LES
TRADICIONS FILOSÒFIQUES BÀSIQUES SOBRE LA GUERRA
JUSTA
En
general sobre la qüestió de la guerra justa –i
prescindint de la discussió sobre si el mateix concepte
de “guerra justa” té algun sentit– podem
trobar 3 grans tradicions culturals, que inclouen tries axiològiques
complexes, difícils de resumir esquemàticament.
Fent un esforç de simplificació podríem considerar
que, l’opció per la “guerra justa” és
un camí entre dues altres posicions mútuament excloents:
el “realisme polític” i el “pacifisme”
o “idealisme polític”.
1.-
REALISME POLÍTIC: Segons aquesta posició,
la relació entre Estats no és jurídica –al
menys en origen- sinó més propera o fins i tot idèntica
a l’Estat de natura. Allò biològic, més
primari, és la competència entre Estats, no el contracte
moral. En la natura hi ha “guerra de tots contra tots”
i per això la guerra és l’única forma
de regular les disputes (altrament inevitables, sobretot quan
es tracta de controlar i gestionar recursos escassos). Les guerres
són moralment inevitables - n’hi ha hagut en totes
les cultures i en totes les èpoques- de manera que és
absurd no afrontar el problema d’una manera pragmàtica.
El
realisme polític inclou o assumeix generalment la teoria
de l’interès nacional segons la qual la seguretat
no es redueix a disposar de fronteres ben resguardades sinó
que inclou la protecció dels nostres amics, la destrucció
dels enemics i –més complicat encara– la preservació
del «mode [estil] de vida propi de la nostra cultura».
La seguretat nacional i l’afermament del poder són
arreu els motors dels Estats –tota altra posició
seria així nihilista, autodestructiva o ingènua
(en un món de llops cal ser llop).
Per
al realisme polític el preu de la llibertat és la
vigilància (que de vegades inclou la guerra preventiva);
la millor defensa de la pau és la possibilitat real de
la guerra i la por davant la possibilitat d’una destrucció
assegurada de l’enemic en cas que el propi Estat o els seus
interessos es vegin atacats. Com diu Jonah Jacob Goldberg (1969),
comentarista polític judeoamericà i neoconservador
de la cadena Fox, (i personatge que va tenir un cert paper com
a impulsor de l’escàndol Clinton-Lewinsky): «Cada
deu anys si fa no fa, els Estats Units necessiten prendre algun
petit país desaprofitat i rebotre’l contra la paret
només per demostrar el que volen».
Els
realistes polítics són com a mínim escèptics
–sinó clarament sarcàstics– sobre les
possibilitats de la filosofia moral per apaivagar les passions
humanes i per controlar el poder. Consideren absurda la hipòtesi
d’un Tribunal Internacional per dirimir les guerres entre
Estats perquè els jutges d’aquest suposat Tribunal
no serien mai realment neutrals (al cap i a la fi serien ciutadans
d’algun lloc...). Una característica dels realistes
és el menyspreu amb què es refereixen al pacifisme
com a utopia perillosa. Goldberg fins i tot ha teoritzar al llibre
“Liberal Fascism” (2006) que és la feblesa
i la tolerància dels progressistes liberals el que històricament
ha donat ales al totalitarisme arreu del món.
Entre
els clàssics, Tucídides, Hobbes, Maquiavel, Kissinger
[el ministre de Nixon i autor de “Diplomàcia”]
i posteriorment els neocons americans de l’era Bush defensen
aquesta posició amb més o menys matisos.
2.-
EL PACIFISME / IDEALISME POLÍTIC RADICAL: Aquesta
és una posició ultramoralista: la moral que és
bona en les relacions entre individus també ho ha de ser
en les relacions entre pobles. El pacifisme sovint ha estat defensat
des d’arguments religiosos radicalitzats. No debades els
cristians sempre han considerat com a virtut la “mansuetud”
(paciència) i donen a Crist el títol de “Príncep
de la Pau”.
El
pacifisme s’acostuma a definir a si mateix com una teoria
“preventiva” i “profètica”. En
tant que preventiu, el pacifisme vol educar els homes en el rebuig
de la guerra o, com acostumen a dir, pretenen “arrancar
la violència del cor de l’home”, d’aquí
la centralitat de l’educació i de la creació
d’hàbits. Com a profètic, el pacifisme se
centra a trencar el cercle viciós de cop i contracop o
d’atac i venjança (violència i resposta a
la violència) implícit en tota guerra. En aquest
context la guerra està sempre s’identifica amb la
causa del pitjor mal (no hi ha pitjor mal que la mort perquè
mai no és reparable) i, en conseqüència ha
de ser impedida però tota resistència legítima
ha de ser pacífica o, més estrictament, pacífica
en els seus mitjans.
Sovint
els pacifistes diferencien entre el “poble” (que arreu
seria igual: moralment bo i ingenu o enganyat) i els seus dirigents
(Estat immoral, opressor, manipulador), proclamen la dolenteria
moral de les institucions públiques i reclamen la conversió
per mitjans pacífics del que anomenen “condicions
de violència estructural” (la fam, la ignorància,
la misèria). El pacifisme inclou l’opció per
la no-violència i sovint també la reivindicació
dels gestos simbòlics (no col•laboració amb
l’enemic, boicot als impostos en cas de guerra o d’invasió,
vagues de fam...) com a mitjans morals de lluita.
La
justificació del pacifisme filosòfic es troba en
Desideri-Erasme (Erasme de Rotterdam) en el llibre “Querela
Pacis” (1517). Activistes com Jeanne Addams (premi Nobel
de la Pau, 1931) i pensadors com Tolstoi o Gandhi són clàssics
en aquest àmbit. Gandhi va popularitzar el mot “ahimsa”
[del sànscrit: a/no - himsa/ferir, causar dany] com a model
de conducta moral pacifista.
3.-
LA TEORIA DE LA GUERRA JUSTA: En aquest tercer context
teòric, la guerra pot ser moralment correcta si s’ajusta
a normes i condicions prudencials (causa justa, proporcionalitat...)
que no la converteixin en un vulgar carnatge. És més,
la guerra justa fins i tot podria ser una opció moralment
necessària (un mal menor, un últim recurs...) en
vistes a la pau quan tots els altres mitjans són inaplicables
o directament ineficaços. Implica una concepció
“prudent” (prudencial) de la política i per
això multiplica els condicionants previs i les garanties
abans, durant i amb posterioritat a la contesa bèl•lica.
En conseqüència, una guerra justa ha de fer-se segons
principis reglamentats (actualment, les convencions de La Haia
i de Ginebra) i garantits (per tribunals internacionals).
La
guerra suspèn la validesa de les lleis positives però
no ha d’abolir el dret, ni retornar-nos a l’Estat
de natura sinó que s’ha de gestionar amb racionalitat.
Així, per exemple, Carl von Clausewitz, que definí
la guerra com un “camaleó”, pensava que la
finalitat de la guerra no consistiria estrictament a “derrotar
l’enemic”, sinó a “desarmar-lo”.
La guerra seria, doncs, un acte polític -o més estrictament
la condició per tal que es pugui recuperar en una fase
posterior la gestió política dels conflictes. La
concepció de la “guerra justa” assumeix que
la contesa bèl•lica és un fet (“cec
instint natural” en diu Clausewitz), però ha de ser
regulada per no convertir-se en matança indiscriminada,
que seria un pur “crim”.
La
reivindicació dels drets fonamentals i la protecció
dels qui tenen aquests drets constitueix una condició prèvia
i inexcusable de la guerra justa. Autors d’aquest àmbit
en la filosofia clàssica són Agustí d’Hipona,
Tomàs d’Aquino, Vitoria, Grotius... i actualment
John Rawls.
