CRÍTIQUES
A L'ÈTICA KANTIANA
Immanuel Kant (1724-1808) és un dels autors bàsics
en la història de l'ètica. Se'l pot considerar -amb
ben pocs antecedents, com ara els estoics o algun dels primers
cristians- com l'autèntic iniciador de l'ètica deontològica
per la seva ferma afirmació que l'obligació moral
no deriva ni de Déu, ni de les autoritats, ni de les preferències
subjectives sinó de la Raó, i pel seu compromís
incondicional amb la llibertat i la dignitat humanes que vol fonamentar
en la consciència autònoma.
L'ètica
kantiana és deontològica [del grec "deon"
: deure] perquè situa l'obligació que els humans
tenim envers la nostra consciència sempre pel davant de
qualsevol altra finalitat. Una acció és moral pel
principi que l'inspira -quan aquest principi és el deure-
i no per les conseqüències o la finalitat que es pretén
assolir.
L'ètica
kantiana suposa implícitament l'autonomia i la bona voluntat.
Però "autonomia" no significa fer el que hom
vulgui o ser independent de les convencions socials, sinó
a tenir el tipus d'autocontrol que fa que el propi subjecte actuï
en consciència i tenint present l'estatut moral de tots
els altres i no pas per interès o per por o per recerca
d'alguna recompensa o benefici personal.
Per
a Kant la "bona voluntat" és la voluntat de fer
el bé incondicionalment, que no es determina per un bé
objectiu (o "telos" : finalitat), sinó per un
principi moral universal que és el d'obrar seguint la pròpia
consciència i fent només allò que podem voler
que esdevingui llei universal i respectant les persones -és
a dir, no considerant-les mai com a instruments sinó sempre
com a finalitats en elles mateixes.
*******************************
Però l'ètica kantiana no s'ha estalviat crítiques
importants i sovint ben fonamentades. Algunes de les més
importants, les sintetitzem aquí, a partir de l'article
d'Onora O'Neil: "La Ética Kantiana" recollit
per Peter SINGER (ed) al seu llibre COMPENDIO DE ÉTICA.
[Alianza Ed. Madrid, 1995 (cap 14, pp. 253-266)] que les desenvolupa
més extensament.
És
interessant observar que, en la en la seva major part, la tradició
de la filosofia catalana al segle XX (Turró, Serra Húnter,
Xirau, Gomà, Valverde, Rubert de Ventós...) ha estat
ferrenyament antikantiana.
En general -i al marge de la qüestió religiosa- la
crítica a Kant per part de la tradició catalana
ha tendit a considerar que el kantisme en ètica és
un intent desmesurat per proposar un home més perfecte
del que realment pot aconseguir ser. El kantisme seria una ètica
que, en nom d'un "haver de ser" idealitzat i inexistent,
oblida el "ser" sovint contradictori en què realment
viuen els humans.
D'una
manera esquemàtica podem considerar que s'han repetit sis
crítiques diferents (però convergents) a l'ètica
kantiana:
1.- FORMALISME Segons aquesta
crítica l'imperatiu categòric és buit de
contingut: no identifica principis del deure realment creïbles
perquè, no hi ha -a la pràctica- principis fonamentals
que puguin ser adoptats per tots, sense contradiccions. L'ètica
kantiana proposa més un criteri per saber què és
el que cal rebutjar, que no pas una indicació per a obrar
en positiu.
2.-
RIGORISME En aquesta crítica hom diu que el
kantisme és una teoria universalista i rígidament
insensible, que no té present la diferència entre
casos concrets. Principis com, per exemple, "cal pagar impostos"
no poden universalitzar-se a tothom d'igual manera.
3.-
ABSTRACCIÓ Segons aquesta crítica -versió
addicional del formalisme-l'ètica kantiana no dóna
instruccions concretes per a seguir-la i, en conseqüència,
no és útil. L'ètica de Kant, segons els partidaris
d'aquesta crítica, només proposa limitacions a la
manera d'obrar, i -com a molt- guia la presa de decisions, però
no ens diu quines decisions cal prendre. Hom podria respondre
que, per contra, aquest és un dels punts forts de l'ètica
kantiana perquè demana judici i deliberació.
4.-
FONAMENTS D'OBLIGACIÓ CONTRADICTORIS Es retreu
a l'ètica kantiana que hi poden haver principis morals
que siguin universals i -alhora- contradictoris. Seria el cas
de la llibertat (que tendeix a la diferència) i la igualtat.
En aquest sentit, per exemple, "no mentir" podria ser
contradictori amb altres principis també universals -com,
per exemple, "ajudar a una persona a fugir d'un enemic violent".
Donat que la teoria kantiana no accepta "negociacions"
entre obligacions no té un procediment per resoldre conflictes.
L'ètica kantiana no diu res sobre els casos en què
inevitablement s'ha de violar o abandonar un compromís
moral.
5.-
MANCA DE LLOC PER A LES INCLINACIONS La crítica
considera que Kant no ha estat prou amatent al paper de les inclinacions
i, en general, de les característiques psicològiques
i emocionals de la personalitat. Ja a la seva època, el
poeta Schiller preguntava què passa si, a més de
fer el bé, m'ho passo bé fent-lo. En Kant quan alguna
cosa dóna plaer, immediatament sembla que hagi de ser dolenta
o perillosa -sinó perversa. El "respecte a la llei"
que la seva ètica exigeix sembla que hagi de ser incompatible
amb el fet de gaudir.
6.-
EL PAPER DE LA MALA ACCIÓ Aquesta crítica
deriva de l'anterior. Els qui l'han formulat retreuen que, precisament
per no comprendre el paper de les inclinacions o sentiments, Kant
no pot explicar el problema de la mala acció. Per a Kant,
l'ètica només s'ocupa de l'acció que es totalment
lliure i autònoma. D'aquí que no pot explicar per
què hi ha accions lliures -i imputables- però dolentes.
Aquesta crítica, però, no és correcta perquè
-de fet- Kant ofereix força exemples d'accions que són
dolentes i imputables. Kant no diu que els subjectes obren de
manera autònoma, sinó una altra cosa molt diferent:
que els subjectes han de ser capaços d'obrar de manera
autònoma. Els actes dolents en realitat no són autònoms.
