UN
COMENTARI DE TEXT SOBRE L’ÈTICA EMOTIVISTA DE HUME
“Tota la moralitat depèn dels nostres sentiments;
quan una acció, o una qualitat de la ment, ens agrada en
certa manera, diem que és virtuosa; i quan, al seu torn,
la seva negligència o el seu incompliment ens disgusta,
diem que hi ha obligació de realitzar-la. Un canvi d'obligació
suposa un canvi de sentiment; l'aparició d'una nova obligació
suposa el ressorgiment d'un nou sentiment. Però és
cert que de forma natural no podem canviar els nostres propis
sentiments més del que [podem canviar] els moviments dels
cels; ni tampoc per pura apetència de la nostra voluntat,
és a dir, per una promesa, no podem convertir una acció
en agradable o desagradable, en moral o immoral; amb o sense promesa,
una acció pot haver produït impressions contràries,
o haver estat qualificada de formes ben diferents.”
David
HUME. “Sect. V: Of the obligation of promises”. A
Treatise of Human Nature
1.
Fes un breu resum del text (entre 40 i 80 paraules), exposant-hi
les idees principals. [2 punts.]
Els
sentiments i les inclinacions humanes determinen que considerem
morals o immorals les accions. L’acció que ens produeix
bons sentiments tendim a considerar-la com a bona i ni la voluntat
no pot variar els nostres sentiments. Pretendre modificar a voluntat
els sentiments és tant com voler modificar l'ordre celeste.
2.
Respon breument les següents qüestions (màxim
30 paraules cadascuna):
2.1
Com es relacionen, en el text, “moral”, “sentiments”
i “promesa”? Sigues breu. [0,5 punts.]
Si
la ‘moral’ es fonamenta en els ‘sentiments’
i aquests no depenen de la voluntat, tampoc la ‘promesa’
(el compromís) no tindrà cabuda en l'ordre moral
de Hume.
2.2
Com definiries relacionant-les, segons l'ús que en fa Hume,
“obligació” i “virtut”? [0,5 punts.]
Una
‘obligació’, en sentit emotivista, pressuposa
una exigència penosa o desagradable generada per una acció
o “qualitat de la ment”; però quan un acte
és plaent, portar-lo a la pràctica ens sembla una
‘virtut’.
3.
Què vol dir Hume quan diu que “tota la moralitat
depèn dels sentiments”? Justifica la resposta. [2
punts.]
Aquesta
frase, que obre el text, resumeix la idea de moralitat de Hume.
Segons Hume només hi ha dos tipus de proposicions que tenen
sentit. Són les ‘relacions d’idees’ [‘relations
of ideas’] i les ‘qüestions de fet’ [‘matters
of fact’]. Relacions d’idees són les que s’estableixen
entre proposicions de les matemàtiques i és obvi
que en l’ètica no existeixen. Però en ètica
tampoc no hi ha ‘qüestions de fet’: l’ètica
parla del bé i del mal, del just i de l’injust. I
això no són qüestions de fet sinó problemes
de ‘valors’ en què, a més hi poden haver
opinions molt contrastades.
Per
tant si l’ètica no depèn ni de les matemàtiques
ni dels fets, només ens resta una possibilitat: els conceptes
ètics depenen de les emocions o dels sentiments. Els fonaments
de la moral no pertanyen a la lògica sinó a un altre
nivell: el dels sentiments. Amb això no es vol dir que
la moral sigui del irracional; simplement el que s’indica
és que no hi ha cap criteri objectiu i universal per jutjar
si un acte és bo o és dolent. Per un raonament inductiu
podem considerar que si hi ha algun ‘sentiment social’
[‘social feeling’] molt majoritari a favor d’un
acte, llavors aquest acte podria ser moral però fins i
tot d’això mai no en podem estar gaire segurs perquè
les emocions són àmbits molt contradictoris i manipulables.
Com a empirista, Hume es limita a constatar que els individus
actuen, però l’experiència mateixa indica
que les accions que suposadament es presenten com a ‘morals’
no tenen necessàriament perquè ser ni racionals
ni lloables. Una gran multitud podria demanar que es fessin actes
(el linxament, la violació de drets de les minories, l’extermini
dels practicants de determinats costums sexuals o religiosos)
que repugnen el sentiment moral d’altres persones.
Per
Hume, a més, la causalitat no és concepte que tingui
un fonament real. El que podem observar empíricament és
que hi ha una relació de successió entre un fenomen
‘A’ i un altre fenomen ‘B’; però
res no ens autoritza a considerar que ‘A’ sigui causa
de ‘B’. Observant l’acció social és
fàcil observar que hi ha un buit entre la raó (la
lògica) i l’acció (guiada pels sentiments).
Els judicis morals no se segueixen dels fets o com es diu en el
vocabulari moral, constitueix una ‘fal•làcia
naturalista’ derivar un ‘haver de ser’ a partir
d’un ‘ser’.
Quan
Hume diu que ‘tota la moralitat depèn dels sentiments’,
ens està explicant que la moral no és lògica.
La raó sola – sense les emocions – no ens conduiria
a l’acció i les accions mai no són necessàriament
racionals. A més, les idees abstractes, per a Hume, són
buides, sense contingut per no tenir un corresponent real; és
clar que, així, qualsevol submissió a un ideal moral
seria absurda per a ell.
No
podem aspirar a cap universalisme moral. Una bona acció
serà la que ens aporta un sentiment de plaer i, en canvi,
una mala acció la que ens reporta dolor. Es legisla (en
l'ordre moral, i també en el polític) en funció
d'aquest sentiment, provant d'evitar, per obligació, el
dolor. Els sentiments són, per tant, els fonaments de la
moral, com les impressions ho són per a la ciència.
4.
Relaciona el “sentiment moral” en Hume amb altres
autors que coneguis. Cal que justifiquis la teva resposta. [3
punts.]
La
seva teoria moral emotivista cal posar-la en relació amb
l'utilitarisme de Mill. Com Mill, Hume és profundament
indeterminista i creu en la llibertat humana per a triar. Però
hi ha una diferència fonamental. Mentre per a Hume totes
les accions morals valen igual – i no hi ha cap criteri
capaç de dir si una acció és més o
menys moral que una altra -, en canvi per a l’utilitarisme
sí que hi ha un criteri per valorar les diferents preses
de posició morals. Els utilitaristes defensen que la moral
es regeix pel criteri del ‘màxim bé per al
màxim nombre’: és a dir un sentiment moral
que faci el bé a més gent durant més temps
tindrà un valor moral superior: és millor, per exemple,
ajudar un hospital amb donacions voluntàries que dedicar
els diners exclusivament a petits plaers. Però això
no vol dir que els petits plaers personals siguin dolents: només
significa que no són tan bons perquè no augment
la felicitat de tanta gent com es podria fer en l’altre
cas.
L’ètica
de Mill és conseqüencialista: un acte és tant
més bo com millors conseqüències té.
Per això l’utilitarisme no podria entendre's sense
el compromís de l'individu per fer ‘el màxim
bé’ i, en conseqüència, sense voluntat
ni llibertat, i precisament res d'això conforma la moral
de Hume que és purament subjectivista.
Hume es pot comparar també amb l’ètica hedonista
d’Epicur en la mesura que opta pel plaer com a bé
moral. Augmentar el plaer i disminuir el dolor és per a
ambdós la via a la felicitat.
5. Fes una valoració personal
del text, relacionant-lo amb la postura política de Hume.
[2 punts.]
És
interessant la manera com Hume entén les promeses perquè
les considera un compromís inútil i absurd. Prometem
coses perquè sentimentalment quelcom ens afecta però
això no vol dir que quan els nostres sentiments i emocions
canvien, les promeses que hem fet anteriorment no ens puguin arribar
a semblar insconsistents i absurdes. Recordem que segons la teoria
del coneixement de Hume, el jo (o ‘identitat personal’)
és ‘un feix d’impressions i sensacions’
i, per tant, quan aquestes impressions i sensacions canvien, el
nostre jo es modifica amb elles i els nostres sentiments també
ho fan.
Hume
és liberal per coherència amb la seva posició
empirista: si l’experiència és la base del
coneixement i si l’experiència ens mostra un món
en canviï i transformació constant, llavors el més
assenyat és fer una opció política oberta
a la llibertat. El liberalisme convencionalista. Les tesis convencionalistes
– que es van originar en la sofística a Grècia
– estan del tot enfrontades al que en filosofia política
s’anomena ‘iusnaturalisme’ segons el qual hi
ha principis morals universals i a priori. Per a Hume, en canvi,
cap sentiment morals i cap idea política no és universal
i, encara menys, ‘natural’: tot en l’home depèn
de l’experiència i, per tant, res no pot ser ‘innat’,
ni ‘natural’, malgrat que el costum repetit ens vulgui
fer creure el contrari.
Observem,
per exemple, l’explotació laboral dels infants. Hi
ha algú a qui satisfaci la imatge d'un nen treballant en
una mina, per exemple? Hume ens diria que l'explotació
ens produeix un sentiment de vergonya i que, per tant, no pot
ser bona. Però això no significa tampoc que comparativament
no pugui ser millor el treball infantil que la fam o que altres
tipus d’explotació. No és natural ni que els
nens treballin, ni que no ho facin: dependrà de l’experiència
concreta, de la situació de l’economia, de l’evolució
de les mentalitats, etc.
La
decisió política (com la moral) està determinada
per l'experiència dels fets (els sentiments, hàbits
i costums). Quan la situació empírica canvia, les
idees canvien també. El bon govern liberal està
basat en el vot de la majoria dels ciutadans que representa o
expressa els sentiments i les emocions sobre les quals hi ha un
acord més ampli. Estrictament parlant, ‘prometre’
serà absurd en matèria política: una promesa
serà sempre buida; si es promet quelcom que està
d'acord amb el que s'infereix de l'experiència i amb els
sentiments majoritaris, (és a dir, d’acord amb l'ordre
establert pels costums, els hàbits i els sentiments que
els ciutadans ja tenen assumits), la promesa serà redundant,
absurda i inútil, perquè serà innecessària.
Si, en canvi, la promesa atempta contra aquest ordre, la seva
absurditat serà encara més majúscula, perquè
serà impossible complir-la. La superioritat del liberalisme
sobre altres opcions està en el fet d’atenir-se a
la situació de fet i no idealitzar o prometre el que no
es pot complir.
