Article
de Michel FOUCAULT publicat a LIBÉRATION (1 de juny de
1982). És una recensió del la traducció francesa
del llibre de Kennet J. DOVER “Homosexualitat grega”.
Qui
s’interessés per les nits en blanc dels editors,
els sentiria –i no pas a pocs– plorar: traduir és
impossible, és llarg, és car, no és rendible.
En conec que de fa anys arrosseguen projectes de traducció
que no han gosat rebutjar i que no tenen valor d’acabar.
Vet aquí el cas d’un editor, un “petitet”,
que acaba de publicar en francès, i molt bé, “el”
Dover, ja clàssic, encara recent. La Pensée sauvage,
a Grenoble, amb Alain Geoffroy i Suzanne Saïd (excel·lent
traductora) s’han posat a la feina. I l’han aconseguit
realitzar perfectament. Cosa a meditar per tothom qui vulgui reflexionar
sobre el destí futur de l’edició “sàvia”.
L’obra
de Dover tindrà aquí el mateix èxit que ha
aconseguit a Anglaterra i als Estats Units. Tant de bo. Ofereix
a mans plenes els plaers de l’erudició, més
d’un cop inesperats. És d’una gran dedicació
intel·lectual i sovint d’una pilleria impertorbable:
amoralisme àcid, savi i oxfordià del pensament,
meticulositat indefinida capaç de retrobar a través
de textos dubtosos i alguns bocins de museu, la vivacitat d’una
mà entre dues cuixes, o la dolçor d’una besada
vella de dos milers i mig d’anys. L’obra, sobretot,
és nova gràcies a la documentació emprada
y a l’ús que en fa. Creua amb un extrem rigor els
textos i les dades iconogràfiques. És que els grecs,
a l’època clàssica van mostrar més
que pas dir; les pintures dels vasos són infinitament més
explícites que els textos que ens resten, àdhuc
de la comèdia. Però, en canvi, moltes escenes serien
mudes (i ho han estat fins aquí) sense el recurs al text
que en diu el valor amorós. Un home jove dóna una
llebre a un noiet. Regal d’amor. Li acarona la barbeta.
Proposició. El cor de l’anàlisi de Dover està
allí: retrobar el que diuen aquests gestos del sexe i del
plaer, gestos que creiem universals (que de més comú,
al cap i a la fi, que la gesticulació de l’amor)
i que, analitzats en llur especificitat històrica, mantenen
un discurs prou singular.
Els
perfils de l’amor
Dover,
efectivament, desencalla tot un paisatge intel·lectual
que estava obstruït. Naturalment, trobaríem encara
esperits amables per pensar que, al cap i a la fi, l’homosexualitat
sempre ha existit: ho proven Cambaceres, el duc de Créqui,
Miquel Àngel o Timarc. A aquesta mena d’ingenus,
Dover els dóna una bona lliçó de nominalisme
històric. La relació entre dos individus del mateix
sexe és una cosa. Però estimar el mateix sexe que
un mateix, assolir un plaer amb ell, és una altra cosa;
és tota una experiència, amb els seus objectes i
els seus valors, amb la manera de ser del subjecte i l’experiència
que té d’ell mateix. Aquesta experiència és
complexa, és diversa, canvia de formes. Hi hauria per a
fer tota una història de “l’altre del mateix
sexe”, com a objecte de plaer. És el que fa Dover
per a la Grècia clàssica. Noi lliure a Atenes, a
Roma havia de ser més aviat l’esclau; a l’alba
de l’època clàssica, el seu valor es trobava
en el seu jove vigor, la seva forma ja marcada; més tard
la seva gràcia fou la seva joventut, la frescor del seu
cos. Havia, per a actuar com cal, de resistir; no passar de mà
en mà, no cedir al primer que arriba i mai “per no
res” (entenent, tanmateix, que el diner desqualificava la
relació i que massa avidesa la tornava sospitosa). En front,
l’amador dels nois tenia també diversos perfils:
companys de joventut i d’armes, exemple de virtut cívica,
elegant cavaller, mestre de saviesa. En qualsevol cas, mai a Grècia
ni l’un ni l’altre no feien d’aquest amor o
d’aquest plaer una experiència semblant a la que
fem nosaltres, nosaltres i els nostres contemporanis, de l’homosexualitat.
Dover,
sense cap mena de dubte, també se’n riu dels qui
consideren que l’homosexualitat a Grècia hauria estat
lliure. Aquesta mena d’història no es pot escriure
en els senzills termes de la prohibició i de la tolerància,
com si hi hagués d’una banda l’obstinació
del desig i de l’altra la prohibició que el reprimeix.
De fet, les relacions d’amor i de plaer entre individus
del sexe masculí s’organitzen segons regles precises
i exigents. Hi havia, naturalment, les obligacions de la seducció
i del festeig. Hi havia tota una jerarquia, des de l’amor
“com cal” que feia honor als dos amics, fins a l’amor
venal, passant pels múltiples esglaons de les febleses,
de la complaença i de l’honor disminuït. Hi
havia la llum clara sobre de les relacions entre adult i noi i
la platja ombrívola en que s’ofegaven les relacions
sexuals entre sòlids barbuts. Hi havia sobretot, i és,
sens dubte, un dels punts essencials de l’ètica grega,
l’escissió radical entre activitat i passivitat.
Només l’activitat és considerada valuosa;
la passivitat –que pertany per status a la dona i l’esclau–
en l’home només pot resultar vergonyosa. Es pot veure,
a través de l’estudi de Dover, com s’afirma
la que és la més gran diferència entre la
sexualitat grega i la nostra. Per a nosaltres és la preferència
de l’objecte (hetero o homosexual) el que marca la diferència
essencial; per als grecs és la posició del subjecte
(actiu o passiu) el que fixa la gran frontera moral; per relació
a aquest element constitutiu d’una ètica essencialment
masculina, les opcions dels altres (nois, dones, esclaus) són
poc importants.
Un
art de viure
A
les últimes planes del seu llibre, Dover fa aparèixer
un punt capital que il·lumina retrospectivament tota la
seva anàlisi. En els grecs, i això no val només
per a l’època clàssica, el que regula el capteniment
sexual no tenia la forma d’un codi. Ni la llei civil, ni
la llei religiosa, ni una llei “natural, no prescrivien
el que calia –o el que no calia– fer. I tanmateix
l’ètica sexual era exigent, complexa, múltiple.
Però a la manera com ho pot ser una tekné, un art
–un art de viure entès com a cura de si mateix i
de la pròpia existència.
Això
és el que, extensament, mostra Dover: el plaer amb els
nois era un mode d’experiència. La major part del
temps no excloïa la relació amb les dones, i en aquest
sentit, no era ni l’expressió d’una estructura
afectiva particular, ni una forma d’existència distinta
de les altres. Però era molt més que una possibilitat
de plaer entre altres: implicava capteniments, maneres de ser,
certes relacions amb els altres, el reconeixement de tot un conjunt
de valors. Era una opció no que resultava ni exclusiva
ni irreversible, però els principis, les regles i els efectes
de la qual s’estenien lluny en les formes de vida.
Cal
acceptar-ho: el llibre de Dover no explica una edat d’or
en què el desig hauria tingut la franquesa de ser bisexual;
explica la història singular d’una tria sexual que,
a l’interior d’una societat donada, fou mode de vida,
cultura i art de si mateix.
