Una
introducció al projecte kantià
Tota
la filosofia kantiana no és altra cosa que un llarg esforç
per respondre una pregunta: "Què pot assolir
legítimament la raó?" Aquesta qüestió
es subdivideix en tres qüestions que contenen com diu ell
mateix "tot l'interès de la meva raó, tant
especulativa com pràctica". Les qüestions són:
"Què puc conèixer?", Què he de
fer?" i "Què m'és permès d'esperar?".
La primera pregunta és la de la "Crítica de
la Raó pura" (1781) i les altres dues apareixen sobretot
als "Fonaments de la metafísica dels costums"
(1785) i a la "Crítica de la Raó pràctica"
(1788).
Aquestes
tres qüestions mútuament implicades -i no només
la primera- constitueixen el problema de la raó. La primera
pregunta és teòrica, la segona és pràctica
i la tercera resulta, al mateix temps, teòrica i pràctica.
El fet que es responguin en textos diferents no ha de fer oblidar
la unitat de la recerca que mena Kant. Per a ell la raó
és una i única, tot i que s'expressi en dos aspectes:
especulatiu (o raó teòrica) i pràctic (moral).
La primera Crítica posa les bases que fan necessària
la moralitat i la segona resulta incomprensible sense la prèvia
refutació de tota metafísica dogmàtica.
A
l'engròs hom pot dir que la primera Crítica tracta
de la raó sota l'aspecte de la intel·ligència,
la segona sota l'aspecte de la voluntat i encara la tercera -la
Crítica de la Facultat de Jutjar- es refereix a la raó
sota l'aspecte del sentiment que uneix intel·ligència
i voluntat. La finalitat última del projecte kantià
és retornar a la raó tota la seva extensió.
El
racionalisme tradicional havia reduït la raó al nivell
teòric o especulatiu. La filosofia esdevenia així
una mena de joc teòric, que permetia dir-ho tot sense comprometre's
a res. Però Kant és un home de la Il·lustració
i creu que la veritable filosofia ha d'estar implicada en la vida.
I per tant raó pura i raó pràctica es necessiten
i s'impliquen mútuament. El projecte kantià és
incomprensible si no s'assumeix que la teoria del coneixement
mena a l'ètica.
Sovint
es dóna una imatge un xic ridícula de Kant: el filòsof
solter, tímid i maniàtic que mai no havia sortit
de la petita ciutat bàltica de Königsberg, l'home
que vivia d'abstraccions. Però això és un
error greu: coneixia molt bé la filosofia europea del seu
temps (era amic d'una família de comerciants anglesos instal·lats
a Königsberg, que li feien arribar les darreres publicacions
de Londres) i tenia corresponsals arreu del món germànic.
El seu projecte filosòfic no s'entén si no es comprèn
que Kant és un il·lustrat i un cosmopolita. Si vol
fer una crítica de la Raó és perquè
precisament el seu segle, el de les Llums, es considera a si mateix
el segle racional per excel·lència i perquè
la racionalitat és, estrictament la marca de l'humà.
La raó i l'home són estrictament el mateix. Per
això la tasca de clarificar la racionalitat és tant
com la tasca de posar en clar la humanitat.
A
la "Lògica" del 1800, Kant declara que les tres
preguntes en el fons es poden resumir en una mateixa qüestió:
"què és l'home?". I òbviament l'home
és un ésser inevitablement i inseparable dotat de
racionalitat i de llibertat. Una crítica de la raó
ha de ser amatent a tots dos elements.
El
paper de la crítica de la raó pura
A
la Crítica de la Raó pura, la recerca kantiana s'adreça
a la possibilitat i a l'estatut de la metafísica en tant
què ciència (val a dir: en tant que saber rigorós
i demostratiu). Aquesta recerca té plena justificació
per l'estat d'aquesta disciplina al llarg dels segles i específicament
al llarg dels segle XVIIIè on dues maneres diferents i
contradictòries de comprendre la racionalitat (la cartesiana-leibniziana
i l'empirista) pugnen entre elles. Un segle que s'anomena a sí
mateix "de la Raó" no pot acceptar que dos models
contraposats de racionalitat competeixin entre sí. El projecte
kantià pretén al mateix temps establir la validesa
del coneixement i la impossibilitat de la metafísica, que
és incompatible amb la idea de ciència vigent després
de Newton.
Mentre
que la ciència amb Newton ha arribat a un estat de majoria
d'edat i de certesa objectiva, la metafísica continua essent
el regne de l'anarquia, un guirigall, on les opinions es contradiuen
sense que ningú no convenci ningú i oscil·lant
del dogmatisme (cartesià) a l'escepticisme (humeà).
Els científics es posen d'acord i la ciència física
progressa; en canvi el més absolut desfici regna al camp
de la filosofia on es continuen debatent les mateixes qüestions
que ja discutien Plató i Aristòtil fa milers d'anys.
Es com si la filosofia visqués en una mena d'estat de natura,
on tot s'hi val.
L'esforç
de Kant consistirà, precisament, a convertir aquest estat
de natura en un estat jurídic, legislatiu, on la raó
tingui una estructura, un ordre i una valor objectiu. La racionalitat
necessita un estatut que no sigui arbitrari (com ho és
el dret positiu i contingent) sinó que arreli en les coses,
com el dret natural. L'actitud kantiana no és mai la de
preguntar "Quid factis?" sinó "Quid juris?".
D'aquí una noció central en Kant: la de "tribunal
de la crítica". Tota la Raó pura podria llegir-se
com els "considerants" d'un judici.
Per
tant la investigació kantiana no té mai un caire
psicològic. Es vol, al contrari, estrictament lògica.
No té la pretensió d'explicar com apareixen o desapareixen
les representacions en la consciència, sinó quin
valor tenen les impressions i les idees des del punt de vista
de la veritat. El problema que interessa Kant no és el
de la causa, sinó el del fonament dels judicis. Kant no
estudia cap objecte en particular, sinó la possibilitat
que té la raó de pensar un objecte. Li interessa
el "com", la forma -o la manera- en què raonem,
i el límit que hi ha implícitament o explícita
en la nostra capacitat de raonament.
La
racionalitat humana ha de tenir una estructura i uns límits
i la tasca de la filosofia és clarificar-los. Si tinguéssim
un coneixement absolut (el que Kant anomenarà un "coneixement
noümènic") i il·limitat, ja no seriem
humans. Intuir que aquest absolut existeix és ja una conquesta
suficient de la racionalitat humana. Es tracta d'anar fins al
límit del que la racionalitat pot esbrinar, però
no pas de traspassar-lo perquè, en aquest cas, cauríem
en la mística o en la manca de sentit però seriem
infidels a la raó.
No
es pot comprendre el kantisme sense acceptar aquesta idea de limitació
pròpia de la racionalitat. Som éssers finits, amb
coneixements limitats: la tasca de la filosofia és clarificar-los.
Hi
ha hagut una filosofia que, abans del criticisme kantià,
ha caigut en l'error de creure que hom podria assolir un coneixement
absolut. Es tracta del dogmatisme (cartesià), que Kant
considera com un veritable despotisme perquè a partir d'un
primer principi (el cogito) pensava que podria donar un fonament
universalment vàlid a tots els coneixements possibles.
Kant admirava l'intent cartesià de construir un coneixement
universal i a priori, però aquest intent ha fet fallida
per dogmàtic.
Per
l'altra banda els empristes també han comès l'error
simètric contrari: creure que mai no seria possible saber
res de cert i que tot sempre serien suposicions i meres hipòtesis
provisionals. No és estrany que davant d'aquest desgavell
de la raó, els pre-romànics acabessin dient que
la raó era quelcom contradictori i que només la
subjectivitat i la imaginació ens podien explicar el món.
El projecte kantià és, doncs, el de repensar la
racionalitat, (la seva estructura, les seves funcions, els seus
límits i la seva legitimitat) de soca-rel.
Però
alhora la Crítica prohibeix tota especulació: qualsevol
afirmació que no està ben fonamentada i justificada
per la determinació de les condicions del raonament ha
de ser eliminada: no hi ha lloc en la racionalitat per a la subjectivitat
i el sentimentalisme. La filosofia de Descartes pretén
explicar "tot" el món: Això seria tant
com fer una filosofia des del punt de vista de Déu. Però
com a il·lustrat, Kant vol bastir una filosofia des del
punt de vista de l'home, que és un ésser fet de
racionalitat. Necessitem una filosofia que no ens humiliï
dient que no podem saber res de cert (com pretén l'escepticisme
de Hume), però que no ens deixi en mans de la subjectivitat
i l'emotivisme més delirant (com el preromanticisme) i
que tampoc no caigui en el dogmatisme de les idees innates (com
el racionalisme cartesià i leibnizià).
El
kantisme, a diferència de les filosofies de Descartes i
Hume, no es limita a ser una filosofia del "jo" que
té la pretensió de conèixer. Es més
aviat un esforç per posar en relació el jo, el món
i la capacitat de coneixement (actiu i passiu). Mentre Descartes
defensa un "jo" que podríem considerar "fort"
(que domina el món, que pot deduir qualsevol veritat des
de la universalitat del cogito) i Hume postula un jo "feble"
(un "feix d'impressions i sensacions diferents", un
"teatre filosòfic"), per a Kant, el jo, el món
i la capacitat "passiva" de la raó que percep
són tan importants com l'activitat constructiva de la racionalitat.
Kant sap que el pensar és infinitament més valuós
que conèixer. I ell tria analitzar el pensament ordenat,
coherent, sotmès a regles... Allò que no podem conèixer
(el noümen, la cosa en si) pot ser tal vegada pensat, potser
com una ombra, malgrat -per usar un "dictum" de Wittgenstein-no
pugui ser dit, ni expressat d'una manera significativa.
En
definitiva, el paper de la Crítica de la raó pura
serà anar més enllà del dogmatisme (racionalista),
de l'escepticisme (empirista) i de l'emotivisme (preromàntic)
sense trair l'objectivitat racional d'un pensament que es vol
legislador, és a dir, universalista i il·lustrat.
El
"lema" de la Crítica de la raó pura i
el sentit del projecte kantià.
La
Crítica de la Raó pura en la segona edició
ve precedida d'un paràgraf en llatí que recull un
text de la "Instauratio magna", el llibre de teoria
de la ciència del canceller renaixentista Francis Bacon
que sovint s'esmenta com antecedent de Kant. El text que comença
amb la famosa frase "De nobis ipsis silemus" ["De
nosaltres mateixos callem"] és prou curt i mereix
ser recollit íntegrament. Amb paraules de Bacon, Kant resumeix
el seu propi projecte:
"De
nosaltres mateixos callem. Desitgem, però, que la qüestió
aquí tractada no sigui considerada com una mera opinió,
sinó com una obra i que es tingui per cert que no assentem
les bases de cap secta o de cap idea ocasional, sinó les
de la utilitat i la dignitat humanes. Desitgem, doncs, que, en
interès propi, ... es pensi en l'interès general
... i es participi a la tasca. De la mateixa manera, que no s'esperi
de la nostra instauració que sigui quelcom infinit o sobrehumà,
perquè en realitat és el termini adient i la fi
d'un error inacabable".
Si
s'observa el text, ens adonem que a la primera frase ja es nega
que l'obra sigui quelcom purament subjectiu: No es tracta de dir
allò que jo (personalment) penso, sinó allò
que constitueix l'estructura mateixa de la racionalitat -més
enllà de la "mera opinió", purament circumstancial
i sectària.
I
es tracta de fer-ho no pas d'una manera especulativa, sinó
en pro de "la utilitat i la dignitat humanes". Analitzar
la raó és tant com analitzar l'home. I es tracta
de fer-ho posant "termini adient" a l'error inacabable
que representen el dogmatisme i l'escepticisme. No és una
tasca sobrehumana (perquè ningú no sabrà
mai que hi ha més enllà de l'humà, en el
nivell de l'absolut noümènic. Allò que es pretén
en la crítica és, parafrasejant Foix "en mig
d'orats i savis, raonar".
Kant
contra Hume?
Kant,
com tots els filòsofs del seu moment, va començar
essent un filòsof racionalista (a l'Alemanya del seu temps
era obligatori, per llei, ensenyar filosofia comentant un manual
escrit per Wolff, un deixeble de Leibniz). El propi Kant va dir
que descobrir Hume havia estat per ell "despertar del somni
dogmàtic" [del cartesanisme]. Però també
la posició filosòfica de Hume se li va acabar per
fer insostenible. L'escepticisme radical no té resposta
a la pregunta sobre per què les coses continuaran previsiblement
essent tal com són. Per al filòsof escocès
no hi ha diferència entre que un fet vingui després
d'un altre i que un fet sigui causat per un altre. La causalitat
no és més que un "costum" sense més
garantia que el fet que (psicològicament) ens hi hem anat
acostumant per una repetició constant.
Segons
Hume, més enllà dels raonaments abstractes sobre
quantitats i nombre (geometria i matemàtica) o de raonaments
experimentals sobre qüestions de fet i d'existència,
només hi ha sofismes i il·lusions. La metafísica
és quelcom que s'ha de llençar al foc, tal com conclou
la "Investigació sobre l'enteniment humà".
La
posició de Hume arruïna, òbviament, qualsevol
possibilitat de coneixement. Si el coneixement consisteix exclusivament
en el que està donat en l'experiència -i no en res
més!- llavors es produiria la fallida de tots els conceptes
no-empírics que necessàriament hem d'emprar per
parlar sobre la realitat i per comprendre-la. Recordem que per
a Hume conceptes com "substància", "causa"
o "jo" no tenen sentit. Kant s'oposa aquí a Hume
d'una manera prou clara: tota la crítica de la Raó
pura serà un intent de refermar que hi ha coneixement (és
a dir es pot saber coses segures i certes més enllà
del coneixement provinent de les impressions sensibles sense,
tanmateix, caure en el cul-de-sac de les idees innates.
En
la Crítica kantiana, Descartes té raó en
un cert aspecte (hi ha idees a priori), tot i que no el tingui
en d'altres (les idees innates no serveixen si no s'apliquen a
la percepció sensible, en l'espai i en el temps) i Hume
té també raó en un cert aspecte (el coneixement
s'origina en la sensibilitat) tot i que no en tingui en un altre
(a més de la sensibilitat passiva ens cal l'enteniment
actiu). El projecte kantià és, doncs, el de superar
les limitacions dels conceptes de raó que proposaven racionalisme
i empirisme i posar amb la Crítica el fonament d'una racionalitat
pròpiament il·lustrada.
Kant
i Newton.
Una
influència fonamental en Kant és la de Newton, la
física del qual va conèixer a través del
seu mestre Martin Knutzen. Així com el cartesianisme és
difícilment comprensible sense la petja de Galileu, Kant
està molt influït per l'obra (i pel mètode
de Newton). La força de gravetat i la llei matemàtica
que la descriu (proporcional al producte de les masses i inversament
proporcional al quadrat de la distància que els separa)
permeten explicar coses tan diverses com la caiguda dels cossos,
el moviment dels planetes i dels cometes, les marees i l'aplanament
de la Terra pels pols.
El
mètode i els descobriments de Newton se situen als antípodes
de les demostracions a priori de la física geomètrica
cartesiana. Newton no és un deductivista, com Descartes,
sinó que el seu mètode és ferrenyament inductiu.
Com dirà Newton al principi del llibre III dels "Principis
matemàtics": "les qualitats dels cossos només
són conegudes per experiències".
Però
allò que Kant creu haver entès -i el que li servirà
per a comprendre com funciona la raó- a partir del model
conceptual que significa l'obra newtoniana és que els conceptes
matemàtics no designen allò que les coses són
en elles mateixes sinó tan sols la manera de la seva representació,
que ens permet relligar tots els fenòmens d'una manera
coherent. Newton al "Prefaci" dels "Principis matemàtics
de la filosofia natural (maig, 1687) diu que: "Tota la dificultat
de la filosofia [física] sembla consistir a buscar les
forces de la natura a partir dels fenòmens dels moviments
que produeixen i a demostrar, a continuació, altres fenòmens
a partir d'aquestes forces". La idea és que, en Newton,
les matemàtiques permeten donar una expressió regular
del comportament dels cossos, però no ens forneixen una
explicació de les seves propietats. Sempre en Newton el
punt de partida és l'observació dels fenòmens.
Kant
recollirà dues grans intuïcions a partir de l'obra
newtoniana.
·
La idea que l'observació i la raó han de col·laborar
(i que la raó no és res sense observació
empírica), que serà un dels nuclis del mètode
kantià.
·
La idea que no hi ha ordre, legalitat, "raó"
com una regla anterior als fenòmens concebible i expressable
a priori. Sense experiència no podrem mai copsar a priori
la raó dels fenòmens i el seu encadenament.
Per
a Kant el veritable mètode del coneixement metafísic
seria, en el fons, el mateix que Newton ha introduït en física:
recercar mitjançant experiències segures les regles
a través de les quals es produeixen determinats fenòmens
de la natura. Experiència i regla han de col·laborar
i no es pot pensar que la regla sigui útil per a res mancada
de l'experiència.
La
clau del misteri: la "Dissertació" del 1770
Un
text important a l'hora d'introduir-se en l'obra de Kant és
la "Dissertació" del 1770 en què analitza
el desacord -la discordància- que es produeix entre la
nostra facultat sensible i la nostra facultat intel·lectual.
El problema que se li planteja és la fallida de la tradició
cartesiana (Leibniz, Wolf...) que ha volgut intel·lectualitzar
els fenòmens, sotmetent-los a un sistema conceptual, sense
adonar-se que les coses tenen també una forma sensible
que cal respectar.
Kant
es veu obligat a diferenciar entre:
.-
Per una banda el principi de la forma del món sensible,
que conté la raó del lligam universal de totes les
coses considerades com a fenòmens, és a dir, en
relació a la sensibilitat pròpia de l'esperit humà.
.-
Per l'altra el principi de la forma del món intel·ligible,
a través del qual, es relliguen totes les coses, tal com
existeixen en si, i no com se'ns presenten.
Els
principis que donen forma al món sensible són per
a nosaltres l'espai i el temps. Espai i temps constitueixen les
coordenades a través de les quals la nostra intuïció
copsa la unitat del món sensible. Espai i temps són
condicions subjectives; no indiquen per a res la "manera
de ser" de les coses, sinó la nostra forma de conèixer-les.
Faltaria,
doncs, trobar un principi formal del món intel·ligible.
Si per la sensibilitat ("en" l'espai i "en"
el temps) copsem un món d'objectes contingents, resulta
-però- que el principi que ens permet comprendre la coordinació
dels objectes que ens arriben pels sentits no pot ser entès
sense un fonament comú (metafísic) que faci possible
la coordinació i la comprensió unitària d'allò
que la sensibilitat ens mostra com a dispers i contradictori.
En
una carta a Marcus Herz (21 febrer 1772) Kant diu que "la
clau de tot el misteri de la metafísica" és
el de trobar el lligam entre les nostres representacions (el que
tenim a la ment) i els objectes als quals es vinculen. En altres
paraules, la contradicció entre racionalisme dogmàtic
i empirisme escèptic rau en la dificultat d'explicar com
és possible que una representació (la consciència
d'una impressió sensible...) pugui representar alguna cosa
i correspondre a un objecte exterior a mi.
La
resposta kantiana a aquesta dificultat consisteix a desplaçar
la qüestió de la sensibilitat. Afirma que mai no coneixem
les coses "tal com són", sinó que les
coneixem "tal com les percebem", és a dir, com
a "fenòmens". Però cal fer atenció:
el fenomen no serà per a Kant allò que apareix,
sinó la forma en què alguna cosa se'ns fa present.
En altres paraules: no sabem -ni podrem saber- com són
les coses en elles mateixes (d'això en dirà: noümens),
sinó que allò sobre el que podem tenir coneixement
és de la manera com ens apareix.
D'una
manera més tècnica, podem dir que el problema de
la Crítica kantiana és el de l'aplicació
de les nostres representacions intel·lectuals a les representacions
sensibles. Una cosa es pot entendre, doncs, en dos sentits diferents:
la cosa com se m'apareix (fenomen) i la cosa com és en
ella mateixa (noümen). Com repetirà a la Crítica
de la Raó Pura, els objectes "en sí" no
poden ser coneguts sinó és en el fenomen, val a
dir en la intuïció sensible.
Amb
una sola i important excepció -els fins bons en moral-
el nostre enteniment no és la causa dels objectes. En el
camp de la moralitat quan vull el bé, la simple representació
sensible d'aquest bé produeix una determinació real
de la meva voluntat; però quan em represento, per exemple,
una relació causa-efecte això no provoca cap encadenament
dels fenòmens.
