LA
FILOSOFIA DE l’EXISTÈNCIA DE JASPERS
Francesc
GOMÀ i MUSTÉ
Catedràtic
de Filosofia de la Universitat de Barcelona
El corrent filosòfic que designem comunament amb el mot
existencialisme i que fou notori, sobretot, entre els anys trenta
i seixanta del present segle [20è], tingué com a
figura principal Martin Heidegger.
Però,
des de molt aviat, foren inclosos el grup altres filòsofs
com Jaspers, Marcel, Sartre, Merleau-Ponty i alguns més.
Llurs
doctrines coincidien en:
a)
Destacar que la manera de ser de l’home, la nostra existència,
és radicalment diferent de la classe de realitat de les
coses que tenim al davant, els objectes.
b)
Propugnar que l’existència humana és tan singular
i lliure que cadascú, al llarg de la seva vida i fins a
la mort, es fa ell mateix tal com és.
c)
Accentuar la importància dels factors extraracionals (estats
d’ànim, sentiments, pulsions, etc.) en la constitució
del propi subjecte.
A
Alemanya, l’existencialisme es polaritzà entorn de
les dues personalitats esmentades fa ben poc. Martin Heidegger
i Karl Jaspers. Contemporanis (Jaspers era cinc anys més
gran –nasqué el 1883 i morí el 1969), foren
oposats en moltes coses. Jaspers era d’Oldenburg, al nord
d’Alemanya, estudià medicina –el seu llibre
de Psicopatologia general li donà un gran prestigi–,
es va casar amb una jueva, fou perseguit pels nazis i defensà
sempre les idees de l’universalisme liberal.
La
filosofia de l’existència de Jaspers, centrada en
la seva obra Filosofia, publicada el 1932, està constantment
referida a Kierkegaard i a Nietzsche, pensadors de “l’excepció”,
i contraposats a l’idealisme alemany del segle XIX, especialment
a Hegel.
Si
bé és cert que la raó, facultat definitòria
de l’home, és quelcom comú que ens permet
d’entendre’ns i de participar en un mateix pensament
occidental, això no vol pas dir, segons Jaspers, que cadascú
de nosaltres sigui, només, portaveu impersonal de la raó
general, com si en l’acte de pensar desaparegués
la personalitat pròpia.
Jaspers,
seguint Kierkegaard, defensa que l’exercici de la raó,
el “pensar subjectiu”, és una activitat viva
que manifesta i, a la vegada, compromet el qui pensa: és
la llum interior que acompanya el procés d’anar-nos
fent, no només el testimoni, sinó el conseller arrelat
en el nucli mateix de la intimitat i que es constitueix més
ençà dels objectes de la vida quotidiana.
Però,
com que prenem el saber científic per model del coneixement,
tendim a creure que la raó humana és només
el conjunt sistemàtic de proposicions que en diem ciència:
la matemàtica, la física, la biologia, etc. Les
ciències resulten de l’enfrontament dels estudiosos
als objectes prèviament ordenats i esquematitzats, segons
categories formals i matemàtiques, que es poden presentar
com a temes d’una experiència possible i sempre al
servei i en funció d’un propòsit: dominar
la natura i aprofitar-nos de les seves forces.
La
filosofia, en canvi, té altres ambicions: vol arribar a
conèixer el nucli radical del propi subjecte que pensa:
«l’existència» –la qual no és
mai una dada objectiva, sinó l’origen primigeni (Ursprung)
a partir del qual cadascú pensa i procedeix.
El
pensament de Jaspers aspira, també, a anar més enllà
de les síntesis, a vegades fantasioses, que proposen els
científics per a representar el conjunt total dels objectes,
el nostre món, el cosmos. En altres mots, si transcendim
el tot, realment o possiblement donat, arribem a l’ésser,
condició última i que ho inclou o encercla tot i
que, per això mateix, Jaspers anomena l’Encerclador
(das Umgreifende).
La
part central de la seva extensa obra Filosofia està dedicada
a «l’aclariment» de l’existència.
Jaspers empra aquest mot, “aclariment – Erhellung”
per fer notar que la reflexió no és el camí
adequat per a conèixer la pròpia existència.
Els
homes despleguem el curs de la nostra vida, sempre, en una determinada
situació on intercanviem forces i possibilitats amb l’ambient.
L’equilibri es perd i es restableix.
A
vegades, però, els éssers humans afrontem unes situacions
peculiars, rigorosament insuperables i que ens envolten com un
mur. No hi ha remei; topem amb elles. Són les situacions-límit,
que, precisament per ser-ho, revelen les possibilitats i les fronteres
de l’existència i així ens la fan conèixer.
La
primera és, precisament, el caràcter històric,
concret de la pròpia vida: sempre estem, inevitablement,
en una situació. No podem deixar de ser testimonis parcials
d’esdeveniments particulars.
Les
altres situacions-límit són: la mort, el sofriment,
la lluita i la culpa.
Per
tal que el fet natural de la mort, o sigui la terminació
de l’existència del vivent, es transformi en una
situació-límit, cal que el subjecte moral l’assumeixi,
és a dir, accepti amb angoixa l’inevitable aïllament
final que li espera. Dues experiències ens hi poden preparar:
la mort d’una persona estimada, on la fidelitat ens fa veure
la perduració indubtable del que ens ha deixat, i l’acceptació
d’un fort sacrifici, experiència que trenca la seqüència
comuna del temps.
El
sofriment és la revelació del factor d’adversitat
que va unit a la nostra existència. Sense el sofriment
l’existència seria una pura somnolència: en
la nostra finitud, el sofriment ens estimula per anar endavant,
fomentant la solidaritat humana i fent enyorar la Transcendència.
La
tercera situació-límit és la lluita. Els
humans lluitem sempre, encara que de maneres diferents. En l’amor
hi ha lluita, el combat amorós, penyora de la supervivència
de l’individu. Singularment lluitem per ser autènticament
el que som, i lluitem per a guanyar a pols el nostre dret i la
nostra felicitat.
Per
fi, la falta o la culpa és la situació-límit
que fonamenta la vida moral. Les nostres faltes, les nostres mancances,
decideixen la nostra manera de ser. Per molt que vulguem obrar
bé, ferim sempre: als altres o bé a nosaltres mateixos.
Les nostres decisions inevitables són parcials, a la vegada
limitades i injustes: la nostra llibertat és radicalment
culpable.
Les
situacions-límit, precisament perquè ens fan conèixer
l’existència, contribueixen decisivament a la formació
de la mateixa. Amb el temps, Jaspers accentuà el paper
de la comunicació humana en la constitució de la
pròpia personalitat. La forma més alta de comunicació
és la que ell anomena “comunicació existencial”,
que és el reconeixement actiu de la dignitat de l’altre
i la disponibilitat per aconseguir que la seva personalitat arribi
a plenitud.
La
llibertat, segons Jaspers, l’atribut definitori de l’existència
humana, es fa palesa i s’actualitza, principalment, en la
comunicació existencial.
Publicat a “Ateneu – Revista de Cultura”,
segona època, nº8, novembre 1993 p.7
