ÈTICA
I FELICITAT: UNA REFLEXIÓ POSTARISTOTÈLICA
Una de les preguntes que més sovint es plantegen en l’àmbit
de l’ètica aristotèlica és la que fa
referència a la relació entre racionalitat i felicitat.
En altres paraules: són més felices les persones
racionals? Si la racionalitat és la “perfecció”
de l’home (per dir-ho en un antiquat vocabulari escolàstic)
perquè hi ha tants savis perfectament racionals, però
desgraciats? Una hipòtesi socràtica és que
l’home savi és, a més feliç. La resposta
aristotèlica va matisar el què calia entendre per
saviesa: no és el mateix tenir un coneixement ètic
que tenir-lo de caire dianoètic o intel•lectual.
Però
com passa tot sovint amb els problemes filosòfics no es
tracta d’analitzar si els fets corresponen a o no a les
teories, sinó de clarificar els conceptes que s’empren
per tal de descriure els fets. A la filosofia no li pertoca establir
com és la pràctica, sinó clarificar la pertinència
o no dels conceptes que emprem –i, en tot cas, la seva clarificació
conceptual.
La
qüestió del vincle entre racionalitat i felicitat
depèn primàriament de quin concepte de “felicitat”
sustentem. En particular podem concebre la felicitat en
sentit afectiu o en sentit reflexiu.
1.-
En sentit afectiu, ens sentim feliços
quan ens envaeix una mena d’eufòria o de benestar.
El sentit afectiu de la felicitat és de caire psicològic;
gairebé podríem dir-ne “visceral”. En
sentit afectiu algú “se sent” bé i podria
provocar que “ens sentíssim bé” fins
i tot la droga o la beguda (els bars fan de vegades una “happy
hour”). En general és una situació de curta
durada.
2.-
En sentit reflexiu, en canvi, la felicitat té
a veure amb la manera com algú “pensa” les
coses: deriva de l’enteniment, del judici i de la valoració
que fem sobre la realitat i sobre nosaltres mateixos. En general
és de caire més profund, diu alguna cosa de “com
som”. En sentit objectiu, el judici és intencional.
Potser
resulta més senzill expressar-ho a través d’un
exemple: podríem sentir fins i tot enveja de la felicitat
que (afectivament) sent algú que objectivament viu sota
la misèria o en una dictadura; i hi ha gent que, fins i
tot torna d’un viatge per la Cuba de Castro o pel Malí,
dient que ha trobat allí gent que hi viu “molt feliç”
però objectivament no es voldrien canviar per ells.
Si
s’entén la felicitat reflexivament (com a satisfacció
racional) llavors la racionalitat porta a una satisfacció
més gran. I això per moltes raons: hom pot preveure
millor les situacions de dissort, pot desenvolupar millor la diversitat
dels seus interessos i, fins i tot, en situacions de dissort o
de inevitable mal pronòstic la persona que obra reflexivament
pot sentir-se confortada pensant que ha fet el millor possible.
Davant
persones que són afectivament felices, però no racionalment
felices es difícil sentir de debò admiració
i respecte. I de fet, la gent sent compassió per la situació
del Tercer Món i per això s’organitzen campanyes
de solidaritat, recollides d’aliment, captes, etc. La felicitat
purament afectiva és insuficient –i fins i tot l’experiència
en l’educació dels infants ens indica que sovint
no hem de donar-los a “allò que volen”, sinó
“allò que necessiten”, més enllà
de la seva situació emocional passatgera.
Vistes
així les coses, la “eudaimonia” resulta més
valuosa que “l’hedonisme”. Per això John
Stuart MILL deia que “és millor ser un Sòcrates
insatisfet que un porc satisfet”. També en termes
postkantians, Erich Fromm va parlar molt sobre la diferència
entre “tenir” (afectivament) i “ser” (racionalment)
en termes de buidor existencial del pur “tenir”.
Els
defensors d’una visió sobre la vida humana basada
en les passions, que és una tradició molt hispànica
castellanista (Unamuno, Ortega, Zubiri, Zambrano...), han tendit
a considerar que la vida humana és massa complexa per tal
d’avaluar-la només amb la raó. Per això
Zubiri parlava de “razón sentiente” o Zambrano
de “razón poètica”. Però aquestes
vies són autocontradictòries. Òbviament hom
podria triar altres vies per dirigir la pròpia vida: hi
ha qui considera que la vida ha de ser guiada per la tradició
(al món hi ha monàrquics!!!), per l’espontaneïtat
i les passions (al món hi ha romàntics!!!), o per
instàncies encara més estranyes. Però fins
i tot aquest cas, només l’examen raonat ens pot explicar
com usar adientment qualsevol altre principi. Per tal de validar
qualsevol principi de caire emocional només ho podem fer
a través de la raó
Contraposar
la racionalitat als sentiments és comprendre malament la
racionalitat, com si fos purament mecànica, com si només
importessin les finalitats i no els mitjans. D’aquí
la importància dels plantejament aristotèlics quan
insisteixen en la deliberació com a eina de coneixement
racional. La raó és perfectament capaç de
comprendre que hi ha d’haver moments en què el càlcul,
la planificació i la lluita racional són inútils,
però això no significa que sigui inútil.
La racionalitat, segons va insistir Aristòtil és
“teleològica” és a dir, consisteix en
la recerca intel•ligent de les finalitats adequades. I la
forma d’adequació de l’home al món passa
per l’ús de la intel•ligència. Si s’adopta
una concepció de la felicitat “reflexiva”,
vinculada a la racionalitat, llavors només pot ser feliç
qui ho és d’una manera intel•ligent i no passional.
Aquest
text recull i sintetitza les aportacions del c. 13 del llibre
de Nicholas RESCHER: LA RACIONALIDAD – UNA INDAGACIÓN
FILOSÓFICA SOBRE LA NATURALEZA Y LA JUSTIFICACIÓN
DE LA RAZÓN, Madrid: Ed. Tecnos, 1993, pp. 230-243.
