ciutats petites, però humanes, contra les megalopolis
industrials. Al cap de vint anys els “slows” han esdevingut
una de les branques més discutides del moviment ecologista,
amb presència creixent arreu del món i amb uns postulats
que, si més no, conviden a la reflexió.
Considerats
ecopijos per bona part del món verd, els “slows”
tenen fins i tot una mena de bíblia: Slow Food: The Case
for Taste (Columbia University Press, 2003), escrita pel gastrònom
i líder del moviment, Carlo Petrini. El concepte “slow
food” inclou, en primer lloc, una reivindicació explícitament
hedonista del gust –o millor del “bon gust”–
contra la massificació de la gastronomia. És també
un crit de revolta contra el concepte industrial de la manduca
ràpida i de la digestió instantània propi
del nostre temps. Tristament, la degeneració del que era
un plaer civilitzat (dinar a poc a poc) en una obligació
pesada (nodrir-se industrialment) és una de les característiques
del present. Recuperar el plaer de la cuina contra el deure de
la nutrició significa, doncs. reconstruir una relació
harmònica no sols amb l’aliment sinó amb la
vida.
Menjar
i el ritual que l’envolta: la bona companyia, la taula ben
parada, i la digestió assenyada, han estat sovint objecte
d’una reflexió, si no filosòfica, al menys
filosofable. Hi ha filòsofs gourmets (Kant, Diderot, Marx
quan s’ho podia permetre...) i d’altres (generalment
cristians) que han considerat el fet de menjar com una desagradable
obligació contrària a la suposada puresa de l’esperit.
Hi ha també partidaris de la simplicitat per motius polítics,
com el vell Antístenes que quan li van preguntar “a
quina hora cal menjar?” va respondre, cínicament
com és obvi: “si ets ric quan vulguis i si ets pobre
quan puguis”. Curiosament, els epicuris de l’Antiguitat
eren coneguts per la seva contenció en el menjar; el mateix
Epicur només bevia aigua i consideraven el formatge com
un producte propi dels dies de festa.
La
comunitat “slow”, cada cop més organitzada
i pròspera, reivindica una ètica en el menjar –i
en el viure– que en l’essencial correspon a una estètica
del gaudi. Mentre el món de la tècnica industrialitza
el sabor, ells proposen recuperar les tradicions gastronòmiques,
descobrir el gust de cada producte de la terra i, sobretot, reapropiar
per als humans la funció socialitzadora de la bona taula.
Com que, segons una profunda intuïció de Feuerbach,
“l’home és allò que menja”, els
ecogastrònoms consideren que malmenjar és un símptoma
o un indicador del mal viure que ens dóna el món
que ens ha tocat de viure. Militar per una bona alimentació
inclou recuperar una “bona vida”, pacífica,
contemplativa i moderada i, per tant, constitueix una pràctica
altament moral.
Un
“slow” defensa la biodiversitat perquè, senzillament,
produeix plaer –en un sentit estrictament sensitiu. Contra
la tendència creixent a devorar àvidament i a cruspir-se
qualsevol cosa en cinc minuts, els “slows” proposen
la calma, la prudència i l’anar fent xino-xano, sense
angoixes. Contra el vici de la rapidesa, ens recorden la virtut
de la vida pausada i del menjar fet amb amor. És a dir,
el valor de l’escala “micro” de la vida, humil
i poderosa alhora.
Slow
Food, i el seu homònim CittaSlow (que reivindica les ciutats
petites, sense cotxes i amb encant, és a dir aquelles en
què encara es pot fer una bona migdiada sense presses)
són moviments interessants en la mesura que ens fan adonar
d’un problema que el moviment ecologista denuncia des de
fa anys Ens hem acostumat equivocadament a creure que podem imprimir
cada cop més velocitat a la natura, a la tècnica
i a les relacions humanes. Estem accelerant els cicles vitals
de totes les coses sense respectar el seu ritme intern; i per
això vivim angoixats. Però resulta que la velocitat
no és el llenguatge de la vida que més aviat tendeix
a regir-se per cicles lents, sovint centenaris. Ni tampoc la velocitat
no fou el temps de la cultura clàssica, que reclamava una
lenta digestió de les idees. No debades, pensar es diu
també “rumiar”. Quan els antics, com Virgili
a les Geòrgiques, constataven allò del “fugit
irreparabile tempus” (3, 284) ho deien per lamentar-se’n.
L’emperador August fins i tot usava una dita, “Festina
lente” (en català: “apressa’t a poc a
poc”, “no vulguis anar de pressa”), per referir-se
al ritme que calia imprimir al treball i a la política.
En canvi, als moderns el pas tranquil del temps ens produeix angoixa.
Precisament perquè tenim una mala relació amb el
temps –i amb el menjar– portem una vida desestructurada.
Una CittaSlow en què no hi ha cotxes –o gairebé–
i en què la gent encara té temps de fer la migdiada,
o un dinar Slow Food en bona companyia, resulta quasi un exotisme.
I òbviament els exotismes surten cars i estan a l’abast
només de minories. Del que es tracta, doncs, en l’ètica
“slow” és de reapropiar-nos del temps i del
menjar com a formes de resistència, ben concreta i a l’abast,
contra l’uniformisme social imperant.
Els
aliments “slow” ha de complir tres condicions: ser
bons, nets i justos. “Bons” perquè han de produir
plaer, “nets” perquè no poden ofendre la naturalesa
i “justos” perquè qui treballa la terra té
dret a un bon jornal i no ha de ser explotat. És també
la dèria de voler productes barats la que ha produït
una menja incomestible de plàstic i de química.
“Slow food” no té res a veure, però,
amb la suposada dieta mediterrània, un concepte propi de
dietistes d’origen nord-americà, que passa per alt
la diferència entre les cuines locals. És senzillament
una reivindicació ultralocal de la natura i del menjar.
Que té molt a veure, en canvi, amb el mode de vida del
Sud, una mica dropo. Ja ho deia Plini: “Amor, qui magister
est optimus” (Epístoles 4, 19, 4). L’amor és
el millor dels mestres. I fer l’amor demana, òbviament
un temps “slow” i bons aliments. Així l’ecologisme
recupera l’hedonisme.
Publicat
a USERDA, suplement ecologista de EL TRIANGLE, Bcn, maig de 2006.
