KAROSHI
Mort
per sobrecàrrega de treball
Karoshi
[ en japonès ??? ] és el nom que és dóna
a la mort sobtada i/o a la incapacitació permanent de professionals
i empleats per sobrecàrrega de treball. Aquest terme aparegué
durant la dècada de 1970 i designa les persones que moren
de manera sobtada per accidents cardiovasculars o cerebrals, sovint
al mateix lloc de treball. D’una manera estricta, el terme
Karoshi fou introduït per tres metges (Hosokawa, Tajiri i
Uehata) en una obra publicada l’any 1982 per designar un
conjunt de problemes cardiovasculars associats a un temps de treball
excessiu. Segons dades oficials de l’Agència de previsió
econòmica del Japó (1994), el 5% dels morts per
problemes cardíacs entre 25 i 59 anys són deguts
a aquesta malaltia, però fonts independents consideren
responsable el Karoshi de fins a un terç del morts per
problemes cardíacs (uns cent mil japonesos cada any). Un
de cada tres casos de suïcidi al Japó està
vinculat al Karoshi.
En els casos de karoshi hi ha un vincle evident entre la mort
i les condicions de treball: haver treballat 16 hores per dia
(dues vegades la jornada laboral normal) durant la setmana precedent
a la mort, haver fet 100 hores extres el mes anterior, o 24 hores
seguides el dia abans de la mort, es considera causa de karoshi.
Tanmateix el diagnòstic de karoshi no té un valor
només mèdic, en el sentit que no designa una malaltia
(al menys en el sentit estrictament físic), sinó
que vindria a ser un concepte sociosanitari a mig camí
entre el físic i el psíquic; una forma radical d’ansietat
o una síntesi del que a Occident s’anomena ‘workalcoholic’
i de la síndrome del ‘cremat’ (burn-out), però
amb el resultat de la mort del subjecte.
Com en el cas del burn-out es produeix una situació caracteritzada
per esgotament, pèrdua d’empatia i desvalorització.
Treballar deixant-se la pell en una ‘keiretsu’ (conglomerat
empresarial, o multinacional molt diversificada) augmenta les
possibilitats de patir karoshi de manera significativa, segurament
pel que implica de despersonalització i manca de recompensa
emocional. En el nivell més baix el karoshi es manifesta
en forma de fatiga crònica, retard en el treball, pauses
autoprovocades, problemes de comunicació, dolors musculars,
cefalea i sensació d’embotiment intel·lectual.
En el nivell més greu porta al suïcidi o a la mort
sobtada.
El
karoshi resulta particularment inquietant al Japó (on es
reconeix com a malaltia professional), a causa del sistema de
producció i de gestió, però cada cop s’està
generalitzant més als països occidentals, en la mesura
que les exigències del treball són altes, però
els sistemes de control de la salut fallen i, alhora, el treball
no obté reconeixement per part dels caps d’empresa
ni el treballador té recolzament social (molt sovint les
víctimes del karoshi es consideren menyspreades pels propis
fills i per la família que els tracta com a fracassats).
El 54% de l’absentisme laboral a Europa ja es considera
vinculat a l’estrès i entre el 60 i el 80% dels accidents
laborals també ho estan. A Espanya (el tercer país
de la Unió Europea amb més hores treballades) començà
a parlar-se’n durant la dècada de 1990 i no està
reconegut com a malaltia professional, però la seva incidència
creix dia a dia.
Segons
el model de Karasek (1979), conegut amb el nom de demanda/control,
o exigències/autonomia, un treball que sotmet l’individu
a una forta pressió (exigències elevades associades
amb poca autonomia i amb un marge de decisió pròpia
molt baix) augmenta el risc de tensió psicològica
i de malaltia psíquica. Un treball actiu (que conjumina
exigències elevades i una autonomia important) requereix
l’aprenentatge de la motivació per desenvolupar nous
esquemes de comportament. Segons Tetsunojyo Uehata, els malalts
de karoshi tenen en comú una gran responsabilitat, un feble
recolzament de l’entorn i una autonomia molt minvada. Es
tracta de persones molt estimulades, sempre disponibles, entusiastes
de la seva feina, però que ignoren la necessitat de repòs
(o que no se’l poden permetre per la naturalesa pròpia
de la seva feina) i que no van mai al metge. No comptar les hores
de feina pot tenir conseqüències brutals. I finalment
acaba passant que els mateixos que et porten a la mort acaben
fent el teu elogi fúnebre.
El
Karoshi és, a més d’un problema mèdic,
un problema d’ètica empresarial: el de l’explotació
(i autoexplotació consentida), fins que hom pot arribar
a creure que mai no treballa prou per l’empresa o per la
comunitat. S’anomena ‘gestió per estrès’
la pressió que moltes empreses posen sobre els seus treballadors
(exigint, per ex., quotes de vendes impossibles, reduint plantilles...).
En moments de crisi moltes empreses recorren a aquesta gestió
sense escrúpols (provocant maniobres de dubtosa legalitat,
com ara la divulgació de rumors) per fer augmentar la por
a la pèrdua de treball entre els obrers, especialment entre
els més vells o amb més fills, Es pretén
augmentar simultàniament el sentiment d’identificació
amb l’empresa, la pressió emocional i l’autoexplotació.
Dissortadament, els sindicats (quan n’hi ha) estan encara
poc sensibilitzats sobre aquestes pràctiques.
Per
cert, al Japó existeix també una situació
de Karoshi per a estudiants que s’anomena Gakurekibyo, o
‘malaltia del diploma’, consistent a matar-se estudiant,
o acabar amb obesitat i hipertensió per fatiga en l’estudi.
No consta que hagi arribat a Catalunya, però mai se sap...
.
