|
MICHEL
FOUCAULT (1926-1984)
En
una entrevista amb G. Deleuze, Foucault descrivia la figura de
l’intel·lectual de la manera següent: «El
paper de l’intel·lectual no resideix a situar-se
“una mica endavant o una mica de costat” a l’hora
de revelar la veritat muda de tots, més aviat es tracta
de lluitar contra totes les formes de poder establertes allí
on ell esdevé, alhora, objecte i instrument: en l’ordre
del “saber”, de la “consciència”,
del “discurs”». Aquests textos, recollits de
la HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA de Ramon Alcoberro i altres
(Ed. Brúixola, Bcn, 2000, pp. 334-336) i diversos materials
que també incloem en la plana web, corresponen a un seminari
privat que en l’avinentesa del 20è aniversari de
la mort de Michel Foucault es preguntà sobre la vigència
d’algunes de les seves intuïcions, especialment sobre
filosofia antiga.
Fer
història després de Marx i Nietzsche
La
interpretació de la història de Foucault prové
directament de la filosofia de la sospita. De fet, la planteja
com l’anàlisi de “què significa pensar
després de Marx, Nietzsche i Freud?”. Aquest objectiu
implica realitzar un nou esforç de “genealogia de
la moral” (ara “genealogia del poder”) que permeti
explicar com actuen les seves forces polimòrfiques. Així
Foucault considera que aquesta nova concepció de la història
ha d'assumir necessàriament la importància dels
“símptomes” per oposició a qualsevol
substancialitat; cal constatar el caràcter retòric
del llenguatge davant un possible “naturalisme” lingüístic;
és a dir, cal recollir el perfil metafòric de la
veritat. Això vol dir que cal apropiar-se del dinamisme
del poder, el qual no es mesura per la quantitat de força
física sinó per la seva capacitat d’estendre’s
arreu i aparèixer com a veritat.
Però
Foucault també es distancia de Nietzsche i Marx en aspectes
absolutament centrals de la seva obra. Així, per exemple,
no accepta l’amenaça-promesa del superhome, nega
que la història tingui un sentit final i tampoc no admet
l’actitud exclusivament negadora de Nietzsche (segons ell
la filosofia i la història no pretenen condemnar, sinó
comprendre). A més, com a alternativa a l’anàlisi
marxista de caràcter economicista i determinista, Foucault
assumeix l’expressió d’una història
global, la qual conté tot un procés de civilització
i les seves formes de barbàrie implícites, motiu
pel qual ni l’anàlisi del “poder”, ni
el del “saber” no es pot basar solament en clau econòmica.
L’obra
de Michel Foucault, doncs, obre una sèrie d’interrogants
al voltant de les tesis marxistes. Si, d’una banda, Marx
aconsegueix bastir el sistema conceptual fins aleshores més
potent per a pensar la història, de l’altra la degeneració
totalitària del marxisme-leninisme obliga a plantejar el
problema del subjecte i la llibertat d’una manera nova i
no ingènua. Com es veu, per tant, Foucault, a més
de postnietzschià, també és postmarxista.
Foucault
pren de Marx la gran importància que té l’estudi
de les formes de disciplina. En aquest sentit, Marx hauria estat
el primer a examinar les tècniques de control que permeten
a un grup concret d’assolir el poder polític i també,
sobretot, el fet que els oprimits, a la fi, interioritzin (i assumeixin
com a “normal”) la disciplina i la visió del
món dels sectors dominants.
Tanmateix,
Foucault es diferencia de Marx en tres qüestions bàsiques:
- Rebutja
la divisió de l’estructura social en una infrastructura
(base econòmica i material) i una superestructura (ideologia,
lleis). En la realitat social aquests dos nivells són indissociables.
I d’altra banda la “ideologia” també
està present en la forma d’organitzar l’economia.
-
No accepta la primacia de l’economia en la comprensió
de la societat. Quan als mecanismes de control, Foucault se sent
més interessat per allò que anomena “tècniques
de poder pastoral”, que s’ocupen de controlar conductes
i definir el model de normalitat, més que no pas de regular
l’economia.
-
Refusa la concepció del poder com a possessió d’un
grup econòmic o d’una classe social determinada:
el poder està disseminat (“microfísica”)
per tota la societat, no és patrimoni d’un sol grup
dominant, ja que hi ha arreu formes de poder i de resistència
que també poden estar a mans dels oprimits.
L’antihumanisme
de Foucault
Foucault
experimenta dues etapes pel que fa a la seva crítica de
l’humanisme. En les primeres obres segueix els principis
de Nietzsche i de la fenomenologia (Husserl, Heidegger...); és
a dir, sosté que l’ésser humà és,
en sentit literal, una “invenció” (“de
data recent”), una construcció del poder: hom ha
vingut creant una ideologia de l’humanisme en què
es considera “humà” el que convé al
poder, disciplinadament. Ja en les darreres obres, i a partir
sobretot de la reflexió iniciada en la HISTÒRIA
DE LA SEXUALITAT, l’humanisme apareix com una mena de cura
postmoral. El poder no té present l’ésser
humà com a individu, sinó com a membre d’un
grup concret; la seva forma d’expressió no l’individualitza.
Així l’ésser humà només existiria
plenament quan un procés d’individualització
el permeti alliberar-se del que Nietzsche anomena “la moral
del ramat”. Si cal fer una història de la sexualitat
(o de les presons) és perquè cal conèixer
els mecanismes de despersonalització que amaga la retòrica
de l’humanisme.
El
problema del poder en Foucault
En
la vessant política, Foucault és un teòric
del poder i, especialment, un crític de les relacions entre
el “saber” i el “poder”. En la concepció
tradicional, que s’inicia en l’època platònica,
l’intel·lectual renuncia al “poder” (públic)
per dedicar-se al “saber” (tasca suposadament superior,
ja que implica “allunyar-se” del món). Així
la figura del filòsof, que és el símbol del
coneixement, va lligada a la del rei, la qual representa el poder,
com si fossin dos elements contradictoris units per un feliç
atzar. Foucault, en canvi, creu que el poder i el saber sempre
han estat indestriablement units; són, de fet, inseparables
i tota pràctica de poder és també una pràctica
de coneixement. Els dispositius de “poder” sempre
s’han instal·lat històricament en determinades
modalitats de “saber”.
Sobre
la qüestió del poder, Foucault estableix tres principis
essencials:
- El
poder existeix com a “pràctica”, és
a dir, com a acte. No té sentit plantejar “què
és?”, sinó “com funciona?”. En
cada època, en cada circumstància històrica,
el poder es transforma. En aquest sentit cal analitzar-lo des
d’una perspectiva “nominalista” i “pluralista”.
- Hi
ha moltes formes de poder: no tan sols s’exerceix de dalt
a baix (o d’una classe dominant a una de dominada) perquè
el poder està present a tota la societat. Per tant, Marx
s’equivocà en reduir el problema del poder a la lluita
de classes.
- El
poder constitueix l’essència dels humans. A més
de prohibir i reprimir, “sedueix”, “incita”,
“reprodueix”, etc. S’estudiï la presó,
l’escola, la malaltia mental o la sexualitat, s’està
estudiant el poder.
De
Maquiavel a Marx el poder sempre s’ha vist com un espai
de prohibició. Foucault per la seva banda demostra que
el poder té l’astuta capacitat de passar inadvertit,
ens veu sense deixar-nos mirar (és “panòptic”
com la presó que volia construir Bentham), triomfa quan
hom tendeix a considerar “natural” el que en realitat
és cultural i après. D’aquesta manera, Foucault
arriba al projecte nietzschià conegut com a “genealogia
de la moral” (l’estudi sobre per què l’ésser
humà ha esdevingut allò que és), que ell
reinterpreta com a “arqueologia del saber” (títol
del seu llibre de 1969) o com a “genealogia del poder”
a partir de 1970. Com diu ell mateix, les relacions de poder tenen
el caràcter de "grans estratègies anònimes
que no hi ha ningú que les hagi concebut i molt pocs que
les hagin formulat”. En tot cas, “saber” i “poder”
no són destriables: “L’exercici del poder crea
perpètuament el saber, i a l’inrevés, el saber
comporta efectes de poder”.
Per
a Foucault el principal problema polític resideix en la
relació entre el poder i les formes de resistència.
D’entrada, mai no ha existit un poder tan absolut que pugui
tenir èxit en impedir l’aparició d’alguna
forma de resistència. Hi ha un entramat sovint inconscient
i anònim del que ell anomena “epistemes” (formes
de coneixement) que actuen també com a resistència.
Un
paper per a la moral?
En
els seus darrers llibres, publicats l’any de la seva mort
(1984) L’ÚS DELS PLAERS i LA CURA DE SÍ MATEIX
Foucault reivindica d’una banda l’assaig com a forma
de la filosofia –per oposició al “tractat”,
al saber clos– i, per altra banda, la moralitat, que ell
entén com a una “atenció (o “cura”)
sobre sí mateix”; la manera en què un individu
es configura “a si mateix” és més determinant
que el conjunt de codis i regles. Per això l’estudi
de la sexualitat és un camp de treball apassionant, en
la mesura que permet una reflexió sobre “el prohibit”,
“el reprimit”, “el marginal”... La moral
s’encarrega de fixar un model de vida a través del
qual l’individu es pot reconèixer com a humà.
La darrera intuïció foucaultiana és que la
pregunta sobre la manera de viure pertany en profunditat al camp
de l’estètica o que, si es prefereix, l’ètica
és una estètica vital.
|
